La pandèmia del coronavirus va suposar un trasbals per la majoria de gent arreu del món, que van veure els seus hàbits, costums i vida en general girats com un mitjó. Des d'aleshores, s'ha incidit en assenyalar les conseqüències d'aquell episodi, en especial del període de confinament i la successió de mesures restrictives que fins no fa gaire han governat el nostre dia a dia. I és que, malgrat que ja es parli de normalitat, hi ha moltes coses que mai la van recuperar.
Un dels col·lectius més afectats, per la seva sensibilitat en el moment vital que els va impactar, és el dels adolescents. Això ho sap a la perfecció el psicòleg clínic berguedà Jordi Royo, que ha recollit diferents casos reals amb comportaments de risc en el llibre SOS Adolescents. El naufragi de la salut mental després de la pandèmia (Editorial Columna), el qual pretén esdevenir una guia d'orientació per a pares, mares i educadors per a la identificació dels símptomes desestabilitzants dels joves i com reconduir-los. El presenta aquest divendres, 15 de desembre, a Berga (Pavelló de Suècia, 19.00 hores).
A trets generals, com ha evolucionat l'estat de salut mental dels adolescents d'ençà de la pandèmia?
Penso que hi ha una qüestió principal que volem respondre al llibre: Hi ha trastorns psiquiàtrics nous des de la pandèmia? Nosaltres defensem que no, però el que ha passat és que s'han accentuat alguns dels que hi havia. Els que més detectem entre els adolescents i que són els que recollim al llibre són l'ansietat, la depressió, el TDAH, les autolesions, els intents de suïcidis, els consums de substàncies, els trastorns de les conductes alimentàries i les actituds al voltant de les violències, sigui en parelles tòxiques, bullying o la violència filio-parental. Però, el que més ha canviat, és aquesta idea que descrivim com el triomf de les pantalles.
A què fa referència quan parla del triomf de les pantalles?
Bàsicament, es fa evident que s'ha accentuat una casuística que era força nova, que és el que també anomenem pantallisme, sobre el qual ja no parlem d'ús o mal ús, sinó d'abús o dependència. De fet, lligat a aquest pantallisme, ha arribat a casa nostra un fenomen que és la síndrome del hikikomori, que és un concepte japonès que en català es podria traduir com la síndrome de la porta tancada o del cargol, i fa referència als nois i noies que es tanquen a l'habitació i no en volen sortir. Per tant, el seu cordó umbilical al món és a través de les pantalles. I encara que pugui semblar una cosa molt oriental que no té lloc aquí, això no és veritat, perquè nosaltres ja hem atès sis joves amb aquesta simptomatologia.
Com fan referència a cada una de les problemàtiques que ha assenyalat?
Ho hem estructurat de tal manera que cada temàtica tractada inclou un cas real, amb identitats i noms modificats per preservar-ne l’anonimat. A continuació, afegim recursos concrets que volen ajudar a les famílies, perquè es puguin reconèixer en les casuístiques relatades i, per exemple, puguin observar quins comportaments són esperables i quan passen a ser d'alerta, respecte de la temàtica que s'està tractant. En el cas de l'ansietat, totes les persones en poden sentir, així que la cosa és posar de manifest quan deixa de ser semàfor verd per passar a groc i després a vermell.
D'aquesta manera, es pot considerar una guia sobre la salut mental en els adolescents?
Jo penso que sí, que es pot veure d'aquesta manera, perquè s'ha organitzat de tal manera que es pot anar directament a l'apartat o qüestió que ens interessa llegir, així que no és allò que habitualment trobarem en un llibre de lectura com a tal. Hem buscat un format que sigui útil i pràctic, fàcil a l'hora de consultar un apartat en concret. D'aquesta manera, trobem una introducció a l'element que es tracta, el cas que l'exemplifica, un seguit d'enunciats inspirats en la realitat i les reflexions que en sorgeixen, i aquest llistat de comportaments esperats i d'alerta.
«Quan parles d'anorèxia o bulímia, o de depressió i autolesions, sempre sembla que no és una cosa que li pugui passar al teu fill o filla»
Quin és el valor que pretén donar a través dels casos reals?
Principalment, la proximitat. Al final, passa una cosa, i és que quan parles d'anorèxia o bulímia, o de depressió i autolesions, sempre sembla que no és una cosa que li pugui passar al teu fill o filla, sembla quelcom que els passa als altres. La idea és poder explicar casos en què moltes famílies es puguin identificar. Per exemple, quan parlem de suïcidi, hi ha diferents estadis, com la ideació, que és quan la persona es planteja si val la pena viure; Un segon esglaó, quan ja hi ha un gest com buscar el lloc d'on precipitar-se o quines pastilles prendre; I finalment, hi ha l'intent, que també té diferents graduacions, però sigui quina sigui, mai t'ho pots prendre de broma perquè és l'expressió d'una persona que pateix. En resum, és difícil trobar una persona que en algun moment de la vida no hagi pensat si tot plegat val la pena, per això volem apel·lar a casuístiques que qualsevol pot trobar a prop. Una altra situació pot ser la dels trastorns de la conducta alimentària. Qui, en algun moment, no s'ha sentit malament pel seu aspecte físic? Doncs aquest pot ser l'inici d'aquesta afectació. En definitiva, penso que posar casos reals que puguin ser propers és indispensable, perquè si no, pots caure en l'error que tot sigui molt tècnic i la gent es perdi en conceptes científics.
Ha fet referència al suïcidi i, al llibre, cita que l'índex s’ha enfilat com mai. De quina situació estem parlant?
El Pla de Salut de Catalunya 2021-25, i concretament el registre del 2020, destaca que el suïcidi és la primera causa de mort en les dones d’entre 15 i 34 anys, i fins als 44 anys en el cas dels homes. També s'aporta que han augmentat els problemes de salut mental entre els joves, en casos diagnosticats de depressions, quadres d'ansietat i intents de suïcidi.
Més enllà del cas concret del suïcidi, com ha afectat el confinament en la situació de salut mental dels adolescents?
Crec que hem de fer l'enfocament des d'un altre punt de vista. La pandèmia ha afectat igualment tots els adolescents? Doncs la resposta és que sí, que els ha afectat a tots, però no en la mateixa mesura. Crec que s'ha de distingir entre tres grups. En primer lloc, els que ja estaven afectats prèviament per una depressió, ansietat, consum de substàncies o altres, que tota la situació d'estrés pel confinament els haurà impactat molt més. Després, hi ha un segon col·lectiu, que no estaven diagnosticats, però presentaven alguna simptomatologia que, probablement, se'ls ha accentuat més. I finalment, hi haurà un tercer col·lectiu, que no estaven afectats ni presentaven simptomatologia, que en conjunt, hauran estat menys impactats.
Així, podem parlar de seqüeles de la pandèmia entre els adolescents, des del punt de vista de la salut mental?
Des d'Amalgama 7 i la Fundació Portal, vam intentar fer una pregunta a les famílies sobre aquesta qüestió, amb uns resultats que també s'han reflectit al llibre. Volíem definir quin era el comportament dels joves entre 14 i 18 anys, abans, durant i després del confinament, a través de 10 elements que s'han preguntat. A tall d'exemple, vam preguntar sobre l'aïllament del fill o filla, entenent-se com passar més temps tancat a l'habitació, més pantallisme, menys interacció amb la gent de casa, entre altres. En aquest sentit, mentre que abans del confinament era del 49,4%, durant el confinament va escalar fins a un 79,3% i, posteriorment, s'identifica en un 62,4% dels casos. Què vol dir això? Que hi ha 13 punts percentuals de seqüeles que, amb diferents proporcions, també es donen en altres situacions conflictives a la llar, com les males respostes, els insults a la família o el consum d'alcohol.
«La pandèmia, en el conjunt dels adolescents, ha afectat pel que fa a la simptomatologia ansiosa-depressiva i allò que en diem malestar emocional»
A banda dels canvis en el comportament a la llar, quina creu que ha estat l'alteració més significativa entre el col·lectiu dels adolescents?
Recollint diferents qüestionaris i dades oficials, s'observa que s'han triplicat els símptomes de depressió, ansietat i malestar general, i que ha augmentat l'ús de sedants. Aquí tenim una primera reflexió, que és que la pandèmia, en el conjunt dels adolescents, ha afectat pel que fa a la simptomatologia ansiosa-depressiva, i evidentment, d'allò que en diem malestar emocional. Paral·lelament, torno a incidir respecte d'aquest triomf de les pantalles que mencionava abans, perquè es va veure justificat durant el confinament, i per això ens trobem on ens trobem. Jo crec que els resultats de l'Informe PISA no són una casualitat, perquè si els nens i nenes llegeixen poc, comprenen poc.
Quan parla de malestar emocional, com s'ha d'entendre?
Ho resumiria com una crisi existencial de present i de futur. És aquell sentiment de "no estic prou content amb la meva vida i tampoc sé com canviar-ho". I aquesta insatisfacció prové de moltes qüestions, perquè la vida no és fàcil. Però imagina't, si vius permanentment pensant que no estàs contenta amb el teu cos, com expressen 3 de cada 4 noies, això afecta la teva autoestima i estat d'ànim. I això s'agreuja quan et passes tot el dia pensant que necessites tenir un cos perfecte, evidentment, en funció d'uns cànons de bellesa que ara imperen i que normalment són inassolibles. Per tant, per què 9 de cada 10 adolescents senten malestar emocional? Perquè són víctimes d'uns valors que els porten a menystenir-se.
I des del punt de vista de l'educació, creu que la cura de la salut mental a les aules és suficient?
Penso que l'escola, en aquests moments, es debat en trobar un model i, en certa manera, està en crisi. Hi ha una reflexió que planteja si l'arribada de les pantalles a l'escola està millorant els coneixements o no, i insisteixo, l'Informe PISA no apunta a això. L'escola té el seu propi conflicte sobre què és el que ha de fer amb les pantalles i com ha de reorganitzar la seva tasca de transmissió de coneixement. Però, a més, té sobre la taula la problemàtica que és que no està preparada per detectar els trastorns que els nens puguin tenir.
_(1).jpg)
El psicòleg clínic berguedà, Jordi Royo Foto: Lídia López
Per què creu que no està preparada?
L'escola pot detectar, en general, situacions com dislèxies, disgrafies, discalcúlies i altres trastorns d'aprenentatge, però si parlem de detectar TDAH, simptomatologia ansiosa-depressiva i bullyings, no tant, perquè encara no hi ha un model ni un llibre blanc fet. D'aquesta manera, això dependrà de la perícia d’aquell professional o del conjunt del centre, perquè l'escola no ha incorporat psicòlegs clínics, no ha establert proves de detecció i no té protocols per veure com ajudar aquell noi o noia, malgrat que les estadístiques assenyalen que el 75% dels trastorns que puguem tenir els adults tenen el seu origen en la infantesa. Aquest és un camí que penso que l'escola haurà de fer en algun moment, tot i que, en aquests moments, no es trobi en aquest debat.
És una encomana conjunta per a les famílies i els educadors?
Cadascú té uns encàrrecs. La reflexió que faig al respecte és que un pare i una mare segur que volen que el seu fill o filla sigui un molt bon estudiant i que faci una carrera en una bona universitat, però si decideix dedicar-se a ser fuster i és una bona persona, també li estarà bé. Ara bé, el que no li semblarà bé és que passi per una anorèxia, per una depressió, per consum de drogues… D'aquesta manera, la qüestió que jo plantejo és: Quanta estona dediquem perquè això no passi, tant a casa com a l'escola? Els infants i els adolescents ho estan passant sols. I això es posa de manifest en la tendència que ara s'imposa, que és que estan substituint els seus pares i mestres per internet, i més concretament, pels influencers de torn. Aquest és un fenomen que també explica, en gran part, els nanos que tenen conflictes, sovint no tenen referents adults propers.
I què té l'adolescència que pugui fer més intenses aquestes patologies?
L'adolescència la podem entendre de moltes maneres, però sobretot, com una revolució hormonal i de l'ordre establert. Això s'ha d'entendre des del punt de vista endogen i exogen. Pel que fa a les situacions endògenes, la natura li diu a aquella nena de 14 anys que ja no ho és, perquè menstrua i pot ser mare, independentment de com se senti i quines siguin les seves emocions. I similar passa en el cas dels nois. Forma part de l'evolució bio-psico-social de les persones, que arriba a tothom independentment de la seva situació. És des del punt de vista exogen que ha canviat molt la situació Els nois i noies d'ara, la generació d'internet, són ciutadans del món global i han deixat de ser invisibles i inaudibles. Per tant, els adolescents tenen molt poder en les societats de benestar.
«Si nosaltres abdiquem de fer de pares i mares, qui ho farà? Hem d'aspirar a ser el que som i tenir una relació vertical amb els nostres fills»
Què vol dir quan diu que tenen molt poder?
Les famílies dels adolescents s'organitzen molt en funció dels seus desitjos. Aquí apareix un nou adolescent, que és més indolent, que presenta aquestes violències filio-parentals, i que regna per casa com si fos una mena de dèspota. És un adolescent que té una tendència a veure els seus pares d'una manera més horitzontal i els seus pares també entren en el joc. I és un error que les mares i els pares vulguem ser, per sobre de tot, els amics dels nostres fills. D'amics ja en faran, però si nosaltres abdiquem de fer de pares i mares, qui ho farà? Les mares i els pares hem d'aspirar a ser el que som i tenir una relació vertical amb els nostres fills, perquè no estem en la mateixa posició. Una altra cosa és que la tecnologia ens ha confós, i com que són molt més hàbils que nosaltres en aquest sentit i els fills poden ensenyar una cosa als pares per primera vegada, ens sembla que ens ho poden ensenyar tot. I no és així. Renunciar a la verticalitat és un problema de la societat actual.
En tot cas, creu que la pandèmia ha estat un punt d'inflexió a l'hora de desestigmatitzat la salut mental?
Aquesta és una qüestió que tracto al final del llibre, on justament faig referència al fet que les organitzacions mundials i els governs estan més compromesos. Però el que és més significatiu és el posicionament de la societat civil, que mostra un intent de canvi. Per exemple, ara fa un any vam celebrar una edició de La Marató centrada en la salut mental. I també veig un canvi positiu pel que fa als mitjans de comunicació, que tradicionalment s'interessaven en el nostre camp des d'una visió més groga i de l'escàndol, però ara són més generosos i també demana per aquelles dades d'evolució positiva sobre les persones que s'han recuperat d'una addicció de substàncies, per exemple. Finalment, també faig menció als avenços assolits des de la ciència, on s'ha incorporat l'àmbit de la salut mental en la recerca i ho veiem amb coses com la farmacogenètica, els psicofàrmacs intel·ligents i unes millors proves per a la detecció de certes malalties com el TDAH o el TEAF.
De tot això en parlarà a la presentació del llibre. Què espera de la jornada?
He tingut l'ocasió i la sort de presentar el llibre en diferents llocs, però poder-lo presentar a Berga és una il·lusió. Seré a casa i em sento molt content de poder compartir algunes idees i reflexions amb els meus compatriotes. M'agradaria que pogués venir força gent, tot i que soc conscient que estem en un moment que anar a presentacions de llibres no s'estila molt. Però jo els animo a venir, perquè en el fons és un llibre que vol ser d'ajuda a les mares i els pares que puguin tenir un conflicte amb els seus fills i filles, o que potser el tindran. I si se'n venen, encara millor, perquè els beneficis van a la Fundació Portal. En tot cas, la meva intenció és regalar el llibre als centres educatius de Berga i a la Biblioteca Vinyes i Cluet perquè tots els pares i mares hi puguin accedir.