1 de 10
IT'S ONLY ROCK'N'ROLL

Bob Dylan: Els àlbums de la trilogia cristiana

per Pep Saña, Berga | 5 de desembre de 2022 a les 18:40 |
Primer de tot cal dir que nomenar els millors discos de Robert Allen Zimmerman, mes conegut com Bob Dylan resulta tan impossible com fer-ho amb els dels Rolling Stones. No és fàcil triar discos preferits, però és gratificant fer l'esforç i referir-se a aquells que més ens han marcat, amb els que hem crescut i, més específicament, aquells que mai hem pogut deixar d'escoltar des d'aquella primera vegada en què els vam descobrir.

Bob Dylan - Street Legal (1978)


 

Per a començar a parlar de Street Legal (1978), cal referir-se primerament a les emocions. Perquè és abans de res un disc que apunta als sentiments més profunds d’un Bob Dylan que decideix despullar el seu cor després del divorci i la batalla legal per la custòdia dels seus fills. La seva crisi havia començat uns anys abans i malgrat l'amor que sentien l'un per l'altre (immortalitzat en la cançó Sara, de l'àlbum Desire de 1976), els va resultar impossible aguantar el seu matrimoni. Bob Dylan va arribar a un acord amb Sara Dylan per la custòdia que garantia que els seus fills es quedessin a Califòrnia perquè el músic pogués veure’ls. A canvi, Bob Dylan va signar un acord en que prometia no tornar a veure a Faridi McFree, la cangur dels fills.


Les repercussions de la batalla legal van impedir que Dylan i Sara arribessin a termes amistosos durant alguns anys. Fidel al seu estil d'anar contra corrent, i en plena era de la musica Disco, Bob Dylan va facturar un àlbum sense precedents en la seva carrera, recorrent a bona part de la “creme de la creme” dels musics de sessió que va poder trobar per l'ocasió. Mai abans s’havia escoltat tanta secció de vent sumada als cors Gospel en cap dels seus àlbums anteriors, ni tan sols de prop, que amb Street Legal (1978). Street Legal va incloure cançons com Changing Of The Guards, No Time To Think i Señor (Tales Of Yankee Power) amb connotacions religioses d’aproximament al període introspectiu religiós que Bob Dylan travessava aleshores, evidenciant la proximitat de la seva conversió al cristianisme a principis de l'any següent i inaugurant l'etapa cristiana, amb els discos Slow Train Coming (1979), Saved (1980) i Shot Of Love (1981).

Bob Dylan - Changing Of The Guards



Entre 1979 i 1981, el Premi Nobel de Literatura va tenir una reconversió religiosa que es va plasmar en una trilogia molt qüestionada per la crítica i els seus fans. Després d'aquesta trilogia cristiana, el cantautor nord-americà va trigar gairebé dues dècades a recuperar-se artísticament. Bob Dylan va travessar diferents etapes en la seva vida artística, quan va començar a principis dels 60 va ser un trobador que pregonava que "Els temps estan canviant", anunciava que les respostes "Estan en el vent" i acusava als "Mestres de la guerra". Al 1965 es va convertir en el “Judes” del Folk en electrificar-lo i fusionar-lo amb el Rock i, a finals dels 70 va abraçar la fe cristiana. En els següents dos anys es dedicaria a predicar la paraula del Senyor a través d'un gènere totalment nou per ell, la música Gospel. Fa alguns anys que és habitual que el músic transformi els seus temes clàssics en versions irreconeixibles, però en aquell moment els seus fans no ho van suportar. De fet, sempre es van mostrar poc inclinats als seus canvis d'estil i molts dels àlbums que van ser rebutjats quan van sortir, van obtenir el reconeixement que mereixien dècades després.

Per al Bob Dylan World Tour 1978 havia adaptat les seves cançons al Rhythm & Blues, amb una poderosa banda que incloïa tres coristes, saxo, flauta i violí, a més dels instruments clàssics del Rock. Conscient o no, s'estava avançant al tomb que faria. Els concerts que Bob Dylan va fer arreu del món en aquest període el van desgastar i, sumat als seus problemes personals, el van neguitejar. El seu primer acostament al cristianisme va ser d'una manera molt particular. En una entrevista va explicar que durant un concert a Sant Diego, Califòrnia, no es trobava bé. “Crec que el públic ho podia notar”, va confessar. De sobte, algú li va llançar una creu de plata, i ell, que gairebé mai recollia les coses que li tiraven a l'escenari, la va agafar, se la va ficar a la butxaca i la va portar fins a Tucson, Arizona, la següent parada de la gira. Allà encara es trobava pitjor que el dia abans, "Aquella nit necessitava quelcom que mai abans havia tingut. Vaig mirar a la meva butxaca, tenia aquella creu i me la vaig penjar".

En una altra entrevista al L.A. Times, Dylan va explicar que el que va sentir a l'hotel d'Arizona va ser, “Una presència que no podia ser ningú més que Jesús” i en un mitjà australià va afegir, “Jesús va posar la seva mà a sobre meu. Va ser una cosa física. Ho vaig sentir en tot el meu ser, vaig sentir el meu cos tremolar. La glòria del Senyor em va fer caure i em va recollir. Realment vaig tenir un renaixement”. Alguns membres de la seva banda practicaven el cristianisme evangèlic, entre ells la corista Helena Springs, els guitarristes T-Bone Burnett i Steven Soles, i el violinista David Mansfield. Els tres últims formaven part de la Vineyard Fellowship, una església evangèlica de Califòrnia de la que també era devota l'actriu Mary Alice Artes, la novia de Bob Dylan en aquell moment i la persona que l'hauria acostat a aquesta església. Allà va dedicar tres mesos a estudiar el Nou Testament i a conèixer el missatge de Jesús.

Nascut en una família jueva, criat i educat en les tradicions del judaisme, el nom real de Bob Dylan és Robert Allen Zimmerman (24 de maig de 1941) i la seva família era part de la petita comunitat jueva de Hibbing, Minnesota. Durant les sessions de l'àlbum The Freewheelin’ Bob Dylan (1962), va gravar una particular versió del Hava Nagila, la cançó tradicional hebrea, presentant-la com, “Una cançó estrangera que vaig aprendre a Utah”, rebatejant-la com Talkin’ Hava Negilah Blues, que es pot escoltar en el primer volum de The Bootleg Series. Durant l'últim tram de la seva gira mundial de 1978 va començar a escriure noves cançons que, per primera vegada, tenien un contingut religiós més explícit. Bob Dylan ja havia acudit a l'Antic Testament buscant inspiració, com en les cançons Highway 61 Revisited, All Along The Watchtower i Forever Young, entre d’altres, però aquestes noves composicions anaven en un sentit diferent. Aquí no hi havia referències a textos bíblics o versos críptics, sinó que Bob Dylan apuntava a promoure els valors del Nou Testament de manera més directa.

La Trilogia Cristiana


Bob Dylan Slow Train Coming (1979)


 

L'àlbum Slow Train Coming (1979) és el disc que "oficialment" inaugura la trilogia cristiana de Bob Dylan. Es va gravar en molt poc temps i, amb l’excepció de la cançó Slow Train, una cançó sobre la moralitat, sense referències bíbliques explicites, però amb l'espiritualitat molt present, curiosament va ser triada com a segon single del disc, totes les altres expressen sense embuts la seva nova devoció cap a Jesús. En aquest sentit, els títols són bastant clars, I Believe In You (Crec En Tu), Gonna Change My Way Of Thinking (Canviaré La Meva Manera De Pensar) o When He Returns (Quan Ell Torna). Precious Angel (Ángel Preciós) és dedicada a Mary Alice Artes, la responsable del seu renaixement espiritual, el mateix Dylan ho va declarar en un concert a Seattle al 1980, mentre que Man Gave Names To All The Animals (L'Home Li Va Posar Nom A Tots Els Animals) és una espècie de Reggae sobre el Gènesi en el que Bob Dylan acaba descrivint a la serp sense nomenar-la perquè, segons ell, en la seva ànima hi havia el diable.

El tema que obre el disc, Gotta Serve Somebody (Haig De Servir A Algú), i primer single de l’àlbum, va desconcertar als fans i va generar crítiques i sentiments contradictoris, deixant clar per on anirien les coses en la carrera de Bob Dylan d'ara endavant, "Tothom ha de servir a algú, a vegades al dimoni i a vegades al Senyor". John Lennon la va parodiar amb una cançó titulada Serve Yourself (Serveix-te A Tu Mateix). Tot i això, la cançó va guanyar un Grammy en la categoria de millor interpretació vocal de Rock masculina.

Bob Dylan - Gotta Serve Somebody



Bob Dylan - Precious Angel



Bob Dylan - Slow Train



Bob Dylan va reunir un grup de musics de sessió de primera línia que incloïa a dos membres de Dire Straits (havien publicat el seu primer àlbum Dire Straits (1978) l'any anterior i estaven treballant en el segon, Comuniqué de 1979), el bateria Pick Withers i el guitarra i cantant Mark Knopfler, que no va poder amagar la seva sorpresa quan va descobrir el contingut religiós del nou àlbum, i a la prestigiosa secció de vents Muscle Shoals Horns, per a donar-li a Slow Train Coming un so poderós. Produït pel teclista Barry Beckett i Jerry Wexler, Wexler es va adonar de què anava l'àlbum quan Dylan va tractar d'evangelitzar-lo.

"Estàs bregant amb un jueu ateu confés de 62 anys. Limitem-nos a fer l'àlbum", li va dir. La incorporació de les cantants Helena Springs, Regina Havis i Carolyn Dennis li va donar encara més força a les cançons i l'aire Gospel que Bob Dylan estava buscant. Ja havia provat amb els cors en la seva gira anterior, però per a aquesta nova etapa tindrien més protagonisme. Dylan va tornar a sortir de gira de seguida amb l'anomenat Bob Dylan Gospel Tour, una gira per Nord Amèrica en la que només va tocar les noves cançons i en la que es va dedicar a compartir la seva fe amb el públic. Bob Dylan, que en directe parlava molt poc, de sobte es va convertir, a la seva manera, en un predicador de la paraula del Senyor. “Jo segueixo a Déu, així que si els meus fans em segueixen, indirectament l’estan seguint a ell perquè jo no canto cap cançó que el Senyor no m'hagi donat per a cantar”, va dir en una entrevista a la ràdio. Durant els concerts d'aquest Tour, Dylan tocava les cançons de Slow Train Coming, alguns clàssics del Gospel (en els que cedia el seu lloc a les coristes) i temes inèdits que integrarien el segon àlbum d'aquesta etapa cristiana.
 

Bob Dylan - Saved (1980)


 
 

Saved (1980), va ser gravat amb la seva banda d’acompanyament en només cinc dies enmig de la gira Bob Dylan Gospel Tour. En aquest disc, Dylan s’endinsa de ple en la música Gospel i aprofundeix el seu missatge religiós amb passatges com en el del segon single, Saved, que dona nom al disc en el que diu, “Vaig ser cegat pel diable, vaig néixer ja arruïnat / ... Vaig ser salvat per la sang de l’anyell i estic content, molt content / Vull agrair-te, Senyor". El primer single va ser Solid Rock i cada cançó de l'àlbum remarca la nova fe de Dylan, a excepció de Satisfied Mind, una de les poques cançons de l'època que no és obertament religiosa. Es tracta d'una versió, encara que per descomptat té el seu rerefons moral en el que Dylan aprofita per a treure el tema de morir amb la consciència tranquil·la. Però per a cançó religiosa, In The Garden, no es pot ser mes explícit!, estrofes extretes de la Bíblia, frases tretes de l'Antic i el Nou Testament, i referències als miracles de Jesucrist i a la Resurrecció. Aquesta va ser una de les cançons mes utilitzades pels crítics per a atacar aquesta etapa del music. Com a resposta, Bob Dylan va continuar cantant-la molt temps, fins i tot en la gira conjunta de 1986 amb Tom Petty & The Heartbreakers n’incloïa una magnifica versió.

A diferència de l'àlbum anterior, i tot i que tornava a estar produït per Beckett i Wexler, tant les crítiques musicals com les dels seus fans van destrossar Saved per les seves cançons dogmàtiques, per exemple a Allmusic, "Si Saved ha fet alguna cosa, ha estat provar que el cristianisme renascut de Slow Train Coming no era una moda temporal, i que, de fet, significa quelcom important per a Dylan. Si significa alguna cosa per als seus fans son figues d'un altre paner, perquè és aquí on la seva religió eclipsa la seva música, convertint l'àlbum en un sermó per a un públic que és evident que no està convertit, ni ho estarà” o també a Village Voice, “En cas de que s’ho pregunti, Slow Train Coming no era l'àlbum de Jerry Wexler, ni de l'antic Bob Dylan, o de Jesucrist. Era de Mark Knopfler. De totes maneres, la primera llampegada de fe és la més profunda”. La portada del disc és un dibuix que mostra la mà de Jesús baixant del cel per a tocar als seus devots. La discogràfica Columbia la va canviar ràpidament per una pintura del músic tocant en directe per a treure-li pes al contingut religiós del disc. Tot i això, no n’hi va haver prou per a millorar les vendes.

Bob Dylan - Saved



Bob Dylan - In The Garden (Live With Tom Petty & The Heartbreakers)



Bob Dylan - Shot Of Love (1981)


 

Bob Dylan va tancar la seva trilogia cristiana amb l’àlbum Shot Of Love (1981), un disc en el que si bé va continuar coquetejant amb el Gospel i la paraula de Jesús, va iniciar un canvi cap al seu retorn al Folk Rock i a les lletres de la vida quotidiana. Hi ha força unanimitat a considerar Shot Of Love el disc més fluix de la seva etapa cristiana, i un dels menys inspirats de la seva carrera, però l'edició del The Bootleg Sèries Vol. 13: Trouble No More 1979-1981 del 2017 en el que es recullen gravacions entre 1979 i 1981 durant el període de l’etapa cristiana, posa de manifest que, essencialment, va haver-hi un error a l'hora de seleccionar les cançons que finalment es van incloure a l’àlbum, com The Groom’s Still Waiting At The Altar, que no va ser inclosa inicialment, va ser afegida quan es va reeditar l’àlbum al 1985, mostrant l'error al no fer-ho en el seu moment. Originalment només estava com a Cara B de Heart Of Mine, el segon single de l'àlbum.

La seva lletra, de nou, incideix en temes explícitament religiosos parlant de Jesucrist com el nuvi de l'Església i, per tant, aquesta com la novia de Crist. Una altra de les joies de la corona és Making A Liar Out Of Me, clar exemple de cançó que podia haver millorat el disc Shot Of Love. Un tema que ni es va incloure en el disc ni sorprenentment es va interpretar mai en directe. El primer single de l'àlbum va ser la cançó que dona títol al disc, Shot Of Love, però l'excepció que tota la crítica posa a aquestes notes baixes de l'àlbum, és Every Grain Of Sand, considerada per molts la continuació de la llegendària Chimes Of Freedom.

Bob Dylan - The Groom’s Still Waiting At The Altar



Bob Dylan - Making A Liar Out Of Me (The Bootleg Series Vol. 13)



Bob Dylan - Every Grain Of Sand (The Bootleg Series Vol. 13)


 

Tornada Folk Rock.


Contràriament a la creença popular, Bob Dylan mai es va allunyar del cristianisme evangèlic després de la trilogia cristiana, simplement es va tornar molt més subtil. Durant els anys següents, Dylan semblava haver tornat a la religió dels seus pares. El primer símptoma va ser que en la gira, 1984 European Tour, desprès del Gospel Tour, va tornar a tocar les seves cançons d’abans. Al 1982 i 1983, Bob Dylan va deixar de fer concerts i gires degut a problemes personals, problemes legals amb el seu antic representant, morts sobtades d’alguns amics (John Lennon entre ells) i l'assetjament per part d'una fan que el seguia tant a les gires com als estudis de gravació, fins al punt d'haver de contractar seguretat privada.

Bob Dylan - Infidels (1983)


 
 

Infidels (1983), reprèn el camí que havia abandonat en la seva etapa cristiana, però sense deixar del tot de costat les referències bíbliques. Perquè no quedessin dubtes que havia tornat a les seves arrels, la foto de contraportada de l’àlbum mostra a Dylan a sobre d’un turó tocant el terra de Jerusalem amb una vista panoràmica de la Ciutat Vella de fons. Per si no n’hi havia prou, per primera vegada va escriure una cançó, Neighbourhood Bully en suport a Israel i a la seva política de defensa. Sweetheart Like You va ser el primer single del disc. L'àlbum Infidels (1983) inclou només 8 temes, l'obre la fantàstica Jokerman, segon single del disc, i gran part de la discussió sobre  l’àlbum es centra en el que va quedar fora en lloc del que es va mantenir, un fet que queda contrastat amb la perspectiva del temps amb la posterior edició del Bootleg Sèries Vol. 16: Springtime In New York 1980-1985 de 2021, en el que s'inclouen els temes descartats del l’àlbum Infidels que es va publicar.

La controvèrsia s'entén a la perfecció, amb cançons com Lord Protect My Child, Blind Willie Mctell, Someone's Got A Hold Of My Heart, Foot Of Pride o Death Is Not The End entre d’altres que es van quedar fora. L’àlbum està produït per Mark Knopfler, a més de tocar (quatre anys abans també ho havia fet a Slow Train Coming), i amb les col·laboracions de Mick Taylor i Ronnie Wood dels Rolling Stones i Alan Clark, teclista de Dire Straits entre d’altres. L'aportació de Mick Taylor s'aprecia molt bé en el solo al final de Sweetheart Like You (tot i que en el vídeo no surt ell sinó Carla Olson) i també en la cançó Don’t Fall Apart On Me Tonight gravada en directe, amb Bob Dylan, Mark Knopfler i Mick Taylor tocant junts. Dylan i Knopfler van acabar la producció del Infidels de pressa perquè Knopfler marxava de gira amb Dire Straits a Europa. Quedant sol amb el disc, Bob Dylan va prendre una estranya decisió quan va treure una cançó de l'àlbum. La cançó va estar guardada gairebé deu anys i per poc que queda en l'oblit, fins que Bob Dylan va decidir incloure-la en una recopilació oficial al 1991. Avui es considerada com una de les seves millors cançons, l'extraordinària Blind Willie McTell.

Bob Dylan – Jokerman



Bob Dylan - Sweetheart Like You



Bob Dylan - Don’t Fall Apart On Me Tonight



Bob Dylan - Lord Protect My Child (The Bootleg Series Vol. 16)



Bob Dylan - Blind Willie McTell (The Bootleg Series Vol. 16)



Bob Dylan - Foot Of Pride (The Bootleg Series Vol. 16)



A finals de la primavera de 1984, Bob Dylan va iniciar una gira europea conjunta amb Carlos Santana, de 27 dates, començant a Verona (Itàlia) el 28 de maig i acabant a  Slane (Irlanda) el 8 de juliol, d'aquesta gira es publicaria l’àlbum en directe Real Live (1984). La seva banda incloïa a l'ex Rolling Stone Mick Taylor a la guitarra, l'ex teclista de Faces Ian McLagan, el bateria Colin Allen i el baixista Greg Sutton. A Bob Dylan se li van unir algunes celebritats musicals durant la gira, com Eric Clapton (Londres), Van Morrison (París, Londres i County Meath), Chrissie Hynde (Londres), la seva ex parella Joan Baez (Hamburg, Munic i Copenhaguen) o Bono (County Meath).

Aquest mateix any va començar a demostrar un cert “penediment” per la seva conversió. A pesar de que els arxius diuen el contrari, a la revista Rolling Stone li va dir que ell mai havia dit que havia tornat a néixer quan es va acostar al cristianisme, sinó que van ser els mitjans els que el van qualificar d'aquesta manera. En una entrevista amb el cantant d' U2, Bono, a la BBC va confessar que les cançons del Slow Train Coming l‘espantaven, “No tenia planejat escriure-les, però ho vaig fer. No em va agradar escriure-les, no volia fer-ho en aquell moment, però les volia treure”. La idea de Bob Dylan era donar-li aquestes cançons a Carolyn Dennis i produir-li l'àlbum de manera anònima, però per alguna raó va optar per gravar-les ell mateix. La cantant va ser la seva segona dona, van estar casats sis anys, entre 1986 i 1992, i van tenir una filla, però ho van mantenir en secret fins al 2011.

A finals dels 90, Bob Dylan va admetre (o va decidir) que la seva religió era la música, és on troba religiositat i filosofia. “Vaig aprendre més de les cançons que de qualsevol altra mena d'entitat. Les cançons són el meu lèxic. Crec en elles”. Fins al dia d'avui no queda del tot clar per què Bob Dylan va abraçar el cristianisme, per a matisar-ho tres anys després. Per a alguns dels seus col·legues, va ser simplement una estratègia comercial fallida. Keith Richards, per exemple, li va dir “el profeta dels guanys”. Per a Clinton Heylin, un dels seus biògrafs, “A manca d’un propòsit en la seva vida personal des del fracàs del seu matrimoni, va arribar a creure que quan se li va aparèixer Jesús, el va rescatar d'una mort prematura”.

Bob Dylan va ser molt qüestionat per les seves noves creences i els tres discos que va gravar en aquells anys van ser pràcticament un suïcidi artístic del que va trigar anys en recuperar-se. En retrospectiva, les cançons que va escriure en aquell període han envellit bé i sonen inclús millor que alguns dels seus èxits. L'obra de Dylan amaga molts misteris, però, per sobre de tot, està plena de grans composicions que busquen ser redescobertes. Per sort, el temps ho cura tot i aquella etapa de la seva carrera, tot i que confusa i qüestionada, conté molt material que val la pena escoltar i que, després de gairebé quaranta-cinc anys, mereix un reconeixement en la prolífica obra del cantautor més important del segle XX i premi Nobel de literatura 2016.

Bob Dylan ha publicat més de 40 discos en sis dècades i fer una llista dels millors és gairebé una insolència. Aquests són, per diferents raons i segons la critica els més significatius, encara que per descomptat cadascú particularment tingui els seus preferits: The Freewheelin' Bob Dylan (1962), Bringing It All Back Home (1965), Highway 61 Revisited (1965), Blonde On Blonde (1966), New Morning (1970), Blood On The Tracks (1975), Desire (1976), Oh Mercy (1989), Time Out Of Mind (1997), The Bootleg Series Vol. 5: Bob Dylan Live 1975 / The Rolling Thunder Revue (2002) i The Bootleg Series Vol. 16: Springtime In New York 1980-1985 (2021).

 

Participació