It's Only Rock'n'Roll

Whitesnake: Primera Part. L'etapa Clàssica

Whitesnake: Primera Part. L'etapa Clàssica
per Pep Saña, 1 d'abril de 2021 a les 21:08 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 d'abril de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Whitesnake genera sempre l'inevitable debat sobre el 1987. Per què aquest any i no un altre?. Perquè és l'any en què es va produir el salt a la categoria de súper estrelles de la banda. A la súper lliga dels Bon Jovi i companyia. Videoclips, gires de grans estadis i continua aparició a tots els mitjans de comunicació. Però l’acord és gairebé unànime en què aquest va ser el moment en el que hi va haver un gran canvi més que evident. Molt abans dels vídeos a la MTV, de les cabelleres tenyides de ros, de les melenes cardades i de “l’americanització” de la banda, va haver-hi uns Whitesnake on David Coverdale ja era l'amo i senyor, i que es feia acompanyar de músics amb entitat pròpia i trajectòria contrastada, noms com John Lord, Ian Paice, Micky Moody o Bernie Marsden entre altres. De com Coverdale va arribar aconseguir l’anhela’t i perseguit èxit als Estats Units, mantenint Whitesnake fins avui en dia entre els GRANS de la història del Rock, dels noms clau en les etapes de la banda de David Coverdale, perquè si una cosa està clara, és que Whitesnake és David Coverdale. 

Els Whitesnake de David Coverdale, Micky Moody & Bernie Marsden, amb John Lord i Ian Paice de Deep Purple.


Després de l'experiència amb Deep Purple, Coverdale tenia les coses molt clares, sobretot una. A partir d'aquell moment, ja no estaria mai més al servei de ningú. Seria ell i només ell qui prendria les decisions musicals i no musicals de la seva carrera. Així que, al 1976 David reprèn el contacte amb un vell col·lega dels seus dies pre-Purple, Micky Moody i es disposa a gravar el seu primer disc en solitari. Profèticament es va titular Whitesnake (1977), i en molts països es va editar amb un adhesiu a la portada que deia “Ex Lead Singer Of Deep Purple”. Desprès editaria Northwinds (1978). I 1978 és quan tenen lloc dos fets clau en aquesta història. El primer és la decisió de publicar el següent àlbum ja amb el nom de David Coverdale´s Whitesnake, donant a entendre que el cantant pretén crear una banda estable amb la que gravar i girar. El segon és que apareix el primer nom clau de la trajectòria de la “Serp Blanca”. Bernie Marsden s'incorpora a la banda i durant anys formen amb Micky Moody un tàndem de guitarres difícil de superar. Amb ànim de canvis, Coverdale reforma la banda i a més de Bernie Marsden, s'incorpora a la formació un altre músic que serà molt important des d'aquell moment, el baixista Neil Murray que s'assentarà a la banda durant els anys següents. Amb aquesta formació sortiria el EP titulat Snakebite (1978), últim àlbum amb el nom de David Coverdale´s Whitesnake. 

Trouble (1978)

L'èxit comercial del Snakebite va fer decidir a la poderosa EMI Music a fitxar la banda, que a partir d’aleshores ja adoptarà el nom de Whitesnake definitivament i graven Trouble (1978), el primer àlbum pròpiament dit de Whitesnake. A la gravació ja hi participa com a membre de la banda l'ex company de David Coverdale a Deep Purple, el teclista Jon Lord, un altre dels noms importants. 

Lovehunter (1979)

Quan es va publicar, Lovehunter (1979), es van esvair tots els dubtes, Whitesnake continuava explorant i explotant la temàtica sexual i ja no es limitaven a les lletres. En aquest cas, l'explícit títol i la portada ja no deixaven cap dubte. El canvi de dècada, va portar novetats, al 1979 Ian Paice es va incorporar a Whitesnake, que substituiria a la bateria a David Dowle. Amb Paice, ja eren tres ex Deep Purple a la formació. 

Ready An´ Willing (1980)

El seu creixement és imparable i el resultat és l’àlbum Ready An´ Willing (1980) amb el que arribarien al capdamunt de les llistes, amb temes com Fool For Your Loving i Blindman (una nova versió del mateix tema que ja havia aparegut en el primer disc de David Coverdale en solitari). 

Whitesnake - Fool For Your Loving


Live...In The Heart Of The City (1980)
 

Amb la gira del Ready An´Willing arribaria el doble en directe, prova de foc de tota banda roquera en aquell moment, David Coverdale, conscient del bon moment de la “Serp Blanca” aleshores, va decidir que era el millor moment per a plasmar en vinil la intensitat de la banda a l'escenari amb el Live...In The Heart Of The City (1980), el disc 1 al Hammersmith Odeon de Londres al 1980 de la gira Ready An´Willing i el disc 2 del concert del novembre de 1978 en el mateix escenari. El disc en directe titulat Live At Hammersmith (que és el disc 2), s’havia publicat només al Japó en un intent de David Coverdale de conquerir aquell mercat. Al disc, a més de les cançons de Whitesnake s'incloïen dos temes de Deep Purple, Might Just Take Your Life i Mistreated. A més de la publicació del directe, la banda va triomfar al festival de Reading de 1980 i va tornar a l'estudi de gravació en plena forma per treballar en el següent disc, Come An' Get It (1981). 

Come An' Get It (1981)

El primer single del disc, Don´t Break My Heart Again, va aconseguir entrar al Top 20 de les llistes britàniques. De fet, l’èxit d'aquesta cançó va fer que el disc arribés a ser número dos a Gran Bretanya, ajudat també pel segon single de l'àlbum, Would I Lie To You. L’èxit més gran en la història de la banda fins aleshores. Amb l’èxit del nou disc, triomfant a Gran Bretanya i la banda creixent a tota Europa, David Coverdale no tenia cap intenció de desistir de la seva obstinació de conquerir el mercat americà.

Saints & Sinners (1982)

Així que, a finals de 1981, la banda tornava de nou a l'estudi per gravar el que seria Saints & Sinners (1982), un dels àlbums més destacats de la discografia de la banda i que inclou dos dels seus èxits més grans, Here I Go Again i Crying In The Rain, a més de Rough An' Ready o Victim Of Love que s’han convertit en clàssics (aquest vinil és el primer disc que vaig comprar de Whitesnake). Però després d'uns anys de bon rotllo i estabilitat, començaven a aparèixer les primeres esquerdes. Encara no havien acabat de gravar l’àlbum que Micky Moody anunciava que abandonava la banda, Coverdale  anunciava que la banda suspenia temporalment l’activitat i acomiadava al mànager per la mala gestió econòmica, Whitesnake acumulava molts deutes. Mesos després, va decidir reprendre l’activitat de la banda, però els canvis eren ja inevitables. Moody va tornar al costat de Coverdale, així com Jon Lord, però Marsden, Paice i Neil Murray abandonaven. Serien substituïts per Mel Galley, Cozy Powell (que en aquell moment acabava d'abandonar Rainbow) i Colin Hodgkinson. Com que l’àlbum gairebé estava acabat, es van respectar les parts gravades per Marsden, Murray i Paice i els nous membres només van afegir-hi alguns cors. L'àlbum va tenir molt èxit a Gran Bretanya i a tot Europa, i amb la nova formació, Whitesnake iniciaria una gira triomfal culminada al cèlebre festival Monsters Of Rock a Donington Park, en el que serien caps de cartell i que es va publicar en el seu moment en format VHS (posteriorment reeditat en format DVD) amb el títol de Whitesnake´s Commandos - Live At Donington (també s'ha editat amb el nom de Live! At Castle Donington (1983).

Whitesnake - Here I Go Again


Whitesnake - Crying In The Rain


L’adéu de Bernie Marsden

Les tensions havien augmentat durant la gravació del cinquè àlbum Saints & Sinners, i Coverdale havia admès les ganes de sortir d’aquella situació abans de produir-se una crispada reunió amb la presència de Bernie Marsden, Jon Lord, Ian Paice, Neil Murray i el mànager John Coletta. Bernie Marsden, cofundador de Whitesnake, recorda com es va convertir en "l'autor de la meva pròpia desaparició" quan Coverdale va despatxar a la formació inicial de la banda al 1982. A les seves memòries, Where’s My Guitar? An Inside Story Of British Rock And Roll, Marsden explica com ell i David Coverdale van lluitar per acabar l’àlbum després de la sortida de Micky Moody. “Jon Lord havia de gravar els “overdubs” dels solos de Hammond, però no va aparèixer. Desprès, a l’endemà, Ian i ell tenien de vindre, però tampoc van aparèixer. Més endavant vam saber  que havien estat a les curses de cavalls a Ascot i Windsor. David estava molt decebut i molest. Jo també ho estava. Vaig mirar al David a la sala de control de l'estudi i vaig pronunciar les fatídiques paraules, podríem acabar amb tot això, David, no ens hi trenquem el cap company. No vaig calcular bé l’efecte del que estava dient. David va obrir uns ulls com taronges. Va somriure irònicament com si s’hagués tret un pes de sobre i em va dir que creia que era l'únic que ho havia pensat. T’asseguro que no, li vaig dir, i em va explicar que ja s’havia reunit amb el seu equip jurídic per sortir del merder legal amb el mànager". Quan la banda va quedar per reunir-se i parlar-ho, Marsden estava encantat, esperant que el resultat fos un trencament amb el mànager John Coletta. El guitarrista explica, "Com podria John Coletta seguir sent el mànager?. Se li havia prohibit l’entrada als camerinos als Estats Units, als estudis de gravació, mai se li va donar un “passe de backstage” i va quedar totalment exclòs al Japó. Però no vaig poder evitar preguntar-me on dimonis era el David?".

“En canvi Coletta va dirigir la reunió i va dir, abans que digueu res he parlat amb l'advocat del David aquest matí i Whitesnake s'ha acabat per a vosaltres. Caminava per l’oficina, assenyalant amb el dit. Esteu fora, va dir mentre assenyalava a Ian, Neil i, per total sorpresa i commoció meva, em va assenyalar a mi. Jo mateix havia estat l'autor de la meva pròpia desaparició amb el meu comentari al David sobre la fi de la banda. No me'n vaig adonar, però li havien aconsellat que dissolgués la banda per desfer-se del mànager. Temps desprès, el David em va dir que creia que era l’única sortida possible”. 

“Mentre els músics acomiadats reaccionaven de la seva manera, vaig pensar, Coletta ha fet una jugada mestra dient que havia aconseguit tancar un acord pel seu compte. Però vaig haver de signar un nou contracte aquell dia. Encara en estat de xoc i sentint-me abandonat, vaig signar. Estic acomiadat o Whitesnake s’acabava de dissoldre?. Us ho podeu creure?, vaig deixar l'oficina destrossat, no em fa vergonya dir-ho. La banda més gran que qualsevol guitarrista podria desitjar s’havia acabat sense dir ni piu, i es va acabar per la pèssima gestió del mànager”

En una entrevista a Bernie Marsden al 2010, li van preguntar si mantenia algun tipus de contacte amb David Coverdale. “Físicament ens hem vist menys. Tot i que, en els últims 6 mesos hem coincidit més que en els últims 6 anys, i hem intercanviat algun mail o trucada de telèfon de tant en tant, però poc més. És que cal tenir en compte que el David viu a Amèrica i és com un tio americà, ja saps, no viu a Anglaterra i no surt gaire dels Estats Units quan no està de gira. Però vaja, tenim una bona relació i, qui sap què depararà el futur?. Vull dir que si alguna vegada volgués fer alguna cosa, encara que sigui per a algun show especial o el que sigui, sap que pot comptar amb mi”. 

I tant que compte amb ell!. Sempre que s’ha presentat l’ocasió, Coverdale ha convidat a Marsden a tocar algun tema amb Whitesnake, com en aquesta ocasió, un emotiu moment celebrant el 35 aniversari de la banda, el 23 de maig de 2013 al MCR Arena de Manchester, amb Fool For Your Loving.

Whitesnake with special guest Bernie Marsden - Fool For Your Loving 


Bernie Marsden editava l’àlbum Shine (2014) amb la inestimable col·laboració de David Coverdale, Don Airey, Ian Paice, i altres grans llegendes com Joe Bonamassa o Jeff Beck. Sobre l’àlbum deia, “Hi ha una mica del Ready An’ Willing de Whitesnake al disc. Hi ha el David Coverdale cantant, la qual cosa és simplement fantàstica. Li vaig preguntar al David si volia cantar i em va contestar que per descomptat. Així que va ser genial. No vam haver de trucar als representants i coses per l’estil. Únicament ell i jo. I aleshores Joe Bonamassa s’hi va involucrar…”. Amb Coverdale van re gravar el tema Trouble que va donar títol a l'àlbum de debut de la banda al 1978, el videoclip és un emotiu muntatge amb imatges d’un concert a Newcastle al 1980 de la formació clàssica de Whitesnake, amb Ian Paice a la bateria, que també va participar i re gravar les seves parts en aquest vídeo, i també per homenatjar al teclista Jon Lord que havia mort dos anys abans. Per cert, l’àlbum Shine (2014) és un discás!. 

Bernie Marsden - Trouble (Feat. David Coverdale)


L’adéu de Micky Moody

Cap a finals de 1983, el futur de Whitesnake, malgrat els canvis i turbulències de l'últim any continuava sent molt prometedor, havien entrat el guitarra Mel Galley (Trapeze), el baixista Colin Hodgkinson i a la bateria el llegendari Cozy Powell (Jeff Beck, Rainbow, Black Sabbath). Entraven a l’estudi per gravar el que pretenia ser l'obra definitiva que els portés a l'èxit massiu. Micky Moody no s’hi trobava gaire a gust i cada vegada es sentia més com un simple empleat. 

Slide It In (1984)

Tot i al no massa bon ambient, tiraven endavant l’àlbum Slide It In (1984), un altre gran disc que incloïa temes clàssics com Love Ain't No Stranger, Guilty Of Love i l’homònim Slide It In. Quan va sortir a la venda, la banda ja havia perdut a dos membres d’aquella formació. Colin Hodgkinson havia marxat per tornar a l'escena Jazz i Blues de la que venia. Per substituir-lo, Neil Murray va acceptar tornar de baixista a la banda. L'altre adéu va ser més dolorós, la marxa definitiva de Micky Moody. Un punt de no retorn per David Coverdale. Una marxa desagradable perquè no nomes es trencava una relació professional, sinó que també ho feia la relació personal, fent que els qui abans havien estat grans amics, acabessin de manera amarga aquella amistat que mai més tornaria.

Whitesnake - Guilty Of Love


Micky Moody en una entrevista al 1997 va explicar la seva versió, “El David i jo, ja no érem amics ni coautors, no em va dir mai res, simplement no es va relacionar més amb mi. Era un tio que cinc o sis anys abans era el meu millor amic i ara actuava com si jo no existís. M’havia casat, estava una mica més “centrat” i ja no sortia de festa, potser pel David era massa avorrit. No m’importava que pensessin que no estava a l’alçada d’una imatge que se suposava que havia de donar. Ningú no em va dir res, però crec que sabien que no estava especialment content en aquell moment i que no guanyava la pasta que pensava que guanyaria, tenint en compte que tocàvem en tots els grans festivals d’aquell any i érem els caps de cartell. L’ambient no era agradable, hi havia persones del management del David que coneixia des de feia molt de temps que em tractaven com una merda, em parlaven com si no em coneguessin. Hi havia gent de la discogràfica al costat de l’escenari que prenia notes, no m’agradava la pinta que anava agafant tot allò. Aleshores, una nit a Alemanya que compartíem amb Thin Lizzy de John Sykes a la guitarra, de tornada a l'hotel, estàvem tots asseguts i David parlava molt amb John Sykes. Jo estava assegut allà tranquil·lament i el David es va girar cap a mi, assenyalant-me amb el dit i va dir, no tornis a donar l'esquena al públic. Perdona?, li vaig dir. I em va dir, això és poc professional, davant de John Sykes per fer-me sentir malament i vaig pensar, s’ha acabat. Vaig estar a punt de dir-li, fes-lo entrar a la banda, perquè fins i tot jo sabia que volia algú com John Sykes, tenia bona pinta i era un bon guitarrista”. 

“Vaig decidir que marxaria quan acabés la gira, l'últim concert va ser a Brussel·les, a l'octubre de 1983. Després del concert, li vaig dir al mànager de la gira, vull tenir una reunió a la meva habitació amb tota la banda, tinc coses a dir. Van arribar els altres membres i vaig preguntar, on és el David?. Va venir el mànager de la gira i em va dir, el David està de festa a la seva suite i no baixarà. Vaig dir a tots els altres que deixava la banda i el Jon Lord es va emprenyar molt. Però tu ets part del so d’aquesta banda, el teu estil és diferent de com toquen la majoria dels guitarres, el “Slide” i el rock'n'roll, òbviament no és el so del Heavy Metal. Gràcies Jon, li vaig dir, però aquesta ja no és la mateixa banda. David va fer una entrevista a un magazine al 84 i va dir que Micky Moody i Colin Hodgkinson eren part de Whitesnake. Això no és veritat. No sé res del que va passar amb el Colin, però me’n vaig anar jo, no em van despatxar”. 

Amb l’adéu de Bernie Marsden, Ian Paice, Micky Moody i poc més endavant de Jon Lord, acaba el que es pot dir l’etapa “clàssica” de Whitesnake.



 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació