Aquella mirada clara

La Laia va néixer amb aquella mirada clara que obre els ulls des del cor i que és tan ampla que pot encabir tot el mar en un sol got.

La Laia va néixer amb la mirada clara i uns horitzons llunyans on només la llum s’hi banyava.

La Laia va néixer i va créixer i, en fer-ho, va anar guanyant altura. Una altura que li anava restant oxigen i li oferia una nova perspectiva de la vida, gris i asfixiant, com mai hauria imaginat. El mar va començar a vessar del seu vas i l’horitzó es va anar enfosquint fins que, en ple dia, la nit va cobrir-ho tot.

La Laia va créixer i va fer-se gran. La seva mirada s’havia injectat d’ira i de ràbia i la va encegar, inevitablement. Va tancar les portes al món i va llençar la clau al fons del pou per evitar patir la raó de Nietzsche quan deia que "l’esperança és el pitjor dels mals, ja que allarga el turment de les persones".

La Laia havia llegit, molt, i ara entenia aquella cèlebre frase atribuïda a Benedetti, afirmant que “un pessimista és només un optimista ben informat”. Que ingènua havia estat! Com no ho havia vist abans?? 

"La persona que no medita i actua amb precipitació no podrà evitar el fracàs". Confuci ja se n’havia adonat fa dos mil cinc-cents anys, i ella, tan moderna, jove i preparada, havia fracassat gairebé abans d’actuar. No havia pensat en res, només s’havia deixat portar pels vents amables d’una travessia còmoda i ara naufragava en la veritat de veritat.

La veritat… Però què és la veritat?

La Laia va tornar als clàssics i va reconèixer en ella allò que Epíctet anunciava. I és que "l’excés d’ira engendra la bogeria".

Va tancar els ulls, molt fort, i per evitar qualsevol escletxa de claror es va prémer les parpelles amb el cap dels dits fins que va nota com les llàgrimes li regalimaven braços avall i fins als colzes. Era allò realment el que volia? No. No, no, no! Ella no es volia tornar boja. No!!! Seria renegar de qui era, de com era i de com sempre havia cregut que tothom hauria de ser. Seria renegar d’ella mateixa i d’un dels seus màxims referents abans de caure en la foscor (algun dia hauria de revisar Tolkien…). Seria renegar d’un home bo, d’algú que mai va deixar de lluitar, de resistir: de Pau Casals, que amb coneixement de causa i tota l’autoritat moral que la seva integritat li conferia va advertir de què "retirar-se és començar a morir". A morir. A morir! A morir??? Però si ella volia viure, encara.

La veritat?

"Malgrat que la veritat pot arribar a ser incòmoda -la Laia va recordar la cita de Bertrand Russell-, és molt més incòmoda quan vols amagar-la", i, per aquest motiu, cal assumir-la i enfrontar-s’hi per poder arribar a canviar-la, si no t’agrada.

A més a més, "la capacitat de viure amb veritats relatives, amb preguntes per a les quals no hi ha resposta i amb les paradoxals incerteses de l’existència, pot ser l’essència de la maduresa humana”. Segurament, Watlawick tenia raó en aquesta darrera reflexió i fer-se gran no havia de ser només créixer. Fer-se gran, com deia ell, havia de ser madurar. I si, com Teresa de Calcuta, “jo sola no puc canviar el món -es va empoderar la Laia-, sí que puc tirar una pedra per sobre l’aigua i provocar moltes ondulacions".

Havia de sortir de l’abisme de Nietzsche, omplir els pulmons d’aire i capbussar-se al fons del pou per recuperar aquella clau que hi havia llençat. Si volia tornar a governar la seva nau i travessar l’oceà de la vida, gaudint altra vegada de les seves postes de sol, dels seus verds i dels seus blaus, i dels milions de reflexos d’argent que li regalaven cada nit de lluna les onades, calia renegar de Benedetti i prendre a Hume per bandera, doncs "la bellesa de les coses existeix només en l’esperit d’aquell que les contempla". I l’esperit, la nostra ànima, és allò que ens fa diferents, allò que ens fa únics, que viu dels nostres sentits i pot morir per aquests mateixos sentits, si deixem que s’enverinin i tornem a Tolkien.

"Quan mors, no saps que ets mort ni ho pateixes, només ho pateixen els altres. Passa el mateix que si ets imbècil". Einstein era un geni i amb la seva ironia, tan irrefutable com infinita, posava a tothom al seu lloc, perquè "tothom sap que la llum viatja més de pressa que el so, i és per això que algunes persones semblen brillar fins que escoltes el que diuen".

I és que la petita Laia s’havia fet definitivament gran i havia entès que no es podia deixar portar mai més pel que es diu o pel que et diuen i acabar sent una imbècil entre mig de més imbècils que no s’adonen de com d’imbècils són, fent patir a la resta de tan imbècils com són. Només, i com a molt, recordar i tenir sempre present una altra màxima del mestre, l’etern i entranyable Pau Casals, quan deia que "una criatura ha de saber que és un miracle, perquè, des que va començar el món, no havia existit mai i, fins al final del món, no hi haurà mai més una altra criatura com ella".

Néixer i créixer, existir… En això, no hi tenim res a dir ni a decidir. Però ser és tota una altra cosa, una opció, personal i nostra, per viure com aquella flor que para el sol ufanosa al seu jardí o sobreviure com aquella altra que, amb menys sort, brota enmig dels fems on l’ha posat el seu destí.
 

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col·laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.