Carles Prat: «Jo ja he viscut tot el que havia de viure amb el Tabal»

Carles Prat (1965) em cita a casa seva, al carrer Verdaguer de Berga. No s'amaga, puix un mosaic fet amb pedretes a la façana anuncia on viu i quin és el seu segon ofici; Tabaler. Són quarts de nou del vespre i ell encara no ha arribat d'una llarga jornada de treball. Pico el timbre i la seva dona m'obre la porta. És una casa fantàstica que, més endavant, sabré que s'ha anat restaurant ell mateix. Pedra, rajoles blaves i punts rurals endinsen el convidat en un ambient acollidor, com la família que l'ocupa. Pocs minuts després, arriba ell. És un home fort, cabells blancs i ulls alegres, que em convida a entrar dins d'una petita sala plena de llum. Sembla un pati andalús, però som a Berga, entre muralles. Allà, el conegut Tabaler va desgranant alguns dels millors episodis de la seva experiència patumaire. Fa 30 anys que té aquesta responsabilitat, però aquest any ho deixa, tot i que el següent encara firmarà com a cap de colla. Traspassa el Tabal al seu nebot, però no se'n desentén; són massa anys. 

Quan comença a tocar el Tabal?

El Tabal el toco des de fa molt temps; molt. Ja vaig començar a la Patum Infantil el 1969, el que passa és que entremig he tingut lapsus com quan vaig ser cap de colla dels Àngels. Després m'ho va passar el meu germà. 

Per tant, quan comença a tocar el Tabal com a cap de colla?

Aquesta Patum ha sigut la Patum número 30 sense intervals. La meva família, d'aquí a 10 anys, farem els 100 anys. 

I aquest és l'últim que ha exercit com a titular de la comparsa

L'any que ve encara firmaré jo, però hi haurà coses que ja no les faré. Jo vaig tocar durant els 75 anys de la Verge de Queralt, i llavors quedava molt de temps per endavant, però vaig decidir que si arribava als 100, deixaria de ser cap de colla. Per tant, el 2017 ja no seré cap de colla, però vull tocar al centenari, és un tracte al que he arribat amb el meu nebot.

L'any que ve, doncs, com el veurem?

Jo ja he començat a fer la marxa enrere per plegar de mica en mica. No plego i s'ha acabat, sinó que he començat a fer el procés. Plegar de cop no ho puc fer, i lo normal és que amb 10 anys vagi a menos i a menos, fins que arribarà un moment en què no podré anar a Patum. 

Per tant?

Jo faré la volta del cas antic, com sempre, per l'Ascensió. I quan torni a baixar a la plaça de Sant Pere, és quan entregaré el Tabal. 

Voldria que fos un acte solemne?

Ha de ser un acte solemne, això no passa tots els dies. Tinc un any per pensar-ho, però que sigui un acte solemne, és el que intento. Si l'ajuntament m'acompanya, que suposo que si. 

La resta de dies de Patum ja dirigirà la comparsa el seu nebot?

Jo estaré allà per ajudar-lo. El que fa ell ara amb mi, jo ho faré amb ell. I jo encara que hagi firmat, ell manarà i jo l'ajudaré a tocar. S'inverteixen els papers.

Per què decideix que aquesta Patum hagi estat l'última i que en la propera es faci el traspàs?

Jo, la meva esquena, no tinc ganes de castigar-la. Ara em trobo bé, i aquests 30 anys tot ha anat molt bé, però no vull arribar a fer pena. Prefereixo retirar-me com les persones, que no aguantar el màxim i que hagi de sentir-me a dir que he aguantat fins que ja no he pogut. Jo continuaré tocant igual, però tinc orgull. 

 Per què el seu nebot i no alguna de les seves dues filles?

Ell fa 28 anys que ve amb mi, i jo crec que li toca. I per què les meves filles no? Perquè sóc pare i tocar a la plaça és molt fàcil, però arrossegar el Tabal no ho és tant. Una cosa és fer una passejadeta, que qualsevol ho pot fer, però quan carregues tot aquell bitxo i el portes tres hores o quatre per tot Berga, jo sé com em trobo l'endemà. I com que ho sé, no tinc ganes que les meves filles es trobin igual. 

Aquesta Patum ha estat una mica l'acomiadament en alguns moments determinats com, per exemple, quan va tocar sobre la Guita diumenge al vespre. Com ho va viure?

Això m'ho va fer el meu nebot sense que jo ho sabés, i la sorpresa va ser... Uf... Em fa cosa quan encara hi penso perquè em va costar una ploramica de por. I no m'agrada plorar davant de la gent, però hi ha moments en què no pots aguantar. 

No s'esperava res?

Jo els hi vaig comentar als de la Guita que aquesta seria la meva última Patum. I a mi, el que més m'encanta, és tancar la Patum. Per això els hi vaig dir que, com que seria la meva última, que em faria gràcia pujar a la Guita en un Tirabol concret, i em van dir que seria impossible. Però quina casualitat que no ho va ser (riu).

Quin Tirabol i per què és tant important per vostè?

El Tirabol de la jota a mi m'encanta. Per tot, la música en sí, l'ambient que crea a la plaça... És viure-ho. I van anar parint el ronso, el ronso fins que pum, em van carregar i quina casualitat que va començar la jota. Va ser espectacular. 

Per a vostè què representa el Tabal?

Jo simplement segueixo una tradició de casa. Però a mi el que més m'agrada és aquella cara que veus als nens. Perquè els nens sí que diuen la veritat, i quan veus que et miren amb aquella cara... A mi m'agrada la canalla, i això és una satisfacció personal que només la poden tenir els metges (riu), perquè el 95% dels nens de la comarca han passat per les meves mans en els últims 35 anys per fer-se una foto. 

Per tant, el dia que més li agrada deu ser el de l'Ascensió?

Sí, el de l'Ascensió és el meu dia. Això ho tinc molt clar. El dia del Tabaler és el dia de l'Ascensió. 

Li fa cosa deixar el Tabal?

Hi ha una cosa que la gent no acaba d'assimilar. Jo me'n vaig però no me'n vaig. Si jo ho deixés i desaparegués, no podria, perquè a mi m'encanta. A més, tinc un factor a favor, que és que a la meva dona li encanta encara més que a mi, i ella no em dirà mai que pari. Perquè si a casa estan amb tu, no hi ha problema. 

 I quin ritme serà el seu a partir d'ara a la comparsa?

El mateix, l'únic que em trauré l'esforç de portar-lo jo. I mentre em trobi com em trobo, estaré allà. Plego perquè no tinc ganes de parir el ridícul, però podria aguantar 3 o 4 anys més. El que passa és que l'esquena ja fa molts anys que carrega i no vull. Jo ja he viscut tot el que havia de viure amb el Tabal; el que em pot donar a partir d'ara són els farts de plorar pels rotllos que em muntaran. Saps què passa? Que passen pel cap massa moments que has viscut, i no només jo, sinó el meu germà, el meu pare... I jo quan vaig començar tothom només em donava cinc anys. 

Cinc anys?

Déien que m'avorriria. I jo pensava, per què? Doncs el meu pare en va fer 10, el meu germà 15 i jo sol 30. Al final n'he fet més que tots. 

Després de 30 anys què és el que li recomana al seu nebot?

Ell ja sap de sobres què ha de fer, l'únic que li he dit sempre, és que el Tabal ha de continuar com ara, obert a la gent. Hi va haver uns anys que estava molt tancat, i ara està obert a tothom i la canalla toca més que mai. Quan el vaig agafar jo era impossible que un nen toqués el Tabal al Passacarrers del vespre, i va costar molts anys anar destapant això. Com tota la Patum, el Tabal ha fet una evolució bastant bèstia gràcies a que ens hem anat tornant, jo diria, més persones. 

Per acabar, després de tots aquests anys, quina consideraria que és la millor anècdota?

N'hi ha unes quantes, però una de les més bones és que, un dia, un nen se'm va quedar mirant així i jo enraonava amb la meva dona. De cop, es va quedar parat i li va dir a la seva mare: “Mama, si enraona”. I la seva mare es tronxava de riure (riu). Però clar, els Gegants no parlen i els altres tampoc. I jo, que el vaig sentir, li vaig anar a fer una festa i es va espantar! A mi em va fer tanta gràcia!