El nou vestit nou de l’Emperador

Quan l’Emperador es va posar el seu vestit nou per primera vegada, va quedar meravellat.

Els sastres de palau li havien explicat que era fet d’un teixit invisible als ulls dels imbècils i les males persones, i que aquest detall fonamental el feia únic en la història, distingint a qui el portés per damunt de qualsevol altre ésser, viu o mort, que hagués vist néixer mai el nostre món. Això no obstant, un nerviosisme latent en el gest dels modistes i algun embarbussament poc natural quan li descrivien la seva creació, havien fet dubtar al monarca i que li passés pel cap una idea tan absurda com que el volguessin fer sortir al carrer despullat, per fer-lo caure en el ridícul més espantós davant de tots els súbdits del seu imperi.

Tanmateix, ara que se’l veia posat, s’adonava que no era així i que aquell disseny revolucionari i transgressor era un miracle de la moda d’avantguarda, que s’anticipava al que veurien les passarel·les uns quants segles més enllà. Li agradava tot: el seu tacte suau, com se li ajustava al cos, la seva lleugeresa extraordinària, els brodats del pit, els braços i les cames, la seva combinació de colors, que anaven del blanc nuclear al rosa pàl·lid i el marró més pujat en algunes costures, els guarniments exòtics d’inspiració nadalenca que penjaven a la part baixa del ventre, l’espurnejat de piquets foscos a l’esquena… Tot.

Mentre s’altesa es mirava i remirava, embadalit, la seva nova indumentària, els estilistes, exultants, victoriosos i -ara ja- relaxats per l’èxit de la seva empresa, es creuaven entre ells mirades de complicitat arrogants i malicioses. Però quan l’Emperador es va posar de perfil al mirall i va ordenar als guàrdies que els arrestessin i els fessin tallar el cap aquella mateixa tarda, aquelles seves rialles de suficiència mal dissimulades els van quedar congelades per sempre més a la cara. I és que el vestit li feia unes arrugues a la panxa que, per més que intentés allisar-les, de cap manera no li marxaven.
 

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col·laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.