Un matí de diumenge

Després de tantes promeses, de tantes il·lusions, de tants projectes, rialles, abraçades i petons, un matí de diumenge et trobes estirada al llit mirant el sostre tota sola, però somrient.

I et preguntes, de què rius? Si no fa gràcia, si la soledat d’aquest moment és la constatació desoladora de què res és etern, que la vida és un camí d’errors i decepcions, i que el món potser és rodó, però el destí és pla i fa baixada.

Però tu segueixes rient. I en estirar el braç i trobar encara l’escalfor d’aquell cos que s’ha llevat ja fa estona sense tu, i que ara deu pedalar damunt d’una bicicleta qui sap on, que temps enrere t’hauria fet estremir de sentir-te tan afortunada, ara només et fa pensar per què ha de suar tant.

Un pensament que et repugna pel que és i pel que significa, i que vols esborrar immediatament. Per això, perquè diuen que un clau en treu un altre, et concentres en el nou becari que t’han posat a la feina i que si no podria ser el teu fill, poc se n’hi falta, però que t’és igual. Tan rialler, sempre atent, amb una mirada que, probablement, no pretén ser seductora, però que a tu, tot i saber-ho, et sedueix inevitablement. I te l’imagines allà amb tu, ajagut amb tota la seva nuesa refregant-se en la teva pell, i el teu dit s’escapa per acompanyar amb plaer carnal aquella fantasia tan lúbrica com innocent. I gaudeixes de tu mateixa, estremint-te, cargolant-te entre els llençols... quan una trucada inoportuna et distreu definitivament, per comunicar-te que el teu home acaba de tenir un accident i l’estan traslladant a l’hospital en helicòpter perquè -no et volen dir més-, segons sembla, està molt greu.