It's Only Rock'n'Roll

La NWOCR (New Wave Of Classic Rock)

per Pep Saña, 2 de juliol de 2021 a les 15:17 |
La NWOCR (New Wave Of Classic Rock)
Amb el pas dels anys, el Rock, el Hard Rock, el Heavy Metal i els seus subgèneres  s'han enfrontat a canvis radicals. La mort de grans exponents com Lemmy Kilmister (Mötorhead) o Malcom Young (AC/DC), l'anunci de gires de comiat de KISS, Lynyrd Skynyrd o Aerosmith, l’adéu de Black Sabbath o la separació de Mötley Crüe (tot i que tornen), han fet preguntar-se als fans si serà possible l’existència de bandes del mateix calibre i importància en el futur. La veritat és que últimament ha aparegut una quantitat interessant de contingut de qualitat per part de noves bandes i d’altres ja establertes, tant en aquests gèneres musicals com en les seves vessants.

En el mon del Rock hi ha diferents gèneres que no sempre gaudeixen de l’èxit i el reconeixement mundial en el panorama musical. En una època de regnat dels corrents alternatius en el Rock i el Metal, el Hard Rock i el Glam (o Hair) Metal semblen cosa dels 80, quan les llargues cabelleres rosses i les passades de voltes de les estrelles del Rock estaven a l'ordre del dia. Tot i això, el gènere no ha mort, s'ha renovat i s’han incorporat noves generacions, que fan que el gènere torni a l’actualitat. 


Fent honor al sobrenom NWOCR (New Wave Of Classic Rock), les bandes incloses en aquest gènere com Greta Van Fleet, The Struts, Massive Wagons, The New Roses i moltes més, es basen en la musica d'icones com Led Zeppelin, AC/DC, Aerosmith, Deep Purple i d’altres clàssics. Igual que els mestres, aquesta nova generació crea un Rock contundent, insolent i ple de riffs. A diferència dels originals, el panorama musical i cultural en el que es troben els nous artistes no és precisament acollidor. Però la volatilitat de les tendències musicals i la posició canviant del Rock en la cultura no és cap novetat. Des de que el Rock‘n’Roll va mostrar per primera vegada els seus perillosos i distorsionats sons als anys cinquanta, la magnitud del gènere ha pujat i baixat repetidament, i la famosa frase, “Rock Is Dead” (el Rock és mort) s’ha repetit moltes vegades al llarg del temps. Però, generació rere generació, sempre hi ha una nova fornada de nois/es que agafen les guitarres elèctriques per crear sons excitants i continuar omplint locals (en èpoques normals), apujant el nivell i impulsant el gènere.

El que fa que aquest renaixement sigui particularment interessant, és que aquestes bandes comencen a tenir un èxit transversal i a ocupar un espai cultural “mainstream” que els darrers anys ha estat ocupat pel Hip Hop, el Reggaeton, el Trap i el Pop de la ràdio formula. Les bandes de la NWOCR estan signant contractes amb discogràfiques importants, posant la banda sonora a programes de televisió i anuncis comercials, actuant en desfilades de moda, tocant en Festivals importants, encapçalant les llistes d’èxits Billboard, rebent nominacions als Grammy i atraient a legions de fans de tot el món amb una forta presencia a Internet i a les xarxes socials.


Les bandes que formen l’escena de la NWOCR també són heterogènies, tant musical com filosòficament. Exploren estils musicals diversos, des del Blues, la Psicodèlia i el Roots Rock (Rock d’arrels) fins al Glam Rock, el Progressiu i el Rock més contundent, amb lletres que aborden temes personals, de les seves pròpies experiències i visions del món. Però hi ha un fil conductor que els uneix, el seu so construït sobre la ferma base del Rock on les guitarres son les protagonistes, ple de riffs immensos, ritmes fascinants, veus extraordinàries i molta ambició. 

El guitarrista de The Struts, Adam Slack, parlant sobre l’escena de la NWOCR explica,  “L’abracem, però tot i això, ens mantenim ferms en voler impulsar la nostra música al segle XXI, no ser còpies del passat". John Notto de Dirty Honey opina, "Sincerament, no sé on encaixem o no encaixem!. Però si que espero seguir portant la flama del rock 'n' roll que era divertit, enganxós, commovedor, i alhora brut, cru i intransigent. No ens pressionem per sonar com cap gènere, només volem afegir alguna cosa a la conversa que van iniciar els nostres herois". 

Amb aquest esperit, aquí figuren algunes de les noves bandes de la NWOCR (New Wave Of Classic Rock), que aspiren a estar a l’alçada dels seus avantpassats, bandes que ofereixen noves versions de fórmules provades amb èxit, que porten la flama clàssica i il·luminen el camí a seguir del Rock actual. L’èxit que ja tenen The Struts (de qui en vaig fer un article) i Greta Van Fleet obren el pas, el ressorgiment és una realitat. Per acotar una mica aquesta escena, les bandes que apareixen son bandes creades a partir dels inicis 2.000 fins ara. Les creades entre mitjans i finals dels 90, algunes d’elles amb molt d’èxit com, Buckcherry, Blackberry Smoke, Edguy o Black Stone Cherry entre d’altres, ja en vaig fer un article i deixo els enllaços per si els voleu revisar. 

Buckcherry --> LLEGIR AQUÍ

BLACKBERRY SMOKE --> LLEGIR AQUÍ

EDGUY: La millor banda de Power Metal --> LLEGIR AQUÍ

Volbeat
 

Volbeat és una banda de Rock danesa formada a Copenhaguen al 2001 després de la dissolució de la banda de Death Metal, Dominus, el seu so combina Hard Rock, Metal Classic, Glam, Punk i Rockabilly. Des d’aleshores, s'han obert camí incansablement cap a un graó superior amb interminables gires, una sèrie de set àlbums d’estudi que han venut més de 3 milions de còpies a tot el món, vuit números 1 a la llista de Rock Mainstream Airplay als Estats Units i més de 50 certificacions d'or i platí a tot el món. El primer àlbum de Volbeat, The Strength / The Sound / The Songs (2005), va ser un gran èxit a Dinamarca arribant al número 18 a les llistes d'èxits. Amb la mateixa formació que el seu primer àlbum, va publicar el segon, Rock The Rebel / Metal The Devil (2007), debutant al número 1 del Top 40 danès de vendes i van obrir per Metallica al seu concert de Dinamarca. El tercer àlbum, Guitar Gangsters & Cadillac Blood (2008) amb el nou guitarrista Thomas Bredahl, va encapçalar la llista d'àlbums més venuts a Finlàndia immediatament després de la seva publicació. Tornaven a obrir per Metallica a l'etapa nord-americana del Metallica World Magnetic Tour al 2009 i van tocar al festival a l'aire lliure més gran d'Europa, Przystanek Woodstock, Polònia. Abans de publicar el quart àlbum, Beyond Hell / Above Heaven (2010), Volbeat formaria part del cartell del Download Festival i posteriorment s'uniria a la gira Big Four de Metallica, Megadeth, Anthrax i Slayer al Sonisphere Festival a Suïssa. Volbeat al 2011 iniciava la seva gran gira d'estiu en solitari pels Estats Units i Canada, Thomas Bredahl deixava la banda, però Volbeat es comprometia a complir amb totes les dates programades del 2011 i 2012, com a trio o amb un guitarrista a sou. Al gener de 2012, Volbeat es va unir a Megadeth i Motörhead, i per a la gira, Hank Shermann (Mercyful Fate ) va ocupar el lloc de Thomas Bredahl. Per al cinquè àlbum, Outlaw Gentlemen & Shady Ladies (2013), s'incorporava oficialment a la banda com a segon guitarra Rob Caggiano, ex d’ Anthrax, l’àlbum es publicaria abans de formar part de nou del cartell del Download Festival al juny de 2013, el single d'avançament seria l’èxit, Lola Montez. Al 2015, el baixista i fundador Anders Kjølholm deixava Volbeat. El sisè àlbum, Seal The Deal & Let's Boogie (2016), incloïa els singles d’èxit, The Devil's Bleeding Crown i For Evigt. El nou baixista Kaspar Boye Larsen s’incorporava a la banda per la gira pel Regne Unit amb Alter Bridge, posteriorment van tornar a obrir per Metallica a la gira d'estadis WorldWired Tour 2017 als Estats Units, juntament amb Avenged Sevenfold. El setè àlbum d'estudi, Rewind, Replay, Rebound (2019), amb fins a sis singles d’èxit, Parasite, Leviathan, Last Day Under The Sun, Cheapside Sloggers (amb Gary Holt de Slayer), Pelvis On Fire i Die To Live (amb Neil Fallon de Clutch), la banda demostra una vegada més que estan al marge de les modes, i també de les crítiques, ja fa anys que van emprendre un camí de no retorn cap a una versió més accessible de la seva peculiar fórmula basada en combinar gèneres com el Country, el Rockabilly i el Metal. L’àlbum en directe de la gira, Rewind, Replay, Rebound: Live In Deutschland (2020) és la seva última publicació. 

Volbeat - Lola Montez


H.E.A.T

H.E.A.T és una banda sueca de Hard Rock formada a Estocolm al 2007, són una banda amb una creixent popularitat els últims anys, sobretot després de la publicació del seu quart àlbum Tearing Down The Walls (2014), un gran disc amb un potentíssim single, A Shot At Redemption, en el que s'allunyen una mica de la seva condició de banda “retro” nostàlgica. Amb molt de talent des dels seus inicis, van debutar amb  l’àlbum homònim H.E.A.T (2008) que incloïa el single 1000 Miles i el disc Freedom Rock (2010) amb un so que barreja l' A.O.R de Toto o Journey amb el Hard Rock més “vuitantero”. Van canviar d'etapa amb la sortida aquell mateix any del cantant Kenny Leckremo, substituït per Erik Grönwall, guanyador del Sweden’s Got Talent, un cantant  gairebé tan impressionant com Kenny Leckremo però amb un aire fresc que els va anar bé per a actualitzar-se i créixer. El tercer àlbum d'estudi, Address The Nation (2012), està inspirat en els discos Slippery When Wet i New Jersey de Bon Jovi. Aquest primer àlbum amb el nou cantant, Erik Grönwall, va ser tot un èxit, sent aclamat per la crítica com un dels millors discos de Hard Rock melòdic del panorama musical. El seu cinquè àlbum d'estudi, Into The Great Unknown (2017) i el següent H.E.A.T II (2020) serien els últims del cantant Erik Grönwall amb la banda abans d’abandonar,  H.E.A.T anunciava la reincorporació del seu cantant original Kenny Leckremo desprès de 10 anys fora.

H.E.A.T – A Shot At Redemption


The New Roses

The New Roses és una banda alemanya fundada al 2007 a Wiesbaden, adoptant oficialment el nom de The New Roses al 2012 i amb una potent base de fans a Suïssa, Àustria, Espanya i França a més d’Alemanya. The New Roses són explosius com el TNT i encaixen amb els Guns N 'Roses, AC/DC, Rose Tattoo, Aerosmith o Metallica, però amb un estil propi. El seu primer disc, l’homònim The New Roses (2012), un EP de quatre temes auto produït, incloïa 3 peces originals i una versió del tema Refugee de Tom Petty. L’àlbum d’estudi debut Without A Trace (2013), incloïa la cançó Without A Trace que va aparèixer a la banda sonora de la sèrie de culte nord-americana Sons Of Anarchy i va ser escollida pel tràiler oficial de la sèrie a alemanya. Al 2015, The New Roses signaven un contracte discogràfic amb Napalm Records i publicaven l'àlbum Dead Man's Voice (2016) que incloïa el potent single Thirsty, rebent molt bona critica de la premsa especialitzada. La revista de Rock alemanya, Metal Hammer, va escriure, "The New Roses són un fenomen excepcional a l'escena del Rock alemany". La britànica Classic Rock Magazine escrivia, "Els contundents himnes roquers que consisteixen en passió, guitarres potents i una veu única fan d’aquest nou disc una autèntica joia del Rock". La revista de Rock més important de França, Rock Hard France, escrivia, "Actualment, The New Roses són la millor banda de Hard Rock" i escollia Dead Man's Voice com l’àlbum del mes. 

La seva participació al Hellfest Open Air a França i al Hard Rock Hell Festival al Regne Unit van consolidar encara més a la banda en l’escena del Rock europeu. Al 2017, la banda publicava a nivell mundial el seu nou àlbum One More For The Road (2017). El One More For The Road Tour es va convertir en la gira amb més èxit de la història de la banda fins ara, amb “Sold Out” a Munic, Hamburg, Berlín, Colònia i Mannheim. El 2018 The New Roses tornava a girar per Europa, a més dels concerts com caps de cartell a Alemanya, França i el Regne Unit, eren els convidats especials de The Dead Daisies de la gira europea de 4 setmanes, abans dels festivals d’estiu, Sweden Rock, Open Road Fest (Hu), Masters Of Rock (Cz), i d’altres. El seu darrer àlbum és Nothing But Wild (2019), formaven part del cartell del Rock Fest (BCN) de 2020 per presentar-lo, però es va cancel·lar per la pandèmia. 

The New Roses - Thirsty


The Treatment
 

The Treatment són una banda de Hard Rock, formada a Cambridge, Anglaterra, al 2008, influenciats per AC/DC, Aerosmith, Def Leppard o Airbourne entre d’altres. Al 2011 els van convidar a tocar al prestigiós Sonisphere Festival i anunciaven la publicació del seu primer àlbum, This Might Hurt (2011), D***k, F**k, F***t seria el primer single, l’altre single, The Doctor, serviria de promoció per la posterior gira Medication For The Nation de 16 dates al desembre de 2011 al Regne Unit, aquesta sèrie de concerts venien desprès d’una gira europea complerta de The Treatment obrint per Alice Cooper. Després de la gira Medication For The Nation, la banda tornava a la carretera obrint concerts per Alice Cooper, Steel Panther i Thin Lizzy. The Treatment no va parar de girar, al 2012, Download Festival a Donington Castle, Regne Unit i amb Kiss i Mötley Crüe al seu The Tour, i al 2013, al Ozzfest al Japó, quatre dates amb Slash al Regne Unit i també van obrir per Status Quo en la seva gira de reunió Frantic Four amb la formació original. El segon àlbum Running With The Dogs (2014), obria amb el single I Bleed Rock + Roll, un trallasso. El cantant Matt Jones i un guitarra deixaven The Treatment al 2015, serien substituïts pel cantant Mitchel Emms i el guitarra Tao Grey que ja havien estat d’amagat amb la banda en alguns assajos. Amb la nova formació, a l’estiu d’aquell any formaven part del cartell al costat de Y&T, Nazareth i UFO del Festival Steelhouse, i al setembre, The Treatment era la convidada especial a la gira de W.A.S.P al Regne Unit. El tercer àlbum d’estudi, Generation Me (2016) consolidava la seva legió de fans que havia anat creixent exponencialment amb els singles Let It Begin i l’homònim Generation Me. Al 2017, el cantant Mitchel Emms deixava la banda, el substituïa l’encara actual cantant, Tom Rampton. Al març es va publicar el quart àlbum, titulat Power Crazy (2019), però abans, al gener, es va llançar el single Bite Back, i els videoclips Hang Them High i Luck Of The Draw, aquest amb un estil Blues radicalment diferent. Power Crazy és, a més de Hard Rock del bó, tocs de Blues i tocs de Rock Clàssic, i recorda molt a la primera època dels AC/DC. En plena pandèmia han publicat el seu cinquè àlbum d’estudi, Waiting For Good Look (2021), amb els singles Rat Race i Wrong Way.
 
The Treatment - Hang Them High


Massive Wagons
 

Massive Wagons és una banda de Rock britànica de Lancaster fundada al 2009. Citen com les seves influències a Status Quo, UFO, Rainbow i Slade, entre d'altres. De seguida es van guanyar una reputació a les petites ciutats del nord d’Anglaterra per ser una banda de Rock de la vella escola, salvatge, divertida i potent, El seu repertori combinava covers de Rock Clàssic i cançons originals que s’havien auto produït en un EP de 5 temes titulat, Sniff The Riff. L'àlbum debut seria, Fire It Up (2012), en aquella època, la banda va decidir abandonar els covers i tocar només temes propis, passant un parell d’anys difícils per les carreteres del Regne Unit. El segon àlbum Fight The System (2014), amb el single Red Dress, faria créixer els seus seguidors de culte a mesura que es guanyaven la reputació de ser "la banda de rock del poble". El tercer àlbum Welcome To The World (2016), va consolidar encara més el so Wagons, donant més protagonisme a les guitarres i començant a emergir el seu so característic, singles com Ratio i Tokyo entraven al Top 100 de les llistes d’èxits. El canvi que els posaria de debò al mapa va ser el llançament del single Back To The Stack (2017), un homenatge a Rick Parfitt, el llegendari guitarra dels Status Quo que havia mort feia pocs mesos. Auto editada i auto promocionada, la cançó va sonar a la ràdio i va tenir una gran difusió al Regne Unit, ara si que les discogràfiques es veien obligades a fer un cop d'ull a la banda. El nou àlbum amb la nova discogràfica, Full Nelson (2018), va entrar al Top 20 de la llista de vendes del Regne Unit, incloïa els singles, Billy Balloon Head i Under No Illusion, a més dels èxits Back To The Stack, Ratio i Tokyo. La gira de Full Nelson va durar 18 mesos i faria que Massive Wagons arribessin a tota Europa per primera vegada. També obrien per Lynyrd Skynyrd a la seva gira britànica Last Of The Street Survivors Farewell Tour. House Of Noise (2020), és l’últim àlbum d'estudi de la banda, un disc molt esperat pels fans i per la premsa, arribant al Top 9 de les llistes de vendes del Regne Unit.

Massive Wagons - Back To The Stack


Bad Touch

Bad Touch és una banda de Rock britànica fundada al 2010 a Norwich. Van començar tocant als pubs, fent covers de clàssics del Rock i, al mateix temps, introduint temes propis, l’impuls per ajudar a crear una contagiosa barreja de Rock i Blues. Criden l'atenció amb els seus directes, fent-se molt populars i graven el seu primer EP, Born To Please (2011). Al 2013 giren amb The Quireboys pel Regne Unit i a l'any següent es van consolidant participant a festivals com Download, Steelhouse, Legends Of Rock, i Hard Rock Hell. Les composicions del seu àlbum debut, Half Way Home (2015), s'influencien en l’estela del Rock que va des de Led Zeppelin fins a Black Crowes. L’àlbum Truth Be Told (2016) amb l’èxit  multitudinari del single 99%, el seu tercer àlbum, Shake A Leg (2018), molt elogiat per Planet Rock Radio, i el single de la versió del clàssic, Baby Get It On (2019) d’ Ike & Tina Turner, un duet amb Mollie Marriott (filla d’ Steve Marriott, guitarra i veu dels mítics Small Faces i Humble Pie) seria seu gran salt endavant i confirmaria la reputació de la banda. El seu darrer disc és, Kiss The Sky (2020), amb els singles d’èxit, I Get High i Strut. Al llarg dels anys han fet nombroses gires pel Regne Unit i Europa, i han actuat a festivals de prestigi com Download Festival, Ramblin ’Man Fair i Planet Rockstock. 

Bad Touch ft. Mollie Marriott - Baby Get It On


The Wild!

The Wild! és una banda canadenca de Rock de Kelowna, a la Columbia Britànica. Quan el productor Mike Fraser (AC/DC, Metallica, Aerosmith o Van Halen entre molts d’altres) va veure el videoclip de la cançó Road House (2012), va trucar al mànager de The Wild! per dir-li que volia treballar amb la banda. The Wild! viuen a la carretera, hi posen el cor, autenticitat i molt compromís amb el que fan, ho puc certificar, els vaig veure en directe a la Sala Salamandra, obrien per Rose Tattoo i va ser un concert brutal d’energia, entrega i actitud, la revista Classic Rock ho descriu com, "The Wild! celebren l'esperit del rock’n’roll i esclafen tot allò que s’interposa en el seu camí". En el seu EP de debut, GxDxWxB (2015), la banda tenia prou material per un àlbum sencer, però Mike Fraser el va reduir a 7 cançons i el van gravar a Vancouver, Canada, al mateix temps i al mateix lloc que l’àlbum Rock Or Bust dels AC/DC. Mike Fraser va deixar que la banda fes servir l'amplificador d’ Angus i les guitarres dels dos germans Angus i Malcolm Young per gravar un dels singles del EP, Slow Burn. El segon àlbum d’estudi, Wild At Heart (2017), amb els singles Ready To Roll i Livin’ Free, The Wild! segueix creient en el rock‘n'roll i després d'escoltar-lo, també hi creureu. El quartet “outlaw” canadenc és una barreja perfecta de potent rock’n’roll i actitud Punk Rock. El tercer i fins ara últim àlbum, Still Believe In Rock And Roll (2020), esta produït pel propi Dylan Villain, líder  de la banda i el productor Mike Fraser que ha estat al costat de la banda des dels seus inicis, és un “trallasso” de disc, amb els singles Playing Wiyh Fire i King Of This Town. En només pocs anys, The Wild! han arribat als primers llocs de les llistes iTunes Rock Charts, alhora que recorrien milers de kilòmetres per Amèrica del Nord i Europa, girant amb bandes com Airbourne, Steel Panther, Rose Tattoo, Godsmack i molts d’altres. Han tocat en festivals importants com el Wacken Open Air o Sweden Rock entre d’altres, apostant per fer cançons que encenguin el seu directe d’alta energia. 

The Wild! - Ready To Roll


Los Zigarros

Los Zigarros és una banda de Rock’n’Roll de València, fundada pels germans Ovidi Tormo (cantant i guitarra) i Álvaro Tormo (guitarra). Els germans Tormo venien de la banda Los Perros del Boogie, que va arribar a obrir per AC/DC a Espanya i amb qui Carlos Tarque (M Clan) ja havia col·laborat. Assumint al peu de la lletra el manual d'estil del Rock'n'Roll que arrenca amb Chuck Berry, li deu molt a The Rolling Stones i et recorda a bandes com Tequila o Burning. Per posar en context qui són Los Zigarros, n'hi ha prou amb posar un disc de Tequila a tota castanya, després, la cosa és que ens posem còmodes i escoltem qualsevol cançó d'aquests valencians que han estat qualificats en multitud d'ocasions com “els salvadors del Rock en espanyol”. Alguna diferència?, pràcticament cap. Serà perquè Los Zigarros és això, Rock pur i elèctric, sense embuts i sense por al què diran. El seu àlbum debut homònim, Los Zigarros (2013), produït per Carlos Raya (productor i guitarra d’acompanyament dels M Clan entre d’altres), que els ha guiat des dels seus inicis. Recolzats per l’èxit dels singles de l’àlbum, Hablar, Hablar, Hablar..., Desde Que Ya No Eres Mia, Voy A Bailar Encima De Ti i Dispárame, van recórrer tota Espanya per sales petites donant a conèixer el seu potent directe, fent 150 concerts en un any i mig. El segon àlbum, A Todo Que Sí (2016), també amb el productor Carlos Raya, incloïa els èxits, Dentro De La Ley, A Todo Que Si, Baila Conmigo i ¿Qué Demonios Hago Yo Aquí?. Degut a l'augment de la seva popularitat en un espai de temps relativament curt, se'ls ha etiquetat com el relleu generacional del Rock’n’Roll a Espanya, tot i que ells ho rebutgen. La bomba va caure el 27 de setembre de 2017, van ser escollits per obrir el concert de The Rolling Stones a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona de la gira No Filter European Tour.  El tercer àlbum, Apaga La Radio (2019), també amb el productor Carlos Raya, continua amb el Rock desenfadat i “macarra” marca de la casa, i els singles, Apaga La Radio, Malas Decisiones i Mis Amigos. Poc abans que la pandèmia formés part de la nostra vida, Los Zigarros penjaven el cartell de “Sold Out”, dues nits consecutives al Circo Price de Madrid al costat de convidats de luxe, Ariel Rot, Carlos Tarque, Leiva, Fito Cabrales, Aurora Garcia, Angel Wolf i Carlos Raya. Dos concerts únics recollits en un disc i DVD que es va publicar amb el títol, ¿Qué Demonios Hago Yo Aquí? (2020).

Los Zigarros – Dispárame (Live Circo Price, Madrid) feat. Aurora Garcia


The Dust Coda
 

The Dust Coda és una banda de Rock britànica fundada al 2013 a Londres, Anglaterra, pel cantant d'origen australià John Drake i el guitarrista Adam Mackie. El primer que va publicar la banda va ser un EP auto editat The More It Fades (2016), inclou  el single The More It Fades, una versió acústica del mateix tema i una versió en directe de Sweet Love Is Gone. El primer àlbum d’estudi de la banda, l’homònim The Dust Coda (2017), també és auto editat, inclou els singles que havien anat apareixent, The More It Fades, Rock N Roll, Down In The Valley, Weakness, Save Me i When The Tide Comes In, entrant al Top 30 d’àlbums del Regne Unit. El segon i últim àlbum fins ara, Mojo Skyline (2021), recolzat pels singles, Limbo Man, emès pel The Rock Show de la BBC ràdio, Demon, seleccionada pel programa Rocket Hour Apple Music Beats de Sir Elton John, Breakdown, reeditat i Jimmy 2 Times, que al seu videoclip apareixia la marca Four Roses Bourbon amb qui s’associarien oficialment, aconseguiria el Top 5 dels àlbums de Rock al Regne Unit. Amb un Rock elegant però contundent, arrelat a l'ànima Blues, The Dust Coda agafa el ressò dels noms més estimats del gènere, des de Led Zeppelin fins a Guns 'N Roses i els porta de ple al segle XXI. Després d’haver pencat sense descans per construir-se una reputació en directe, tocar en alguns dels festivals de Rock més importants de Gran Bretanya, com Planet Rockstock o Ramblin’ Man Fair entre d’altes, i amb un programa de gires que els ha vist compartir escenaris amb Black Stone Cherry, The Dead Daisies i Steve Harris dels Iron Maiden, The Dust Coda han encès un nou far en el camí de la revolució de la NWOCR que s’ha observat durant la darrera dècada, continuant amb l’impuls dels abanderats del Rock britànic. 

The Dust Coda - Limbo Man


Dirty Honey
 

Aquesta banda amb seu a Los Angeles formada al 2017, fan un "nou Rock'n'Roll a l’antiga", com una espècie de Black Crowes més potents. En els seus pocs anys com a banda, han obert per Guns N ’Roses, The Who i Slash, i es van convertir en la primera banda sense contracte discogràfic en arribar al numero 1 de les llistes Billboard Mainstream Rock Songs, amb el single, When I'm Gone. El seu EP homònim amb 6 temes, Dirty Honey (2019), té cançons d’aires retro, però fresques com aquesta. Originalment, tenien previst tornar a Austràlia al 2020 per gravar el seu àlbum debut homònim, però la pandèmia COVID-19 els va obligar a gravar-lo als estudis Henson de Hollywood, Califòrnia. L'àlbum, també titulat, Dirty Honey (2021), es va editar a l'abril. 

Dirty Honey - When I'm Gone


Collateral

La banda de Rock britànica Collateral es va formar a Kent al 2018, els seus sis membres tenen diferents influencies, del primer Rock dels 80, del Country, del Rock Sureny i del Metal, cosa que els dona un so potent, original i variat. Debutaven amb un EP de 4 temes titulat, 4 Shots! (2018), incloïa el single Midnight Queen, cançó que va rebre una gran difusió a Planet Rock, l’emissora de ràdio de Rock Clàssic més gran del Regne Unit, i arribant també al capdamunt de les llistes de ràdio australianes. L’àlbum de debut homònim, Collateral (2020), va entrar directament al número 5 de les llistes de Rock del Regne Unit la setmana del seu llançament. El disc de 9 temes, de molta energia també inclou els singles Lullaby, Mr Big Shot i Merry Go Round. Després de guanyar el concurs del Camden Rocks Festival entre 20.000 bandes per tocar a l’escenari principal del Electric Ballroom al juny de 2019, i ser escollits entre 40 bandes per tocar al Rising Stage al festival Ramblin’ Man Fair 2019, Collateral va guanyar un concurs entre 200.000 participants per obrir per Jon Bon Jovi en el creuer Runaway To Paradise pel Mediterrani de Barcelona a Mallorca l’agost de 2019. Aquests èxits obrien noves portes a la banda. Al 2020, abans de la pandèmia, Collateral va girar pel Regne Unit amb Jared James Nichols i, després, es va unir a la banda del guitarrista de Bon Jovi, Phil X, Phil X & The Drills, a la seva gira pel Regne Unit.

Collateral - Midnight Queen


BlackØwl

BlackØwl, és una banda de Hard Rock formada a Barcelona al 2018, Els seus membres son, Fran Navarro (guitarra solista), Dani Martos (veu), Jesús Montero (guitarra rítmica), Victor Ortiz (baix) i Dani Calderón (bateria). Després d’anys rendint homenatge a AC/DC amb la seva banda tribut paral·lela, The Wires, tocant per tot Espanya, van decidir unir forces per escriure les seves pròpies cançons. Des del Rock Clàssic fins al Blues, incloent reminiscències del Rock Sureny, so cru i directe, riffs durs i veus contundents fortament influenciades per bandes de Hard Rock com AC/DC i Airbourne, fa pocs mesos van publicar el seu EP de debut, Long Road Ghosts (2020), amb els temes Welcome To Rockerdale, Easy Job i Long Road Ghost, i recentment el primer àlbum, Fly Away (2021), amb els singles Smoking Rock’N’Roll i Napoli Street. Una de les revistes especialitzades de Rock més importants d’Espanya, La Heavy (editada per mariskalrock.com), recentment va fer esment del disc Fly Away amb la màxima puntuació, apareixent també al primer número de la revista Power Magazine. Les cançons de BlackØwl sonen en emissores de ràdio, podcasts i llocs web de tot el món. BlackØwl expliquen, “Fly Away (2021) és el nostre primer àlbum d’estudi. Aquest àlbum és el fruit de més d’un any de treball. A causa de la pandèmia i la complicada situació mundial, ens hem pogut centrar a compondre i acabar aquest disc com volíem i estem molt orgullosos del resultat”. Amen, perquè és ES PEC TA CU LAR!.  
L’emissora de ràdio especialitzada de Rock, Mariskal Rock, que presenta el Mariskal Romero els hi feia una entrevista al seu programa el passat mes d’abril i ho presentava a la seva web: 

BlackØwl , los nuevos AC/DC de Barcelona, estrenan el video de “Napoli Street”, himno de su álbum “Fly Away”. 
Por mucho que se pueda achacar a AC/DC un estilo inmovilista, muy pocas bandas han logrado depurar su sonido hasta lograr aproximarse tanto al de los australianos como BlackØwl. El increíble parecido que el combo de hard rock barcelonés consigue con Angus Young, Brian Johnson y compañía no es casual, ya que sus miembros paralelamente llevan años rindiendo homenaje a AC/DC a través de la banda tributo The Wires.
BlackØwl ha puesto ahora en la calle su nuevo álbum, de nombre ‘Fly Away’. De este trabajo forma parte el tema “Napoly Street” del cual podemos disfrutar desde ya de su correspondiente videoclip, grabado en el Teatre Sagarra con el apoyo del Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.
Mariskal Romero tenía el placer de recibir ante los micrófonos de Mariskal Romero Show – Musicoladia a BlackØwl el pasado mes. Si queréis conocer los pormenores de la banda catalana y de este su nuevo álbum, no dudéis en volver a disfrutar de esta entrega de nuestro programa.
Os invitamos del mismo modo a dedicar una merecida escucha a ‘Fly Away’. ¡No os decepcionará!.


BlackØwl - Smoking Rock'N'Roll


La NWOSHM (New Wave Of Scandinavian Hair Metal)

Probablement, la majoria de gent desconeix que el renaixement de la NWOCR i del Glam (o Hair) Metal, majoritàriament el protagonitzen bandes de països Escandinaus. Doncs sí, des de les terres del Black Metal i el Death Metal melòdic estem assistint a un ressorgiment de bandes que citen com influencies a Michael Monroe i Hanoi Rocks a les entrevistes, però en realitat s’inspiren directament dels Guns N’ Roses, Mötley Crüe, Cinderella, Skid Row, Poison i la resta de bandes de l’escena Glam Metal de Sunset Strip de Los Angeles. Vegem-ne algunes de més èxit. 

Crashdïet

Crashdïet es una banda d’Estocolm, Suècia formada al 2000, és una de les més populars del gènere del nord d’Europa i bàsicament son els responsables de la reactivació del Glam Rock al seu país d'origen. La banda, defineix el seu estil com Sleaze Rock, tant per descriure la seva música com el seu look, i les seves influencies son KISS, Skid Row i W.A.S.P. Crashdïet va ser la primera banda de Glam Metal en 10 anys en firmar per una multinacional discogràfica. Fins ara han publicat cinc àlbums d’estudi, Rest In Sleaze (2005), The Unattractive Revolution (2007), Generation Wild (2010), The Savage Playground (2013) i Rust (2019). Desprès de l’èxit del seu primer disc, al 2006, Dave Lepard, cantant i fundador, es va suïcidar a l'edat de 26 anys. La banda continua amb un nou cantant, H. Oliver Twisted (Ollie Herman, també cantant de la banda finlandesa Reckless Love) per gravar el següent disc, i al 2008 s’incorpora de manera estable a la veu Simon Cruz, fins al 2015 que el substitueix Gabriel Keyes. 

Crashdïet - Generation Wild


Reckless Love

Els finlandesos Reckless Love van irrompre a l’escena Glam Metal al 2001, un punt d’inflexió entre el moment en què la gent pensava que el gènere estava finalment mort i enterrat i el moment en què un munt de bandes joves van començar a ressuscitar-lo en massa per un altre “comeback” gloriós. Inicialment, amb el nom de Reckless Life eren una banda de versions de Guns ‘N Roses. Quan el concepte de “Cover Band” de Guns no va funcionar, al 2004 es van canviar el nom per Reckless Love, començant a escriure temes propis. El canvi a les cançons originals demostraria ser la decisió correcta, signant finalment contracte amb la multinacional discogràfica Universal Music al 2009. La banda ha publicat quatre àlbums d’estudi, Reckless Love (2010), Animal Attraction (2011), Spirit (2013) i InVader (2016). 

Reckless Love - Night On Fire


Santa Cruz

Tenint en compte que Finlàndia ha demostrat ser un camp de cultiu inesgotable per a bandes Metal de totes les formes i mides, el fet que hi hagi aquesta banda de qualitat no sorprèn gaire. Els nois de Santa Cruz ho fan tot segons el manual des del primer dia, una banda de bèsties sexuals que ofereixen suculents ganxos i tornades de caire sexual basats en l’esperit de la festa, l’eufòria general i viure la vida al màxim. I, tot i que es pot dir que no fan res més que transitar antics terrenys (amb la introducció subtil d’alguns elements Metalcore en els seus últims àlbums), han aconseguit sonar refrescants, tot i reconeixent que el ressorgiment del Glam Metal no és precisament originalitat. Els més joves de la nova onada de Hair Metal escandinau actualment  estan a la cresta de l’onada. Santa Cruz, es va formar a Helsinki al 2007 quan eren adolescents, evitant el circuit de bandes de versions (van aprendre la lliçó de Reckless Love) i van passar directament a la fase de maquetes. Anthems For The Young ‘n’ Restless (2011) seria el seu primer EP, al 2012 van signar contracte amb el segell finlandès Spinefarm Records, que aleshores tenia a Children Of Bodom i Nightwish. Del seu àlbum debut Screaming For Adrenaline (2013), gravarien quatre videoclips, Aiming High, Relentless Renegades i Nothing Compares To You, a més del tema Anthem For The Young ‘n’ Restless del seu primer EP. Fins ara han publicat els àlbums, Santa Cruz (2015), Bad Blood Rising (2017), Katharsis (2019) i el single Crossfire (2021). 

Santa Cruz - Aiming High


Amb el creixent nombre de fans de totes les bandes la consolidació de la NWOCR és un fet. El perfil del moviment i de les bandes ha augmentat i això farà que arribi a un públic massivament més ampli. Aquest és el poder de la NWOCR, una recopilació de noves bandes que revitalitzaran el Rock del segle XXI. N’hi ha moltes, a més de les esmentades, també val la pena no perdre de vista a bandes com, Mason Hill, Phil Campbell And The Bastard Sons (ex guitarra de Motörhead i fills), Thundermother, Voodoo Circle, Inglorious, Kickin’ Valentina, Million Dollar Reload (des de 2015 s’anomenen Blackwater Conspiracy), Jack J Hutchinson, Battle Beast, Black Paisley The Amorettes (es van dissoldre al 2019, des de 2020 s’anomenen The Hot Damn!), Laura Cox o Pröwess entre d’altres.
Si voleu escoltar una recopilació de les millors cançons d’aquestes bandes, he creat una Playlist a Spotify titulada New Wave Of Classic Rock, 7 hores dels millors  temes d’aquesta regeneració del Rock Classic. “Rock Is (NOT) Dead” al loro!.

https://open.spotify.com/playlist/0jn2UwmZrWDqGQgHt3gTtn?si=43ce967776154b36 


 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació