26
de gener
del
2024
Francesc Ribera (Berga, 1967), conegut popularment com a Titot, ha tornat a les lleixes de les llibreries, vuit anys després. Ho ha fet amb El silenci que heu de témer (Edicions Serraclara) una història protagonitzada per Joana de Santacília, una religiosa mallorquina del segle XVII que utilitza la seva condició d'invisibilitat per ser una dona per colar-se en un món d'homes. Ribera reflexiona sobre qüestions com la vanitat, el sectarisme i l'honor en un moment històric convuls i intens, on acaba trobant paral·lelismes amb la nostra realitat.
Més enllà de l'obra, Ribera parla amb NacióBerguedà sobre altres branques de la seva trajectòria professional així com de projectes vinents relacionats amb el teatre, la música o la política.
Ja feia uns anys d'ençà de la publicació de la seva darrera novel·la. Com ha estat tornar a escriure?
Ha estat quan he tingut alguna cosa per explicar, perquè no em planifico. El que escric sempre és resultat d'una idea, i no al revés. A vegades, tens idees al cap i s'hi estan anys fins que, de cop i volta, trobes el format per explicar-ho. En el cas d'El Silenci que heu de témer, em vaig anar apassionant pel segle XVII de Mallorca perquè el vaig conèixer per atzars a través de la relació amb Berga, que és una mica rebuscada però em va interessar molt.
Quina és aquesta relació?
Fa molts anys, passejant per Palma, vaig topar amb un palau enorme que tenia un escut amb cinc llunes, l'escut de Berga. I la baixada del costat era la de Can Berga, així que ja no hi havia cap dubte. Un amic em va regalar aleshores La mort d'en Berga, un llibre que explica l'assassinat d'un jutge el segle XVII, Jaume Joan de Berga, i que forma part dels Berga que van marxar amb Jaume I a la conquesta. Es tracta d'un dels atemptats més sonats de l'època i que va donar peu a una repressió i una cacera de bruixes impressionant, al punt que encara avui dia, es conserva l'expressió "Què en som, jo, de la mort d'en Berga?" quan et busquen sobre un tema que no hi vols tenir a veure. Tot això, que pot ser molt folklòric i casual, va ser la meva porta d'entrada a un període de la història mallorquina que he anat recopilant durant anys, pensant que algun dia en faria alguna cosa.
Aquesta novel·la li ha requerit molta tasca de documentació?
Va ser una feina sobretot prèvia. Jo ja havia llegit força cosa de l'època, però ho vaig completar reforçant-ho amb els especialistes del moment històric. Amb alguns fins i tot hi vaig contactar per acabar de corregir algunes incoherències mentre estava treballant perquè fos del tot fidedigne. Moltes són banalitats com que passegen per un jardí i passen per sota una pèrgola que resulta que es va construir cent anys després o verbs que no apareixen fins uns anys després. En la majoria dels casos no vaig haver de desfer gaire el fil i són coses que haguessin passat desapercebudes, però és veritat que vaig invertir molt temps i esforços en l'aprofundiment del coneixement sobre el moment per tal de no trair la realitat.
I un cop es va llençar a escriure, com va construir el relat?
Vaig deixar fer als personatges. Vaig crear una mena d'escenari al meu cap i vaig esperar a veure què feien. Jo vaig afavorir les trobades, els conflictes, i les relacions entre uns i altres, però sense intervenir. Això va fer que, quan portava tres o quatre mesos redactant, encara no sabia com acabaria. Va ser un cop acabat el relat que em vaig dedicar a polir-lo perquè tingués coherència narrativa i un format atractiu, però aquest va ser l'últim pas.
A trets generals, com és el context del moment històric de la novel·la?
Estem parlant del barroc, que és una època molt fosca i tètrica. Però darrere d'aquest aspecte enfarfegat i fúnebre hi ha una vida i una història brutal, amb unes expressions molt exagerades de tot que em van apassionar.
Salvant les distàncies evidents, quines similituds hi ha entre la Mallorca del segle XVII i la nostra realitat actual?
Tinc moltes coses a explicar que em va bé reflexionar-les situant-les al segle XVII. És a dir, no només és el fet que parlem d'un moment molt potent, sinó que em vaig adonar que em servia per obrir algunes carpetes que tenia al cap. Parlo de qüestions com l'honor, la vanitat, sobre el procés de preespanyolització dels Països Catalans abans de la invasió de Felip V, sobre el sectarisme... I quan em refereixo a sectarisme també vull dir les dinàmiques de grups que fan que allò que fan els teus ja estigui bé només perquè ho fan els teus, i el que fan els altres sigui una merda només perquè ho fan els altres. És una casuística que es crea sobre el no-res, però que serveix per a la cohesió. I per parlar d'això, m'anava molt bé fer-ho a través de la guerra de bandes entre els Canamunt i els Canavall, perquè la gent no té posicionaments. Sovint, quan es vol parlar de certes coses s'utilitzen recursos com que faci molt temps o que sigui un país llunyà, per posar una distància que permeti els paral·lelismes salvant els prejudicis existents.
La protagonista és Joana de Santacília. Per què es va fixar en ella?
Quan encara no sabia gaire què buscava, vaig descobrir que hi havia una de les germanes dels Santacília, personatges importants de les parts enfrontades, que no se'n sabia res. Només constava: Joana, religiosa. Vaig pensar que això m'anava bé, perquè si volia ser rigorós amb la història necessitava algú desconegut, on la meva construcció no alterés la realitat. D'aquest moment històric ja se n'ha desgranat el 95%, així que l'espai que em donava és el que pensa la gent i els motius pels quals fa les coses. Triar una dona m'anava molt bé perquè tenia un element més de transgressió si es colava en un món d'homes. També em permetia desenvolupar la seva tàctica, que és la de la invisibilitat, perquè no la tenien en compte precisament per ser una dona. Però ella escoltava.
Com aprofita aquesta situació d'invisibilitat?
Vaig fer que se li despertés l'interès per ser un subjecte actiu de la societat. Per reflexionar, tenir idees i, si convé, portar-les a la pràctica. Ella utilitza aquesta invisibilitat que té pel fet de ser dona per aconseguir els seus objectius. Però també és interessant que hagi de renunciar a alguns sentiments propis com la defensa de la dignitat, perquè en lloc de reivindicar-se es rebleix una mica més perquè ningú recordi que és una persona i no deixin de parlar tant. És un combat contra els seus sentiments íntims i la vanitat. Al final, el seu secret és el seu tresor, i com més dur més valor té. I sap que s'ho emportarà a la tomba, però li està bé perquè ho gaudeix íntimament.
Acaba representant un personatge femení no convencional a l'època.
Totalment. La protagonista surt del quin hauria estat el seu paper en el moment. Veiem que moltes vegades es fa ús de la seducció, la bellesa, el sexe... i aquí no hi ha res d'això. No volia que, com és una dona, utilitzés això. Ella es proveeix de la seva intel·ligència i el seu control dels sentiments.
Aquesta acció a l'ombra queda representada al títol de l'obra. Li va costar trobar-lo?
Em va costar bastant. No em vaig decidir fins que tenia la novel·la feta. La mateixa història pot tenir diverses portes d'entrada, així que era important trobar la que jo volia, perquè crea una expectativa en el lector i l'obliga a estar més pendent quan apareix. El què m'interessava era parlar de la qualitat de l'estratègia de Joana de Santacília, però aquesta centralitat no la vaig poder veure fins que vaig haver acabat la novel·la.
Veient la seva trajectòria literària, es pot veure que se sent còmode en el gènere de la novel·la històrica.
Sí. Sobretot, m'atrau aquella distància que hem parlat fa una mica, que et permet dir coses que puguin establir paral·lelismes sense haver-te d'enfangar amb la realitat. També perquè la història explica molt bé on som ara i moltes preguntes estan respostes en com ha anat tot plegat. A mi sempre m'ha interessat molt la història en aquest sentit d'explicar-nos, de veure perquè estem on estem, de com han canviat les coses amb el temps i com podrien haver estat donat un petit gest. És com un intent de viatjar enrere amb una màquina que no existeix, així que he creat les maneres íntimes de fer-ho i m'ho he passat molt bé.
Aquesta publicació l'ha llançada amb un segell propi, Edicions Serraclara. Per què?
Amb les persones del meu entorn més immediat hem fet aquest segell, Serraclara, perquè "si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit" era massa llarg. Però la idea és aquesta. Jo tenia molt clar com ho volia fer i quin tipus de projecció volia que tingués, i això només ho podia fer d'aquesta manera. De moment, és únicament per donar sortida a unes necessitats.
També està fent força presentacions. Quina està sent la resposta?
Et diria que, com més petit és el poble, millor. A les ciutats grans és molt més difícil fer presentacions i que hi vagi gent, perquè costa més que els hi arribi i tenen molta més oferta d'activitats. M'estimo més anar a pobles i ciutats més petites. I fins a l'abril, continuaré fent entre quatre i sis presentacions a la setmana.
Canviant de registre, està preparant el retorn als escenaris de l'obra teatral musicada de Guillem de Berguedà. Què n'hem d'esperar?
Vaig fer això l'any 2003, quan vaig musicar tota l'obra. Aleshores ho vam presentar amb una orquestra de 16 músics i vam girar fent una dotzena de concerts. Però era una època de molta activitat amb Mesclat i Brams, així que desenvolupar aquest projecte no era una prioritat. A més, estem parlant d'una obra que té 800 anys, així que tanta novetat era el 2003 com ho és el 2024. No ens corria pressa i vam esperar un moment de tranquil·litat que tampoc ha acabat d'arribar, però en general ens va bé per tornar a construir Guillem de Berguedà amb un altre format, una mica més versàtil. L'estrena serà a Berga a l'abril i estem treballant per fer-lo girar passat l'estiu.
Parla de Mesclat i de Brams. En quin moment es troben?
Amb Mesclat tornem a fer un concert el març al Tradicionàrius, però no sabem la continuïtat que tindrà. I amb Brams, en fem alguns a l'any, els que bonament podem, perquè el David Rosell i el Jordi Barnola estan amb Els Catarres. Fem alguna actuació per no perdre el fil entre nosaltres ni amb el públic, i si arriba el moment que hem de fer alguna cosa més, ja ho farem.
Vull acabar demanant-li sobre política, un altre dels àmbits on s'ha implicat. Hi continua involucrat?
Continuo interessat i implicat en la discreció més absoluta. Em fa mandra figurar i distingir-me, així que ara m'estimo més estar posant greix a les frontisses perquè no grinyolin. Com deia Miquel Martí i Pol, cal que fem un gest desmesurat, una sublimitat que capgiri la història. Però això necessita un context que és confiança, il·lusió i un seguit de coses que, en aquests moments, estan enfangades. No n'hi ha prou amb tenir una llavor, s'ha de tenir una terra ben llaurada. I també juguen la climatologia i els porcs senglars. Això porta feina i ara és un moment una mica convuls, perquè tothom està encara una mica consternat pel fet que un moment de tanta il·lusió, com va ser el gest desmesurat i la sublimitat de l'1 d'octubre, no tingués els resultats esperats. I cadascú passa aquest atordiment com pot, i alguns foten les culpes als altres per intentar trobar la pau interior, però tot això no assaona la terra.
I des del punt de vista més local, com llegeix la situació?
Em fa una certa gràcia perquè, de tant en tant, surten escàndols molt interessats i recordo que, quan era dins, es vivien d'una manera absolutament traumàtica. I quan veig certes coses sé que m'hauria trobat patint a casa. Però després t'adones que tampoc n'hi ha per tant i veus perfectament que són coses que ha disparat algú amb interès de desestabilitzar. Que faltin uns papers o que hi hagi unes factures per pagar passa a tot arreu i ha passat sempre, no és res de l'altre món. El més important és el resultat d'aquest camí de quatre anys que dura un mandat. De coses que van malament jo en sabia 10 vegades més de les que transcendien i bé que les anàvem solucionant, però tampoc ens podíem sorprendre quan tens una administració infrafinançada, la meitat de gent que necessitaries, un deute acollonant i els carrers fets una merda. El que importa és que, passats quatre anys, les coses vagin bé, no els esgarips i les indignacions simulades que s'hagin escenificat durant aquest temps.
Més enllà de l'obra, Ribera parla amb NacióBerguedà sobre altres branques de la seva trajectòria professional així com de projectes vinents relacionats amb el teatre, la música o la política.
Ja feia uns anys d'ençà de la publicació de la seva darrera novel·la. Com ha estat tornar a escriure?
Ha estat quan he tingut alguna cosa per explicar, perquè no em planifico. El que escric sempre és resultat d'una idea, i no al revés. A vegades, tens idees al cap i s'hi estan anys fins que, de cop i volta, trobes el format per explicar-ho. En el cas d'El Silenci que heu de témer, em vaig anar apassionant pel segle XVII de Mallorca perquè el vaig conèixer per atzars a través de la relació amb Berga, que és una mica rebuscada però em va interessar molt.
Quina és aquesta relació?
Fa molts anys, passejant per Palma, vaig topar amb un palau enorme que tenia un escut amb cinc llunes, l'escut de Berga. I la baixada del costat era la de Can Berga, així que ja no hi havia cap dubte. Un amic em va regalar aleshores La mort d'en Berga, un llibre que explica l'assassinat d'un jutge el segle XVII, Jaume Joan de Berga, i que forma part dels Berga que van marxar amb Jaume I a la conquesta. Es tracta d'un dels atemptats més sonats de l'època i que va donar peu a una repressió i una cacera de bruixes impressionant, al punt que encara avui dia, es conserva l'expressió "Què en som, jo, de la mort d'en Berga?" quan et busquen sobre un tema que no hi vols tenir a veure. Tot això, que pot ser molt folklòric i casual, va ser la meva porta d'entrada a un període de la història mallorquina que he anat recopilant durant anys, pensant que algun dia en faria alguna cosa.
Aquesta novel·la li ha requerit molta tasca de documentació?
Va ser una feina sobretot prèvia. Jo ja havia llegit força cosa de l'època, però ho vaig completar reforçant-ho amb els especialistes del moment històric. Amb alguns fins i tot hi vaig contactar per acabar de corregir algunes incoherències mentre estava treballant perquè fos del tot fidedigne. Moltes són banalitats com que passegen per un jardí i passen per sota una pèrgola que resulta que es va construir cent anys després o verbs que no apareixen fins uns anys després. En la majoria dels casos no vaig haver de desfer gaire el fil i són coses que haguessin passat desapercebudes, però és veritat que vaig invertir molt temps i esforços en l'aprofundiment del coneixement sobre el moment per tal de no trair la realitat.
"Vaig deixar fer als personatges. Vaig crear una mena d'escenari al meu cap i vaig esperar a veure què feien"
I un cop es va llençar a escriure, com va construir el relat?
Vaig deixar fer als personatges. Vaig crear una mena d'escenari al meu cap i vaig esperar a veure què feien. Jo vaig afavorir les trobades, els conflictes, i les relacions entre uns i altres, però sense intervenir. Això va fer que, quan portava tres o quatre mesos redactant, encara no sabia com acabaria. Va ser un cop acabat el relat que em vaig dedicar a polir-lo perquè tingués coherència narrativa i un format atractiu, però aquest va ser l'últim pas.
'El silenci que heu de témer', l'última novel·la de Francesc Ribera Foto: Bernat Cedó
Estem parlant del barroc, que és una època molt fosca i tètrica. Però darrere d'aquest aspecte enfarfegat i fúnebre hi ha una vida i una història brutal, amb unes expressions molt exagerades de tot que em van apassionar.
Salvant les distàncies evidents, quines similituds hi ha entre la Mallorca del segle XVII i la nostra realitat actual?
Tinc moltes coses a explicar que em va bé reflexionar-les situant-les al segle XVII. És a dir, no només és el fet que parlem d'un moment molt potent, sinó que em vaig adonar que em servia per obrir algunes carpetes que tenia al cap. Parlo de qüestions com l'honor, la vanitat, sobre el procés de preespanyolització dels Països Catalans abans de la invasió de Felip V, sobre el sectarisme... I quan em refereixo a sectarisme també vull dir les dinàmiques de grups que fan que allò que fan els teus ja estigui bé només perquè ho fan els teus, i el que fan els altres sigui una merda només perquè ho fan els altres. És una casuística que es crea sobre el no-res, però que serveix per a la cohesió. I per parlar d'això, m'anava molt bé fer-ho a través de la guerra de bandes entre els Canamunt i els Canavall, perquè la gent no té posicionaments. Sovint, quan es vol parlar de certes coses s'utilitzen recursos com que faci molt temps o que sigui un país llunyà, per posar una distància que permeti els paral·lelismes salvant els prejudicis existents.
La protagonista és Joana de Santacília. Per què es va fixar en ella?
Quan encara no sabia gaire què buscava, vaig descobrir que hi havia una de les germanes dels Santacília, personatges importants de les parts enfrontades, que no se'n sabia res. Només constava: Joana, religiosa. Vaig pensar que això m'anava bé, perquè si volia ser rigorós amb la història necessitava algú desconegut, on la meva construcció no alterés la realitat. D'aquest moment històric ja se n'ha desgranat el 95%, així que l'espai que em donava és el que pensa la gent i els motius pels quals fa les coses. Triar una dona m'anava molt bé perquè tenia un element més de transgressió si es colava en un món d'homes. També em permetia desenvolupar la seva tàctica, que és la de la invisibilitat, perquè no la tenien en compte precisament per ser una dona. Però ella escoltava.
"Ella utilitza aquesta invisibilitat que té pel fet de ser dona per aconseguir els seus objectius. Però també renuncia a alguns sentiments propis"
Com aprofita aquesta situació d'invisibilitat?
Vaig fer que se li despertés l'interès per ser un subjecte actiu de la societat. Per reflexionar, tenir idees i, si convé, portar-les a la pràctica. Ella utilitza aquesta invisibilitat que té pel fet de ser dona per aconseguir els seus objectius. Però també és interessant que hagi de renunciar a alguns sentiments propis com la defensa de la dignitat, perquè en lloc de reivindicar-se es rebleix una mica més perquè ningú recordi que és una persona i no deixin de parlar tant. És un combat contra els seus sentiments íntims i la vanitat. Al final, el seu secret és el seu tresor, i com més dur més valor té. I sap que s'ho emportarà a la tomba, però li està bé perquè ho gaudeix íntimament.
Francesc Ribera durant l'entrevista amb Nació Berguedà Foto: Bernat Cedó
Acaba representant un personatge femení no convencional a l'època.
Totalment. La protagonista surt del quin hauria estat el seu paper en el moment. Veiem que moltes vegades es fa ús de la seducció, la bellesa, el sexe... i aquí no hi ha res d'això. No volia que, com és una dona, utilitzés això. Ella es proveeix de la seva intel·ligència i el seu control dels sentiments.
Aquesta acció a l'ombra queda representada al títol de l'obra. Li va costar trobar-lo?
Em va costar bastant. No em vaig decidir fins que tenia la novel·la feta. La mateixa història pot tenir diverses portes d'entrada, així que era important trobar la que jo volia, perquè crea una expectativa en el lector i l'obliga a estar més pendent quan apareix. El què m'interessava era parlar de la qualitat de l'estratègia de Joana de Santacília, però aquesta centralitat no la vaig poder veure fins que vaig haver acabat la novel·la.
Veient la seva trajectòria literària, es pot veure que se sent còmode en el gènere de la novel·la històrica.
Sí. Sobretot, m'atrau aquella distància que hem parlat fa una mica, que et permet dir coses que puguin establir paral·lelismes sense haver-te d'enfangar amb la realitat. També perquè la història explica molt bé on som ara i moltes preguntes estan respostes en com ha anat tot plegat. A mi sempre m'ha interessat molt la història en aquest sentit d'explicar-nos, de veure perquè estem on estem, de com han canviat les coses amb el temps i com podrien haver estat donat un petit gest. És com un intent de viatjar enrere amb una màquina que no existeix, així que he creat les maneres íntimes de fer-ho i m'ho he passat molt bé.
Aquesta publicació l'ha llançada amb un segell propi, Edicions Serraclara. Per què?
Amb les persones del meu entorn més immediat hem fet aquest segell, Serraclara, perquè "si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit" era massa llarg. Però la idea és aquesta. Jo tenia molt clar com ho volia fer i quin tipus de projecció volia que tingués, i això només ho podia fer d'aquesta manera. De moment, és únicament per donar sortida a unes necessitats.
"M'estimo més anar a pobles i ciutats més petites que a les grans, perquè és molt més difícil fer presentacions i que hi vagi gent"
També està fent força presentacions. Quina està sent la resposta?
Et diria que, com més petit és el poble, millor. A les ciutats grans és molt més difícil fer presentacions i que hi vagi gent, perquè costa més que els hi arribi i tenen molta més oferta d'activitats. M'estimo més anar a pobles i ciutats més petites. I fins a l'abril, continuaré fent entre quatre i sis presentacions a la setmana.
Francesc Ribera ha escollit una dona transgressora a l'època per protagonitzar la història Foto: Bernat Cedó
Canviant de registre, està preparant el retorn als escenaris de l'obra teatral musicada de Guillem de Berguedà. Què n'hem d'esperar?
Vaig fer això l'any 2003, quan vaig musicar tota l'obra. Aleshores ho vam presentar amb una orquestra de 16 músics i vam girar fent una dotzena de concerts. Però era una època de molta activitat amb Mesclat i Brams, així que desenvolupar aquest projecte no era una prioritat. A més, estem parlant d'una obra que té 800 anys, així que tanta novetat era el 2003 com ho és el 2024. No ens corria pressa i vam esperar un moment de tranquil·litat que tampoc ha acabat d'arribar, però en general ens va bé per tornar a construir Guillem de Berguedà amb un altre format, una mica més versàtil. L'estrena serà a Berga a l'abril i estem treballant per fer-lo girar passat l'estiu.
Parla de Mesclat i de Brams. En quin moment es troben?
Amb Mesclat tornem a fer un concert el març al Tradicionàrius, però no sabem la continuïtat que tindrà. I amb Brams, en fem alguns a l'any, els que bonament podem, perquè el David Rosell i el Jordi Barnola estan amb Els Catarres. Fem alguna actuació per no perdre el fil entre nosaltres ni amb el públic, i si arriba el moment que hem de fer alguna cosa més, ja ho farem.
"Tothom està encara una mica consternat pel fet que el gest desmesurat i la sublimitat de l'1 d'octubre no tingués els resultats esperats"
Vull acabar demanant-li sobre política, un altre dels àmbits on s'ha implicat. Hi continua involucrat?
Continuo interessat i implicat en la discreció més absoluta. Em fa mandra figurar i distingir-me, així que ara m'estimo més estar posant greix a les frontisses perquè no grinyolin. Com deia Miquel Martí i Pol, cal que fem un gest desmesurat, una sublimitat que capgiri la història. Però això necessita un context que és confiança, il·lusió i un seguit de coses que, en aquests moments, estan enfangades. No n'hi ha prou amb tenir una llavor, s'ha de tenir una terra ben llaurada. I també juguen la climatologia i els porcs senglars. Això porta feina i ara és un moment una mica convuls, perquè tothom està encara una mica consternat pel fet que un moment de tanta il·lusió, com va ser el gest desmesurat i la sublimitat de l'1 d'octubre, no tingués els resultats esperats. I cadascú passa aquest atordiment com pot, i alguns foten les culpes als altres per intentar trobar la pau interior, però tot això no assaona la terra.
I des del punt de vista més local, com llegeix la situació?
Em fa una certa gràcia perquè, de tant en tant, surten escàndols molt interessats i recordo que, quan era dins, es vivien d'una manera absolutament traumàtica. I quan veig certes coses sé que m'hauria trobat patint a casa. Però després t'adones que tampoc n'hi ha per tant i veus perfectament que són coses que ha disparat algú amb interès de desestabilitzar. Que faltin uns papers o que hi hagi unes factures per pagar passa a tot arreu i ha passat sempre, no és res de l'altre món. El més important és el resultat d'aquest camí de quatre anys que dura un mandat. De coses que van malament jo en sabia 10 vegades més de les que transcendien i bé que les anàvem solucionant, però tampoc ens podíem sorprendre quan tens una administració infrafinançada, la meitat de gent que necessitaries, un deute acollonant i els carrers fets una merda. El que importa és que, passats quatre anys, les coses vagin bé, no els esgarips i les indignacions simulades que s'hagin escenificat durant aquest temps.