It's Only Rock'n'Roll

Scorpions: Wind Of Change, un himne de canvi històric

per Pep Saña , 5 de gener de 2021 a les 16:17 |
Scorpions.
Un dels debats que sempre està a sobre la taula és el de si el Rock té incidència o no en el que està passant al món, el que és innegable en tot cas, és que l'èxit de la cançó dels Scorpions, Wind Of Change al 1991 va capturar el moment precís en què s’estava escrivint la història. "És un himne als canvis històrics", afirmava el cantant de la banda i autor de la cançó, Klaus Meine, al llibre de Martin Popoff del 2016, Wind Of Change: The Scorpions Story. "Aquí, al nostre país, quan va caure el mur de Berlín, molta gent, tant a l'est com a l'oest, la considera la banda sonora d'aquell moment tant històric. Per tant, aquesta és una cançó molt important". 


Blackout (1982)

Mai ningú podrà retreure als Scorpions d’haver agafat el camí fàcil cap a l’èxit. Quan els alemanys es van consolidar com una de les bandes de Rock més grans del món, ja portaven 20 anys de carrera a l’esquena. Però després de molts anys de picar pedra, l'àlbum Blackout (1982) va impulsar finalment a la banda al capdamunt de l'arbre del Heavy Metal dels 80, amb singles tant contundents com, Blackout, No One Like You i Can't Live Without You que convertien a la banda en una de les principals a les ràdios Rock dels Estats Units. Per descomptat, l’impuls ho és tot, de manera que quan la banda va començar a treballar en el seu proper àlbum, l’instint de Rudolf Schenker li deia que necessitarien himnes més grans per cantar amb el públic. Però dels més grans. "No One Like You va ser la cançó més escoltada a les ràdios nord-americanes al 1982. Era una bogeria. A partir d’aquí vam poder fer els nostres primers concerts als Estats Units, amb Iron Maiden i Girlschool, i ens va anar fantàsticament bé. Estàvem muntats en aquella onada gegant, així que pensava encara més en gran, què podria escriure després?”.

Scorpions - No One Like You



Les sessions de gravació del Blackout es van veure afectades per un greu problema vocal de Klaus Meine. Frustrat pels diagnòstics mèdics adversos, Meine va decidir abandonar els Scorpions, però la resta de la banda no ho va acceptar. “Mai ens va passar pel cap substituir a Klaus, li vam dir que l’esperaríem fins que es recuperés, no importava si el disc s'endarreria. Fins i tot vam pensar de separar-nos si Klaus no podia continuar, perquè ell és fonamental per la banda”. Després de dues cirurgies a les cordes vocals i després d'un llarg re entrenament de la veu, Klaus va superar la crisi. Més que això, malgrat perdre en part el nivell d'aguts, va tornar a la gravació de l'àlbum amb una veu més cristal·lina i amb un ventall vocal molt més ampli,​ fins i tot un crític de la revista Rolling Stone va comentar, “Ara li han posat al Klaus una veu de Heavy Metal”. Durant aquest període i per motius contractuals amb la discogràfica, es va gravar un material amb la veu del cantant i amic de la banda Don Dokken, que finalment es va utilitzar en les segones veus del disc. 

Scorpions - Blackout


Scorpions - Can’t Live Without You


Love At First Sting (1984)

Quan la banda i el productor Dieter Dierks van començar a treballar en el novè àlbum Love At First Sting (1984) als estudis Dierks de Stommeln, Alemanya, era obvi que els temps difícils havien empentat a tots els implicats, apropant-los a cotes més altes. Un inspirat Rudolf Schenker va presentar a la banda un tema nou que havia començat a escriure durant la gira del Blackout, era gran, descarat i enganxós com un dimoni. Només faltava posar-li la lletra. “Dieter sabia que aquesta cançó necessitava la lletra adequada. Jo també ho sabia, però no la trobava!. Al final, vam escriure la lletra nou vegades. Cada vegada el Dieter deia no! o això no funciona!, simplement no era el que se suposava que tenia que ser. Però quan ens vam girar cap al nostre bateria, Herman Rarebell, sempre va ser el noi dels dobles sentits i les insinuacions, de sobte la cançó estava allà... (“The bitch is hungry, she needs to tell, so give her inches and feed her well / La puta té gana, necessita dir-ho, així que dóna-li centímetres i alimenta-la bé”). Era perfecte per la cançó. Era sexual, era esbojarrada, era roquera... et feia sentir bé, cal recordar que eren els 80!”.

Scorpions - Rock You Like A Hurricane


Mirant enrere, la lletra de Rock You Like A Hurricane probablement no passaria el tall del políticament correcte actual, però el que és innegable és l’enginyosa combinació d’obscenitats de la cançó que la va convertir en un èxit instantani i colossal a tot el món quan es va llançar com a single al febrer de 1984. Rudolf Schenker hi afegeix, "Quan el nostre mànager la va escoltar la primera vegada, em va trucar i em va dir, això és un hit!. I tenia raó!, vam començar a notar l’impacta de la cançó. Va aparèixer a les ràdios dels Estats Units i es va situar al Top 20 a les llistes d’èxits de tot el món. Les noies americanes se’ns acostaven, ens cridaven, us estimem!, Rock You Like A Hurricane!, de manera que òbviament funcionava”.

“De sobte, comences a escoltar la cançó d’una altra manera i la toques d’una altra manera perquè entens el veritable poder de la cançó. Fa temps vaig actuar en una cerimònia de lliurament de premis a Tòquio amb una colla de músics diferents i vam tocar Rock You Like A Hurricane. Quan tocava la cançó em vaig adonar que encara era increïblement potent. Encara té aquest poder, fins i tot quan la toco amb altres persones. Quan la música i la lletra es troben i estan perfectament unides, és una sinergia insuperable".

Àmpliament considerat com un dels himnes del Heavy Metal dels anys 80, Rock You Like A Hurricane ha estat permanentment en els setlist dels concerts dels Scorpions des de que va sortir. També ha estat utilitzat i abusat per una interminable successió de programes de televisió, pel·lícules i anuncis, el poder infal·lible del seu riff i la  tornada enganxosa fan que la cançó formi part tant de la cultura “mainstream” com d'un clàssic venerat del Heavy Metal.

Al 1984, Scorpions, que s'havia format al 1965 a Hannover, encara llavors Alemanya de l’Est, havia entrat amb força als Estats Units amb l’àlbum Love At First Sting (1984), el seu novè disc d’estudi, que incloïa els clàssics Still Loving You, Rock You Like A Hurricane i Big City Nights. L’àlbum següent, Savage Amusement (1988), va significar un pas enrere pels estàndards comercials de l’època, venent-se més o menys bé als Estats Units, tot i que només un dels seus singles, Rhythm Of Love apareixia al lloc 75 de les llistes de vendes. Però això va coincidir amb una creixent obertura a les idees occidentals de la Unió Soviètica, i un dels singles del Love At First Sting (1984), Still Loving You, s'havia convertit en un hit a Rússia. 

Scorpions - Still Loving You


Les cançons dels Scorpions en general no tenien cap caire polític, Crossfire, un tema antibel·licista de l’àlbum Love At First Sting va ser una notable excepció. Però créixer després de la Segona Guerra Mundial i després veure dividit el seu país durant la seva joventut, faria de la decisió de la banda de tocar Rock’n’Roll un acte inherentment polític. Es veien a ells mateixos com ambaixadors d’una nova actitud a l’Alemanya Occidental, un paper que es van prendre molt seriosament. Tal com explica al llibre de Popoff el guitarrista Rudolf Schenker, "Quan anàvem pels diferents països, sempre teníem la passió de voler mostrar a la gent que hi havia una nova generació que venia d’Alemanya, no veníem amb tancs, veníem amb guitarres i portàvem amor. Li vam dir al promotor, volem anar a tocar a Rússia. Així que, ell ho va fer possible, hi vam tocar i per a nosaltres això va ser una part molt important, la de poder mostrar al poble rus que hi havia una nova generació que arribava i que feia música Rock". La idea inicial era tocar cinc nits a Leningrad (ara Sant Petersburg) i cinc nits a Moscou. Però les autoritats estaven preocupades perquè pogués esclatar algun aldarull a Moscou, de manera que els Scorpions van acabar tocant els deu concerts a Leningrad. "Va ser fantàstic, tocar a Rússia va ser un somni fet realitat" va dir Schenker a Rolling Stone. 

L’historic Moscow Music Peace Festival (1989)
 

Un any després, a l'agost de 1989, finalment Scorpions van tenir l'oportunitat de tocar a la capital russa formant part del cartell del Moscow Music Peace Festival, un concert de dos dies davant de 100.000 persones a l'estadi Lenin, organitzat pel mànager Doc McGhee com a part d'un acord per evitar la presó per càrrecs de tràfic de drogues. McGhee va tirar de la seva llista de representats que incloïa a cinc de les set bandes, Scorpions, Skid Row, Bon Jovi, Mötley Crüe i els locals Gorky Park. Els dies previs als dos concerts, Doc McGhee va organitzar una trobada en un vaixell que portaria a les bandes i la premsa al llarg del riu Moskva, amb destí final a una festa al Gorky Park. 

Klaus Meine ho recordava, "En aquell vaixell hi havia totes les bandes del festival, els periodistes de la MTV i els soldats de l'Exèrcit Roig. Va ser un moment inspirador per mi, era com si tot el món estigués en aquell vaixell parlant el mateix idioma, la música. Quan els Scorpions vam començar el concert, tots els soldats de l'Exèrcit Roig i tota la seguretat, es van girar cap a l'escenari i van començar a tirar les gorres i les jaquetes enlaire. Va ser increïble, semblava com si el món estigués canviant davant nostre. Molts joves russos pressentien que l’època de la Guerra Freda acabaria aviat. Hi havia un sentiment d'esperança. I això és el que vaig intentar expressar amb la cançó Wind Of Change"
Els Estats Units i la Unió Soviètica portaven dècades enfrontats en una Guerra Freda. Malgrat les prohibicions de l'Imperi Roig, la corrupció i un model esgotat el feia més permeable, i la música no era una excepció. El Heavy Metal de l'era de les Hair Metal Bands simbolitzava la felicitat, i el mercat negre de discos al cor del Teló D’acer era assortit i variat. Una sèrie de factors van portar al desembarcament de les principals bandes de Heavy Metal americà al nucli del Teló D'acer. Més que l’interès econòmic del promotor del festival, Don McGhee, era el fet de fer-se un rentat d'imatge després d'un escàndol per drogues. El jutge i la presó penjaven d'un fil, per tant què millor que fer un festival en contra del consum de drogues i alcohol mitjançant la seva fundació  anomenada Make A Difference Foundation, amb l’objectiu d’ensenyar als russos com  tractar les addicions (allà les teràpies eren d’electroxoc). Per part de les bandes, la idea era brindar la possibilitat que els russos tinguessin el seu Woodstock particular.

Si, ho heu llegit bé, un festival contra les drogues i l'alcohol amb Ozzy Osbourne i els Mötley Crüe de convidats!. Un contrasentit, al centre d'un Moscou ja trencat en el que es podia palpar l'aire de canvi. Parlar de Rock a la Unió Soviètica era complicat, molt més encara els concerts internacionals, que no arribaven com a conseqüència de la Guerra Freda. Però cap a finals dels 80 l'ambient es va fer més flexible, gràcies a Mijaíl Gorbatxov amb la Perestroika i la Glasnost. Finalment, les set bandes van tocar el 12 i van repetir el 13 d'agost, el mur de Berlín cauria la nit del dijous 9 de novembre. 

Skid Row van obrir el festival, amb actitud i demostrant que tot els sortia rodat en aquells temps, només tenien al mercat el seu disc homònim, editat set mesos abans, però ja tenien els seus hits inicials per defensar-se, Piece Of Me, Big Guns, 18 And Life i Youth Gone Wild. Un gran concert, però eren uns nens nouvinguts en un cartell amb pesos pesants en el millor moment de la seva carrera.

Skid Row - Youth Gone Wild (Moscow Music Peace Festival 12 & 13/08/1989)


Gorky Park eren la quota local del Festival. Formats al 1987, uns mesos abans havien publicat el seu disc de debut homònim, coproduït per Jon Bon Jovi i Richie Sambora. El seu single de més èxit va ser Bang i el que més es va escoltar d'ells a occident, seguit de Try To Find Me. La resta va fregar l’intranscendent, després desapareixerien del mapa, però en aquest concert tocaven a casa, van ser rebuts com a herois, i van tenir els seus cinc minuts de glòria als Estats Units via satèl·lit.

Gorky Park – Bang (Moscow Music Peace Festival 12 & 13/08/1989)


Cinderella va ser un cas particular, tenien la imatge Glam de l'època, estaven al cim de la seva popularitat després del Night Songs (1986) i eren una canonada presentant el seu darrer àlbum Long Cold Winter (1988). Ho van fer entendre de seguida amb Bad Seamstress Blues/Fallin’ Apart At The Seams i Gypsy Road que sortien a menjar-se l'escenari. Impressionant Tom Keifer a la veu i a la guitarra, sembla ser que aquell dia estava a 40 de febre, però el seu nivell de brillantor és brutal. El millor cantant, en les dues jornades, en uns temps en que no hi havia ni “autotunes” ni “samplejats”, la intro vocal del Gypsy Road és d'un altre planeta. Es va ficar tot l'estadi la butxaca.

Cinderella - Gypsy Road (Moscow Music Peace Festival 12 & 13/08/1989)


Ozzy Osbourne arribava amb l’àlbum No Rest For The Wicked (1988) sota el braç i amb la seva banda renovada, acabava de descobrir al fenomen de la guitarra Zakk Wylde, Randy Castillo a la bateria i el seu ex company de Black Sabbath, Geezer Butler al baix. Ozzy sabia que aquest no era un concert més, així que es va barallar per tenir un millor horari i un setlist més llarg. Fins i tot es veu que Bon Jovi li van oferir canviar d'horari. Ozzy va sortir amb llum diürna i va enlluernar al públic rus des de la inicial I Don’t Know, passant per Shot In The Dark i acabant amb els “trallassos” Crazy Train i Paranoid. Tot molt “vuitantero” amb tres concessions a Black Sabbath, Sweet Leaf, War Pigs i Paranoid. 

Ozzy Osbourne - Crazy Train (Moscow Music Peace Festival 12 & 13/08/1989)


Mötley Crüe ja tenia gravat l’àlbum Dr. Feelgood (1989), però sortiria un mes després. Així que van fer com si encara estesin de gira del Girls, Girls, Girls, coristes incloses i  vestides de “moteres”. Un concert contundent i amb la banda a mil per hora, que es va afirmar en el seu repertori més Heavy. Segons Tommy Lee era a primera vegada en la seva història que Mötley Crüe feien un concert sobris, sense alcohol pel mig. Mötley Crüe estaven més que cabrejats amb McGhee, el seu mànager, perquè consideraven que el tio afavoria descaradament a Bon Jovi (que també era el seu mànager). Bon Jovi tindria una pirotècnia que se'ls havia negat a ells i tot va explotar a Moscou quan Tommy Lee va acomiadar a McGhee fotent-li un cop de puny a la cara. La banda es va negar a tornar en el mateix vol d’avió que el mànager. Bon Jovi també acomiadarien a McGhee més endavant.

Mötley Crüe - Girls, Girls, Girls (Moscow Music Peace Festival 12 & 13/08/1989)


Scorpions era l’única banda d’Occident que havia tocat a la Unió Soviètica, deu nits amb les entrades esgotades a Leningrad l’any abans, eren la banda més popular, els segons caps de cartell, i la rebuda va ser espectacular. Un setlist amb els èxits, Rock You Like A Hurricane, Blackout, Big City Nights, Rhythm Of Love, No One Like You i Still Loving You entre d’altres, uns Scorpions en una gran forma i amb la seva formació clàssica, amb l’avantatge de saber que jugaven a Champions. Eren les súper estrelles que tornaven a la Unió Soviètica de nou, saldant així el deute pels concerts cancel·lats que no van poder fer un any abans a Moscou, i de pas, trobar la inspiració per escriure Wind Of Change, posant la banda sonora al final de la Guerra Freda.

Scorpions - Big City Nights (Moscow Music Peace Festival 12 & 13/08/1989)


Bon Jovi eren els caps de cartell, havien arribat a l’estrellat amb l’àlbum Slippery When Wet (1986) i en aquell moment presentaven el New Jersey (1988). El concert és demolidor des de la icònica entrada de Jon Bon Jovi, saludant als fans darrere d'un mur de soldats de l'Exèrcit Roig, entrant des de la passarel·la enmig de l'estadi mentre sonava la base rítmica de Lay Your Hands On Me. Moltes vegades ells mateixos l’han citat com el concert més potent d’aquella gira, destacant la versió de Wanted Dead Or Alive, en la que apareix Richie Sambora amb una guitarra acústica de tres mastils.

Bon Jovi - Wanted Dead Or Alive (Moscow Music Peace Festival 12 & 13/08/1989)


Com a colofó de cada jornada, acabaven amb una Jam Session, improvisant covers com Long Tall Sally de Little Richard entre Scorpions i Gorky Park i al teclat David Bryan de Bon Jovi, Rock And Roll de Led Zeppelin compartit per Mötley Crüe, Zakk Wylde, Skid Row i un convidat especial, Jason Bonham a la bateria, Hound Dog d'Elvis Presley amb Bon Jovi, Cinderella i Scorpions i, Give Peace A Chance de John Lennon amb Scorpions, Gorky Park, Bon Jovi, Skid Row, Mötley Crüe, Zakk Wylde i Jason Bonham.

Wind Of Change, l’himne d’un canvi.

Crazy World (1990)
 


El mànager Doc McGhee va recordar que Klaus Meine havia estat xiulant una melodia a l'autobús, tornant del concert Moscow Music Peace Festival, i a l’endemà, Meine ja havia escrit el gruix del Wind Of Change. Començava amb el record del creuer en vaixell (I follow the Moskva And down to Gorky Park.../Segueixo el Moskva i baixo al Gorky Park...) i continuava a partir d’aquí. 

Scorpions - Wind Of Change


Al cap d’uns mesos va caure el mur de Berlín i el col·lapse de la Unió Soviètica es va desbordar al 1990. Les repúbliques que havien estat absorbides durant el mig segle anterior van passar a ser autònomes. Scorpions es van tancar amb el productor Keith Olsen, que ja havia escoltat Wind Of Change al principi del procés i va dir a la revista Rolling Stone, "Em va posar els pèls de punta, tenia una còpia de la lletra, i era Uauu! una declaració emocional molt forta. Però no era una declaració política, era genuïna". Klaus Meine recorda que primer hi va haver un aspecte de la cançó amb el que va haver de lluitar, "Suposo que vaig començar xiulant perquè, vull dir, toco la guitarra, però no sóc guitarrista, així que, només xiulava i quedava força bé. Vaig tocar-la per als nois i els va agradar la cançó, però no estaven gaire segurs de la part on xiulo". Però es van adonar que cada vegada que provaven alguna cosa diferent per substituir el xiulet (una guitarra o un teclat), la cançó no funcionava tan bé. Al final aconseguirien convèncer a la discogràfica perquè el mantingués. 
Roger Waters havia convidat a diferents artistes a més dels Scorpions a participar en el concert The Wall (Pink Floyd) Live In Berlin del 21 de juliol de 1990, al lloc on abans hi havia el mur de Berlín. Van interpretar, In The Flesh?, la cançó que obria concert. L’altre guitarra dels Scorpions, Matthias Jabs ho recorda al llibre de Popoff, "Vam dir que sí, era una gran idea. Tocar la música d'un altre en un escenari era una cosa que no havíem fet mai abans i aquest concert era el lloc perfecte per tocar. De fet, el més emocionant va ser el fet d’estar allà, perquè mai a la vida havíem tingut l'oportunitat d'anar a aquesta part de Berlín Oriental. Estava just al darrere del mur, la part que anomenaven La Zona De La Mort, terra de ningú, i en aquesta terra de ningú, van muntar l’escenari més gran de la història del Rock". 

Scorpions - In The Flesh? (The Wall - Live In Berlin 1990)


Al novembre de 1990, un mes després de la reunificació d'Alemanya, Scorpions treia al mercat Crazy World (1990). Els dos primers singles, Tease Me Please Me i Don't Believe Her, no van aconseguir el Top 100 als Estats Units. Al gener de 1991, el tercer single, Wind Of Change es va llançar a França i aviat va encapçalar les llistes de tota Europa, arribant al número 1 a 21 països del món. Tot i que Scorpions eren una banda consolidada a les emissores de ràdio de Rock dels Estats Units, Wind Of Change es va estrenar abans a les emissores de música comercial nord-americanes, arribant al número 4, l’èxit més gran dels Scorpions als Estats Units. L'èxit de Wind Of Change encara aniria més enllà, gravant una versió en castellà i una en rus, els ingressos de la versió russa anirien destinats a una organització benèfica infantil. 

Tot i que Wind Of Change va ser un gran èxit mundial, i el quart single, Send Me An Angel, entrava al Top 40, l’àlbum Crazy World “només” aconseguia el número 21 a les llistes, però nou mesos després del seu llançament es convertia en disc de platí. Potser el més impressionant de Wind Of Change, és l’impacta que va tenir en el nucli del poder que va inspirar la seva creació. El president soviètic Mikhail Gorbachov va convidar als Scorpions al Kremlin per xerrar i interpretar Wind Of Change, cosa que Klaus Meine va equiparar com "quan els Beatles es trobaven amb la reina".

Scorpions - Send Me An Angel


Però l'èxit també afectaria a la dinàmica interna de la banda. Quan van gravar l’àlbum següent, Face The Heat (1993), el baixista Francis Buchholz ja havia marxat. Va ser substituït per Ralph Rieckermann, natural d’Hamburg, a prop de Hannover. "Quan vaig conèixer els nois, crec, no només vam tenir una química immediata perquè veníem del mateix origen, on vam néixer, sinó que jo vivia als Estats Units, de manera que ja tenia una mica de sensació cosmopolita en la meva personalitat"

El bateria Herman Rarebell, que formava part de la banda des del 1977, va dir que Wind Of Change va fer que fos exclòs del procés d'escriptura. Mentre Rudolf Schenker escrivia la majoria de la música, Rarebell havia treballat sovint en les lletres amb Klaus Meine, inclosa Rock You Like A Hurricane. Rarebell tambe ho explica en el llibre de Popoff, "Als anys 80, abans de Wind Of Change, tots cinc érem iguals dins la banda, era molt democràtic, qualsevol podia aportar qualsevol cosa. Després va venir Wind Of Change, i aleshores Klaus, per descomptat, va canviar, i ens va dir, nois, jo he escrit l’èxit més gran per vosaltres. Així que a partir d'ara escriuré les cançons. I em va dir, ja no et necessitaré més. A partir d'ara escriuré les cançons perquè tinc una important oferta editorial i no vull compartir aquests diners. Des d'aquell moment vaig saber que estava fora, només era qüestió de temps. Després d'això em va marxar la creativitat". Face The Heat (1993) va ser l’últim àlbum que Herman Rarebell gravaria amb Scorpions, seria substituït pel bateria nord-americà James Kottak.

La teoria de la conspiració del Wind Of Change escrit per la CIA.

El periodista de la revista New Yorker, Patrick Radden Keefe es va proposar descobrir que hi ha la veritat darrere de l’èxit del Wind Of Change i va començar una investigació que es convertiria, fa anys, en el Podcast, Wind Of Change, de vuit parts, després que un amic que treballava per a la CIA li expliqués una història. Presumptament, algú dins de la CIA presumia que l’agència havia escrit la cançó per la banda de Rock Alemanya com a part d’una campanya per accelerar el final de la Guerra Freda utilitzant el Rock, mentre els valors culturals occidentals continuaven infiltrant-se a dins de l’Europa de l’Est. 

Després que Keefe li expliqués a Meine la teoria de la CIA i la quantitat d'entrevistes i investigacions que havia fet per descobrir la veritat que hi havia darrere d'una possible connexió entre els Scorpions i el govern dels Estats Units, Klaus Meine, evidentment va negar que la CIA escrivís el seu èxit Wind Of Change de 1991. "És estrany, ni en els meus somnis més salvatges em podria imaginar la connexió d’aquesta cançó amb la CIA. No ho havia sentit mai, estic molt sorprès. Potser algú es volia apropiar dels crèdits de la cançó?. Definitivament és una història interessant, és una bona idea i crec que seria un bon argument per una pel·lícula, seria genial. Si la CIA tingués una cançó (com aquesta) per enviar un cantant i... posar-lo darrere del Teló D’acer, això tindria sentit. És una mica estrany pensar en això. Però per altra banda, en gran part subratlla el poder de la música. De sobte, la meitat de Rússia xiula Wind Of Change i no saben per què".

Fins i tot Keefe va admetre que després de tots els seus anys d'investigació, no creia que hi hagués cap tipus de connexió. Per la seva banda, a Klaus Meine la història li va semblar divertida. "Simplement demostra que aquesta música era molt més poderosa  que la música que escoltem de vegades a la ràdio, o ballant, o fent l'amor. També hi ha música que et pot tocar profundament, i música que, òbviament, et pot fer canviar. Aquesta teoria és una broma. No m'ho prenc seriosament. Estic impressionat per l’impacta que la meva cançó ha tingut al món. Sempre ens sorprèn quan anem a llocs allunyats i veiem el que significa. Però aquesta cançó tenia la seva pròpia vida i la seva història". 

La història de l’origen del Wind Of Change de Klaus Meine ha estat sempre la mateixa des de fa dècades, després d’actuar al Moscow Music Peace Festival juntament amb Mötley Crüe, Bon Jovi, Ozzy Osbourne, Cinderella i Skid Row, Meine es va inspirar en l’abast dels canvis culturals que havien passat a la Unió Soviètica des de la seva visita l’any anterior.
Scorpions continuen tocant Wind Of Change regularment, incloent una repetició de la “performance” per Gorbatxov al 2011 pel seu 80è aniversari. Els fans a Alemanya fins i tot la van nomenar cançó del segle al 2005. Les circumstàncies geopolítiques que van originar l’èxit formen part de la història, però el seu missatge és universal. “A Scorpions tenim una dita, Amor, Pau i Rock'n'Roll. L'amor el representa Still Loving You. El Rock el representa Rock You Like A Hurricane. I la pau?, això és pel Wind Of Change. Aquest és el missatge de la cançó. És una cançó sobre el desig de que la gent de tot el món visqui en pau. I ha arribat a la gent de tot arreu del món".


 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació