No a la guerra

El Sandor dóna la mà a la Irina, la seva germana gran. La mare li ha dit que no se’n deixi anar per res del món. Ella ve al darrere, carregada amb una motxilla, una maleta i tot de bosses del súper plenes fins dalt. La Irina i ell també porten les seves motxilles de l’escola, però han hagut de deixar els llibres i la mare hi ha posat roba i unes sabatilles d’esport per a cada un. Ell hauria preferit poder-les portar posades, les sabatilles, perquè són molt noves i molt més còmodes que aquestes botes de neu gruixudes que ara porta als peus. Però el pare li ha dit que era millor així, ja que, d’aquesta manera, no tindria tant fred, no se li espatllarien les vambes i les tindria a punt per poder jugar a futbol quan trobés altres nens com ell allà on anaven.

El pare no ha marxat amb ells, s’ha quedat, i tot i que la mare i la Irina li han explicat no sé què de defensar el país, ell no ho ha entès. Se sentien explosions, com quan hi ha focs artificials per la festa major, però el pare plorava. En Sandor no havia vist mai a plorar el pare. De fet, en Sandor es pensava que els grans no ploraven, però ara ha descobert que sí, que sí que ho fan, perquè plorava el pare i plorava la mare, mentre s’abraçaven, molt
fort. Tan fort, que la Irina i ell també se'ls han abraçat a les cames i també s’han posat a plorar, sense saber ben bé per què, però sense poder evitar-ho, més que mai, més fort que mai, amb més ganes que mai; perquè, sense ser-ne conscient, una sensació estranya i trista li xiuxiuejava a l’orella que tot el que ell era, que tot el que ell tenia i coneixia, estava a punt de trencar-se i no es podria tornar a afegir mai més.

Ara, caminaven per una carretera, en silenci, sense dir res, només mirant endavant, com tota aquella altra gent que també sortia del seu poble deixant enrere les seves cases, les seves llars, els seus records i tot allò que havien estimat i sobre el que havien edificat una vida de vida, d’amor i d’esperança. Quan sigui gran, ell també voldrà defensar el país, com el pare… Tot i que no entén gaire per què el país és més important que la família i no ha pogut venir amb ells. Ha sentit dir a unes dones que un país només és una ratlla en un mapa que ha dibuixat algú que mira per la televisió com molts altres maten i es deixen matar per defensar-la. Però és igual, si el pare ho fa és perquè deu ser important, i ell voldrà ser com el pare, quan sigui gran.

Li fa mal la mà de tan fort com s’agafa a la de la seva germana que, malgrat tenir només tres anys més que ell, ara, la veu tan gran com la mare. Ja no sembla la Irina que l’escridassava aquesta mateixa setmana quan ell volia entrar a la seva habitació o quan li prenia la cansalada del plat mentre dinaven. La cara se li ha transfigurat, i és ella, sí, però ja no riu com una nena. Seriosa i amb la mirada absent, ara, només camina endavant, com la resta de persones del seu voltant.

Ell no ho sap, però, amb cada pas, les llàgrimes del seu pare, casa seva, les seves joguines, l’escola i tots els seus amics, aniran quedant més lluny, i més lluny i més lluny, com si tot fos part d’un conte que una vegada algú li va explicar, quan era un nen i no sabia la quantitat de mal que pot arribar a contenir l’ésser humà.

A la paret d’una casa mig ensorrada d’on ara passen pel costat, algú hi ha escrit amb lletres molt grosses "NO A LA GUERRA", però en Sandor, tot i que ja sap llegir una mica, no se n’ha adonat i, amb aquelles botes tan feixugues, ha continuat caminant i ha passat de llarg.
 

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col·laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.