IT'S ONLY ROCK'N'ROLL

Iron Maiden: Segona part. Bruce Dickinson, el cantant insubstituïble

Iron Maiden
per Pep Saña, Berga, Catalunya | 4 d'octubre de 2021 a les 17:31 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 d'octubre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després d'un aclamat àlbum de debut i d'un segon disc no tant afortunat, Iron Maiden semblaven disposats a parar abans d’haver començat de debò, aleshores algú va tenir la idea de contractar al cantant de la banda Samson. El 26 de setembre de 1981, Iron Maiden va fer el que possiblement sigui el canvi de formació més important de la seva carrera. Bruce Dickinson substituïa a Paul Di'Anno a la veu, liderant la banda més gran sorgida de l'explosió de la NWOBHM (New Wave Of British Heavy Metal). I no va tenir una resposta mundialment positiva en aquell moment.

Corria la veu que el cantant novell de Samson entraria a les tropes de Maiden un parell de setmanes abans. A les oficines de management de Saxon a Londres, havien sentit que Paul Di'Anno estava fora i que entrava el tio que cantava a Samson. Curiosament, hi havia una certa confusió, perquè s'havia filtrat que es tractava del cantant de Saxon, és a dir, Biff, el que se n’anava a Maiden. Les similituds dels noms de les dues bandes havien provocat la confusió. 


Samson. Saxon. El mànager de Saxon estava preocupat per la possible pèrdua de reputació que el rumor podia causar a la seva banda, insistia amb fermesa que Biff no es movia de Saxon. Era Bruce Dickinson qui canviava, però tot això era secret i els rumors anaven a més, en aquell moment no hi havia res oficial i tot era extraoficial. L’última cosa que Saxon volia era que algú pogués dir que estaven explicant el que feia Iron Maiden. Es preguntaven, però, Bruce, Bruce?, realment era el que necessitava Iron Maiden?, quan Paul Di’Anno havia estat una part crucial de l’èxit de la banda fins aquell moment. La veu de Di’Anno havia ajudat a definir els seus dos àlbums fins aleshores, Iron Maiden i Killers, suposaria la seva sortida un cop mortal per la banda?.

Res estrany veient com havien començat a deteriorar-se les coses entre el cantant i la resta de la banda. Quan van ser caps de cartell al Hammersmith Odeon a principis d’aquell any, era la primera vegada que tenien aquesta consideració en aquest local tant llegendari, a Paul Di’Anno el va sobrepassar, es veia i sonava des ubicat. Estava incòmode en un escenari tant gran. A més, la reacció al Killers havia estat desigual i moltes crítiques suggerien que no els havia fet avançar, comparat amb la qualitat del debut. El consens més o menys general era que, a no ser que fessin quelcom dràstic, Iron Maiden trontollaria, s’estancaria i s’estavellaria. Estaven en una gran cruïlla en la seva incipient carrera. A més, amb l’afegit de que Paul Di’Anno s’estava tornant cada vegada més inestable, faltant als concerts pel seu estil de vida al límit amb l’alcohol i les drogues. Així que, havia de marxar i el seu acomiadament no va ser cap sorpresa. Tot i que curiosament, més d’una dècada després va córrer una carta manuscrita del cantant, en la que deia que marxava perquè tenia problemes personals que afectaven el seu compromís amb Iron Maiden, admetent haver estat injust amb la banda però considerant que era per l’interès de tots que marxés. Si Iron Maiden li va permetre semblar que havia marxat per voluntat pròpia en lloc de ser acomiadat és irrellevant, el cas és que va marxar.


Bruce Dickinson ho feia bé amb Samson i, clarament, tenia una veu espectacular però, de debò, era el cantant adequat per agafar el relleu?. No hi havia res en el seu breu paper amb Samson que el fes semblar l’home indicat per Iron Maiden. A la gent que l’havien vist amb Samson no els semblava una figura en potencia, eren escèptics, de fet, molts fans de Maiden lamentaven la pèrdua de Di’Anno i pensaven que la banda es dirigia cap al desastre. Tot i així, almenys el noi nou seria conegut pel seu nom real, Bruce Dickinson, no aquell nom cursi de Bruce Bruce que utilitzava a Samson. Era un pas en la direcció correcta. Però l’hora de la veritat pels fans del Regne Unit arribava el 15 de novembre quan la banda va tocar al mític Rainbow de Londres, un mes després del debut en directe de Bruce Dickinson amb la banda a Bolonya, Itàlia. Al Rainbow de Londres, davant d’un públic d’incondicionals als que s’havia de guanyar, i on l’actitud dels fans era, “Va, impressiona’ns!”, cantava el que bàsicament era un setlist de Paul Di’Anno i amb prou feines havia tingut temps de posar el seu segell a la banda. Però tot i això, hi va haver un parell de joies noves al setlist. Iron Maiden va presentar 22 Acacia Avenue i Children Of The Damned, dos temes que formarien part del nou disc, el primer amb Bruce Dickinson, The Number Of The Beast (1982), aquests dos temes van donar a Bruce Dickinson l'oportunitat de mostrar el seu talent i visiblement es va créixer. Per descomptat, l’ombra del seu predecessor es va estendre durant bona part del concert, però hi havia indicis clars de que Dickinson podia portar a Iron Maiden a un altre nivell. Els detractors que abans tant cridaven, van callar. Dickinson encara no se’ls havia guanyat, però havia fet prou com per convèncer als incrèduls de donar-li una oportunitat. El consens general va ser que se li havia de donar l'oportunitat de veure què podia fer a l'estudi amb el nou àlbum de Maiden. Ara tots sabem com va anar això, l’arribada de Bruce Dickinson va iniciar un període de domini que encara ara continua.

El dia que Bruce Dickinson es va unir a Iron Maiden


El setembre de 2016 Bruce Dickinson va publicar la seva autobiografia, What Does This Button Do?. En un fragment del llibre, Dickinson, quan encara era el cantant de Samson, descriu el moment en què el mànager de Iron Maiden, Rod Smallwood, es va posar en contacte amb ell al Festival de Reading al 1981 per fer una audició per ser el nou cantant de la banda.

Vam començar a assajar pel concert i al cap de mitja hora estava afònic. Vam tocar al Marquee Club i no vaig poder parlar durant dos dies. Estava desesperat. Havia posat la veu a un àlbum que estava rebent crítiques excel·lents, però em sentia com un frau. La veu no m’aguantava. Vaig estar deprimit un parell de dies, plorant i bevent cervesa, fins que el subconscient em va cridar l’atenció sobre un savi consell que em va donar la meva ex novia dentista. Com ex alumna del prestigiós Cheltenham Ladies’ College, havia rebut moltes classes de cant i tenia un quadern. "Tens una veu espectacular, però necessita que l’eduquis", va dir, tot sermonejant-me. Això em va fer emprenyar, però em va interessar. Per exemple?. "Bé, pots fer això amb la llengua?". Vaig mirar-li la gola. Qualsevol que m’hagués vist devia pensar que estava intentant rescatar un peix de colors, però estava examinant la seva capacitat per aplanar la llengua com un gripau esclafat. Mmm. Vaig demanar-li que em deixés el quadern d’exercicis i vaig anar a la biblioteca a la recerca de la veu i com treballar-la.

Recordes el quadern de cant i les hores de recerca sobre la respiració i la ressonància a la biblioteca?, em va dir el subconscient. Recordes tots aquells exercicis estúpids amb espelmes, aguantant una cadira davant teu, amb l’esquena contra la paret i totes les coses estranyes que cal fer per enfortir el diafragma i desenvolupar la ressonància de la veu al pit i al cap?, deia. Vaig parar-hi atenció. La tècnica no serveix tret que no l’apliquis, la tens d’aplicar a la teva nova veu. Deixa de lamentar-te i sigues intel·ligent. Aprèn a ser tu, ensenyat a tu mateix. Vaig començar a gaudir de les meves noves canonades i vaig descobrir que s’havia obert un paisatge completament nou. Si fos pintor, hauria estat com si em donessin una gran paleta nova de colors. Tot aquest aprenentatge s’estava tornant molt emocionant, però no estava segur de si seria amb Samson. A&M Records estava interessada en nosaltres, més concretament, estaven interessats en mi, cosa que va quedar molt clara en una sessió de fotos en la què jo estava en primer pla i la banda darrera meu a una certa distància.

La primera vegada que Bruce Dickinson va veure tocar a Iron Maiden en directe va ser el 8 de maig de 1979 al Club Music Machine de Camden, on Maiden era el segon cap del cartell que encapçalava Samson, la banda en que Dickinson era el cantant (la crònica d’aquest concert, seria la primera vegada en que es feia servir el terme New Wave Of British Heavy Metal). Mentre mirava el concert de Maiden des del fons del local, Dickinson estava convençut de que aquesta banda estava destinada a convertir-se en una de les més grans del món. També creia que ell, i no Paul Di’Anno, havia de ser el cantant de Maiden. "Era obvi que Iron Maiden esdevindria massiva. Aquesta banda súper enèrgica era una força de la natura. Paul Di’Anno estava bé, però vaig pensar, amb Iron Maiden podria fer alguna cosa!”.

Dickinson no va haver d’esperar gaire per tenir la seva oportunitat. A l’estiu de 1981, Iron Maiden es va posar en contacte amb ell, d’amagat de Di’Anno. Dickinson afirma que va sentir llàstima per Di'Anno, però també intuïa que la carrera de Samson anava a la baixa. El disc Head On (1980) de la banda havia arribat al Top 40 del Regne Unit, però el següent, Shock Tactics (1981), ni tan sols havia entrat a les llistes.

El 29 d'agost, Bruce Dickinson es va trobar amb Steve Harris i Rod Smallwood al backstage del Reading Festival després de tocar Samson, que tenien un nou bateria. Barry Graham havia marxat perquè Paul Samson volia que marxés. M’agradava el Barry, tot i reconèixer que a la bateria tenia mancances. Mel Gaynor el va substituir. Estava en quatre bandes al mateix temps i tenia una vida social molt activa. Era un bateria increïble. El nostre concert a Reading va ser bastant bo, vaig treure la meva nova veu, tothom va aplaudir i ningú va semblar que trobés a faltar a la màscara (l’ex bateria, Barry Graham, tocava amb una màscara de cuir, tancat dins d’una gàbia metàl·lica). Aquella nit, el festival anava ple de rumors i l’alcohol i els productes químics feien la seva feina. Estava en un racó d’un bar de cerveses quan el mànager de Maiden, Rod Smallwood, se’m va acostar i em va dir, “Anem a un lloc tranquil on puguem parlar”. Vam sortir i ens vam parar en un lloc il·luminat perquè tothom ens veiés, al mig de la zona del backstage. Estava segur de que en preparava alguna. "Vols anar a la meva habitació de l’hotel i parlem?", va dir. A l’habitació, lluny de les mirades indiscrets, Rod va posar les cartes sobre la taula. "T'ofereixo l’oportunitat de fer una audició per Iron Maiden, T'interessa?”. Vaig decidir que ja havia tingut prous problemes, així que li vaig dir el que pensava. En primer lloc, ja saps que aconseguiré la feina o no m’ho demanaries. En segon lloc, què passarà amb Paul Di’Anno, l’actual cantant, ja sap que marxa?. En tercer lloc, quan aconsegueixi la feina i ho faré, estàs preparat per a un estil totalment diferent, i opinions i coses que no em faràs canviar?. Potser que sigui un gra al cul, però aquestes son les raons correctes. Si no hi estàs d’acord, digues-m’ho ara i me n’aniré. El discurs era una combinació entre el m’hi pixo, injustícia, prepotència i genuïna invenció. Si Iron Maiden volia tocar amb el martell dels déus, endavant. Si no, a tomar pel cul i que busquin algú més avorrit. Com diu la dita, tots hauríem de tenir cura del que desitgem, perquè és possible que ho aconseguim. Uns dies després va anar a l'estudi amb Steve Harris i va posar veu en un parell de temes clau de Maiden per veure com sonaven. Encaixava a la perfecció.

Iron Maiden conquereix el món amb Bruce Dickinson. Acte 1 (ascens)


La història de Maiden és un drama clàssic en tres actes, ascens, caiguda i resurrecció. I al mig d’aquesta història hi ha l’home que va substituir a Paul Di’Anno al 1981, Bruce Dickinson. Va ser la visió única del baixista i fundador, Steve Harris, la que convertiria a Iron Maiden en la banda de Heavy Metal més gran de la seva generació, i que Rod Smallwood cregués en aquesta visió (ben aviat s’aliaria amb la visió empresarial del seu soci Andy Taylor) per convertir a Iron Maiden en una franquícia mundial. Però seria Bruce Dickinson, amb la seva veu potent i el seu show enèrgic qui ajudaria a elevar a Iron Maiden a la categoria de banda de classe mundial. Va ser la sortida de Adrian Smith primer, al 1990 i Bruce Dickinson desprès, al 1993 el que va precipitar el declivi de la banda. I va ser el seu retorn al 1999, juntament també amb el de Adrian Smith el que completaria el seu ressorgiment. En els 30 anys transcorreguts des de que Bruce Dickinson es va unir a Iron Maiden per primera vegada, aquests tres "frikis del control", com els anomena Rod Smallwood, són els que han definit la història de la banda, Steve Harris, el tossut de classe treballadora de Cockney, Rod Smallwood, el descarat de Yorkshire i Bruce Dickinson, el voluble, tossut, polifacètic i talentós de Nottinghamshire.

Iron Maiden sempre va ser i serà la banda de Steve Harris, encara que el mateix Harris no ho hagi dit mai explícitament. Va ser Harris qui va formar la banda el dia de Nadal de 1975, i l’ha liderat des d’aleshores, escrivint la majoria de les cançons. Però en Rod Smallwood, Harris va trobar un mànager tan influent i pràctic com Peter Grant de Led Zeppelin. I en Bruce Dickinson va trobar no només un complement, sinó també un igual, un autoconfessat "client incòmode" amb les seves pròpies opinions, sobre el que Iron Maiden havia i no devia ser. Com en totes les bandes, hi hauria conflicte dins de Iron Maiden, el més famós, la rivalitat entre Harris i Dickinson, que només s’ha solucionat des del retorn del cantant a la banda. Però el que els unia era un objectiu comú, la determinació de convertir a Iron Maiden en la banda de Heavy Metal més gran i millor del món.

A partir de The Number Of The Beast (1982), el primer àlbum de la banda amb Bruce Dickinson i el seu primer número 1 al Regne Unit, Iron Maiden es va convertir en la banda de Heavy Metal amb més èxit dels 80. Ho van fer a la antiga i de la manera més difícil, a través de maratonianes gires mundials i mínim suport mediàtic més enllà de les revistes i programes de ràdio especialistes de Rock. I van tenir èxit sense vendre’s. Iron Maiden tenia singles d’èxit, una dotzena d’ells va arribar al Top 20 del Regne Unit només als anys 80, però la seva música no era fàcil per les ràdio formules. Van signar amb el tot poderós segell discogràfic EMI, però mantenint el control artístic absolut. Aquest enfocament ferotgement independent del negoci musical, tant com la música en si, convertiria a Iron Maiden en una inspiració per altres bandes com Metallica, el seu bateria Lars Ulrich va afirmar categòricament, "Iron Maiden era el nostre únic i veritable model a seguir". Com diu Harris, "Sempre ens vam aferrar en el que creiem. Estic orgullós d'això".

Steve Harris és una estrella del Rock atípica. Sense pretensions, ni flaixos, minimitza allò que Rod Smallwood diu de la jerarquia de Maiden. "No diria que sóc un fanàtic del control, simplement m'agrada fer les coses". Però, tot i que no li agrada el terme que Smallwood aplica al modus operandi de la banda, admet el seu paper com a líder de Iron Maiden, la seva lògica és senzilla, "Una democràcia no democràtica, sé què vol dir Rod. Moltes vegades hem fet coses principalment entre ell i jo. Crec que en qualsevol banda, necessites una persona que agafi el toro per les banyes. La majoria de la gent no vol fer la feina fosca, però jo m’he encarregat de fer-ho tot des del principi”.

Al principi, Harris feia de mànager de Iron Maiden. Es va emportar a Dave Murray i Paul Di’Anno de les bandes rivals. Va escriure o co escriure tot el material inicial de la banda, i va fer servir la seva habilitat com a dibuixant d’arquitectura per dissenyar el logotip de la banda. El que Rod Smallwood va oferir a Harris i a Iron Maiden va ser una gran experiència en la indústria musical, contactes clau i potser el més important de tot, un compromís ferotge. Com diu Smallwood, "Steve va trobar algú que tenia un ritme de treball i una fe cega igual que la seva". Rod Smallwood tenia grans somnis. "Sempre vaig voler ser mànager. M’imaginava una banda com Zeppelin, tocant en grans estadis per tot el món". I en Steve Harris, va veure el seu Jimmy Page, un líder nat amb un talent genuí i una convicció absoluta. "En una banda, no tothom vol liderar, però Steve Harris era, sens dubte, el líder de Maiden i tots els altres estaven contents amb això. Abans d’arribar jo, tot era Steve, era tot la seva determinació i energia. Però Steve és 100% música. No vol tractar amb una companyia discogràfica. Quan vaig entrar, la meva feina era posar una tanca de filferro de pues al seu voltant per deixar-li fer el que volgués”.

Tal va ser el vincle entre ells que Smallwood només seria contractat oficialment com a mànager de Maiden després d’haver negociat el contracte discogràfic de la banda amb EMI el 12 de novembre de 1979. No hi havia bufetades per firmar a Iron Maiden, la CBS havia passat d’ells, pensaven que les cançons no eren prou bones, tot i això Rod Smallwood va aconseguir un contracte llarg amb EMI que va resultar molt beneficiós per una banda jove que necessitava temps per construir la seva  carrera. Smallwood diu que, "Va ser crucial insistir en un contracte de tres àlbums. Però EMI només ens donava 50.000 lliures pels tres, més els costos de gravació. I necessitàvem comprar equip, necessitàvem fer una gira. Així que vaig acceptar un avançament de 35.000 lliures pel primer àlbum, 15.000 lliures pel segon i res pel tercer. L'objectiu sempre va ser re negociar aquest contracte després dels tres àlbums".

Smallwood havia estat co mànager d’una altra banda que estava a EMI, Steve Harley And Cockney Rebel, durant un parell d'anys i d’una banda Art Rock anomenada Gloria Mundi que havia signat amb RCA. El seu soci, Andy Taylor, un amic de la Universitat de Cambridge, era un astut comptable i Smallwood tenia un gran sentit de l’estratègia. Des del principi, va tenir una visió global i un pla a llarg termini per Iron Maiden. "El Heavy Metal és un fenomen mundial. Així doncs, vam contemplar el desenvolupament per tot el planeta en paral·lel".

Rod Smallwood també va entendre que a curt termini, tant ell com la banda haurien de viure al dia, un sacrifici que valia la pena fer per un acord de tres àlbums. Quan la banda va gravar The Number Of The Beast al 1982, els membres seguien tenint un sou de 60 lliures a la setmana. Steve Harris explica que, “Ningú va guanyar res. Tots teníem el mínim que necessitàvem per viure, res més. Amb el Rod vam subvencionar moltes coses. Havia escrit pràcticament totes les cançons i no en vaig treure ni un cèntim, el Rod tampoc no va cobrar cap comissió. Això demostra compromís. És com qualsevol negoci, no teníem cap garantia de que guanyaríem diners. Però mai es va tractar de diners, només volíem ser una gran banda”.

Publicat el 14 d'abril de 1980, el primer àlbum homònim, Iron Maiden, va arribar al número 4 de les llistes britàniques, venent 350.000 còpies a tot el món. Smallwood explica que això va enfortir la posició de Maiden amb EMI, "Van ser vendes importants per un àlbum de debut, si demostres l’èxit internacional des d’un principi, saben que no han d’interferir". A més, la imatge de la portada del primer àlbum de Maiden donava a la banda una forta identitat visual, una marca comercial, que seria explotada al llarg de la seva carrera. La monstruosa figura d’aquesta portada, pintada per l’artista Derek Riggs i batejada amb el nom de Eddie, es va convertir en el símbol de Iron Maiden. Smallwood diu, "La banda no tenia un Mick Jagger, necessitàvem un símbol, i aquest era Eddie. Des del principi vam tenir un potent merchandising. Si no ho haguéssim fet, no haguéssim pogut fer una gira com la que vam fer”. El poder de la mascota Eddie com a eina de màrqueting, a més del logotip de Harris, establia el merchandising de Maiden com una font d’ingressos clau. Ningú ho va apreciar més que KISS, la banda que amb la seva intel·ligència en màrqueting va convertir el merchandising del Rock en una indústria als anys 70. Quan Maiden va obrir per KISS durant la gira europea de 1980, el baixista de KISS, Gene Simmons, li va dir a Smallwood que era molt fan de Eddie i va predir, "Iron Maiden agafarà el relleu de KISS com la banda amb el merchandising més gran d'Amèrica”. Simmons encara ara explica, "Iron Maiden de seguida em va semblar una banda amb un gran potencial, la banda era musical i poderosa a la vegada. I, sent el porc capitalista que sóc, Eddie em va semblar una imatge icònica que compraria a tots els membres de la banda grans mansions”.

El segon dels tres àlbums signats amb EMI, Killers es va publicar al febrer de 1981, amb el nou guitarrista, Adrian Smith, Dennis Stratton havia estat acomiadat. Killers va costar una mica més que el primer àlbum, unes moderades 16.000 lliures, però va vendre 750.000 copies a tot el món, incloses 150.000 als Estats Units. Però, durant la gira del Killers al maig, es van cancel·lar els concerts a Alemanya després que Paul Di’Anno perdés la veu. Segons Harris, Paul Di’Anno estava realment cardat. Les gires eren clau pel creixement de Maiden i, com va reconèixer el mateix Di’Anno, el seu estil de vida el feia poc fiable. "No era només que esnifés una mica de coca, ho feia sense parar, les 24 hores del dia, cada dia. Pensava que això és el que es suposa que has de fer quan formes part d’una gran banda de Rock. Sabia que no duraria tota la gira". Va ser una prova pel lideratge de Harris i el management de Smallwood. Començava la recerca d’un nou cantant.

Rod Smallwood diu sobre Di’Anno, “No va saber gestionar l’èxit. No es gaire divertit dir-li a la gent que ja no formen part de la banda, però no es canvia de cantant en aquest moment si hi ha algun dubte. Per descomptat que ens vam imposar, la banda era molt bona". En aquell moment, però, Steve Harris no n’estava tan segur. Bruce Dickinson era tècnicament millor cantant, però Paul Di’Anno era un heroi pels fans de Maiden. "Sabíem que Bruce era bo, però era molt diferent a Paul, així que penses, la gent ho acceptarà això?, doncs hauran de fer-ho!’”.

Bruce Dickinson seria anunciat oficialment com a nou cantant de Maiden a l’octubre de 1981. Però a Dickinson, unir-se a Iron Maiden el deixaria molt endeutat. Ell i els altres membres de Samson havien signat un contracte amb l’empresa de management de la banda amb una clàusula de sortida de 250.000 lliures. "Era una quantitat desorbitada. Només cobràvem unes 30 lliures a la setmana de la banda. Però érem uns insensats, no teníem res al cap, i havíem signat el contracte". Les habilitats negociadores de Smallwood i Dickinson van resultar en un acord final de 30.000 lliures, que pagaria Sanctuary Management i que ell retornaria més endavant. Seguien sent molts diners, una quantitat enorme pel aleshores jove de 23 anys. Però Dickinson anava sobrat de confiança, sempre havia cregut que Iron Maiden, amb ell, vendria milions de discos, i aquesta era una opinió compartida pel productor de la banda, Martin Birch. Durant la gravació del tercer dels àlbums de Iron Maiden signats amb EMI, The Number Of The Beast (1982), Birch els va dir, “Aquest serà un grandíssim àlbum que transformarà la vostra carrera”.

Iron Maiden - The Number Of The Beast (1982)


 

Al febrer de 1982, sis setmanes abans del llançament de l'àlbum, el single Run To The Hills entrava al Top 10 del Regne Unit. Però el 16 de març, quan la gira Beast On The Road de Iron Maiden va arribar al Newcastle City Hall, va arribar la primera discussió  seria entre Harris i Dickinson. Abans del concert d’aquella nit, la banda havia estat 12 hores gravant un videoclip per la cançó homònima del nou àlbum. Dickinson explica, "No havíem dormit gaire i estàvem amb la testosterona pels núvols". Va començar una discussió entre Harris i Dickinson pel lloc del micròfon del cantant. Segons Dickinson, “Steve ocupava la part del davant al mig de l’escenari, ficant-me els morros a la cara quan cantava. I vaig pensar, el cantant sóc jo, em poso al davant, al mig de l’escenari!. Quan no canti, pots posar-te allà, però quan canti, aquest és el meu maleït lloc!. Vaig posar unes potes més llargues al suport del micròfon perquè s’hi entrebanqués i va marxar del meu puto lloc”. Ara, Harris treu ferro a l’incident, "Potser vaig perdre el cap cinc minuts, però després vaig pensar, està bé, és exactament l'actitud que vols d'un frontman". Però Bruce no ho recorda així, “Steve cridava. Vull que se’n vagi, no el suporto!, i Rod, per posar pau va dir, aquí no marxa ningú joder!, així que adapta’t, i aleshores tots ens vam calmar”. Ara tots dos se’n riuen d’aquesta història, però aquest va ser el començament d’una intensa rivalitat entre ells. "Sí, era la banda del Steve, però tenia les meves pròpies idees. I ja ho vaig advertir a tothom abans d’entrar-hi”. Dickinson era un gra al cul, però per Harris era un preu que valia la pena pagar. The Number Of The Beast va representar un enorme salt endavant per Iron Maiden. Amb cançons com Run To The Hills, Children Of The Damned, 22 Acacia Avenue, Hallowed Be Thy Name i el tema homònim del disc, Iron Maiden per fi sonava com Steve Harris sempre havia imaginat. L'abril de 1982, The Number Of The Beast va arribar al número 1 al Regne Unit. L'àlbum s'havia gravat en només quatre setmanes, amb un cost de 28.000 lliures. Tal com recorda Smallwood, "Segons el contracte, per aquest tercer disc no teníem cap avançament de la discogràfica, així que la inversió total d' EMI en aquest àlbum va ser de 28.000 lliures i en els primers sis mesos va vendre un milió i mig de copies". I Dickinson afegeix, "El que va passar amb The Number Of The Beast va superar tots els nostres somnis més salvatges".

Iron Maiden - Run To The Hills



Iron Maiden - The Number Of The Beast



El dia que l'àlbum va arribar al número 1, la banda va anar a celebrar-ho al Marquee, on Harris va haver de demanar diners a Rod Smallwood per convidar als seus amics. Només fins aleshores no els hi va augmentar el sou a 100 lliures setmanals. La banda no necessitava gaires diners. Van estar de gira fins a finals d’aquell any, vivint als hotels i subsistint amb el càtering de la gira. Però quan van tornar a casa per Nadal, van rebre el seu primer gran sou.

De la gira d’aquest àlbum en vaig fer un article, el seu pas per Barcelona. Us deixo l’enllaç per si el voleu revisar:

Iron Maiden: The Beast On The Road Tour 2 d’Abril de 1982 Palau Municipal d’Esports de Barcelona.

Andy Taylor i Rod Smallwood s’havien fet socis a Cambridge, al 1969, Smallwood s’encarregava de la part creativa i Taylor dels negocis. Amb el contracte inicial dels 3 àlbums amb EMI expirat, Taylor va aconseguir un contracte millor amb l’avançament per futurs royalties i un tant per cent dels royalties basats en les grans vendes del The Number Of The Beast. Taylor explica, "Sempre vam tenir cura d’estar en bona posició des del punt de vista financer, reps un xec important, però en aquell moment l'impost sobre la renda era del 60 per cent".

Smallwood finalment va reclamar la seva comissió. "La banda em devia molts diners quan vam re negociar". Tots els membres de la banda van comprar cases. Dickinson va dipositar el 50% per una casa al barri de Chiswick i va liquidar el seu deute amb Sanctuary Management. Però després d’uns dies a casa, l’estat d’ànim de Dickinson va agafar un gir inesperat. "Per ser sincer, estava molt deprimit. Estava en una banda fantàstica, tinc un àlbum al número 1, acabo de fer una gira mundial. Què faig amb la resta de la meva vida?". Steve Harris pensava tot el contrari, "Mai vaig pensar, oh, bé, som al capdamunt, això és tot. En volia més i més”.

Iron Maiden va ser el motor que va impulsar l'expansió de Sanctuary Management (l’empresa de Taylor i Smallwood). Però l’èxit de la banda també va comportar els seus propis problemes. El seu calendari era esgotador. Com explica Smallwood, “Fèiem un disc cada any i una gira mundial. Ningú sap com collons ho vam fer!”.

Iron Maiden - Peace Of Mind (1983)


 

Peace Of Mind (1983), el quart àlbum de Maiden arribaria al número 3 de les llistes britàniques, recolzat pels singles Flight Of Icarus i The Trooper. Va ser el debut del nou  i encara actual bateria, Nicko McBrain, que substituïa a Clive Burr. Al 1994, Burr seria diagnosticat d’esclerosi múltiple,​ i el tractament el va deixar completament arruïnat i endeutat. Iron Maiden va oferir-li una sèrie de concerts benèfics alhora que es fundava el Clive Burr MS Trust Fund per ajudar-lo. Clive Burr va morir a Londres, a casa seva, el 12 de març de 2013 per complicacions derivades de la seva malaltia. Tenia 56 anys.

Iron Maiden - The Trooper



Iron Maiden - Powerslave (1984)


 

Powerslave (1984), el cinquè àlbum d'estudi de Iron Maiden, va sorgir arran d'unes vacances que la banda va passar a Egipte, després de quedar impressionats amb la majestuositat de les piràmides. El singles d'aquest disc són, Aces High i 2 Minutes To Midnight, a més de la cançó que dóna títol a l’àlbum, Powerslave. La gira de l’àlbum, titulada World Slavery Tour, de 192 dates, començant a l'agost de 1984 i acabant al juliol de 1985, seria la més extensa de la seva història. En sortiria el doble àlbum en directe Live After Death (1985). Després del World Slavery Tour, un esgotat Bruce Dickinson tornava a estar molt deprimit, "Vaig estar a punt de deixar-ho". Steve Harris recorda que aquella gira va ser dura, sobretot per Dickinson. "Dues hores de Maiden cinc nits a la setmana durant 12 mesos, n'hi ha per ficar a qualsevol en un manicomi. I Bruce, que era el cantant, estava totalment fregit”.

El bateria de Iron Maiden, Nicko McBrain, va recordar recentment en una entrevista promocional del nou àlbum de Maiden, Senjutsu (2021), a l’emissora de radio Talk Is Jericho, el moment en què estava segur de que l’acomiadarien i que va decidir deixar ell la banda abans de que això passés (afortunadament no va ser així). Al 1984, durant la gira del World Slavery Tour de presentació de l’àlbum Powerslave, a l’emblemàtic recinte del Hammersmith Odeon de Londres, és gravava el concert pel doble àlbum en directe Live After Death (1985), produït per Martin Birch. Nicko McBrain es va oblidar de seguir les indicacions del cantant Bruce Dickinson. "Estàvem fent el tema Flight Of Icarus, i Bruce sempre, abans de que em posi a tocar, diu al públic, crida amb mi Hammersmith, crida amb mi Hammersmith, crida amb mi Hammersmith, tres vegades, però aquella nit va dir, crida amb mi Hammersmith, crida amb mi Hammersmith... i no va arribar la tercera, ho vaig contar!. Així que, vaig començar a tocar, al moment tots em van mirar molt sorpresos, desprevinguts per l’inici sobtat. Vaig pensar, no puc parar, seria vergonyós. Continuaré, però com collons me’n surto?, al moment tots van venir al davant de la bateria, drets als esglaons davant meu dient-me, què collons estàs fent?. El moment va ser una vergonya total, però me’n vaig sortir prou bé i sabia que Martin Birch ho estava gravant. Vaig pensar, no m'acomiadaran, jo deixaré la banda, així que quan vam acabar el concert, vaig entrar al camerino i els hi vaig dir als nois, ho sento molt, no cal que m’acomiadeu, ja me'n vaig jo. Tothom va començar a riure. Martin Birch va entrar i va dir, això no té preu!. Martin Birch, (va morir al 2020), poc desprès em va dir que efectivament havia gravat l’error d’aquella nit. Tinc això a les golfes, un dia ho trauré només per avergonyir-te. Va ser tota una experiència".

Iron Maiden - 2 Minutes To Midnight



Iron Maiden - Somewhere In Time (1986)


 

Quan van començar a escriure les cançons pel disc Somewhere In Time (1986), Harris es va adonar que aquella última gira li havia robat la creativitat al cantant. A l’àlbum no es va incloure cap cançó de Dickinson. "El material que Bruce escrivia no era Maiden. Estava lluny de tota inspiració, de debò". L'activa participació del Adrian Smith va ser molt important per l’àlbum, amb el primer single, un dels seus clàssics de més èxit, Wasted Years, a més de Sea Of Madness i el segon single, Stranger In A Strange Land. Bruce Dickinson estava emprenyat, "Em vaig sentir menyspreat, vaig pensar, bé, cobraré el meu sou i em limitaré a la meva feina de cantant. Però no estava satisfet, necessitava més, volia fer cançons".

Iron Maiden - Wasted Years



Iron Maiden - Seventh Son Of a Seventh Son (1988)


 

Amb el següent àlbum, el setè de la banda, Seventh Son Of A Seventh Son (1988), Dickinson va tenir molta més aportació, co escrivint quatre de les cançons, els clàssics Moonchild, Can I Play With Madness i The Evil That Men Do, a més de Only The Good Die Young. L’àlbum es va convertir en el segon de Maiden que arribava al número 1 de les llistes d'èxit britàniques, i és considerat com una de les grans obres mestres de Iron Maiden que re definiria el Heavy Metal. Tot això es veuria coronat aquell any en el Monsters Of Rock més gran de tots els temps realitzat a Anglaterra. Bruce Dickinson recorda que, "Quan Steve va dir que tenia una idea per un àlbum conceptual, vaig dir, Sí!, va ser brillant. Tornàvem i estàvem on fire”.

Iron Maiden - Can I Play With Madness



Iron Maiden - The Evil That Men Do



Iron Maiden - No Prayer For The Dying (1990)


 

A principis de 1990, un any en el que Iron Maiden no tenia gira programada, Adrian Smith deixava la banda, de mutu acord i de manera amistosa. Revitalitzat, Dickinson gravava el seu primer àlbum en solitari, Tattooed Millionaire (1990), amb l’ex guitarra del Deep Purple Ian Gillan, Janick Gers, que desprès s'uniria a Iron Maiden substituint a Adrian Smith. També va publicar la seva primera novel·la, The Adventures Of Lord Iffy Boatrace, però nega que en aquella etapa perdés l’interès per Maiden. Al contrari, afirma que només ell se’n va adonar que el següent àlbum, No Prayer For The Dying (1990), l’estaven fent amb mandra. "Vam riure molt fent aquest disc, però tenia aquella sensació de punxar, no ens ho hauríem de prendre una mica més seriosament això?". Tot i això, l’àlbum arribava al número 2 de les llistes britàniques, amb dos singles que també son clàssics de Maiden, Holy Smoke i Bring You Daughter To The Slaughter, aquest, una composició de Dickinson que irònicament és el tema menys seriós del disc i que donaria a Maiden el primer single en arribar al número 1.

Iron Maiden - Bring Your Daughter To The Slaughter



Iron Maiden - Fear Of The Dark (1992)


 

L’àlbum següent, Fear Of The Dark (1992), també va arribar al número 1 de les llistes britàniques. L'àlbum incloïa tres singles d’èxit, els clàssics Be Quick Or Be Dead, que també arribaria al número 1, From Here To Eternity i Wasting Love. A més de Fear Of The Dark, un dels mega hits més populars de Iron Maiden. Però, en una època en què el Grunge amenaçava a la vella guàrdia del Rock, i en la que Metallica re definia el Metal amb el seu The Black Album, Dickinson va sentir que Iron Maiden havia perdut l’avantatge. "Vaig pensar que havíem de ser una mica més agressius”.

Iron Maiden - Fear Of The Dark



L'adéu de Bruce Dickinson. Acte 2 (caiguda)


Dickinson estava en una cruïlla i va trobar una sortida a les seves frustracions amb un segon àlbum en solitari, Balls To Picasso (1994). “Es tractava de necessitar un repte. Però mentre intentava fer aquest àlbum, no estava del tot segur del que volia fer. No estava content amb la idea de ser l’engranatge d’una màquina d’èxit i ben greixada. La meva vida era com el Dia de la Marmota, tot i que el Dia de la Marmota banyat en or. I em vaig adonar que l’única manera d’esbrinar si era bo o no, era sortint de la meva zona de confort. I l’única manera de fer-ho era deixant Iron Maiden”.

Bruce Dickinson va marxar de Iron Maiden el 28 d'agost de 1993 desprès d’un concert de comiat, filmat per la BBC amb el títol de Raising Hell. Havia acceptat quedar-se fins acabar la gira Europea de la que en sortirien dos àlbums en directe. El primer, A Real Live One (1993), amb cançons de 1986 a 1992 i el segon, A Real Dead One (1993), amb cançons de 1980 a 1984, aquest es va publicar després que Dickinson deixés la banda. Rod Smallwood, ara li dóna un enfocament positiu a la sortida de Dickinson. “Quan em va dir que marxava no vaig discutir gaire. Era bo per nosaltres. Re orientava les coses. El Metal se’n anava a la merda amb l'arribada del Grunge, i totes les bandes de Hair Metal de la MTV havien donat mala fama a l’autèntic Metal". Però Steve Harris ho recorda d’una altra manera. “Va ser un autèntica putada, un “bajón”, quan Bruce va marxar. Però aleshores l’actitud va ser, a la merda, collons!, ens aixecarem i tirarem endavant. Això és tot el que podem fer".

El substitut de Dickinson seria Blaze Bayley, ex membre de la banda de Metal britànica Wolfsbane. Per Bayley, unir-se a Iron Maiden va ser un regal del cel, estava arruïnat des de que la discogràfica Def American del productor Rick Rubin el deixés. Però, la veritat és que Bayley no feia per una banda de primera línia com Maiden. Era un bon cantant i un tio molt simpàtic, però no tenia la categoria per cantar els clàssics de Iron Maiden. Els dos àlbums que va gravar amb Maiden, The X Factor (1995) i Virtual XI  (1998), són els més fluixos de la banda. Sense Dickinson, Iron Maiden passaria uns anys de “misèries”. Rod Smallwood admet que, “La gent mirava cap a un altre banda. Nirvana i Pearl Jam estaven de moda i nosaltres continuàvem amb lo nostre". Harris afirma que, "Tot i així ho vam fer molt bé donades les circumstàncies". Però clar, que havia de dir!. La realitat és que amb Blaze Bayley, Iron Maiden va entrar en declivi.

En canvi, l’empresa de Taylor i Smallwood, Sanctuary Management prosperava. El model de negoci de Taylor havia captat l’atenció de la City, cosa que va portar a la seva empresa a cotitzar a la Borsa de Londres el 1998. Després de la venda, Taylor i Smallwood eren propietaris del 20 per cent cada un de la firma. Però Iron Maiden  seguia sent la prioritat de Smallwood i, a finals del 1998, amb la carrera de la banda estancada, va donar-li un ultimàtum a Harris. "Al cap i a la fi, Blaze Bayley no era el que necessitava Iron Maiden. Si construeixes una llegenda com Iron Maiden, has de mantenir-la com a tal. La meva feina com a mànager és assegurar-me de que tot estigui el millor possible en tots els sentits. I al final, Steve ho va acceptar”. Smallwood i Harris recorden aquesta discussió de manera diferent. Segons Smallwood, Harris al principi va ser reticent a la idea de que Bruce Dickinson tornès a la banda. "Steve té un caràcter fort i s’agafa les coses personalment. Necessitava temps per pensar-ho. Al cap i a la fi, Dickinson havia marxat de Maiden i havia deixat als altres membres de la banda amb la sensació que els havia traït. Nicko McBrain, el bateria que va substituir a Clive Burr al 1983, va precisar sobre la sortida de Dickinson, ens va dir, que us follin, estic fora. Si això no et fot una bona hòstia, llavors què collons és?”. Però després de cinc anys amb Blaze Bayley, la realitat era la mateixa, Iron Maiden necessitava a Bruce Dickinson. I Bruce Dickinson necessitava a Iron Maiden.

Des de 1994, quan va publicar Balls To Picasso, l’àlbum que havia començat quan encara estava a Iron Maiden, la carrera en solitari de Dickinson havia estat productiva però poc espectacular. "Tenia el que podríem dir-ne una indústria familiar global. Havia venut uns quants centenars de milers d’àlbums. Podia haver continuat, suficient per viure d’això. Però quan vaig començar a veure senyals de fum des del campament Maiden, el meu guitarrista Roy Z em va dir, el món et necessita amb Iron Maiden. I li vaig dir, per Déu, Z, tens raó!’”.

El mànager Rod Smallwood va convocar a Blaze Bayley a la seva oficina. Bayley encara ho recorda i continua sent diplomàtic, "Em van dir que ja no necessitaven els meus serveis. No en guardo cap rancor al respecte. M'agradava Iron Maiden abans de formar part de la banda, i em continuen agradant ara".

El retorn de Bruce Dickinson (i Adrian Smith). Acte 3 (resurrecció)



Iron Maiden - Brave New World (2000)
 

Perquè Bruce Dickinson es reincorporés a Iron Maiden, es va haver de convèncer a Steve Harris de que ell i el cantant podrien conciliar les seves diferències. Smallwood diu que, "No es pot convèncer a Steve de res del que no estigui content". Smallwood presidia una reunió a casa seva, a Brighton, hi havia Harris, Murray, Gers, McBrain i Dickinson. Segons recorda aquest últim, “Steve es va posar molt a la defensiva al principi. Per què ho fas això?, vaig dir, perquè podríem fer un maleït gran àlbum de retorn que deixi a la gent amb la boca oberta, i sé que ho podem fer". Harris era prudent. "No volia que tornés i es limités a fer el mateix. Però el meu instint em deia que era el correcte. Bruce era realment insubstituïble". Smallwood diria, "Va prevaler el sentit comú". Va ser la reunió més curta de tota la carrera de Iron Maiden. Tres minuts, i cap al bar, on Bruce va proposar també el retorn de Adrian Smith, que aleshores era un dels guitarres de la seva banda i amb el que va gravar els àlbums d’èxit, Accident Of Birth (1997)​ i Chemical Wedding (1998).​ Adrian Smith creia, quan se li va suggerir per primera vegada, que tenir tres guitarres a Iron Maiden era una idea esbojarrada, i va explicar com el single The Wicker Man de l’any 2000 va jugar un paper important perquè funcionés. Quan va tornar a la banda al 1999 després d’una absència de nou anys, el baixista Steve Harris no volia perdre a Janick Gers, el que l’havia substitut, així que la banda passava de cinc a sis membres, creant un trio de guitarres. Iron Maiden al 1999 retornava a la seva formació clàssica, però amb un membre més. En una entrevista amb Planet Rock, Smith va dir, "Podria haver sortit horrorosament malament, no?, vull dir, imagineu-vos amb tres Yngwie Malmsteen’s o tres Ritchie Blackmore’s. No funcionaria. Dave Murray i jo veníem de molt enrere amb Maiden. Al principi, vaig pensar que potser amb el Janick Gers faríem mig set cadascun o alguna cosa per l’estil. Però a Steve se li va ocórrer una idea esbojarrada suggerint que tinguessin tres guitarres. M’hagués agradat estar allà quan els hi va dir això!". Malgrat els dubtes, Murray, Gers i Smith van acceptar provar-ho. Smith recorda, “Era un local d’assaig a Portugal, estàvem drets i ens miràvem els uns als altres, algú va dir, algú té alguna idea?, així que vaig dir, tinc un riff, The Wicker Man, el vam començar a tocar i simplement va encaixar. Així que des d’aleshores que seguim”. Smith reitera que les tres guitarres també va ser un èxit als escenaris. "Sorprenentment, funciona en els temes antics, hi ha moltes harmonies, solos a l'uníson, riffs... vull dir, és fantàstic. La veritat és que funciona bé amb tres guitarres, sobretot en directe”.

Iron Maiden - The Wicker Man (Live Rock In Rio 2001)



Al 1999, Iron Maiden editava el seu videojoc, Ed Hunter, la gira promocional, The Ed Hunter Tour, constava de 30 dates pels Estats Units i Europa, i l’afluència de públic ja era molt més gran que en els quatre anys anteriors. El nou àlbum, Brave New World (2000), de nou amb la formació clàssica i sis membres, arribaria a ser disc d’or a vuit països, superant de llarg The X-Factor i Virtual XI. La carrera de Iron Maiden s’havia reiniciat. Avui dia, Iron Maiden continua sent una de les bandes de Rock més grans del planeta. Steve Harris diu que Maiden continuarà "Tant de temps com sigui possible, mentre continuem donant guerra. Sempre he estat determinat a que Iron Maiden acabi la seva carrera al capdamunt de tot”. Steve Harris i Bruce Dickinson han après a conviure per un bé superior. Segons Harris, "Encara hem tingut alguna que altra discussió, però la gent es fa gran, som més savis i l’edat no està de part nostre. Recordo que quan tenia 12 o 13 anys pensava que els alumnes de sisè amb barba semblaven molt vells. I ara dic, què deuen pensar els nens de 14 anys de nosaltres?. Deuen pensar que semblem el maleït Gandalf. Però no importa, tret que estiguis a les deu primeres files. Hem tingut una vida i una carrera fantàstiques. Si demà s’acabés, moriria amb un somriure a la cara".

Des d’aleshores, l’èxit de Iron Maiden no ha parat de créixer, amb gires mundials multitudinàries, i han publicat els àlbums d’estudi, Dance Of Death (2003), A Matter Of Life And Death (2006), The Final Frontier (2010), The Book Of Souls (2015) i el passat 3 de setembre publicaven el nou àlbum, Senjutsu (2021).



 

 

Participació