Va entrar a casa i va tancar la porta amb un cop fort perquè el sentissin, però ningú en va fer cas. La mare, davant dels fogons, no es va assabentar de res pel soroll de l'extractor i el bullir de l'olla. El pare només va tombar una mica el cap en direcció al rebedor, arquejant lleugerament una cella, però en veure que era ell que arribava, va seguir amb la lectura del diari que tenia a les mans, com feia sempre, com cada dia, abans de sopar.
Quan va ser a la seva habitació, va tirar la capsa que portava a les mans damunt el llit i les quatre ninotades que contenia es van escampar. Amb ràbia, va rebotre l'americana per sobre i va sortir per anar al quarto de bany a rentar-se les mans, però la porta era tancada per dins. La mare va cridar tothom a taula i se n'hi va anar amb aquella angúnia de sentir-se les mans brutes.
Tots seguien el ritual vespertí sense alteracions remarcables. Tot seguia igual perquè tot semblava igual, però a ell l'acabaven d'acomiadar de la feina.
El pare es va asseure al cap de taula i va seguir rellegint el diari que sostenia, plegat pel mig, amb la mà esquerra. La mare va servir l'escudella i, seguidament, va deixar la safata amb el peix arrebossat entre els vasos i els plats dels uns i els altres perquè tots hi poguessin arribar. Es va treure el davantal, el va deixar sobre el respatller de la cadira i, després de dirigir un últim avís al seu germà, també es va asseure a menjar, sense dir res més, tombant el cap cap a les notícies de la televisió. Ell hauria volgut plorar, però sabia contenir-se.
Va aixecar-se sense haver fet encara un mos i es va rentar a la pica de la cuina amb el sabó per a la vaixella. Hauria volgut explicar-los-hi i, així, potser s'hauria pogut alliberar una mica de la càrrega que el comprimia. Però no tenia ganes de parlar-ne, per no haver-ne de parlar i seguir pensant-hi... tot i que no podia deixar de fer-ho.
Mentre tornava a taula eixugant-se inconscientment les mans amb el drap que havia agafat del costat dels fogons, pensava que, si els ho comentava, els pares focalitzarien l’atenció en ell i podrien compartir la seva pena. Però es va reprimir, perquè no hauria resistit veure com ells també s’enfonsaven. I es va posar una cullerada a la boca, sense gana, intentant ofegar el seu neguit al fons del plat, però era impossible. No podia treure's del cap i repetir-se i repetir-se i repetir-se la seqüència dels fets d'aquella tarda quan, a l’hora de plegar, el seu cap s’hi havia acostat i, davant de tots els altres companys, li va comunicar que la direcció havia decidit reorganitzar el departament, subcontractar part de la feina en proveïdors externs i, com que sobraria una persona, en ser el més jove i l’últim d’arribar, li havia tocat a ell.
I es va anar menjant l'escudella, mentre el seu pare llegia el diari, la mare mirava la televisió i el seu germà petit seguia tancat (al final es tornaria cec) al quarto de bany.
X.jpg) avier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga. |
 Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col·laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”. |