It's Only Rock'n'Roll

Jimmy Page & The Black Crowes: La reunió

per Pep Saña , 2 de febrer de 2021 a les 10:47 |
Jimmy Page & The Black Crowes: La reunió
Dos dels pesos pesants del Rock es van ajuntar quan Jimmy Page i els Black Crowes s’unien per una sèrie de concerts al 1999 dels que en sortiria l’àlbum en directe Live At The Greek (2000). La història d’aquesta inspirada fusió es remunta al 1995 quan Black Crowes van convidar al guitarrista de Led Zeppelin en un concert a França, durant la gira Amorica Or Bust Tour per tocar les versions Shake Your Moneymaker d’ Elmore James i Mellow Down Easy de Little Walter.

Jimmy Page & The Black Crowes - Shake Your Moneymaker & Mellow Down Easy



Quatre anys desprès, al juny de 1999, Page organitzava un concert benèfic al Café De Paris, un Club de Londres, per a dues organitzacions benèfiques molt properes a ell. La seva recent reunió amb Robert Plant s’havia acabat a principis d’aquell mateix any, ja que el cantant tornava a la seva carrera en solitari, de manera que necessitava una banda. Per sort, els Black Crowes serien a Londres tocant a l’estadi de Wembley amb Aerosmith i Lenny Kravitz la mateixa setmana. El reconegut fotògraf i amic de Page, Ross Halfin va trucar al mànager dels Black Crowes, Pete Angelus, per veure si la banda estaria disponible pel concert, va dir que sí sense dubtar-ho. "Varem tocar junts per primera vegada al Cafè de Paris a Londres, al juny d'aquell any i el seu manager, Pete Angelus, va suggerir que seria genial continuar la “juerga”. Així que ho vaig fer, i allà estava, en el primer concert d'una sèrie dels que vam fer a Nova York, Boston i Los Angeles. M’ho vaig passar molt bé amb ells. Jimmy Page"


El guitarrista i fundador de Black Crowes, Rich Robinson explicava a Guitar World, "Quan va arribar la petició a través del nostre amic Ross, ens vam sentir increïblement afalagats, francament. La gent veu una gran influència dels Rolling Stones en la nostra música. Però Led Zeppelin també ens ha influenciat molt durant tota la nostra carrera. Definitivament, són allà dalt com un dels principals motius pels quals estem en una banda". Entre el setlist del concert benèfic hi havia Shake Your Moneymaker (Elmore James), Sloppy Drunk (Jimmy Rodgers), Woke Up This Morning (B.B. King), Oh Well (Fleetwood Mac) i els clàssics de Led Zeppelin Whole Lotta Love i You Shook Me, aquest últim amb Joe Perry i Steven Tyler d' Aerosmith. El concert havia anat tan bé que Angelus, el mànager dels Crowes, va tantejar al mànager de Page per veure si el guitarrista estaria interessat en repetir-ho en una mini gira pels Estats Units. Jimmy Page s’havia divertit tant a Londres amb els Crowes que va aprofitar l’oportunitat de portar-ho a un públic més ampli. Per descomptat que la idea original dels germans Robinson no era la de fer de secció rítmica o de banda d’acompanyament del mític guitarrista, però la veritat és que les exigències discogràfiques han col·locat a l’àlbum Live At The Greek entre el dubtós honor de "Tribut a Led Zeppelin", de manera similar al que han fet Dread Zeppelin, Letz Zep, Lez Zeppelin, Great Zeppelin (Great White) o Gov't Mule amb Holy Haunted House.

Tampoc és cap secret que Jimmy Page ha intentat moltes vegades, des de finals dels vuitanta de tornar a alimentar la flama Led Zeppelin. Coincidint amb la seva dimissió de les drogues, Jimmy Page va tornar a intentar recuperar el so Zeppelin. Al 1984 va tocar amb Honeydrippers al costat de Robert Plant, però Led Zeppelin continuava sent tabú. Al fiasco del Live Aid de 1985, el va seguir la reunió pel 40é aniversari d’ Atlantic Records al 1988 amb més èxit. Aquell mateix any Page col·labora en dos temes del disc de Robert Plant, Now And Zen. De nou l'esperit Led Zeppelin va tornar quan Page i Plant es van ajuntar al Festival de Knebworth de 1990. Va passar el temps i Jimmy Page continuava tocant temes en directe de Led Zeppelin, en aquest cas amb David Coverdale, al 1993. Al 1999, Jimmy Page sortia de la breu reunió de cinc anys amb el seu antic company de Led Zeppelin, Robert Plant, en que havien editat l'elogiat àlbum No Quarter (1994), gravat en directe entre Londres, Gales i Marroc amb una orquestra amb musics egipcis i marroquins i emés per la MTV, i el menys celebrat Walking Into Clarksdale (1998). Mentre Jimmy Page volia continuar endavant amb el projecte, fins i tot incloent al baixista de Led Zeppelin, John Paul Jones, Robert Plant cada vegada estava menys interessat en ser una estrella del Rock And Roll i se’n va desentendre.

Els Black Crowes també venien d'un període molt difícil. Entre 1997 i 1998, a l'interior de la banda les relacions no eren les millors, amb conseqüències nefastes, la sortida del guitarrista Marc Ford i el baixista Johnny Colt, en un ambient envoltat d'alt consum de drogues. La tornada a les arrels amb l’àlbum By Your Side (1999), era, en termes de promoció, ignorat per part de la seva discogràfica. A la primavera van protagonitzar un capítol del popular programa de televisió Behind The Mucic de la cadena VH1, a part d’això, res més, esperaven tranquil·lament que Columbia Records s’oblidés de l’opció que tenia a un altre disc per poder quedar deslligats del seu contracte amb la discogràfica. Ajuntar-se amb Jimmy Page va ser la manera perfecta per continuar connectats amb el públic mentre s’ho passaven d’allò més bé. Sis concerts, presentats com, "Junts a l'escenari: Jimmy Page & The Black Crowes", serien anunciats per a la tardor de 1999, tres al Roseland Ballroom de Nova York, un al Centrum de Worcester, Massachussets, a les afores de Boston i dos al Greek Theatre de Los Angeles. També farien una aparició al concert benèfic NetAid contra la pobresa al Giants Stadium a East Rutherford, Nova Jersey, en que van tocar quatre cançons, abans de començar les sis dates programades. Les entrades es van esgotar a l’instant i els concerts van ser innegablement elèctrics. Amb temes de Led Zeppelin, les cançons del setlist eren gairebé la mateixa desena de cançons que posaven habitualment a les emissores de ràdio de Rock Clàssic de tot el país. Per descomptat, hi havia Heartbreaker i The Lemon Song, però també profundes cançons grandiloqüents com Sick Again i In My Time of Dying.

Jimmy Page & The Black Crowes - Whole Lotta Love (Live NetAid 09/10/1999) 


Els covers de Blues que Black Crowes havien fet sempre, com Sloppy Drunk i Woke Up This Morning, també formarien part del setlist i els fans de Page al·lucinaven  amb la revisió del clàssic dels Yardbirds de l'època de Jeff Beck, Shapes Of Things. Tampoc es van deixar de banda alguns temes dels Black Crowes, com No Speak No Slave, Wiser Time i sobretot Remedy que sonava especialment robust amb la guitarra afegida de Jimmy Page. Chris Robinson va aportar el seu inimitable sabor als concerts i no podia haver-hi un cantant millor per complementar el catàleg de la banda, sobretot quan es tractava del catàleg de Led Zeppelin. 

Jimmy Page & The Black Crowes - Remedy


Jimmy Page & The Black Crowes - Live At The Greek (2000)

Va ser una obvietat gravar alguns concerts per a la posteritat i potser per a un futur llançament. L’únic problema, segons explica el bateria dels Black Crowes, Steve Gorman, al seu llibre de memòries de 2019, ”Hard To Handle: The Life And Death Of The Black Crowes”, era que Jimmy Page no tenia cap interès de fer un disc en directe i afrontar la pressió que comportava. El mànager dels Black Crowes, Pete Angelus, el va poder convèncer de que tot quedaria amagat i fora de la vista. Els concerts es gravarien en una unitat mòbil, en un camió a l'exterior del recinte. A més, els Black Crowes pagarien totes les despeses, però Jimmy Page en conservaria tots els drets i, si no volia que sortissin a la llum, no es publicarien. Es va decidir gravar les dues nits al The Greek Theatre de Los Angeles, els dies 18 i 19 d’octubre de 1999, i Gorman explica que Jimmy Page va tenir una primera nit molt dolenta, tant decaigut i deprimit que ni tan sols va sortir després del concert. El segon concert però, tothom estava “On Fire”, raó per la qual la majoria de l’àlbum és d'aquest concert. Jimmy Page va dir a la revista Guitar World, "Tant de bo hagués estat entre el públic, perquè sé lo bo que va ser estar a l'escenari"

Evidentment, Jimmy Page va veure el benefici que suposaria treure al mercat un disc del concert, pels fans, però especialment per aquells que no havien pogut presenciar les històriques sis nits que Jimmy Page i Black Crowes van compartir escenari. S’havia de decidir com editar-lo, ja que cap dels dos artistes estava vinculat a un contracte discogràfic. De fet, Columbia havia deixat caducar la seva opció d’editar un altre disc amb Black Crowes i Jimmy Page no tenia contracte amb cap discogràfica com artista en solitari en aquell moment, de manera que eren lliures per fer el que volguessin, però hi havia un parell de qüestions a considerar. Per començar, hi havia el llançament per primera vegada d’un disc recopilatori de Led Zeppelin que sortiria al novembre del 1999 titulat “Early Days: The Best Of Led Zeppelin Volume One”, seguit d’un altre disc recopilatori al març titulat “Latter Days: The Best Of Led Zeppelin, Volume Two”, així que per aquesta part ningú volia veure els prestatges de les botigues de discos plens de material nou i relacionat amb aquest. A més, tot i que el contracte de Black Crowes amb Columbia s’havia acabat, hi havia una clàusula que deia que no podien editar cap versió re gravada de les seves cançons durant dos anys, la qual cosa significava que a l’àlbum en directe amb Jimmy Page no hi podia haver cap cançó del seu material. O en tot cas posposar el seu llançament incloent cançons seves fins dos anys desprès. La segona opció no seria possible, perquè ja s’havia tancat la gira americana per a l’estiu del 2000 i el disc en directe era la manera ideal per promocionar-la. La idea era posar el directe Live At The Greek a les mans i les orelles dels fans de la manera més ràpida possible i ho van acabar fent d’una manera innovadora.

Va ser a traves de la plataforma digital de música Musicmaker.com, que permetria que la música arribés als fans en diversos formats personalitzats a partir del 29 de febrer del 2000. Sense els temes de Black Crowes, hi havia 19 cançons dels concerts de les dues nits al The Greek Theatre. Es podien comprar totes 19 per 17,90 dòlars o també es podrien comprar cinc cançons per 4,95 dòlars i pagar un dòlar addicional per cada cançó més, podent construir un conjunt d’un o dos discos. Els fans podien organitzar el setlist al seu gust i el o els discos personalitzats es podien descarregar o rebre per correu en format CD. També hi havia disponible un format de doble CD de 18 temes amb l’ordre de reproducció personalitzat que incloïa un llibret de color. Aquest mètode va ser un èxit rotund, Live At The Greek va atreure als consumidors d’una manera que no havia passat mai, perquè les Super estrelles els deixaven personalitzar la gravació, i al no estar a les botigues, no hi va haver cap solapament promocional físic amb els llançaments de Led Zeppelin. De fet, gran part de la publicitat la feien les emissores de Ràdio de Rock, que punxaven els temes de la gravació i deien als oients que l’única manera que els podien aconseguir era anar al lloc web de l’emissora, on els re dirigiria a Musicmaker.com. Quatre mesos després, quan començava la gira de Jimmy Page & The Black Crowes, TVT Records editava Live At The Greek a la manera tradicional, un doble CD per vendre a les botigues de música. Cal tenir en compte que en totes les seves edicions, incloses les reedicions de 2013 i 2019, la gravació mai no s’ha publicat oficialment amb el setlist en l’ordre correcte o incloent les cançons dels Black Crowes.

En quant al setlist en si, la selecció dels temes de Led Zeppelin va ser molt encertada. Van decidir no tirar pel camí fàcil, és a dir no incloure les Stairway To Heaven, Black Dog, etc, sinó una mescla de temes Standard i altres no tan coneguts i que rarament havien aparegut en el seu repertori en directe i del gust de tots dos. Curiosament no hi ha cap cançó del seu disc més lloat i venut, el Led Zeppelin IV (1971). Tampoc hi ha cançons del Houses Of The Holy (1973) o del In Thought The Out Door (1979). De les seves cançons més clàssiques només Whole Lotta Love i poc més. Interessant l'ampli repertori del Physical Grafiti (1975), un àlbum que de moment no té gravacions oficials en directe. 

Pel que fa a la posada en escena, està clar que Chris Robinson no és Robert Plant, però no desentona, lluny d'intentar imitar-lo, li dona a les cançons un nou aire amb el seu estil. Per la seva banda, Jimmy Page acompanyat de dos bons guitarristes, Rich Robinson i la nova incorporació, l' ex Cry Of Love, Audley Freed, va lluir una gran forma en aquesta gira, gairebé al nivell de la dècada dels 70. En quant al so, també el fet de comptar amb un teclista li dóna un altre aire en un directe basat en temes de Led Zeppelin. L’àlbum també va tenir la seva taca negra amb l'inici de la mala relació i posterior expulsió del baixista Sven Pippien, separat de la sessió de fotos per arribar tard a la presentació i qüestionat en una forta discussió amb els germans Robinson.

En el seu moment, Live At The Greek (2000) va passar gairebé desapercebut per les empreses audiovisuals de l'època, més interessades a presentar un altre tipus de propostes musicals, diferents a aquest so clàssic dels 70.

CD 1
1. Celebration Day - 3:42
2. Custard Pie - 5:18
3. Sick Again - 4:34
4. What Is And What Should Never Be - 5:26
5. Woke Up This Morning - 4:14 (B.B. King, Jules Taub)
6. Shapes Of Things - 3:09 (Jim McCarty, Keith Relf, Paul Samwell-Smith) (Yardbirds)
7. Sloppy Drunk - 6:05 (Jimmy Rogers)
8. Ten Years Gone - 6:30
9. In My Time Of Dying - 9:34
10. Your Time Is Gonna Come - 6:02

CD 2
1. The Lemon Song - 8:59
2. Nobody's Fault But Mine - 6:41
3. Heartbreaker - 5:50
4. Hey Hey What Can I Do - 3:30
5. Mellow Down Easy - 5:20 (Willie Dixon)
6. Oh Well - 4:10 (Peter Green) (Fleetwood Mac)
7. Shake Your Moneymaker - 4:25 (Elmore James)
8. You Shook Me - 8:25 (Willie Dixon, J. B. Lenoir)
9. Out On The Tiles - 3:39
10. Whole Lotta Love - 5:34

Jimmy Page & The Black Crowes - Celebration Day


Jimmy Page & The Black Crowes - Nobody´s Fault But Mine


Jimmy Page & The Black Crowes - In My Time Of Dying


Jimmy Page & The Black Crowes - What Is And What Should Never Be


Jimmy Page & The Black Crowes - You Shook Me


Jimmy Page cancela la gira amb The Black Crowes

L’èxit de l’associació de Jimmy Page amb The Black Crowes donava el tret de sortida a una esperada i expectant gira d’un any al 2000, però després d'una aparició al The Tonight Show de Conan O’Brien, Jimmy Page, que lluitava contra els seus problemes d'esquena, va desaparèixer misteriosament i la gira es va cancel·lar. Aquest és el vídeo. 

Jimmy Page & The Black Crowes - Your Time Is Gonna Come Live Conan ObrienShow


Malauradament, l’aventura es va acabar al 2000 després de només 11 de les 55 dates confirmades, oficialment a causa d'una lesió a l'esquena que Jimmy Page arrossegava des de feia molt temps. Steve Gorman va revelar al seu llibre de memòries que va ser perquè Rich Robinson, guitarra i fundador de Black Crowes, i germà del cantant de la banda, Chris Robinson, va insultar a Jimmy Page quan Rich Robinson va rebutjar l’oferta de Page de col·laborar amb els Crowes a l'estudi en algun moment, cosa que Robinson va negar rotundament. Tot i la suposada baralla, Page seria convidat per la banda al 2011 al Shepherd's Bush Empire de Londres a l'estiu per tocar un bis, farien la primera cançó que van tocar junts, Shake Your Moneymaker. 

Jimmy Page & The Black Crowes - Shake Your Moneymaker


Un reportatge de la Revista Rolling Stone, citant el llibre de memòries de Gorman, explica que aquest va saber l’autentica raó per la que Page deixaria l’associació nomes un any i mig després. Segons recorda el bateria, Page li va dir que es va oferir a escriure cançons amb els germans Robinson per al seu proper disc, però Rich el va rebutjar amb un, “No gràcies!, no necessitem més cançons. Em van insultar". Page va trucar molt emprenyat al mànager dels Crowes i li va dir, "Conduiré fins a Connecticut i mataré al fill de puta del Rich a casa seva". Entre els records de disputes i episodis violents, Gorman també descrivia al germà de Rich, el cantant Chris Robinson com, "La persona més enfadada que he conegut mai", recordant un incident en que Howard Stern va demanar als Crowes que toquessin a la festa del seu 60è aniversari al 2014, i la banda va proposar actuar gratuïtament per agrair-li a Stern el seu suport durant els seus inicis. “Que el follin a Howard Stern, no li dec res a aquest fill de puta", va dir, segons Gorman, que afirma que el cantant volia cobrar personalment 150.000 dòlars pel concert. No ho va aconseguir i a més, va prohibir als seus companys de banda de tocar-hi sense ell. El reportatge de Rolling Stone també explicava que Gorman havia "somiat" amb deixar la banda abans que finalment es separés al 2015. "Chris volia el 75 per cent de tots els ingressos de la banda. Això suposava un gran augment de la quota que estava rebent, que era el 33 per cent. Em va suggerir de convertir-me en un empleat assalariat de la banda que havia ajudat a formar, ho vaig rebutjar i aquest va ser el final dels Black Crowes"

Si us ve de gust, podeu revisar l’article que vaig fer dels Black Crowes el 16-03-2016, The Black Crowes: 25 Anys de Corbs Negres, en aquest enllaç.


També podeu revisar l’article que vaig fer Led Zeppelin el 02-10-2020, Led Zeppelin: Revisar el passat per crear el futur, en aquest enllaç.


 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació