Els àngels no ploren

Els àngels no ploren. Són éssers eteris, fantasies servides per edulcorar l’apocalipsi inevitable que ens espera al final dels nostres dies. Una inspiració recurrent que comença qui sap quan i que no s’acabarà pas amb el punt final d’aquestes línies. Metàfores malinterpretades d’una innocència rousseauniana que s’esvaeix en la corrupció humana, a mesura que ens anem fent grans.
 
Tanmateix, és innocència o ignorància? És corrupció o condició? És la palla mental d’un filòsof antic o l’observació lúcida d’una persona atrapada enmig d’una societat que no té època ni edat, perquè es gronxa eternament abraçada al pèndol de la dualitat entre el bé i el mal, la vida i la mort, el cel i l’infern, la llum i la foscor, el blanc i el negre, el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el sí i el no, l’amor i l’odi, el jo i els altres, ser i tenir, l’amistat i l’enveja, la confiança i la traïció, la pau i les guerres, guanyar i perdre, el càstig i el perdó, l’estaca i la revolta, l’esperança i la desesperació, la pobresa i la riquesa, el plaer i el dolor, llegir i escriure, la intel·ligència i la força, el seny i la passió, el sentiment i la raó, el progrés i el fanatisme, l’evolució i la religió, la pregària i la cançó, el compromís i la mandra, la llibertat i la por, el dret i la justícia, o la indefensió i l’abús de poder que ara i, d’una manera o altra, sempre omple els informatius i les xarxes de vergonya i de culpa per omissió?
 
Els àngels no ploren, però, quan veuen el món des de l’altura, segur que alguna llàgrima se’ls escapa galta avall.