Només seria un somni

Només tenia un somni, però la seva deformació a l'esquena, la seva coixesa i la seva cara estrafeta, amb els ulls sortits i una mica estràbics, la boca un pèl torta i les dents fosques i mal posades l'invalidaven per poder, ni que fos tan sols una vegada, fer l'amor amb una dona.

Si hagués pogut -de vegades ho pensava- no hauria estat pas primmirat ni massa perepunyetes: si eren noies i femenines, li agradaven totes; ell només volia sentir l'escalfor de la seva pell, perdre's en el seu cos, abraçar-la, fer-li petons i sentir-se home.

La seva mare, sola des del dia que ell va néixer malament i el mal nascut del seu home la va abandonar, patia i desitjava per a ell el mateix que ell. Entenia, però li costaven d'acceptar, els diaris episodis d'onanisme del noi, ja fos tancat al lavabo o davant l'ordinador, i pensava que, si podés ser, malgrat només fos una vegada, potser aquell -ella deia- vici s'acabaria i ell no estaria tantes hores a internet... i es va decidir.

Un vespre de divendres que ell -de fet, com sempre- estava embadalit amb una mà al ratolí i una altra al... Ella va agafar el diari, va buscar una pàgina concreta i va telefonar. L'endemà el va fer llevar més d'hora, el va ajudar a dutxar i, tot i fer-lo enfadar molt per aquella dèria higiènica de dissabte mal interpretada, va aconseguir que es posés colònia i la roba de diumenge. En acabat, el va estimar a la galta i, amb llàgrimes als ulls, va marxar.

El noi no entenia res i temia el pitjor. La història de l'abandonament del seu pare era una ombra fosca que per sempre portaria enganxada al clatell i, ara, aquell adéu estrany de la seva mare el va trasbalsar... però no gaire estona. Quan encara no havien passat ni deu minuts, el timbre de l'escala va sonar i ell, amb tota la dificultat psicomotriu que el seu cos li imposava, va córrer a obrir. Una noia de pell fosca i formes arrodonides dins un vestit insuficient, va desdibuixar un somriure en veure'l. Cap dels dos va dir res durant un llarg moment. Ell va fer un pas enrere i ella, com si les plataformes de les sabates li pesessin una tona, va fer un pas endavant. Ell va tartamudejar alguna cosa incomprensible i ella li va demanar pel quarto de bany. Ell li va assenyalar on era i ella li va agafar la mà i el va estirar al seu darrere. Ell tenia por. Ella... por no és el què tenia. Ell va quedar-se palplantat quan ella el va deixar anar i es va començar a despullar. Era preciosa, va pensar ell. Per què ho feia, va pensar ella. Ja ben nua, li va descordar el botó de més amunt d'aquella camisa blanca de diumenge i després un altre i un altre i un altre, fins que un pit enfonsat sobre una panxeta amorfa i peluda va aparèixer d'allà a sota. I ella s'hi va acostar i, com va poder, el va abraçar. I ell la va notar, calenta de pell però freda de desig, i finalment, va parlar... i ho va fer serè i molt bé.

Al llindar de la porta de l'escala -no havien passat ni tres minuts des que ell callés-, ella li va donar les gràcies i li va fer un petó suau als llavis. I, amagat darrere la cortina del balcó del menjador, el noi va mirar com, carrer enllà, marxava aquell somni que tenia i que, per sempre més, només seria. 

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.