IT'S ONLY ROCK'N'ROLL

15 àlbums de Rock Sureny imprescindibles

Sweet Home Alabama
per Pep Saña, 4 de gener de 2022 a les 10:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de gener de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si els pistolers fossin músics, tocarien Rock Sureny, aquests són alguns dels àlbums de Rock Sureny imprescindibles al nostre arsenal.

Definir el Southern Rock (Rock Sureny), sembla fàcil, però en realitat és tan difícil com intentar definir tot el gènere del Rock. El que si que esta clar, és que és un fenomen americà. Hi ha bandes d'altres llocs que fan aquest tipus de música (heu sentit mai als japonesos Idlewild South, que porten el nom de l'àlbum dels Allman Brothers?), però no és ben be el mateix. També acostuma a estar reservat als estats americans del sud, barrejant Blues, Redneck i Country, lletres amb esperit de llibertat i (al menys en dies passats) un aparent afecte pels estats Confederats i la seva bandera. Les seves arrels es podrien remuntar cap al naixement del Rock'n'Roll, però quan va començar amb força va ser cap a finals dels 60, gràcies a bandes com Creedence Clearwater Revival i The Allman Brothers Band, aconseguint una maduresa de la que Jack Daniels hauria estat orgullós amb Lynyrd Skynyrd.


El nucli dur del Rock Sureny el formen bandes com Black Oak Arkansas, Blackfoot, Molly Hatchet, 38 Special, The Outlaws, Lynyrd Skynyrd i The Allman Brothers Band. S'estén cap al Country a través de The Charlie Daniels Band i The Marshall Tucker Band, en el que Willie Nelson i Johnny Cash son els patrons del gènere. Fins i tot toca els pantans del Metal a través de Corrosion Of Conformity o Pantera. Es miri on es miri, al Rock i al Metal moderns, la influència Surenya hi és present. Com sonarien si no The Black Crowes sense aquesta aportació?, o Black Label Society?, o Kid Rock?.

El Rock Sureny, potser més que qualsevol altre gènere al voltant del Rock clàssic, s'ha mantingut inalterat pel pas del temps. Segueix estant dominat per una ambivalència cap a les costums modernes i la presencia dels duels de guitarres. Com els Westerns clàssics, el Rock Sureny té quelcom d’encantador, ha sobreviscut i ha florit en el seu propi entorn durant mig segle, proporcionant algunes de les millors cançons i grans mites del nostre temps, alhora que bandes més actuals com és el cas de Blackberry Smoke són la prova vivent de que el gènere és molt més que un llampec de 50 anys.


Aquests són alguns dels àlbums de Rock Sureny imprescindibles



Lynyrd Skynyrd - Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd (1973)

 

Gairebé tots els àlbums de Lynyrd Skynyrd d’abans de l'accident d’avió es podrien considerar essencials, però va ser el seu àlbum de debut el que definiria no només a la banda sinó, en molts aspectes, al propi gènere. Cap banda Surenya ha igualat mai el que hi ha en aquest disc en termes musicals o de pura autenticitat. L'estil de Ronnie Van Zant per cantar histories, les guitarres pistoleres, el lluïment, tot està en cançons com, Tuesday's Gone, Gimme Three Steps o Simple Man. I pel que fa a Free Bird, és sense discussió una de les cançons més grans de la música Rock. Un disc magnífic.
Aquest vídeo és probablement una de les millors interpretacions d'una de les millors cançons d'una de les millors bandes de tots els temps. El guitarra Steve Gaines es marca un solo estratosfèric de més de quatre minuts. Espectacular!.

Lynyrd Skynyrd - Freebird - 7/2/1977 – Live Oakland Coliseum Stadium



ZZ Top - Tres Hombres (1973)


 

ZZ Top és realment una banda Surenya?. La discussió ha estat constant al llarg dels anys, però la veritat és que, encara que "The Li'l Ol' Band From Texas" pugui estar lleugerament allunyada de l’essència principal del gènere, el seu llegat compartit és innegable. Hi ha qui considera Eliminator (1983) com el disc més important del trio, però Tres Hombres és el que va veure arrelar a gran escala la seva visió única del Blues i el Hard Rock, sense oblidar aquell toc humorístic. Van ser cançons com Jesus Just Left Chicago, Waitin' For The Bus, Beer Drinkers & Hell Raisers i, inevitablement, La Grange les que van convertir a la banda en una força important.

ZZ Top - La Grange & Tush (Live Westfalenhalle Dortmund, Germany 1982)



Molly Hatchet - Flirtin’ With Disaster (1979)


 

És el segon disc de la banda de Jacksonville, que semblava condemnada a viure a l'ombra de Lynyrd Skynyrd. Però, un enfocament més “metalero”, juntament amb cançons tan monumentals com Whisky Man, Boogie No More i Flirtin’ With Disaster va contribuir a fer d'aquest el seu disc més venut als Estats Units. La veu del ja difunt Danny Joe Brown i la característica fúria amb les tres guitarres van donar a Molly Hatchet un gran impuls, tant en directe com a l'estudi. Les inconfusibles il·lustracions de les portades dels àlbums també van ajudar a cridar l'atenció de la banda.

Molly Hatchet - Flirtin' With Disaster (Live 1983)



Blackfoot - Highway Song Live (1982)


 

El públic britànic es va enamorar del seu líder i guitarrista Ricky Medlocke (membre també de Lynyrd Skynyrd a la bateria al 1971 i guitarra des del 1996 fins ara) i els seus col·legues de bar quan van fer de teloners dels Scorpions al 1980. Dos anys desprès, desprès de l'àlbum Marauder (1981), Blackfoot eren caps de cartell al Regne Unit i gravaven el concert per aquest àlbum en directe. Amb la sang dels nadius americans a les venes, Blackfoot tenia la seva pròpia visió de la llegenda del Rock Sureny. I ho van demostrar en interpretacions espectaculars de cançons com Every Man Should Know (Queenie), Train, Train, Rollin’ & Tumblin’ i Dry County. Però el millor es guarda per Highway Song, que s'estén com un full de ruta cap a la glòria, el que es podria definir com el Free Bird dels Blackfoot.

Blackfoot - Highway Song (Volkshaus, Zurich, Switzerland 1982)



Black Oak Arkansas - High On The Hog (1973)


 

Poc coneguts i respectats fora dels Estats Units, Black Oak Arkansas van començar a mitjans dels 60, però van trobar el seu lloc amb aquest àlbum, inclou una destacada versió del clàssic de LaVern Baker, Jim Dandy, a més de Swimmin' In Quicksand de clara inspiració Sly & The Family Stone o Funkadelic i el magnífic tema instrumental Moonshine Sonata. El seu líder i frotman a Jim 'Dandy' Mangrum, vindria a ser la versió “pagès de barra de bar” que era David Lee Roth abans de Van Halen.

Black Oak Arkansas - Hey Y'all (Live At Royal Albert Hall 1970)



The Allman Brothers Band - At Fillmore East (1971)


 

Un dels germans, Gregg Allman, es va casar amb Cher, l'altre, Duane Allman, va morir el 29 d’octubre de 1971 en un accident de moto. Tots dos poden reivindicar ser els pares fundadors de l'estil Sureny. Formant la seva banda al 1969, sempre estaven en el seu millor moment a l'escenari, i aquest disc captura els Allman en el seu element. Gravat durant una sèrie de concerts al famós club Fillmore East al març de 1971, és el primer àlbum en directe de la banda i el seu tercer disc. De totes les grans bandes de Jam de la història del Rock, els Allman Brothers van ser els millors, i aquest disc és la prova definitiva d'això. Duane era l'estrella, però això no privava que Dickey Betts es lluís, que Berry Oakley demostrés que és un dels baixistes més infravalorats de la història o que la veu i el Hammond de Gregg Allman sonessin millor que mai. Aquí importava el resultat final i la compenetració, les guitarres de Duane i Betts eren com si es poguessin llegir la ment, Oakley se'ls unia a la perfecció i les bateries de Butch Trucks i Jai Johanny Johanson alies “Jaimoe” mai es destorbaven entre si. Pot ser que per això, les tres millors cançons del disc siguin les tres que passen dels deu minuts, You Don't Love Me (19:06), In Memory Of Elizabeth Reed (12:46) i la gran Whipping Post, un tema de 23 minuts en el que no sobra cap segon. La primera cançó del disc és, Statesboro Blues, un tema amb el que Duane havia après a tocar el slide nomes  tres anys abans però aleshores ja no tenia rival. Aquest és un testimoni impressionant de la fluïdesa i la diversitat dels Allman. Ho havien aconseguit, els Allman Brothers eren estrelles del Rock, amb la seva estranya barreja de Blues, Rock i Jazz, i la seva essència Surenya.

The Allman Brothers Band ha estat tocant One Way Out en concert almenys des de febrer de 1971. En aquest disc no hi és, però es va incloure la gravació en directe a l’àlbum Eat A Peach (1972) que s’havia gravat al Fillmore East, però a diferència del material en directe de març de 1971 utilitzat a la resta del Eat A Peach i At Fillmore East, One Way Out es va gravar a l’últim concert el 27 de juny de 1971.

The Allman Brothers Band - One Way Out (1971)



38 Special - Wild-Eyed Southern Boys (1981)


 

Descartats per alguns per ser massa comercials, 38 Special, sens dubte, tenia un estil més suau que molts del gènere, cosa que podria explicar el seu èxit comparatiu a les llistes. Liderats per Donnie Van Zant, el germà mitjà dels cantants de Lynyrd Skynyrd, Ronnie Van Zant (el gran, mort en accident al 1977) i Johnny Van Zant (el petit), van aconseguir el seu primer single d’èxit amb Hold On Loosely, i el propi àlbum, el quart, va arribar a vendre més d'un milió de còpies als Estats Units, impulsat per temes tan accessibles com Honky Tonk Dancer, Fantasy Girl i Wild-Eyed Southern Boys la cançó homònima que dona títol al disc. A cavall entre el Soft Rock i el Rock Sureny, el disc va suposar el punt més àlgid de la carrera de la banda.

38 Special - Wild-Eyed Southern Boys



The Outlaws - Hurry Sundown (1977)


 

El tercer disc de la banda de Tampa que va aportar un estil Country al seu Hard Rock assequible. Curiosament, va ser produït per Bill Szymczyk, que havia treballat bastant  amb The Eagles, aquesta experiència li va permetre desenvolupar les harmonies vocals de The Outlaws, una part clau del seu enfocament. També van treure rendiment a les tres guitarres al tema Gunsmoke, Hugh Thomasson, guitarra i fundador de la banda (després seria membre de Lynyrd Skynyrd des de 1996 fins al 2005) treu el seu banjo pel tema So Afraid, i firma la cançó Hurry Sundown que dona títol al disc, però el clàssic aquí és un inquietant Night Wines que firma el cantant Billy Jones, exposant una ànima sorprenentment deprimida 

The Outlaws - There Goes Another Love Song (Live 1978)



The Georgia Satellites - Georgia Satellites (1986)


 

Els Georgia Satellites van marcar el seu ritme amb el seu debut homònim al 1986 amb suficient so de guitarres com per guanyar-se un lloc aquí. Encapçalat per una autèntica meravella com és l’èxit, Keep Your Hands To Yourself, (només superada a les llistes nord-americanes per Livin' On A Prayer de Bon Jovi). L'àlbum no era un èxit d'una sola cançó, Railroad Steel va competir contra els millors, mentre que els covers,  Battleship Chain de The Woods i Every Picture Tells A Story de The Faces donaven la sorpresa.

Georgia Satellites - Battleship Chains



Lynyrd Skynyrd - Second Helping (1974)


 

El segon disc de Lynyrd Skynyrd arribava amb força després d'haver aprofitat el seu emblemàtic debut obrint per The Who a la gira de Quadrophenia. També presentaven a la nova incorporació, Ed King, amb el que la banda passava a tenir tres guitarres, L’àlbum inclou, Sweet Home Alabama, l’èxit més gran de Lynyrd Skynyrd, a més dels clàssics, Workin' For MCA, The Ballad Of Curtis Loew, The Needle And The Spoon i el cover de J.J. Cale que tanca l'àlbum, Call Me The Breeze. Second Helping va ser un àlbum d’autèntic cor Sureny.

Lynyrd Skynyrd - Sweet Home Alabama (Live Oakland Coliseum Stadium 1977)



The Black Crowes - Shake Your Money Maker (1990)


 

El millor destil·lat del so dels Black Crowes que ha fet història, va arribar amb el seu debut de vendes multi platí. Shake Your Money Maker era important no pel que deia, sinó pel que feia. Va ser com un trago molt necessari del millor Bourbon americà en una època de còctels. Llavors van arribar els Black Crowes, com si fos una màquina del temps des de la base de Villa Nellcôte de Keith Richards. Però potser el que era necessari era una cossa al cul. No era la proposta més popular considerant el que més es portava en aquell temps, Shake Your Money Maker conquistava a cop de Rock amb mirada Surenya. La inicial Twice As Hard és tota una declaració d’intencions que obria l’àlbum, seguint per la “Stoniana” Jealous Again, en la que la presencia al teclat de Chuck Leawell, un clàssic de la banda en directe dels Rolling Stones, el uneix encara més a ses satàniques (i admirades) majestats. Passant per la relectura de Hard To Handle del mític Otis Reading, una d’aquelles versions que li donen una nova vida a la cançó, simplement espatarrant, o fins els aires acústics de She Talks To Angels. No hi havia res de nou en aquesta suma d’elements, però el resultat era tan personal que era quelcom més, molt més.

The Black Crowes - Twice As Hard



Gov't Mule – Dose (1998)


 

S’hi esperava una caire Allman Brothers Band, degut a l’associació a l’últim moment de Warren Haynes i Allen Woody desprès de sortir dels Allman la primera vegada. El que va ser interessant és la manera com Gov't Mule ho va ampliar en un àlbum fet en poc temps, que era alhora més fosc que el seu debut, amb més detalls i molt més ambiciós musicalment. Van començar intentant demostrar que el Rock Sureny podia funcionar en un format de “Power Trio”, ara estaven preparats per anar més enllà, molt més enllà. Tot això queda plasmat a l’àlbum, amb grans cançons que ara son clàssics de la banda com, Blind Man In The Dark, Thorazine Shuffle, Larger Than Life, Birth Of The Mule (un homenatge a Miles Davis), John The Revelator o She Said She Said (un cover dels Beatles).

Gov't Mule - Thorazine Shuffle (Live At Rockpalast 2005)



The Allman Brothers Band - Brothers And Sisters (1973)


 

La banda s’havia reunit a l'estudi per gravar el seu tercer àlbum, Eat A Peach (1972) desprès del gran èxit comercial aconseguit amb el directe At Fillmore East (1971), però alguns membres de la banda van començar amb l'addicció a l'heroïna i van haver d'ingressar en clíniques de rehabilitació. Poc desprès d’acabar la rehabilitació, el líder de la banda, Duane Allman, moria en un accident de moto. Eat A Peach és l'últim àlbum en el que va participar Duane Allman i que inclou el tema Little Martha signat per ell, els temes que va poder gravar abans de morir i temes en directe gravats al At Fillmore East (1971) i que no havien pogut entrar en aquest disc.

Brothers And Sisters és el primer àlbum sense cap contribució de Duane Allman, i va suposar l'ascens de l’altre guitarra de la banda, Dickey Betts, autor dels èxits Ramblin' Man, la magnifica instrumental, Jessica i Southbound. També s’incorporava a la banda el teclista Chuck Leavell, això representava un canvi de so, confiat abans a un front de dues guitarres. La commovedora demostració vocal de Gregg Allman a Southbound també va trobar un lloc a la ràdio FM, ajudant a Brothers And Sisters a convertir-se en un èxit a les llistes. Expandint intel·ligentment el seu so en lloc d'intentar substituir  l’insubstituïble Duane Allman, la banda va establir un patró que ha continuat durant dècades.

The Allman Brothers Band - Ramblin' Man (Live University Of Florida 1982)



Gregg Allman - Southern Blood (2017)


 

Al 2017 moria Gregg Allman, una llegenda del Rock amb majúscules, fundador amb el seu germà Duane Allman (mort al 1971) de The Allman Brothers Band, així que no va poder veure publicat el seu últim àlbum d'estudi, Southern Blood (2017), una obra pòstuma magnífica. Obre l’àlbum la meravellosa My Only True Friend, carregada de referents autobiogràfics. Però és en el segon tema quan Allman et roba definitivament el cor, i és que es marca una esplèndida versió del Once I Was que Tim Buckley publicava al 1967 en el seu Goodbye And Hello. Es fa difícil després d'escoltar-la no exclamar, estratosfèric!. El gran Allman se’n va fins al Planet Waves (1974) de Bob Dylan i es treu de la màniga una fantàstica Going Going Gone. I si amb aquesta arrancada ja no és com per rendir-se definitivament, el millor és que encara n’hi ha més. A l’àlbum In The Dark (1987) de Grateful Dead hi ha Black Muddy River, Gregg Allman en fa una versió en la que demostra clarament que sap com acomiadar-se. “Caminaré sol pel riu negre i fangós”. Pell de gallina!. Un dels temes que emocionen és, Out Of Left Field, extreta del repertori de Percy Sledge. Per acabar una obra d’art d’aquest nivell, ja nomes queda deixar-te amb el cor pres amb Song For Adam, del seu bon amic Jackson Browne. La cançó va ser gravada al final de les sessions de l'àlbum i Gregg es va ofegar cantant-la, així que van decidir deixar-ho per un altre dia. Ja no ho van poder fer per la mort de Gregg, per això la seva veu apareix i desapareix a mig tema, el seu amic Browne, que posa unes veus delicioses la va voler acabar com homenatge. Cada versió d'aquest disc brilla a la seva manera, de lletrejant l'ADN cultural Sureny i les arrels de Gregg Allman. Un majestuós final per una llegenda. 

Gregg Allman - My Only True Friend



Blackberry Smoke - Leave A Scar: Live North Carolina (2014) 


 

Imaginem-nos que estem a North Carolina, costa arribar fins a la barra i que la calor  del local a petar et demana una cervesa ben freda. Sonen els primers acords i totes les mirades es giren cap a l'escenari, el ritual comença, la música inunda l'ambient, de sobte, tothom recorda que hi fa allà. És impossible pensar en una gran banda sense el seu doble àlbum en directe, i Blackberry Smoke van deixar al 2014 aquesta meravella, d'una banda tocada per la mal entesa simplessa del que fa el que millor li surt com si fos el més senzill del món. Aquest és el segon directe de la banda d’ Atlanta, Georgia amb format 2CD+DVD. Tocar en directe és el que saben fer millor, i això és el que es fa més evident en aquest àlbum. El DVD dona una gran visió sobre la banda, les seves famílies, els seus cotxes, els seus fills, i com tot encaixa i ajuda tant dins com fora de l'escenari. 

Blackberry Smoke toca la seva versió del Rock Sureny, que de vegades limita amb Lynyrd Skynyrd o Black Crowes, i d'altres és més Country Rock a l’estil Eagles. Un extens repàs als èxits dels seus tres magnífics àlbums anteriors, Bad Luck Ain't No Crime (2004), Little Piece Of Dixie (2009), The Whippoorwill (2012) i un avançament del que seria el seu proper disc, Holding All The Roses (2015).

Blackberry Smoke - Good One Comin' On (Live At The Georgia Theatre DVD)



Per si voleu veure el DVD sencer, us deixo l’enllaç de tot el concert. Brutal. Per cert, si la COVID-19 ho permet, el proper 3 de febrer de 2022, Blackberry Smoke passaran per Barcelona a la sala Razzmatazz presentant el seu últim àlbum You Hear Georgia (2021) en que celebraven els 20 anys de la banda.

Blackberry Smoke - Live In North Carolina (Official full 90 min concert feature)




Les 10 cançons de culte de Rock Sureny segons Johnny Van Zant, cantant de Lynyrd Skynyrd



En una entrevista que li van fer a Classic Rock al 2019, el cantant i líder de la mítica banda de Rock Sureny, Lynyrd Skynyrd, Johnny Van Zant, escollia les que al seu parer son les 10 cançons de culte del Rock Sureny. Deixant Sweet Home Alabama i Freebird apart, hi ha molt més Rock Sureny que aquestes obres mestres de la banda de les tres guitarres, i Johnny Van Zant, el tio que cada nit canta aquestes cançons a l’escenari, és el més indicat per dir quines son al seu parer les cançons de culte del Rock Sureny que normalment no s’escolten per la ràdio.

Black Oak Arkansas - Jim Dandy (1973)



Aquest era un antic tema de Rhythm & Blues sobre un heroi, Jim Dandy, que rescata dones, però Black Oak Arkansas el va convertir en Rock Sureny. Aquests tios tocaven potent, però també tenien aquell toc de Blues. I, per descomptat, el seu cantant també es deia Jim Dandy. Era tot un personatge i segur que David Lee Roth era fan seu.

Wet Willie - Keep On Smilin’ (1973)



Wet Willie tenien un so difícil de descriure. Tenia un aire de Rock Sureny, però també hi havia molt Jazz i Blues, i la veritat, Jimmy Hall era un cantant molt infravalorat. Keep On Smilin' va ser un dels seus grans èxits, tot i que avui en dia, no hi ha gaire gent que ho recordi. Recomanaria la versió en directe, té una mica més d'ànima.

Marshall Tucker Band - Fire On The Mountain (1975)



La primera vegada que vaig veure aquests tios tocar en directe, vaig pensar, “Wow, això és únic”. Era com un maleït Jazz Blues Country. Fins i tot tocaven la flauta. Fire On The Mountain és una cançó increïble i Doug Gray la canta de meravella. Marshall Tucker Band sempre han sigut molt bons, i encara ho són.

The Amazing Rhythm Aces - Third Rate Romance (1975)



No sé gaire sobre la banda, però sempre m'ha agradat la tornada d'aquesta cançó, “Third rate romance/Low rent rendezvous”. Tenia un aire Country genial. Moltes de les antigues bandes de Rock Sureny, si sortissin ara, serien considerades Country. De la mateixa manera, ara hi ha estrelles del Country com Jason Aldean, que bàsicament és un tio Sureny.

Ram Jam - Black Betty (1977)



Black Betty es basa en una antiga cançó Folk americana. La banda no era del sud, però a mi em sonaven Sureny, i m’encantava tot el que tenia aquesta cançó, el riff, el ritme i tota l'atmosfera. La tenia en un single de set polzades al seu dia i la posava contínuament.

Atlanta Rhythm Section - Champagne Jam (1978)



Eren de Doraville, Georgia, un lloc de moda, i als anys 70, ho tenien tot. Champagne Jam és una de les millors cançons d'aquella època. El seu cantant, Ronnie Hammond, era un tio Sureny i tenia una veu única. És una llàstima que se n'hagi anat.

Henry Paul Band - Grey Ghost (1979)



Henry Paul és un cantant increïble. Grey Ghost és una cançó preciosa i estava dedicada al meu germà Ronnie. Tothom sempre va veure a Ronnie com un general confederat, “El fantasma gris”, (Grey Ghost). Em semblava un gran homenatge, i quan la meva banda feia gires amb la Henry, escoltar aquesta cançó sempre em portava  bons records.

Gregg Allman - I’m No Angel (1986)



Gregg Allman també va publicar alguns àlbums impressionants en solitari a la seva carrera al marge dels The Allman Brothers Band. I'm No Angel era un gran disc i la cançó que li dona títol és la millor. Recordo que quan era jove anava a un lloc de Jacksonville, un club d’aquells de “porta la teva ampolla”, i els Allman Brothers hi tocaven. Gregg Allman m’emocionava amb aquella veu, encara ho fa, és únic.

Georgia Satellites - Keep Your Hands To Yourself (1986)



Quan vaig veure el vídeo d'aquesta cançó a la MTV, vaig dir, "Wow, és genial, esta tocant una banda Surenya". Els Georgia Satellites tenien aquesta actitud. El seu líder, cantant i guitarra, Dan Baird, i el guitarra, Rick Richards, eren genials. Quan escolto aquesta cançó, em recorda una mica a Down South Jukin' de Lynyrd Skynyrd.

Gov’t Mule - Bad Little Doggie (2000)



Gov’t Mule és com si els Allman Brothers es trobessin... Déu meu, no sé el què!. Però la seva cançó Bad Little Doggie té un aire de Rock Sureny genial. Warren Haynes és un gran guitarrista, pot tocar qualsevol cosa. Els Skynyrd vam fer alguns concerts amb els Allman al 2012 i veure a Warren tocar cada nit va ser un plaer. M'encanta el que fa.

He creat una Playlist a Spotify, de gairebé 7 hores titulada Southern Rock Essential Albums & Songs en la que hi figuren totes aquestes cançons, a més de les mítiques del Rock Sureny.  
https://open.spotify.com/playlist/3wHecXSHISIq1JZyZShgOt?si=200f519221c64337




 

 

Participació