15
de setembre
del
2023
Actualitzat
a les
22:39h
L'escriptor andorrà Iñaki Rubio es va proposar plasmar en una novel·la l'estada a Gósol, l'any 1906, del reconegut pintor Pablo Picasso. Pau de Gósol, títol del llibre i nom que va prendre el malagueny durant els dos mesos que va conviure amb els gosolans, va impregnar-se dels colors, les persones i l'entorn d'aquest poble del Prepirineu. Un període que, amb els anys, s'ha definit com a clau pel pas de l'etapa rosa al cubisme.
Tot això ho recull Rubio en un llibre publicat fa una setmana que veu de l'assaig i la novel·la, fent un viatge introspectiu cap a un Picasso de tan sols 24 anys i encara desconegut. El testimoni d'un jove pintor en plena crisi artística que torna a París inspirat i amb els recursos pictòrics per, un any després, crear Les senyoretes d'Avinyó.
Com s'ha concebut la novel·la?
Hi ha un dibuix molt reconegut a Andorra, Pageses d'Andorra, que Picasso va fer a Gósol. Això ho sabíem i ho teníem present i, fins i tot, el Govern d'Andorra va fer un intent de portar aquesta obra i altres per fer una gran exposició aquí al Principat a partir de la tesi de Conxita Bascompte, explicant el pas al cubisme que se sustenta en la seva estada a Gósol. En efecte, era un tema que m'anava rondant el cap, així que un cop acabo d'escriure Morts qui us ha mort? em quedo en una situació de rumiar el meu següent pas. Necessitava descansar d'aquesta temàtica fosca i tractar una història més amable i lluminosa, així que començo a llegir molt sobre això i a fer recerca. I de seguida m'adono que hi ha una història molt bona.
Quina és la resposta de l'editorial?
Quan li vaig explicar al meu editor una mica el tema i els meus dubtes, em va dir que ja ho tenia. Tenia molta feina al davant, però aquella xerrada em va anar bé per resoldre'm el neguit de: Qui ets tu per anar a parlar d'una icona del segle XX com és Picasso? I la resposta a aquesta pregunta va ser que, en efecte, ja ho tenia. Els principals elements que m'afavorien és que es tracta d'un Picasso molt desconegut i d'un entorn que conec molt bé perquè m'és molt proper: Andorra i Gósol comparteixen les mateixes muntanyes i llengua. Jo no soc especialista de Picasso, però conec molt bé tot aquest cosmos del Pirineu, així que em vaig decidir.
Com ha estat el procés de documentació?
La informació bàsica la tenia, així que el que vaig fer va ser recuperar biografia genèrica. Per no perdre'm, vaig contactar els dos treballs més importants sobre Picasso a Gósol, que són els de Jèssica Jaques i Conxita Bascompte. A partir d'aquí em podia centrar en què anar a buscar. Per exemple, em va permetre veure que havia d'aconseguir l'epistolari de l'època, tant les cartes que ell havia enviat als amics com les seves respostes, o llegir els llibres de Fernande Olivier, parella i acompanyant de Picasso en el seu viatge a Gósol. Afortunadament, vaig poder arribar a documentació a la qual normalment no es té gaire accés com és el carnet català, el carnet de viatge de Picasso fa servir com a dietari, per a recordatoris i fer-hi esbossos. Poder-ho consultar ha estat com tenir a Picasso a les mans. Finalment, he consultat el registre civil de Gósol i he fet una part de documentació amb la memòria oral del poble.
Passo a preguntar-li sobre la novel·la. Com és que Picasso va a parar a Gósol?
Té dos amics que li recomanen. Un és l'escultor Enric Casanovas, que estiuejava a Gósol. De fet, havien quedat en trobar-se allà. I l'altre és Cinto Raventós, que és metge i li recomanava als seus pacients que anessin a Gósol, així que també li esmenta aquest poble. I així se li acut, tot i que arribar a Gósol el 1906 no era fàcil: havia d'agafar dos trens i fer el darrer tram, de Guardiola de Berguedà a Gósol, amb mules.
És cert que Picasso marxa de París fugint d'una crisi creativa?
Penso que es pot capgirar aquesta idea i és el que vull transmetre a la novel·la. Prefereixo la imatge d'un Picasso que s'està buscant, que està construint la seva identitat com a artista. De fet, uns anys enrere encara signava com a P. Ruiz, i va ser a partir del 1901 que va començar a signar com a Picasso, nomenclatura que va refermar amb l'autoretrat Jo, Picasso. Però quan sembla que s'ha trobat entra en una crisi creativa que li torna a canviar la identitat, perquè allà passa a sentir-se Pau de Gósol.
Quines són les primeres impressions de Picasso amb el seu nou domicili?
Cal pensar que ell vivia a Montmartre, que fins fa no gaire encara era un poble i era aleshores que s'estava convertint en un barri de París. Així que, en aquella època, s'hi barrejava molt la vida rural amb les primeres accions d'urbanisme, i amb la realitat de la gent que no podia pagar el lloguer al centre de la ciutat. En definitiva, estava acostumat a una certa precarietat. Però a Picasso li encantava la vida de poble i la gent sense artificis, així que ell de seguida es troba a gust a Gósol. A qui li va representar un xoc va ser a la seva parella, Fernande, que era model per a artistes, una dona moderna de París, així que li va costar més temps encaixar a Gósol. Però s'hi va anar sentint bé perquè notava que Picasso estava molt feliç i més amorós.
Aquesta ràpida adaptació es pot vincular al fet que de seguida pren el nom de Pau de Gósol?
Sí, és la mostra de la identificació progressiva amb el poble, que també inclou una tallada de cabells a l'estil del dels seus veïns i que plasma en un autoretrat. Però més enllà d'estar feliç, a Gósol troba les solucions pictòriques pel que ell necessita, a través dels tons, els colors, la gent i la verge.
En qualsevol cas, la seva estada acaba sent de només dos mesos. Estava previst que fos així de curta?
No podem saber de manera concreta els seus plans, però sí que podem deduir coses significatives. Una és que es va quedar curt de material, i sovint li va demanar per carta a Casanovas que li faci arribar o li porti certs materials. Potser no esperava produir tant, perquè en aquests dos mesos va fer la feina de mig any. El que és cert és que la tornada va ser precipitada. Durant molt temps, es va creure que hi va haver un brot de febre tifoide al poble perquè així ho va escriure Fernande a les seves memòries, i com que Picasso era hipocondríac, va tenir por i van marxar corrent. Però segons consta al registre civil, no mor ningú ni a aquell estiu ni a la tardor per aquesta malaltia infecciosa.
Aleshores, per què marxen de cop?
Doncs això és una especulació, però penso que Picasso troba la solució pictòrica que necessita pel retrat de Gertrude Stein i vol tornar a París a acabar aquesta peça. I a continuació, treballa en totes aquestes solucions i idees provinents de Gósol que s'acaben plasmant en Les senyoretes d'Avinyó.
_(1).jpg)
Tot i això, té una producció de prop de 300 obres a Gósol. Quins són els elements o temàtiques més freqüents d'aquests dibuixos i esbossos?
Les persones, sobretot. Fa molts retrats i escenes costumistes. Dibuixa a Fernande en infinitat d'ocasions, des d'esbossos a olis, passant per aquarel·les. I l'altre motiu més freqüent és Hermínia, que no vull dir-ne gaire però que és una gosolana misteriosa de qui es fa molt amic i que retrata fins a 17 vegades. Finalment, també dibuixa molt a Josep Capdevila, a través del qual troba la solució de la màscara, que consisteix a no plasmar una persona de forma natural, sinó que dibuixa la màscara que el representa. Aquesta és una de les grans troballes que fa a Gósol.
En què més aprofundeix la novel·la sobre aquesta estada?
Quan t'expliquen a grans trets Picasso, no es detalla l'impàs d'una època a l'altra, i l'episodi de Gósol és fonamental en el pas de l'etapa rosa al cubisme. M'agrada la gent que ho ha estat estudiant els últims 15 anys, perquè és importantíssim. En tornar, Picasso es passa un any transformant els retrats dels gosolans i les gosolanes fins que fa el quadre més important del segle XX, que és Les senyoretes d'Avinyó. A mi m'atreia explicar-ho, i més d'aquesta manera que faig, més narrativa. Penso que et permet veure i sentir els personatges.
Tot plegat, va quedar plasmat en el carnet que Picasso sempre duia a sobre i al qual ha tingut accés. Què conté aquest carnet?
Ell utilitzava el carnet com avui fem servir el mòbil, si se m'admet el paral·lelisme, perquè nosaltres l'utilitzem per apuntar-nos una nota, d'agenda de contactes, per fet una foto… Al carnet català hi ha des de l'apunt de l'adreça d'una exposició que hi havia a París en el moment que va marxar, fins a l'adreça de Guillaume Apollinaire per enviar-li cartes, una referència bibliogràfica que volia buscar, el poema Vistes al mar de Joan Maragall, i esbossos. També el fa servir com a dietari personal. El conjunt és una mica caòtic i no té cap ordre: simplement, obria el carnet i omplia la pàgina que li tocava. Però poder tenir això a les mans és una meravella.
Quina rebuda espera que tingui aquest llibre?
Jo vaig començar a escriure el llibre sense tenir en compte que enguany es commemorava el 50è aniversari de la mort de Picasso. Va ser una casualitat, però crec que l'efemèride ha suscitat que hi hagi més interès en Picasso. Espero que la gent faci confiança al meu llibre i entengui aquest híbrid entre assaig i novel·la, en el qual he pogut agafar les característiques bones de cada gènere i em sembla un plantejament interessant. Al final, Picasso és una figura universalment coneguda, però jo parlo d'un Picasso totalment desconegut pel públic. Parlo d'un Picasso de 24 anys que es busca a si mateix. Parlo d'un Picasso que vol transformar l'art i ho aconsegueix en un racó de les nostres muntanyes.
Aquesta publicació serà la següent després de Morts, qui us ha mort?, que ha recol·lectat molt bones crítiques. Sent un punt de pressió de cara a repetir o superar aquest èxit?
Jo no volia repetir-me ni encasellar-me en el gènere de la crònica negre, necessitava descansar d'això. És cert que el concepte híbrid és semblant al de Morts qui us ha mort?, però és molt diferent. Així que no cal buscar els paral·lelismes entre un llibre i l'altre. Aquesta història és molt més amable. Qui busqui comparacions en trobarà poques, només hi ha el fonament de fer una novel·la de no-ficció. Així que, com no em volia repetir, no sento cap mena de pressió.
Tot això ho recull Rubio en un llibre publicat fa una setmana que veu de l'assaig i la novel·la, fent un viatge introspectiu cap a un Picasso de tan sols 24 anys i encara desconegut. El testimoni d'un jove pintor en plena crisi artística que torna a París inspirat i amb els recursos pictòrics per, un any després, crear Les senyoretes d'Avinyó.
Com s'ha concebut la novel·la?
Hi ha un dibuix molt reconegut a Andorra, Pageses d'Andorra, que Picasso va fer a Gósol. Això ho sabíem i ho teníem present i, fins i tot, el Govern d'Andorra va fer un intent de portar aquesta obra i altres per fer una gran exposició aquí al Principat a partir de la tesi de Conxita Bascompte, explicant el pas al cubisme que se sustenta en la seva estada a Gósol. En efecte, era un tema que m'anava rondant el cap, així que un cop acabo d'escriure Morts qui us ha mort? em quedo en una situació de rumiar el meu següent pas. Necessitava descansar d'aquesta temàtica fosca i tractar una història més amable i lluminosa, així que començo a llegir molt sobre això i a fer recerca. I de seguida m'adono que hi ha una història molt bona.
Quina és la resposta de l'editorial?
Quan li vaig explicar al meu editor una mica el tema i els meus dubtes, em va dir que ja ho tenia. Tenia molta feina al davant, però aquella xerrada em va anar bé per resoldre'm el neguit de: Qui ets tu per anar a parlar d'una icona del segle XX com és Picasso? I la resposta a aquesta pregunta va ser que, en efecte, ja ho tenia. Els principals elements que m'afavorien és que es tracta d'un Picasso molt desconegut i d'un entorn que conec molt bé perquè m'és molt proper: Andorra i Gósol comparteixen les mateixes muntanyes i llengua. Jo no soc especialista de Picasso, però conec molt bé tot aquest cosmos del Pirineu, així que em vaig decidir.
Com ha estat el procés de documentació?
La informació bàsica la tenia, així que el que vaig fer va ser recuperar biografia genèrica. Per no perdre'm, vaig contactar els dos treballs més importants sobre Picasso a Gósol, que són els de Jèssica Jaques i Conxita Bascompte. A partir d'aquí em podia centrar en què anar a buscar. Per exemple, em va permetre veure que havia d'aconseguir l'epistolari de l'època, tant les cartes que ell havia enviat als amics com les seves respostes, o llegir els llibres de Fernande Olivier, parella i acompanyant de Picasso en el seu viatge a Gósol. Afortunadament, vaig poder arribar a documentació a la qual normalment no es té gaire accés com és el carnet català, el carnet de viatge de Picasso fa servir com a dietari, per a recordatoris i fer-hi esbossos. Poder-ho consultar ha estat com tenir a Picasso a les mans. Finalment, he consultat el registre civil de Gósol i he fet una part de documentació amb la memòria oral del poble.
Passo a preguntar-li sobre la novel·la. Com és que Picasso va a parar a Gósol?
Té dos amics que li recomanen. Un és l'escultor Enric Casanovas, que estiuejava a Gósol. De fet, havien quedat en trobar-se allà. I l'altre és Cinto Raventós, que és metge i li recomanava als seus pacients que anessin a Gósol, així que també li esmenta aquest poble. I així se li acut, tot i que arribar a Gósol el 1906 no era fàcil: havia d'agafar dos trens i fer el darrer tram, de Guardiola de Berguedà a Gósol, amb mules.
És cert que Picasso marxa de París fugint d'una crisi creativa?
Penso que es pot capgirar aquesta idea i és el que vull transmetre a la novel·la. Prefereixo la imatge d'un Picasso que s'està buscant, que està construint la seva identitat com a artista. De fet, uns anys enrere encara signava com a P. Ruiz, i va ser a partir del 1901 que va començar a signar com a Picasso, nomenclatura que va refermar amb l'autoretrat Jo, Picasso. Però quan sembla que s'ha trobat entra en una crisi creativa que li torna a canviar la identitat, perquè allà passa a sentir-se Pau de Gósol.
"A Picasso li encantava la vida de poble i la gent sense artificis, així que ell de seguida es troba a gust a Gósol"
Quines són les primeres impressions de Picasso amb el seu nou domicili?
Cal pensar que ell vivia a Montmartre, que fins fa no gaire encara era un poble i era aleshores que s'estava convertint en un barri de París. Així que, en aquella època, s'hi barrejava molt la vida rural amb les primeres accions d'urbanisme, i amb la realitat de la gent que no podia pagar el lloguer al centre de la ciutat. En definitiva, estava acostumat a una certa precarietat. Però a Picasso li encantava la vida de poble i la gent sense artificis, així que ell de seguida es troba a gust a Gósol. A qui li va representar un xoc va ser a la seva parella, Fernande, que era model per a artistes, una dona moderna de París, així que li va costar més temps encaixar a Gósol. Però s'hi va anar sentint bé perquè notava que Picasso estava molt feliç i més amorós.
Aquesta ràpida adaptació es pot vincular al fet que de seguida pren el nom de Pau de Gósol?
Sí, és la mostra de la identificació progressiva amb el poble, que també inclou una tallada de cabells a l'estil del dels seus veïns i que plasma en un autoretrat. Però més enllà d'estar feliç, a Gósol troba les solucions pictòriques pel que ell necessita, a través dels tons, els colors, la gent i la verge.
En qualsevol cas, la seva estada acaba sent de només dos mesos. Estava previst que fos així de curta?
No podem saber de manera concreta els seus plans, però sí que podem deduir coses significatives. Una és que es va quedar curt de material, i sovint li va demanar per carta a Casanovas que li faci arribar o li porti certs materials. Potser no esperava produir tant, perquè en aquests dos mesos va fer la feina de mig any. El que és cert és que la tornada va ser precipitada. Durant molt temps, es va creure que hi va haver un brot de febre tifoide al poble perquè així ho va escriure Fernande a les seves memòries, i com que Picasso era hipocondríac, va tenir por i van marxar corrent. Però segons consta al registre civil, no mor ningú ni a aquell estiu ni a la tardor per aquesta malaltia infecciosa.
Aleshores, per què marxen de cop?
Doncs això és una especulació, però penso que Picasso troba la solució pictòrica que necessita pel retrat de Gertrude Stein i vol tornar a París a acabar aquesta peça. I a continuació, treballa en totes aquestes solucions i idees provinents de Gósol que s'acaben plasmant en Les senyoretes d'Avinyó.
Iñaki Rubio davant Cal Tampanada, la fonda on Picasso va viure durant la seva estada a Gósol Foto: ACN / Laura Busquets
Tot i això, té una producció de prop de 300 obres a Gósol. Quins són els elements o temàtiques més freqüents d'aquests dibuixos i esbossos?
Les persones, sobretot. Fa molts retrats i escenes costumistes. Dibuixa a Fernande en infinitat d'ocasions, des d'esbossos a olis, passant per aquarel·les. I l'altre motiu més freqüent és Hermínia, que no vull dir-ne gaire però que és una gosolana misteriosa de qui es fa molt amic i que retrata fins a 17 vegades. Finalment, també dibuixa molt a Josep Capdevila, a través del qual troba la solució de la màscara, que consisteix a no plasmar una persona de forma natural, sinó que dibuixa la màscara que el representa. Aquesta és una de les grans troballes que fa a Gósol.
En què més aprofundeix la novel·la sobre aquesta estada?
Quan t'expliquen a grans trets Picasso, no es detalla l'impàs d'una època a l'altra, i l'episodi de Gósol és fonamental en el pas de l'etapa rosa al cubisme. M'agrada la gent que ho ha estat estudiant els últims 15 anys, perquè és importantíssim. En tornar, Picasso es passa un any transformant els retrats dels gosolans i les gosolanes fins que fa el quadre més important del segle XX, que és Les senyoretes d'Avinyó. A mi m'atreia explicar-ho, i més d'aquesta manera que faig, més narrativa. Penso que et permet veure i sentir els personatges.
"El conjunt és una mica caòtic i no té cap ordre: simplement, obria el carnet i omplia la pàgina que li tocava"
Tot plegat, va quedar plasmat en el carnet que Picasso sempre duia a sobre i al qual ha tingut accés. Què conté aquest carnet?
Ell utilitzava el carnet com avui fem servir el mòbil, si se m'admet el paral·lelisme, perquè nosaltres l'utilitzem per apuntar-nos una nota, d'agenda de contactes, per fet una foto… Al carnet català hi ha des de l'apunt de l'adreça d'una exposició que hi havia a París en el moment que va marxar, fins a l'adreça de Guillaume Apollinaire per enviar-li cartes, una referència bibliogràfica que volia buscar, el poema Vistes al mar de Joan Maragall, i esbossos. També el fa servir com a dietari personal. El conjunt és una mica caòtic i no té cap ordre: simplement, obria el carnet i omplia la pàgina que li tocava. Però poder tenir això a les mans és una meravella.
Quina rebuda espera que tingui aquest llibre?
Jo vaig començar a escriure el llibre sense tenir en compte que enguany es commemorava el 50è aniversari de la mort de Picasso. Va ser una casualitat, però crec que l'efemèride ha suscitat que hi hagi més interès en Picasso. Espero que la gent faci confiança al meu llibre i entengui aquest híbrid entre assaig i novel·la, en el qual he pogut agafar les característiques bones de cada gènere i em sembla un plantejament interessant. Al final, Picasso és una figura universalment coneguda, però jo parlo d'un Picasso totalment desconegut pel públic. Parlo d'un Picasso de 24 anys que es busca a si mateix. Parlo d'un Picasso que vol transformar l'art i ho aconsegueix en un racó de les nostres muntanyes.
Aquesta publicació serà la següent després de Morts, qui us ha mort?, que ha recol·lectat molt bones crítiques. Sent un punt de pressió de cara a repetir o superar aquest èxit?
Jo no volia repetir-me ni encasellar-me en el gènere de la crònica negre, necessitava descansar d'això. És cert que el concepte híbrid és semblant al de Morts qui us ha mort?, però és molt diferent. Així que no cal buscar els paral·lelismes entre un llibre i l'altre. Aquesta història és molt més amable. Qui busqui comparacions en trobarà poques, només hi ha el fonament de fer una novel·la de no-ficció. Així que, com no em volia repetir, no sento cap mena de pressió.