It's Only Rock'n'Roll

20 Dels Millors Àlbums En Directe De La Història

20 Dels Millors Àlbums En Directe De La Història
per Pep Saña, 2 de març de 2021 a les 10:57 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de març de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El millor títol de la història d’un àlbum en directe?, això és relativament fàcil, Intensities In 10 Cities (1981) de Ted Nugent o If You Want Blood You’ve Got It (1978) de AC/DC. Els millors àlbums en directe de tots els temps?, això ja és una mica més difícil, al llarg dels anys s’han fet fantàstics àlbums en directe, sobretot als anys 70 i 80. En el món del Hard Rock i el Heavy Metal, l'àlbum en directe es va convertir en una forma d'art en si mateix. Per a algunes bandes, com Kiss o Cheap Trick, un àlbum en directe seria el que els catapultaria a un important salt endavant. Per a un artista en solitari, com Peter Frampton, un àlbum en directe seria el seu gran èxit de vendes i definiria tota la seva carrera. Els millors àlbums en directe, la qüestió és de timing, el que representen és un moment clau de la carrera d’una banda, per molts, l’arribada a la majoria d’edat com una banda realment genial. I això forma part tant de la màgia com de la música, el concert i l’ambient que es genera entre la banda i el públic en aquell moment.

N’hi ha molts per anomenar i és una qüestió totalment subjectiva, per tant l’ordre dels citats aquí segurament cadascú el posaria diferent segons el seu gust. El que si que és totalment objectiu, és que aquests (i més) son considerats els millors de la història per les revistes especialitzades, crítics musicals i votacions populars. El millor dels discos en directe d’aquella època, de tants i tant bons, era que si no tenies cap altre disc d’una banda, podies tenir una bona mostra del seu material tot en un àlbum. Tots els coneixeu o n’heu sentit a parlar, així que anem a fer-ne un repàs.    


Cheap Trick - At Budokan (1978)
 

Igual que KISS amb l’àlbum Alive! i Peter Frampton amb el Frampton Comes Alive, la carrera de Cheap Trick arrancava definitivament per un àlbum en directe que definia l'era del millor de la banda fins aquell moment. Gravat al Budokan, el mític local de Tòquio, la vitalitat i la força melòdica de la banda van ser sorprenents. L’actuació va treure el millor d’unes cançons que fins aleshores no havien deixat empremta, de sobte, tothom volia escoltar I Want You To Want Me, Surrender o Clock Strikes Ten. A dia d’avui, la combinació de cançons senzilles i brillants, una banda convincent i la histèria del públic del Budokan és un recordatori de per què Cheap Trick estan entre l’elit d’artistes de la història del Hard Rock. En paraules de Rick Nielsen, guitarra de la banda, "Érem quatre nois del Mig Oest fent el que millor sabíem fer, tocar en directe. Les cançons encara ara aguanten. Vam fer famós el Budokan i el Budokan ens va fer famosos a nosaltres".

Cheap Trick - I Want You To Want Me (Live At Budokan)


Motörhead - No Sleep ‘Til Hammersmith (1981)


Tot més fort que tot el demés era el lema de Motörhead, i així sonava al No Sleep ‘Til Hammersmith. Amb la formació clàssica de Motörhead, Lemmy al baix i veu, “Fast” Eddie Clarke a la guitarra i Phil “Philthy Animal” Taylor a la bateria. És el primer àlbum en directe de la banda desprès de tres discos clàssics consecutius, Overkill (1979), Bomber (1979) i Ace Of Spades (1980). Gravat al Hammersmith Odeon de Londres en rigorós directe al 1981, excepte el tema Iron Horse que va ser al mateix lloc però l’any anterior. El que sona aquí és canya a tota pastilla des del principi fins al final, pura energia sense floritures. Tot i que l’últim àlbum d'estudi era Ace Of Spades, només n’hi ha tres temes, l’homònim Ace Of Spades amb el que obren i que no han parat de tocar en directe, (We Are) The Road Crew i la ràpida The Hammer. El gruix del repertori es centra en l’àlbum Overkill, amb Stay Clean, Metròpolis (que és de les més “tranquil·les” del disc) juntament amb Capricorn (Lemmy la presenta com, “this song is a slow one”), No Class o la brutal Overkill (escoltar-la a tot volum és una sensació indescriptible). El concert i l’àlbum acaben amb Bomber del disc homònim de 1979 i Motörhead del seu primer àlbum. He pogut veure a Motörhead tres o quatre vegades i no tinc paraules!.

Motörhead - Bomber (Live No Sleep 'Til Hammersmith)


Rory Gallagher - Irish Tour ’74 (1974)

Al gener de 1974 Rory Gallagher es va embarcar en una mini gira per la seva terra natal, Irlanda, però, al contrari que la majoria de les estrelles de l'època, no es va oblidar d'Irlanda del Nord, una zona que es trobava en una de les pitjors èpoques de la seva història pel conflicte entre catòlics i protestants. A Gallagher no li interessava la política només el fet que li semblava una estupidesa matar-se els uns als altres. Compromès amb la seva pàtria, va tenir els santíssims nassos d'utilitzar Belfast com un dels llocs dels quals agafaria gravacions per al disc. Els altres dos van ser Dublín i Cork, la seva ciutat natal. Va ser rebut com un autèntic heroi amb la gent posada en peu fent el símbol de la pau. L'ambient era perfecte per a una actuació inoblidable i Rory, com sempre, no va defraudar. Gallagher sempre donava el millor de si mateix a  l’escenari, l'estudi de gravació li semblava massa fred i necessitava del contacte amb el públic. El seu pianista, Lou Martin, ho explicava, "Amb Rory, si no tenia a algú a qui mirar, no es podia alimentar d'aquesta energia. És per això que Irish Tour és un disc tan bo, perquè es va gravar en directe, tota l'audiència canta amb ell, com si, més o menys, estiguessin animant-lo. Sense públic, el procés de gravació de Rory era una mica complicat".

Irish Tour ’74, el doble disc en directe que va vendre dos milions de copies, ha estat considerat durant molt de temps el millor àlbum en directe de la història del gènere i un dels millors de Rory Gallagher, és una classe magistral de Blues Rock improvisat amb solos de guitarra impressionants. En realitat, és la banda sonora de la pel·lícula de la gira que va filmar Tony Palmer a les cares A, B i C, a més de la cara C gravada fora del concert, improvisada a la unitat mòbil de Ronnie Lane. Tot i que la qualitat del so és desigual, en part pel fet que no podien assegurar les unitats mòbils de Ronnie Lane a les zones més problemàtiques d’Irlanda del Nord, l’àlbum no perd mai la seva cruesa essencial. És el so d’una banda que s’aboca al precipici, cosa que Rory Gallagher fomentava deliberadament, improvisant el concert sobre la marxa. 

Rory Gallagher - Tattoo'd Lady (Live Irish Tour 1974)


Bob Seger & The Silver Bullet Band - Nine Tonight (1981)

Bob Seger és una de les figures més grans de la música americana i del que no se’n ha sentit a parlar gaire fora dels Estats Units. Els més coneguts pel gran públic son Steve Earle, John Mellencamp i sobretot Tom Petty, Bob Dylan i el totpoderós Bruce Springsteen. Doncs bé, Bob Seger (i no m’he tornat boig) està a l’alçada del Boss. Tot el que va fer Bob Seger des de 1975 en endavant son obres mestres que es veuen confirmades en dos àlbums en directe impressionants, Live Bullet (1976) i aquest Nine Tonight (1981). La potència de l’àlbum Against The Wind (1980) va quedar plasmada en la monumental gira pels Estats Units d’aquell any de la que se’n van gravar dues nits, una al juny a Detroit i una altra a l'octubre a Boston que conformarien el segon doble àlbum en directe de Bob Seger & The Silver Bullet Band. En aquest doble àlbum en directe, Bob Seger repassa el seu passat més immediat dels 3 últims discs d'estudi, Against The Wind (1980), Stranger In Town (1978) i Night Moves (1976), 16 temes que tret del Let It Rock, Tryin´ To Live My Life Without You i Old Time Rock And Roll, tots els altres estan firmats per ell. És una magnífica iniciació que recomano per qui no tingui o hagi escoltat res (cosa difícil) de Bob Seger. Hi ha qui prefereix el Live Bullet (1976), que és l'àlbum que va permetre al món fora de Detroit saber que arribaven tard a la festa, en qualsevol cas, son dos àlbums fantàstics que es complementen, que mai et canses d'escoltar una i altra vegada de l'etapa més brillant de Bob Seger. 

Bob Seger - Against The Wind (Live 1980)


Aerosmith - Live! Bootleg (1978)

L’1 de juliol de 1978, 3 dies abans del Dia de la Independència dels Estats Units, Aerosmith eren els caps de cartell al Texxas World Music Festival, al Cottonbowl de Dallas davant de 100.000 espectadors, el segon cap de cartell era Ted Nugent i els acompanyaven de teloners Heart, Journey i Van Halen. També van fer uns quants concerts en locals més discrets amb el nom de Dr. J. Jones And The Interns, que van ser gravats pel seu productor Jack Douglas per al disc en directe que es va publicar el 27 d'octubre. El van titular Live! Bootleg, i el títol implicava que era, pel disseny pobre, l’antítesi del mega hit, Frampton Comes Alive!, de Peter Frampton. Aquest disc també inclou una de les primeres gravacions dels Aerosmith del cover dels Beatles, Come Together i la primera aparició del guitarrista i compositor Richie Supa en el tema Chip Away The Stone (Supa era amic dels membres d’ Aerosmith, substituiria temporalment a Joe Perry quan va abandonar la banda al 1979, fins que van contractar a Jimmy Crespo durant el període de 1979 a 1984, que tornaria Joe Perry. Slash de Guns N’ Roses el defineix, "M'encanta aquest disc, per mi és l'àlbum de rock'n'roll en directe per excel·lència de tots els temps. És increïble. La manera en què comença Live! Bootleg amb Back In The Saddle, tota la introducció amb el públic que es torna boig i els flash disparant, tot això acumulat el fa emocionant. Recordo haver comprat el Live! Bootleg i, fins avui, crec que és un disc en directe increïblement subestimat, quan en realitat és un gran disc en directe. Fa olor dels 70 i et situa en l’espai de quan es van gravar les cançons". 

Aerosmith - Draw The Line (Live Texxas Jam '78)


Whitesnake – Live... In The Heart Of The City (1980)
 

Molt abans que David Coverdale conquerís Amèrica, va crear Whitesnake com una banda de Hard Rock basada en el Blues segons la tradició clàssica, i aquest àlbum en directe va ser el seu moment més àlgid. Publicat al novembre de 1980 com un àlbum doble, Live... In The Heart Of The City era en realitat dos àlbums en un, el primer disc gravat al juny de 1980 i el segon dos anys abans. En ambdós casos, gravats al mateix lloc, el Hammersmith Odeon de Londres. Però al 1980, la formació de la banda ja era la definitiva, David Coverdale a la veu, Bernie Marsden i Micky Moody a les guitarres, Jon Lord als teclats, Neil Murray al baix i Ian Paice a la bateria. Tres ex Deep Purple, Lord, Paice i Coverdale, quasi res!. Els Whitesnake autèntics. La versió del Ain't No Love In The Heart Of The City, la cançó de Rhythm And Blues que va fer famosa Bobby 'Blue' Bland al 1974, és commovedora i la seva tornada és assumida pels fans, els “The Whitesnake Choir”, com els anomenava David Coverdale. Al mateix temps hi ha pura potència Hard Rock en temes com, Come On, Love Hunter i Walking In The Shadow Of The Blues. A més de l’èxit del single Fool For Your Loving, presentat per Coverdale amb l’estil dels barris baixos de Londres, "Ere’s a song for ya!" (Hi ha una cançó per tu!). 

Whitesnake - Fool For Your Loving (Live 1980)


The Rolling Stones - Get Yer Ya-Ya’s Out! (1970)

Gravat al Madison Square Garden de Nova York durant la gira nord-americana dels Rolling Stones de 1969, la primera des de que Mick Taylor va substituir al guitarrista original Brian Jones desprès de la seva mort. L’impuls del segon disc en directe dels Rolling Stones era un indicador molt clar de l’assentament de la nova formació, i el resultat seria un dels primers àlbums en directe que va rebre el tipus d’aclamació que només havien rebut abans els millors àlbums d’estudi, iniciant així un gust pels àlbums en directe que creixeria al llarg de la dècada següent. L’esplendor dels concerts dels Stones en aquella gira (que a més portaven de teloners a BB King, Chuck Berry i Ike & Tina Turner) queda clarament plasmat al disc. L'estat de Brian Jones, demacrat i cada vegada més enganxat a les drogues havia mantingut als Stones fora de la carretera durant gairebé tres anys. En el seu lloc va entrar Mick Taylor, ex guitarra de John Mayall & Bluesbreakers, de 20 anys, les excel·lents dots com a guitarrista van ser reconegudes internacionalment amb el llançament del Get Yer Ya-Ya’s Out!. Ja havia tocat en el Honky Tonk Women i en un parell de temes del Let It Bleed (1969), però aquest àlbum i la gira en què es va gravar avisaven d’una nova fase creativa per als Stones que els portaria a gravar els millors àlbums d’estudi de la seva carrera.

The Rolling Stones - Honky Tonk Women (Live 1969 USA Tour)


Bruce Springsteen & The E Street Band - Live/1975-85 (1986)

Per un artista que havia segellat la seva reputació amb la intensitat dels seus llargs directes, va ser una sorpresa que Bruce Springsteen esperes tant per publicar el seu primer àlbum en directe. Quan ho va fer, ja tocava a grans estadis, havia venut 15 milions de còpies del Born In The USA (1984), era un ídol de la cultura popular al seu país i una estrella internacional, i el Live/1975-85 era la font principal, deu anys de gravacions repartides en cinc discos (caixa de 5 vinils o 3 CD’s o 3 cassets) que es remuntaven fins a la gira de presentació del The River al 1975. 

Era gairebé com si fos un producte de primera necessitat. La demanda de Live/1975-85 va provocar llargues cues a les botigues de discos el matí de la seva publicació, la qual cosa va portar a l'àlbum al primer lloc de la llista Billboard. Va ser també el primer “box set” de cinc discos d’aconseguir el Top 10 i vendre més d'un milió de còpies. Però  durant anys, després del seu llançament es podien trobar les còpies de la caixa que la gent ja no volia a les botigues de segona mà, i des de la resurrecció del vinil han tornat a ser valorades. I amb raó, l’àlbum Live/1975-85 és un testimoni del poder inigualable de la E Street Band com a banda i del domini incontestable del Boss sobre el públic en directe. Només cal escoltar la sentida introducció de Bruce Springsteen al The River, o el mini set acústic dedicat a les cançons del Nebraska o el clímax del Born To Run. 

Bruce Springsteen - Cadillac Ranch (Live At CNE Grandstands, Toronto 1984)


Queen - Live At Wembley '86 (1992)
 

A mitjans de 1986, semblava que l’imperi de Queen no tenia fi. Animats pel seu èxit al Live Aid l’any anterior, la banda veia com el promotor Harvey Goldsmith penjava el cartell de “Sold Out” pels seus dos concerts a l'estadi de Wembley. Com es sabut, no va acabar com s’esperava, l’enorme concert de la banda a Knebworth un mes desprès aquell estiu seria el darrer amb Freddie Mercury i, tot i que el Live At Wembley ’86 pot ser que no sigui el millor final de Freddie amb la banda, el mostra en el seu millor moment, imperial i dominant. El setlist és descomunal, per descomptat, i si bé l’ombra del Live Aid pot significar que tot allò que uneix les paraules Queen i Wembley és una garantia de grandiloqüència, Live At Wembley '86 mostra a Queen fent el que millor fan, tocar els seus èxits per a un públic que és tan part de l'espectacle com la mateixa banda. Només cal escoltar Love Of My Life.
Es va gravar el 12 de juliol de 1986 durant la gira Magic Tour en la que presentaven el seu últim disc A Kind Of Magic (1986). L'actuació de la banda és d’un nivell superior i Freddy Mercury va aconseguir una comunió molt especial amb el públic. Fins i tot, en aquest concert, cançons com A Kind Of Magic, Under Pressure o Radio Ga Ga, sonen molt més Hard Rock i cobren vida nova. La televisió britànica va gravar el concert però no estava planejat per ser el vídeo oficial de la gira, l’escollit seria el Live In Budapest. Live At Wembley ’86 no seria editat fins al 1992, en format de doble CD i no sortiria en format DVD fins al 2003. 

Queen - Tie Your Mother Down (Live At Wembley 1986)


Lynyrd Skynyrd - One More From The Road (1976)
 

L’èxit sorpresa del 1976 va ser l’àlbum Frampton Comes Alive!, de Peter Frampton. Molts artistes de Rock seguirien l’exemple de Frampton, però cap va anar més ràpid que Lynyrd Skynyrd. Tres mesos després de que el Comes Alive! liderés la llista d’èxits als Estats Units, Lynyrd Skynyrd va gravar aquest doble àlbum en directe al Fox Theatrer d’Atlanta, Georgia, amb el nou guitarrista Steve Gaines que substituïa a Ed King. És el primer àlbum en directe de la banda, i l’únic amb la formació clàssica (1970 - 1977), abans de l’accident d’avió en el que moririen Ronnie Van Zant, Steve Gaines i Cassie Gaines. One More From The Road (1976) es va convertir en el primer milió de vendes de la banda i ara és venerat com un dels grans àlbums en directe de tots els temps, coronat per una electrificant, èpica i emotiva Free Bird que s’allarga fins als 11 minuts amb un estratosfèric solo de guitarra final. És un d'aquells àlbums en que el pas del temps ha dotat d'una mística pròpia. Si quan va sortir era un tractat de Rock Sureny amb majúscules, quaranta cinc anys després és això i molt més, és el testament de tot un estil i una manera de viure, tant la vida com el rock’n’roll.

Lynyrd Skynyrd - Freebird (Live At Coliseum Stadium Oakland 1977)


Pink Floyd - P·U·L·S·E (1995)
 

Després de l’àlbum d’estudi The Division Bell (1994), Pink Floyd es va preparar per  una nova i última gira mundial, però aquesta vegada la van planejar amb antelació, sobretot pel que fa a la posada en escena i al so. També van decidir que tocarien el Dark Side Of The Moon (1973) sencer, a més dels seus èxits. Després d'haver publicat el magnífic àlbum en directe Delicate Sound Of Thunder (1988), de la seva anterior gira de presentació del disc d’estudi A Momentary Lapse Of Reason (1987), no tenien intenció de gravar el P·U·L·SE, però la qualitat del concert resultava irresistible. Així va néixer un altre doble àlbum en directe, que obria de nou amb Shine On You Crazy Diamond i temes del The Division Bell i A Momentary Lapse Of Reason entre d’altres. En el segon CD hi ha tot el Dark Side Of The Moon sencer, Wish You Were Here amb el públic corejant la cançó, i tancant, els temes del The Wall (1979), Comfortably Numb i Run Like Hell. Alguns fans es van queixar que la banda s'ajustava massa als temes originals, però els fans més fidels estaven encantats. El disc es va editar en format CD amb un llibret de tapa dura i un Led que parpellejava al costat de la caixa. L’edició en casset incloïa dos temes addicionals, One Of These Days i Soundscape, un tema ambiental que tanca el disc. Per veure els impressionants efectes visuals, al 2006 es va editar en DVD.

Pink Floyd - Comfortably Numb (Live At Earls Court, London 1994)


Led Zeppelin - How The West Was Won (2003)

No hi ha dubte de que Led Zeppelin era la banda de Rock més calenta del planeta quan van atacar el Los Angeles Forum el 25 de juny de 1972 i van destruir el Long Beach Arena dos dies després. Jimmy Page considerava que la banda estava en el moment més àlgid de la seva carrera, després del monumental Led Zeppelin IV de 1971. És un triple àlbum en directe que atenia la demanda dels fans d’un directe de la banda mostrant el seu millor moment, perquè aleshores no es va publicar. Aquesta negligència es va corregir al 2003 publicant el triple CD How The West Was Won. A la intro de L.A. Drone el segueix l’avís de tres minuts del crit de Valhalla de Robert Plant a Immigrant Song, i Jimmy Page mostrant tota la gama completa del poder de la seva guitarra, no es pot trobar un millor exemple del so de guitarra de rock’n’roll com la seva Les Paul “dopada” i endollada al seu ampli Marshall. Cal destacar les interpretacions demolidores i musculoses dels clàssics de la banda, moltes inclús superant les versions d’estudi, amb grans improvisacions, cas del Dazed And Confused (més de 25 minuts), Whole Lotta Love (23 minuts) i Moby Dick (més de 19 minuts i amb solo de bateria de John Bonham inclòs). És el que és.
Aquí s’ha de puntualitzar que hi ha qui considera millor el disc doble en directe The Song Remains The Same (1976), gravat al Madison Square Garden de Nova York els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1973 de la gira del Houses Of The Holy (1973). 

Led Zeppelin - Rock And Roll (Live Madison Square Garden 1973)


KISS - Alive! (1975)
 

S’ha de reconèixer, els tres primers àlbums d’estudi de KISS no eren cap èxit de vendes. Les cançons hi eren, està clar, però l’execució i la producció segurament no. Així doncs, gràcies a Déu (o Gene Simmons, com se'l coneix de vegades) per l'arribada del Alive!, que mostrava a KISS en el seu element, el directe. Encara avui, l'àlbum sona com una guerra mundial quan l’escoltes. Desprèn autoritat i agressivitat, i està impregnat d’una seguretat en si mateix totalment americana. Quan va sortir Alive! a la tardor de 1975, KISS encara no havien girat per Europa. Tot el que hi havia per aquí eren fotos en blanc i negre de les cares pintades i de la guitarra del Space Ace escopint foc i fum. Però quan el punxaves, als 30 segons d’escoltar Deuce, sabies que escoltaves el millor directe del món. L’àlbum Alive! va elevar a KISS al nivell d’éssers suprems. No és d’estranyar que hagis de fer un trago de “Cold Gin”, quan l’escoltes.

Kiss - Cold Gin (Live At the Capital Centre, Largo, MD - 1975)


Peter Frampton - Frampton Comes Alive! (1976)

A mitjans de 1975, l 'ex guitarrista de les bandes The Herd (quan només tenia 16 anys) i Humble Pie, Peter Frampton, era un artista en solitari amb un èxit moderat. En només un any, el seu primer i doble àlbum en directe Frampton Comes Alive! havia pulveritzat tots els rècords de vendes coneguts, transformant-lo en una de les estrelles més grans de la música Rock. L’àlbum està considerat un dels millors de la història del Rock i el disc en directe més venut de la història, va ser número 1 a la llista nord-americana Billboard 10 setmanes seguides i el disc més venut als Estats Units al 1976.

Fins aleshores, la majoria de discos en directe, salvant algunes excepcions, eren poc més que les empremtes d’un artista tocant els seus èxits més populars. L’estil del Comes Alive! anava un pas més enllà, perquè la banda allargava les seves cançons aprofitant el seu potencial, Do You Feel Like We Do s’estirava fins al doble de la seva durada original mentre Frampton utilitzava el seu “talk-box”, un impressionant efecte amb la guitarra que també va fer servir amb la immortal Show Me The Way. Frank Hannon, el guitarra de Tesla va dir en una entrevista, "M'encanten els àlbums en directe, i aquest és un dels més grans de tots els temps. Molts discos en directe sonen com una merda, però el Frampton Comes Alive! es va gravar i es va mesclar molt bé. El so de la guitarra de Peter i la seva veu és tan nítid i clar que sents que estàs allà mateix davant de l'escenari. El públic també es torna boig, tot és molt emocionant. Jo tocava la “Air Guitar” tota l’estona amb aquesta cançó abans de començar a tocar de veritat".

Peter Frampton - Show Me The Way (Live Midnight Special 1975)


The Allman Brothers Band - At Fillmore East (1971)

Quan At Fillmore East va entrar al Top 10 dels Estats Units, The Allman Brothers Band era considerat per la premsa com la millor banda de rock'n'roll d'Amèrica. Aquest és el moment que defineix a la banda, amb llargues Jams com a vehicle transmissor d’un enèrgic joc instrumental de la banda i amanit de solos inspiradíssims. At Fillmore East forma part dels grans àlbums en directe de la història del Rock. "Hittin’ The Note", la frase dels Allman Brothers per referir-se al que feien a l’escenari (i que donaria títol al seu àlbum de 2003) consistia en la interacció, la improvisació i en saber cada moment que faria l’altre amb el seu instrument. Gravat a Nova York durant tres nits al març de 1971, no només va capturar el millor d’aquesta teologia musical, sinó que també va ser pioner del Rock Sureny i va definir l’art de la improvisació i les Jams. Amb el temps, els tres concerts s’han reeditat íntegrament, però el doble LP original es manté com la bíblia imprescindible per tot el que té relació amb Allman Brothers, a més de ser un dels millors discos en directe que s’hagin fet mai. Statesboro Blues, Stormy Monday, In Memory Of Elizabeth Reed (més de 12 minuts), Whipping Post (més de 22 minuts)... Amén, germans (Brothers).

The Allman Brothers Band - Whipping Post (Live At Fillmore East 1970)


AC/DC – If You Want Blood You’ve Got It (1978)

L’àlbum en directe If You Want Blood You’ve Got It (1978), es va gravar durant la gira del Powerage d’aquell any, bona part dels temes estan agafats del Apollo Theatre de Glasgow, lloc on van néixer els germans Young. Angus Young el definiria amb un clar, "Aquest va ser un concert màgic". Publicat un divendres 13, If You Want Blood és el primer àlbum en directe d’ AC/DC, incloïa tots els temes que fins aleshores embogien al personal com The Jack (amb la seva lletra estrictament “bruta"), Whole Lotta Rosie (amb un càntic multitudinari del públic "Angus! Angus!" a la intro gravat per primera vegada, quedant integrat per sempre més a la consciència de les futures generacions d’assistents als concerts d' AC/DC). També hi havia un llarg bis del Let There Be Rock (que es distingeix pels crits de satisfacció del públic de Glasgow en veure a la banda tornar a l’escenari lluint la samarreta de la selecció d’Escòcia de futbol), i Rocker, hàbilment editada des dels seus habituals més de dotze minuts, fins a un màxim de poc més de tres minuts, molt més accessible per punxar a les ràdios. El resultat va ser un dels grans àlbums en directe.

AC/DC - Let There Be Rock (Live Apollo Theatre, Glasgow, 1978)


Iron Maiden – Live After Death (1985)

Quan la gira de promoció de l’àlbum Powerslave (1984) d’Iron Maiden titulada World Slavery Tour va acabar a l’estiu de 1985, desprès de 331 dies i 190 concerts, Iron Maiden havia passat de ser un intent de conquerir el món a una marxa de la victòria triomfal. Només havien passat cinc anys des de que la banda respirava els rots de cervesa del públic dels petits clubs de Londres, però tant la confiança de la banda com l’ambició i la magnitud dels seus concerts en directe havien crescut exponencialment. El Live After Death és, en gran part, la instantània d’una banda jove en el seu moment més àlgid, però també va ser una replica als directes de Deep Purple, UFO i Judas Priest que havien proporcionat a Iron Maiden una referència per emular-los. Amb la imminent aparició del CD, va ser l’últim gran disc en directe de l’era del vinil. La funda del Live After Death presentava al detall les especificacions tècniques i logístiques del World Slavery Tour. L'àlbum comença amb el discurs que el primer ministre Winston Churchill va pronunciar per encoratjar als britànics, davant l’imminent bombardeig de Londres per part dels Alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Fa d’introducció per al tema Aces High, i que actualment continuen fent. 

Iron Maiden - The Trooper  (Live At Dortmund 1983)


Status Quo - Quo Live! (1977)

Segons explica el mateix Francis Rossi, guitarra, veu i fundador dels Status Quo, "A diferència de tots els altres àlbums en directe d'aquella època, no hi ha cap “overdub” (sobre gravació) en aquest àlbum, no hi ha cap retoc ni arranjament musical, no hi ha res més que el que vam posar allà a l'escenari en aquell moment. Volíem demostrar que no érem com els altres, que no fèiem trampes. Però ara, quan l’escolto, només sento que errors i penso, tant de bo hi haguéssim posat els maleïts overdubs”.

És el primer àlbum en directe de la banda i el primer on hi participa el teclista Andy Bown com a membre oficial de Status Quo. Precisament és l’absència d’overdubs, la manca total de qualsevol disfressa, la que va donar a Status Quo el seu atractiu únic i al Live! la seva brillantor. El fet que fos dur com una roca, ni importava aleshores, i ara encara menys. La gent que se sent cridant, (l’ Apollo Theatre de Glasgow, és famós pel públic més cridaner de les Illes Britàniques) no és producte de cap arranjament del productor. Ni les guitarres que xisclen, ni el tambors de martell. Aquest és l’autèntic so original Status Quo i no s’accepten succedanis.

Status Quo - Roadhouse Blues (Live 1976)


UFO – Strangers In The Night (1979)

Steve Harris, baixista i fundador dels Iron Maiden, en sap molt d’àlbums en directe. Iron Maiden n'ha fet onze, inclòs el mític Live After Death (1985). I Steve Harris no té cap dubte de quin és el millor disc en directe de la història. "UFO és una de les meves bandes favorites. I Strangers In The Night és el meu àlbum en directe preferit. Alguns àlbums son avorrits, per això segueixo escoltant Strangers”. De fet, Iron Maiden ja fa molts anys que fa servir un tema d’aquest àlbum, Doctor Doctor, com a intro dels seus concerts. Strangers In The Night (1979) va ser la culminació de l’època daurada dels UFO. Poc abans de sortir l'àlbum, l’extraordinari guitarrista Michael Schenker va deixar la banda, els seus concerts eren impressionants. Tota la formació estava al cim de les seves carreres i aquest doble àlbum està ple de temes immortals, Natural Thing, Only You Can Rock Me, Lights Out, This Kid’s, Rock Bottom, Doctor Doctor o l’èpica Love To Love, a l’alçada dels millors Led Zeppelin. 

A aquest àlbum, ja li vaig dedicar un article sencer el 23-11-2016, UFO: Strangers In The Night (1979), un dels millors live de la historia del Rock. Aquí us deixo l’enllaç per si el voleu revisar.

UFO - Doctor, Doctor (Live 1977 feat. Michael Schenker)


UFO- Let It Roll (Live 1977 feat. Michael Schenker)


Deep Purple – Made In Japan (1972)

La cultura japonesa amb prou feines era coneguda a la Gran Bretanya a principis dels 70. La idea de que una banda de Rock pogués fer concerts allà era realment exòtica. Made In Japan va ser un llançament pioner generat en un país llunyà, tenia quelcom de misteriós i sobrenatural que altres àlbums en directe, gravats als llocs habituals, no podien igualar. També va ajudar el fet que es tractés d’un àlbum doble, amb una magnifica portada daurada. Deep Purple es trobava en ple apogeu, després d’haver editat l’àlbum Machine Head (1972) pocs mesos abans i que definiria la seva carrera. Amb Made In Japan es situaven en una fina línia entre intens i agradable, les quatre cares del vinil els donaven espai per estirar-se. I de quina manera, sembla mentida però només hi havia set pistes, Highway Star, que obriria la cara A del primer disc, era l'única que durava menys de set minuts. La cara B del segon disc l’ocupa tota sencera  una monstruosa versió de 20 minuts del Space Truckin, per la seva banda, The Mule, a la cara B del disc 1, inclou un solo de bateria de Ian Paice en solitari de sis minuts. Ara pot semblar absurd, però en aquella època un es quedava incrèdul davant la pura i desenfrenada adrenalina i brillantor de tot plegat. En paraules de Ian Paice, "Del seus similars, és probablement el millor àlbum de Rock'n'Roll en directe que s'hagi fet mai, i això és posar tot el que han fet Led Zeppelin, tot el que hagi pogut fer Black Sabbath, Bad Company, Free... Com a prova d’innovació i de tocar genial amb un so fantàstic, no hi ha res que se l’hi acosti".

Deep Purple - Strange Kind Of Woman/Smoke On The Water/Space Truckin' (Live In New York 1972)


Una grandíssima col·lecció d’àlbums en directe que ja formen part de la història de la musica, i molts més, tants que gairebé resulta impossible mencionar-los tots. També és una qüestió subjectiva i molt personal. En tot cas, tots ells per una o altra raó han aconseguit l’ status de mítics. Thin Lizzy - Live And Dangerous (1978), The Who - Live At Leeds (1970), Rush - Exit…Stage Left (1981), Rainbow - On Stage (1977), Yes - Yessongs (1973), U2 - Under A Blood Red Sky (1983), Judas Priest - Unleashed In The East (1979), Scorpions - World Wide Live (1985), Grand Funk Railroad - Live Album (1970)........ 
Si voleu escoltar una recopilació de les millors cançons d’aquests àlbums, he creat una Playlist a Spotify titulada 20 Best Live Albums Ever, evidentment no hi son totes, però hi ha 9 hores de temes immortals. He volgut posar expressament les versions dels àlbums aquí citats, de gairebé totes les cançons hi ha versions més actuals però hi he posat les originals perquè soni més autèntic.   
 
20 Best Live Albums Ever


 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació