1 de 10
IT'S ONLY ROCK'N'ROLL

Bon Jovi: New Jersey (1988), l'àlbum que gairebé acaba amb la banda

Bon Jovi
per Pep Saña, 3 de desembre de 2021 a les 11:58 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de desembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Al 1988, Bon Jovi tenien tota la pressió per continuar amb l’èxit del seu disc Slippery When Wet (1986). Aquesta és la història de com l'àlbum New Jersey (1988) i la seva gira posterior gairebé acaba amb la banda.

Està d'esquena, porta un abric llarg que s’hi llegeix, Bon Jovi – New Jersey, sembla com si Jon Bon Jovi, l'home que anhelava fama i respecte a través de la seva música,  aconseguint-la amb l'àlbum revelació de la banda Slippery When Wet (1986), ara volia escapar de la glòria que abans havia desitjat amb tanta passió. Aquesta fotografia apareix a la funda interior del quart àlbum de Bon Jovi, el que pretenia aprofitar l'èxit descomunal del Slippery When Wet, titulat New Jersey. I va estar molt a prop de ser l’últim. Jon Bon Jovi va admetre a Classic Rock uns 15 anys després, "Mirant enrere, puc veure que estava intentant amagar-me, això és el que volia fer, seguir sent aquí d'aquí a 20 anys. És el que pretenia aleshores". És evident que ho va aconseguir, atès que ell i la seva banda han recorregut el planeta amb les seves monstruoses gires d’estadis des d’aleshores.


Slippery When Wet


 

Tornem enrere. Som a l'any 1986 i Bon Jovi està a punt de publicar el seu tercer disc. En aquell moment ells no ho sabien, és clar, però era l’àlbum que canviaria el curs de les vides de la banda de New Jersey per sempre. “Era el moment, el tercer disc seria el que marcaria el fer o desfer", va dir Jon Bon Jovi. I tenia raó. Aquell tercer disc va ser Slippery When Wet (1986), l'àlbum de vendes multimilionàries que va catapultar a la banda cap al tipus de fama amb la que les bandes només poden somiar. Però l'èxit de Bon Jovi va superar fins i tot aquestes fantasies salvatges. La gira de presentació del Slippery When Wet va durar 18 mesos, havent actuat davant de quatre milions de persones, una gesta increïble. L'àlbum es va convertir en un èxit estratosfèric, ajudat per la contínua emissió a la MTV dels videoclips, Livin' On A Prayer i You Give Love A Bad Name, a més dels altres dos singles Wanted Dead Or Alive i Never Say Goodbye, Raise Your Hands no va ser single però va tenir un gran èxit, i la carismàtica imatge del seu líder Jon Bon Jovi, ideal per a pòsters que omplirien les parets dels habitacions de les noies adolescents. Però hi havia més que això. Bon Jovi incidia en el concepte de banda d’amics de bon rollo, la retòrica sociopolítica de Bono d' U2 o el geni de Bob Dylan no feia per a ells. No, Bon Jovi era, segons ells, una gran banda de bar que volia entretenir, honesta i treballadora, que tenia més en comú amb el seu company de New Jersey, Bruce Springsteen que amb el sexe, les drogues, i desprès més sexe, drogues i Rock'n'Roll dels Mötley Crüe. Bon Jovi eren una banda de Rock amb melenes que no feia por als pares, fent de pont entre el Pop Rock i el Glam Metal. Es bastant provable que molta gent s’introduís al Rock més dur a través de bandes com Bon Jovi.

Bon Jovi - Never Say Goodbye



Slippery When Wet havia posat en primer pla el talent del compositor Desmond Child (ha escrit cançons per Bon Jovi, Aerosmith, KISS i Alice Cooper entre molts d’altres).
Arran de la col·laboració de Desmond Child amb KISS al 1979 a la cançó, I Was Made For Loving You, en sorgirien moltes d’altres importants. Resulta que KISS estaven de gira per Europa i uns joves Bon Jovi eren els teloners. Paul Stanley els va suggerir que contactessin amb Desmond Child per escriure junts. Dit i fet. Desmond Child va llogar un cotxe i se’n va anar a Nova Jersey, a la casa dels pares de Richie Sambora, on l’esperaven el guitarrista i Jon Bon Jovi. Desmond Child recorda que van baixar al soterrani de la casa, on hi havia un teclat, un amplificador i un calefactor (sembla que no oblida el fred que feia en aquella casa). Child els va comentar que portava el títol d'una cançó, i que podrien treballar sobre això, “Es titula You Give Love A Bad Name, vaig dir. A Jon li va encantar el títol. A ell també li agradava molt el títol d'una de les seves cançons, Shot Through The Heart, així que ja teníem el començament de la cançó, Shot Trough The Heart, And You’re To Blame / You Give Love A Bad Name”. Aquesta cançó de l’àlbum Slippery When Wet, va ser tot un èxit, i va fer que Child i la banda tornessin a treballar junts. En aquesta ocasió però, seria Desmond el que triaria la localització, Nova York. Allà, van escriure junts una de les històries més famoses de la història del Rock, també a l’àlbum Slippery..., la dels joves Tommy i Gina, en certa manera autobiogràfic per Desmond Child i Jon Bon Jovi, Livin’ On A Prayer. Desmond Child va explicar que el tema és tot un cant a l'optimisme, "És la història de Tommy i Gina, una parella en dificultats econòmiques penjant d'un fil d’esperança. Cadascun de nosaltres va aportar una mica de la nostra pròpia història a la cançó. En el meu cas, estava pensant en els primers anys de passar gana a Nova York a finals dels 70 amb la meva novia, María Vidal, que treballava de cambrera i cantant en un local". Jon Bon Jovi, declarat obertament demòcrata, va explicar en aquell moment que Livin’ On A Prayer es va inspirar en els efectes destructius que l'economia de Reagan va tenir als pobles petits dels Estats Units, aniquilant llocs de treball i petites empreses.

Bon Jovi - You Give Love A Bad Name



Bon Jovi - Livin' On A Prayer



La gira del Slippery, tot i la seva glòria i fanfàrria, també va ser dura per a la banda, i les esquerdes van començar a aparèixer abans d’acabar la gira. Quan la banda va publicar l’últim single de l'àlbum, Wanted Dead Or Alive, amb el seu atmosfèric clip promocional, ja hi havia indicis de que no tot era de color de rosa al món de Bon Jovi. El videoclip ensenya part de la seva vida a la carretera. El bateria Tico Torres explica, "No hi havia absolutament res artificial, el director, Wayne Isham, tenia llibertat per filmar a la banda com li semblés. Viatjava amb nosaltres i, de fet, tenia les claus de totes les habitacions. Literalment entrava a la teva habitació i començava a filmar”. També va arribar un moment en què la banda feia massa temps que compartia la seva vida amb d’altre gent. Necessitaven un descans de la carretera, i els uns dels altres. Però no ho aconseguirien. Un cop van tornar a casa desprès de l'esgotadora gira del Slippery, amb prou feines van parar el temps suficient per agafar aire abans de tornar a la feina, Jon Bon Jovi recorda que, "La veritat és que no vam fer res durant tres o quatre setmanes". Amb poc temps per recuperar-se d'una gira tan esgotadora, les trucades entre Jon Bon Jovi i Richie Sambora van començar a canviar, van passar del “Què fas avui?, a tinc un ganxo boníssim!”. Però, com va confessar Jon Bon Jovi al seu moment, tot i que la seva creativitat bullia, encara hi faltava alguna cosa. "Vam fer  demos del primer lot de cançons, 17 en total, començàvem a sentir pressió perquè no teníem la cançó increïble. Vaig entrar en pànic, per ser sincer. Tenia moltes ganes de tornar-ho a fer. No per raons monetàries, però era una sensació tan increïble haver fet el que havíem fet!. Anava per casa cridant, he de pagar les factures, hem d'escriure unes putes bones cançons!”.

Bon Jovi - Wanted Dead Or Alive



New Jersey (1988)


 

Ara situem-nos a l'estiu de 1988 i el llançament de l'àlbum New Jersey (1988) de Bon Jovi. A simple vista havien passat dos anys des de la publicació del Slippery When Wet, però ben bé no va ser així. La banda no havia parat, com a resultat (i sens dubte impulsats per l'èxit) del Slippery, Bon Jovi va estar de gira durant gairebé 18 d'aquests 24 mesos, acabant la gira al gener de 1988. Jon Bon Jovi recordava aquell moment, "El canvi va ser increïble. Vam anar a casa, el vam escriure i el vam gravar. No hi havia temps ni per pixar. Estàvem decidits a fer que aquell àlbum funcionés. Estava decidit a que la gent no pogués dir que Slippery va ser una casualitat. Vam escriure i escriure fins que ho vam tenir".

Jon Bon Jovi i el guitarrista Richie Sambora van tornar a formar equip amb Desmond Child, aquesta vegada per quatre cançons, sobretot el primer single de l'àlbum, Bad Medicine. Com a equip de compositors semblaven treure el millor de cadascú. Aquesta vegada però Jon Bon Jovi i Richie Sambora no només recorrien a ell, sinó que també tindrien l'ajuda dels les compositores de Los Angeles, Holly Knight (Aerosmith, KISS, Tina Turner...) al tema Stick To Your Guns i Diane Warren (per molts artistes), al tema Wild Is The Wind. Adoptant el mètode de, si no està espatllat no ho toquis, la gravació de l’àlbum New Jersey es va fer a Vancouver de l'1 de maig al 31 de juliol de 1988, de nou amb el productor Bruce Fairbairn i l'enginyer Bob Rock, el tàndem Jon Bon Jovi & Richie Sambora portava gairebé 30 noves cançons. Tot semblava que el New Jersey seria un àlbum doble, però la seva discogràfica no ho va acceptar, Jon va dir en el seu moment que “Polygram s’hi va oposar amb ungles i dents des de que es va suggerir. Un gran èxit no necessitava un àlbum doble per consolidar-lo, mira què va passar amb Fleetwood Mac quan desprès del Rumors van treure l’àlbum doble experimental, Tusk. Per tant, és comprensible que els poders fàctics estiguessin una mica preocupats. La banda es va comprometre i va acabar gravant un àlbum de poc més d'una hora de durada”. També hi va haver d’altres novetats per a Bon Jovi, com la incorporació de veus femenines al tema, Lay Your Hands On Me, la cançó que obre l'àlbum i el primer tema del setlist de la gira del New Jersey. Originalment, l’àlbum New Jersey havia de tenir un títol que reflectís el sentit contrari del bonifaci Slippery When Wet (patina quan està moll). La banda va jugar amb títols com Sons Of Beaches (fills de... les platges, jugant amb la paraula Bitch...puta) i Sixty Eight And I Owe You One (seixanta-vuit i te’n dec una), però, com va dir Jon, "Parodiava al Slippery i ens hauria encasellat... Sons Of Beaches era genial com a himne del rollo mans enlaire, però potser no feia per dir, Déu meu, aquests nois han millorat molt escrivint cançons". I la veritat era que havien millorat molt. Gairebé dos anys a la carretera havien fet que la banda estigués més unida, i Richie i Jon havien evolucionat com a compositors, era molt evident. Slippery havia aportat la majoria dels 10 himnes incontestables pel Rock d'estadis de la banda fins aquell moment amb nomes tres àlbums, Bon Jovi (1984), 7800° Fahrenheit (1985) i Slippery When Wet (1986), que a més era propici per les ràdio formules, amb New Jersey (1988) van agafar el patró del Slippery i el van desenvolupar. Amb cançons més treballades, el so d'una banda que creix i el so d'una banda que té identitat.

Bon Jovi - Bad Medicine (Live From London 1995)



La idea darrere de la cançó que obre l’àlbum, Lay Your Hands On Me, era l'intent de Jon Bon Jovi de dir que, tot i l'èxit estratosfèric de Bon Jovi, seguien sent accessibles, que encara podies apropar-te a ells, que encara podies tocar-los. Hi havia precedents que recolzaven això. Un d’ells era que la banda havia proporcionat als membres del club de fans, càmeres de cine Super 8 per recopilar imatges de Bad Medicine. Quan van gravar el Slippery... la banda havia portat les primeres maquetes de les cançons a una pizzeria local per conèixer l’opinió dels fans sobre el nou material. Com que havia tingut èxit amb Slippery..., van tornar a optar per la mateixa idea. Al cap i a la fi, serien els fans i no els executius de la seva discogràfica els que comprarien els discos. Els resultats van ser sorprenents, dues cançons que no estaven previstes per formar part del disc van entrar, Stick To Your Guns i Wild Is The Wind. Aquesta última va ser una altra de les cançons de New Jersey que va funcionar bé en directe, un himne d’estadi per cantar a crits, com Lay Your Hands On Me, que en directe, l’extensa introducció de bateria anunciava la presencia de la banda a l'escenari, i el so de l’orgue Hammond amb el que Jon Bon Jovi convidava al públic de l'estadi a la seva particular "església", sense adonar-se’n, 50.000 veus estaven cantant a la vegada i Jon Bon Jovi els tenia al palmell de la mà.

Bon Jovi - Lay Your Hands On Me



Bon Jovi - Wild Is The Wind



Moltes de les cançons del New Jersey també deuen molt a un altre dels artistes de l’estat, Bruce Springsteen. Blood On Blood n'és un exemple, amb una lletra que exalta les virtuts de l'amistat i la lleialtat a la infància, amb un format diferent dels estàndards de Bon Jovi. En directe, la cançó es convertia en una jam session, amb Sambora a la veu principal cap a mitja cançó, ressaltant el vincle entre ell i Jon. Però cap al final de la gira que estaven a punt de començar, la realitat de la germandat Bon Jovi s'estava fracturant al voltant seu.

Bon Jovi - Blood On Blood



Bon Jovi - Born To Be My Baby



Jon Bon Jovi va admetre a Classic Rock, "Hauria d'haver anat a pescar, Me’n hauria d'haver anat a casa un any. Però no podia esperar per treure un altre disc, no podia esperar a demostrar a la gent que amb l'últim disc no havíem tingut un cop de sort, si no que ho podríem tornar a fer. Així que vam sortir de gira des d'octubre de 1988 fins a febrer de 1990. I això gairebé ens mata. Temia el moment de tornar als escenaris per la gira del New Jersey després de la bogeria de l'anterior. Estava prenent esteroides, m'havia deixat barba de dues setmanes i feia ulleres. La veritat es que no ho hauríem d'haver fet. Estava com, pareu, si us plau, m'estic morint. I em van dir, encara hem d'anar a Austràlia, tornar a Europa... I, merda, només volia ficar-me al llit i morir-me. Ho vaig començar a odiar cap al final de l'última gira, del Slippery... Estava cansat. M'encanta sortir de gira, però ho odiava. Gairebé em mata. I no me'n vaig adonar, perquè només funciones amb adrenalina... Miro les fotos d’aleshores i m'adono de com estava de malalt. Tot i posar-me en forma per a això, física i mentalment".

Era una confessió valenta, però els mateixos problemes que es van produir a la gira del Slippery... es manifestarien encara més aquesta vegada. El que Jon havia dit sobre l'adrenalina era cert, fins al punt que va arribar a actuar unes sis setmanes de la gira del New Jersey amb una fractura a la cama. "Me la vaig trencar a l'escenari, em vaig trencar la tíbia i me la van embenar per poder continuar saltant". La gira es va titular, New Jersey Syndicate Tour, i el primer concert va ser a Dublín el dia de Halloween. Tant ells mateixos com els seus fans van quedar sorpresos amb el seu ràpid retorn a la carretera. Però aquí és on tothom els volia, el mànager, la discogràfica, els fans i fins i tot la pròpia banda. Del que no es van adonar en aquell moment va ser que tornar a sortir de gira tan de presa després de l'última, gairebé provoca el final de la banda. El New Jersey Syndicate Tour va durar gairebé 17 mesos i va recórrer tot el món, arribant a fer 232 concerts. Al començament de la gira, Jon Bon Jovi va tenir una seria enganxada amb l’influent locutor de ràdio de Nova York, Howard Stern. Fins aleshores, Stern havia recolzat a la banda. "Va acarnissar-se durant aproximadament un any amb nosaltres, dient que érem una merda. El motiu?, perquè no vaig poder anar a la seva emissora de ràdio la setmana que va sortir Bad Medicine. Literalment va estar “rajant” durant un any, i em va molestar molt. Havia sigut un gran amic seu...".

L’aparentment interminable gira New Jersey Syndicate Tour, també va viure canvis significatius en la vida personal dels membres de la banda. Richie Sambora va tenir una breu relació d’un any amb la cantant Cher, 13 anys més gran que ell, Cher va dir de Sambora que era un dels cantants més subestimats de la història. Jon Bon Jovi, per la seva banda, es va casar amb la seva novia de tota la vida, Dorothea Hurley, una campiona de karate a la que coneixia des de l’ institut. La cerimònia es va celebrar en secret el 29 d'abril de 1989 a Las Vegas. "Vam sortir i ens vam emborratxar molt a Las Vegas, vam anar a un tatuador i me’n vaig fer un de nou, vam anar a un casino i vam guanyar molts i molts diners, i vaig dir, ei casem-nos!. Així que ho vam fer, després vam tornar a l'hotel abans de que el bar tanqués". La llarga relació de Jon Bon Jovi amb la seva novia va quedar plasmada a l’àlbum New Jersey, amb el tema Living In Sin (escrita per Jon en solitari) o a la èpica balada, I'll Be There For You. Però ara Jon Bon Jovi ja havia crescut prou com per fer de la seva parella la seva dona formal.

Bon Jovi - Living In Sin



Bon Jovi - I'll Be There For You



A l'agost de 1989 Bon Jovi van fer el famós viatge a Moscou, com a caps de cartell del Moscow Music Peace Festival. A l'abril d'aquell any, el seu mànager Doc McGhee era condemnat per contraban de marihuana per valor de 40.000 dòlars als Estats Units. En lloc d’anar a la presó, a l'infame mànager se li va commutar la pena per una multa de 15.000 dòlars i llibertat provisional de cinc anys. Però, com a part de l’acord, McGhee tenia l’obligació de crear una fundació que tingués com a objectiu educar la gent sobre els perills de les drogues i altres substàncies. Tot i que els càrrecs contra Doc McGhee eren referents a uns fets de l'any 1982, abans de ser mànager de Bon Jovi, la banda el va ajudar a sortir d'aquest embolic.
D’aquest fet i del Festival, també en vaig parlar a l’article del passat 5 de gener, Scorpions: Wind Of Change, un himne de canvi històric

La fundació de McGhee, Make A Difference Foundation, va organitzar dos concerts a l'Estadi Olímpic de Moscou amb el nom de Moscow Music Peace Festival, que tot i ser una mena de caos per als artistes implicats, van evitar que McGhee anés a la presó. Bon Jovi conservava el seu mànager, i ell mantenia a Bon Jovi a la carretera. Com més diners guanyava Bon Jovi estant de gira, més en guanyava McGhee, tenia sentit mantenir-los ocupats. En aquell moment, Jon Bon Jovi va dir al diari musical britànic Sounds que el festival de Moscou li semblava, "Una gran idea, un regal de Déu perquè donava la volta a una cosa que era dolenta i impactava a milions de persones amb un missatge". La qual cosa està molt bé, però la realitat era completament diferent a això, i Jon Bon Jovi aleshores no ho podia a admetre, perquè tot era positiu per la banda. En una entrevista a Classic Rock anys després, Jon Bon Jovi va admetre que, "Aquell festival va ser un malson, els egos de cadascú, de cada banda... jo era un tio que no es drogava, però a l'avió que portava a les bandes, hi van trobar agulles, per l'amor de Déu!. Tenia tan jet lag que estava fora de si al llit, però la banda estava per allà bevent vodka sense parar i discutint amb els altres. Ozzy no volia que Mötley Crüe toquessin desprès d'ell, nosaltres insistíem en tancar el festival..., un caos". Òbviament, aquest episodi, provocaria greus esquerdes en la relació entre Jon Bon Jovi i Doc McGhee.

Hi va haver un altre episodi al 1989 que va portar conseqüències per a la banda, va ser la implicació de Jon Bon Jovi i Richie Sambora amb una jove banda de Nova Jersey, els grans Skid Row, en la que hi havia l'amic de la infància de Jon Bon Jovi, Dave 'Snake' Sabo, un guitarrista que havia passat una temporada per Bon Jovi, poc temps abans de l'arribada de Sambora. Jon bàsicament va tutelar a Skid Row, els va animar a signar amb la companyia de management de McGhee, els va ajudar amb el seu contracte discogràfic i després els va portar de teloners en alguns trams de la gira New Jersey Syndicate Tour. Però no era un gest desinteressat per part de Sambora i Jon, havien de rebre una part dels drets d'autor del primer àlbum de Skid Row com a compensació per l’ajuda i la feina en favor de la banda. Però tot va acabar de manera estranya i als tribunals, i no cal dir que hi va haver una gran baralla, en concret entre Jon Bon Jovi i el volàtil líder de Skid Row, Sebastian Bach. Una cosa més per afegir al catàleg de tensions que s'acumulaven a l’esquena de la banda. També sembla estrany i fora de lloc per a un tio com Jon Bon Jovi que en aquell moment promocionava un àlbum que parlava de germanor, amistat i lleialtat. Jon va dir que no entenia la reacció de Bach, però va aconseguir acceptar-la, "Els Skid Row són uns tios collonuts, acabo de passar una setmana de vacances amb ‘Snake’ i el baixista Rachel Bolan. Encara els estimo molt, i probablement Sebastian Bach també és un bon tio, però no passo prou temps amb ell per saber-ho. Per a ell ha de ser difícil sortir de la meva ombra. Vull dir, que en cada puta entrevista li deien que Jon feia això o allò per ell, estic segur que se n'ha cansat, en plan com, que el donin pel cul al Jon!'. Ho entenc”.  

Bon Jovi com a banda creixia, però també s'anaven distanciant. Richie n'havia tingut prou, com tots ells. "Vaig haver de dormir fins a l’últim moment que em van deixar. Així de cardats estàvem. Us podeu imaginar dues gires de gairebé 17 mesos seguides?. No vam parar mai, estàvem enfilats al coet de l'èxit. Ens vam quedar a la carretera i estàvem fregits. Però eren els dies de vi i roses, i tothom (en realitat, no tothom) es deixava anar pels plaers d’una època molt promiscua i ens ho passàvem en gran, després es va fer esgotador. Era molt difícil ser capaç de cuidar d’ algú més que de tu mateix. I sempre ens vam cuidar els uns als altres, encara ho fem. Però tothom lluitava contra els seus dimonis, ningú parlava, i és aleshores quan et quedes aïllat”. Jon Bon Jovi també ho va admetre, "No podíem entendre per què no teníem el mateix feeling entre nosaltres, però sabíem que n’ estàvem cansats d’això, tot estava explotant al voltant nostre, i nosaltres també".

L’últim concert de la gira mundial del New Jersey Syndicate Tour (el 237, segons els fans) va ser a Mèxic al 1990. Mentre un motí d’estudiants feia estralls a fora del local, la banda es tornava boja a dins i els disturbis van retardar el concert. Hi ha un vídeo d'aquell moment, però no és una cosa que la banda recordi amb gaire afecte, Jon ho explicava a Classic Rock una dècada després, "Oh, aquella gravació, tio... inflat, cansat, amb esteroides, sense veu... La veritat és que no va ser culpa de ningú, ells (el mànager, la promotora, els agents) només feien la seva feina. Però en retrospectiva, tots estaven més que contents de guanyar-hi diners. McGhee ens hauria d'haver fet cas a nosaltres i dir, això no és un aldarull qualsevol, suspenem el concert, no necessitem guanyar més diners. Però no ho va fer. Ningú ho va fer”.

“Vam passar el Nadal junts en un hotel de Londres, aquesta no és manera de passar el Nadal". Més endavant, Jon va admetre que el 1990 va ser un temps sèriament baix de la seva vida, i tot derivava de la pressió que tant ell com Doc McGhee posaven a la banda, "Estava tan enfonsat com mai em podria haver imaginat. Estava a Califòrnia, bevent, deprimit, volia buscar ajuda, saltar del cotxe quan conduïa. Estava fet un desastre. McGhee em va treure tot el que m'agradava. Fins que vaig agafar el control, va ser una merda”. Jon Bon Jovi finalment es va separar del mànager Doc McGhee i va agafar el control de la situació i de la seva banda.

El 1990, semblava el final del camí per a Bon Jovi, la premsa sensacionalista britànica podia ser la gota que fes vessar el got. En una entrevista de Mick Wall a Classic Rock, després del llançament de l’àlbum en solitari de Jon Bon Jovi, Blaze Of Glory (1990) li va preguntar si hi hauria un altre àlbum de Bon Jovi i la conversa va ser, “Espero que si. Però no ho saps?. No ho sé i t’ho puc dir públicament. Érem a Mèxic, al final de la gira i acabàvem fent estadis, que és com volíem acabar. Aleshores, la revista Kerrang! publica que el bateria, Tico Torres, deixa la banda. De sobte, comencem a rebre cintes de bateries, fotos, de tot. Li vaig preguntar, ei, Tico, que deixes la banda?. I em diu, és la primera vegada que ho sento tio!. Increïble, va ser llavors quan van començar els rumors. Vaig llençar la revista per la finestra perquè sabia que era mentida. Crec que les cites eren de l’estil, el bateria marxa i la banda es separa. Vaig pensar, què collons és això?".

Però, com és inevitable, els tabloides britànics es van fer ressò de la història (o no història segons Jon) i van passar al famós, no deixis que la realitat t’espatlli la història.  The Sun va publicar un article amb el titular, “Tot és Obi per Bon Jovi”. La qual cosa, per descomptat, tant si la història de la marxa del Tico, com la separació de la banda o qualsevol altra cosa tenia quelcom de veritat o no, només va fer que afegir més llenya al foc. Jon Bon Jovi recorda que, “The Sun, deia que Sambora estava fora, que era problema de diners, que no estava content amb la part que li tocava i que marxava per la Cher i tota aquesta merda. M’ho van enviar per fax, quan ho estava llegint pensava, què és tota aquesta merda?. Llavors comença a sonar el telèfon i la gent dient-me que no vol anular el concert. No em fa ni puta gracia. S'ha arribat a aquest punt perquè els cinc no hem estat junts a la mateixa habitació des d'abans de l'últim concert i això ha alimentat els rumors. Així que ara tots pensem que hi ha problemes. No puc dir-te de quins problemes es tracta, però creiem que tenim problemes".

El sòlid i antic vincle entre Jon Bon Jovi i Richie Sambora semblava que s'estava desfent. Quan se li va preguntar directament si els dos s'havien distanciat, Jon va contestar, "En l'estat en que estan les coses en aquest moment, sí. Ara mateix, a juliol de 1990, sí. Les coses no son felices en absolut al campament Bon Jovi, això està clar. No vull que la banda es separi, perquè tots cinc... vull mantenir-la unida, perquè aquests són els tios que fa set anys estaven aquí quan ens vam asseure a la vora del precipici la primera vegada, quan no teníem diners, i ningú sabia si Bon Jovi era una marca de texans o què collons era. Vam haver de lluitar per tot el que vam aconseguir, i vam haver de lluitar fins i tot a l'àlbum New Jersey per demostrar que estàvem aquí".

En el període 1990 – 1992 d’inactivitat de la banda, Jon Bon Jovi va publicar l’àlbum en solitari, Blaze Of Glory (1990), banda sonora del Westen, Young Guns II (Intrepidos Forajidos II). El seu primer single, l’homònim Blaze Of Glory, va aconseguir el número 1 a les llistes Billboard i va guanyar el Globus d'Or a la Millor Cançó Original. Per la seva banda, Richie Sambora també va editar el seu primer àlbum en solitari, Stranger In This Town (1991), en el que col·laboren els seus companys de banda de Bon Jovi, Tico Torres i David Bryan.

Jon Bon Jovi - Blaze Of Glory



Richie Sambora - Stranger in This Town



Quan Bon Jovi es va re agrupar al 1992, l'escena musical havia canviat completament per l'auge del Rock Alternatiu, sobretot el maleït Grunge, això va obligar a les bandes de Hard Rock a re inventar-se per poder sobreviure a la nova dècada (els estralls van ser considerables). Bon Jovi va experimentar un canvi significatiu, tant en l’aspecte  musical com en el físic, trencant definitivament amb el Bon Jovi dels 80 i optant cap un Rock Clàssic en el que es s’aprecia la notable influència de Bruce Springsteen. Aquest canvi va provocar algunes crítiques, que es van incrementar degut al canvi radical del seu aspecte, abandonaven l'estètica Glam que els havia acompanyat des dels seus inicis i adoptaven un estil més a la moda dels 90. L’àlbum seria Keep The Faith (1992), en el que una vegada més col·laboraven Bob Rock i Desmond Child. Aquest seria l'últim disc amb el baixista original Alec John Such, que abandonaria la banda al 1994, sent substituït extraoficialment per Hugh McDonald, que malgrat portar tants anys amb la banda, no va acceptar ser membre oficial fins a l’àlbum This House Is Not For Sale (2016). Cal aclarir que col·laborava amb Bon Jovi des de 1983 i al 1994, després de la sortida del Alec, a Hugh se li va proposar ser membre oficial, cosa que va rebutjar pel fet que no sent membre oficial podia treballar amb altres bandes. No obstant això, fins al dia d'avui, Hugh continua amb Bon Jovi tant a l’estudi com en directe.

Bon Jovi - Keep The Faith



Semblava que els bons temps de la banda havien tornat altra vegada, per fi semblava que s’ho tornaven a passar bé. El següent àlbum, These Days (1995), va ser el primer després de la sortida del baixista original Alec John Such que Bon Jovi apareixia amb nomes quatre membres originals. Malgrat tot el dolor, els problemes i qualsevol altra situació potencialment explosiva que els pogués envoltar en aquells difícils moments, i qualsevol altre problema que hagin tingut d’afrontar des d’aleshores, Bon Jovi segueix existint, probablement més grans que mai. I això és precisament el que havia dit Jon Bon Jovi al 1990 quan li van preguntar on pensava que estaria la banda al cap de vint anys, "Vull que estiguem junts, és l’amor de la meva vida, i sento una lleialtat cap a aquests quatre tios que només sento cap a la meva família més propera. Però només em quedaré si és divertit. No ho puc fer per diners i no ho puc fer per tenir contenta a la discogràfica. No ho puc fer si no han de ser moments increïbles".

Bon Jovi - This Ain't A Love Song



Al 2013 Richie Sambora abandonava Bon Jovi, en principi de manera temporal, “Li vaig dir clarament al Jon que hauria de passar més temps entre gires. Havíem tingut dues gires massives anteriorment i necessitava una mica més de temps per estar-me a casa amb la família, però els nois volien sortir de gira, així que això és el que va passar. No crec que sigui el final de la banda, crec que en algun moment farem alguns discos més i sortirem de gira una altra vegada, però és hora d'un descans”. La banda però, va continuar sense Sambora, i després d'un període de reflexió, al 2014 Richie Sambora va decidir marxar definitivament de Bon Jovi, “No crec que torni, he estat a Bon Jovi trenta anys, molt temps. M’he perdut moltes coses de la meva vida, en trenta anys només he fet tres àlbums en solitari, no he tingut vida familiar. En algun moment et preguntes, qui sóc?, sóc un robot que funciona tota l’estona, divuit mesos seguits, cada dia per la banda, tots els dies la mateixa merda?. Per mi, com a músic, això ja no era divertit. Quan vaig haver de decidir entre la felicitat i els diners, vaig triar la felicitat, ja tinc molts diners”. El lloc de Sambora a Bon Jovi el va ocupar temporalment Phil X, un guitarrista jove que ja va estar en tretze concerts durant el Greatest Hits Tour al 2011. Igual que amb el baixista Hugh McDonald, amb l’àlbum, This House Is Not For Sale (2016), es confirmava la inclusió del guitarrista Phil X com a membre oficial de Bon Jovi.

Si voleu escoltar una recopilació de les millors cançons de tota la discografia de Bon Jovi, he creat una Playlist a Spotify, amb 5 hores i mitja dels millors temes de la banda.
https://open.spotify.com/playlist/4qOGbphD0Sk5hQWrjHSLKZ?si=ef577b57879a4533




 
Participació