It's Only Rock'n'Roll

Deep Purple: Re inventar-se amb la nova formació Mark III i l’àlbum Burn (1974)

AC/DC
per Pep Saña, 2 de desembre de 2020 a les 18:57 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de desembre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Al 1973, Deep Purple substituïa el seu cantant Ian Gillan per un desconegut David Coverdale. Després es re inventarien creant un dels àlbums més subestimats del Hard Rock, Burn (1974). 

"Seré sincer, va ser una feina molt dura quan vaig substituir a Jesucrist com a cantant de Deep Purple". Si, jo també vaig dubtar quan ho vaig llegir. David Coverdale estava dient que la banda de Hard Rock més gran de la Gran Bretanya tenia llogat el Fill de Déu com a cantant?. Seria aquest el significat de la Bíblia que diu que Ell convertia l’aigua en vi?. Alguna vegada un humil roquer de Natzaret (no el cantant de la banda Nazareth) va compartir el mateix escenari amb Ritchie Blackmore, el guitarrista de Deep Purple?. I, si és així, com se les va arreglar Sa Santedat amb la “sinistra” tècnica i els trucs de “màgia negra” de Blackmore?. Però, de sobte, ho vaig entendre, David Coverdale no s’havia tornat religiós. De fet, feia una broma en referència a Ian Gillan, que abans d’estar amb Deep Purple, era el Jesucrist a la gravació original del musical Jesus Christ Superstar d’Andrew Lloyd Webber i Tim Rice. 


Ian Gillan es va incorporar a Deep Purple a l'estiu de 1969 substituint a Rod Evans, era l'inici de la formació coneguda com Mark II de la banda (al mateix temps el baixista Roger Glover també substituïa a Nick Simper). Quatre anys després, David Coverdale un total desconegut, es presentava a una audició abillat amb una ampolla de whisky a la ma, una enorme sivella de cinturó i amb els nervis a flor de pell. Malgrat la manca total d’experiència, va ser l’home seleccionat  per substituir a Ian Gillan (O a Jesucrist, atesa la posició semblant al Messies d’aquest últim).

No és que Coverdale fos la primera opció com a cantant de la versió pel Mark III de Deep Purple. Si Ritchie Blackmore s’hagués sortit amb la seva, el lloc de cantant principal hauria estat per a Paul Rodgers de Free. I posats a imaginar, Phil Lynott de Thin Lizzy també formaria part de la banda, substituint al baixista Roger Glover que també havia deixat Deep Purple, però la combinació vocal única que buscava Ritchie Blackmore la va trobar en l’excepcional baixista i cantant Glenn Hughes. Com que aquesta és una història una mica complicada, millor anar pas a pas. El rastre de les circumstàncies que van portar a que David Coverdale (i el baixista i vocalista Glenn Hughes, no s’ha  d’oblidar) es convertissin en membres de Deep Purple comença al desembre de 1972, quan Ian Gillan avisa de la seva intenció de deixar la banda en sis mesos. Ian Gillan havia decidit avisar amb antelació perquè, "Ningú es pugui aprofitar injustament de la situació", afirmava misteriosament fa més de tres dècades. 


El 1972 havia estat un any molt productiu per a Deep Purple, al març sortia al mercat l’àlbum Machine Head (1972), un dels més influents pel desenvolupament del Heavy Metal i el de més èxit de la banda, amb cançons tant icòniques com, Highway Star, Smoke On The Water, Lazy, Space Truckin’ o When A Blind Man Cries, i entre juliol i octubre van gravar l’àlbum Who Do You Think We Are! (1973) que inclou l’èxit Woman From Tokyo, amb un estat d'ànim irritable per dir-ho suaument, a més de passar bona part del temps de gira pels Estats Units. Al desembre de 1972 sortia al mercat l’icònic àlbum Made In Japan, el doble àlbum en directe gravat aquell mateix agost en la seva primera gira pel Japó. 

Deep Purple - Smoke On The Water (Live In Tokyo, Japan 1972)


Deep Purple - Highway Star (Live In Copenhagen 1972)


Deep Purple - Lazy (Live In Japan 1972)


De la mateixa manera que les vendes de discos i l’afluència als concerts augmentaven ràpidament, les relacions entre els membres de la banda es desintegraven en inversa proporció. L’enfrontament més gran era entre Gillan i Blackmore, no es podien veure. Al mateix temps, el treball de la banda començava a donar els seus fruits, al 1973 la llista americana de vendes Billboard proclamava Deep Purple com el principal venedor de discos de l’any. Però això no era motiu de celebració en una banda que amenaçava d’implosionar. El teclista Jon Lord, per exemple, es queixava que la música de Deep Purple s’havia estancat, mentre que Blackmore contínuament atacava a Gillan i estava fart de la situació, "Estic escrivint el vuitanta per cent de les cançons, però la pasta es divideix entre cinc, no em respecten". De fet, Ritchie Blackmore havia estat el primer en pensar a marxar quan, a finals de 1971, havia organitzat en un estudi una trobada amb el bateria de Deep Purple, Ian Paice i l’esmentat Phil Lynott. El nou projecte es deia Baby Face i Blackmore en va parlar obertament a la premsa musical de l’època, per desesperació de Gillan. Ian Gillan encara es va emprenyar més quan Blackmore va començar a dir a tothom l’admiració que tenia cap a Paul Rodgers com a cantant. 

Sobre Baby Face, Ian Paice avui en dia encara recorda que, “Realment va sorgir quan Ritchie i jo reflexionàvem sobre la idea de provar alguna cosa en format trio. Ens agradava la idea del format trio perquè et dóna molta llibertat, has d’omplir tots els forats, no tens on amagar-te. Tots dos pensàvem que la veu de Phil Lynott era genial i la seva imatge admirable. Així que els tres vam decidir intentar aconseguir alguna cosa a l’estudi. Però el resultat va ser que, en aquell moment, tot i que Phil tenia un aspecte fantàstic i cantava molt bé, el baix no el tocava gaire bé. Va millorar molt, molt ràpid, però al principi va tenir molts problemes per afinar i mantenir el ritme. Ens vam divertir, però això va ser el més lluny que vam arribar. Ritchie i jo ens vam adonar que era molt difícil, rítmicament, que funcionés, tot i que el so de la veu de Phil era genial. No sé què va passar, però aquelles cintes es van perdre en la boira del temps, potser l'estudi les va esborrar. Això és tot, només volíem veure si ens podíem divertir una mica amb el format trio per una altra banda. Mai es va pensar en voler suplantar a Deep Purple”.

Però la veritat és que Baby Face va sembrar la llavor de la profunda discòrdia, i quan Ian Gillan va anunciar la seva intenció de deixar Deep Purple més o menys un any després de les sessions de Blackmore, Paice i Lynott, estava segur que marcaria la desaparició de la banda, "Tindríem de deixar-ho, ara que els hi portem avantatge", va insistir en aquell moment. 

Que la banda es mantingués intacta (tractant-se de Deep Purple, aquestes coses són relatives) era més una qüestió de pressió del mànager pels contractes signats que qualsevol altra cosa. Amb a la sortida de Gillan (l’últim concert de Deep Purple de la formació Mark II va ser a Osaka, Japó el 29 de juny de 1973) i amb Blackmore i Paice aparentment encara remorejant sobre voler tirar endavant el projecte Baby Face amb Lynott (i potser fins i tot afegint a Paul Rodgers també) el mànager de Deep Purple va fer un acostament d’amagat a Jon Lord i al baixista Roger Glover. Els hi va preguntar si estarien interessats en mantenir Deep Purple sense Gillan, Blackmore i Paice, però amb tres membres nous. Lord, per la seva part, va xiuxiuejar i va dir que ja havia estat sospesant les opcions de deixar Deep Purple per unir-se al seu antic company Tony Ashton, de Ashton, Gardner & Dyke, famosos pel seu èxit Resurrection Shuffle... (potser ja serien masses connexions amb Jesucrist!). Mentrestant, els rumors s’havien fet tant grans que el mànager de Thin Lizzy es va veure obligat a emetre un comunicat  a la premsa desmentint el projecte Baby Face, afirmant que Phil Lynott no tenia cap intenció de gravar amb Blackmore i Paice. Però, tot i així, els rumors no paraven.

Lord i Glover finalment van acordar amb els seus mànagers contemplar la possibilitat de mantenir Deep Purple com un negoci en marxa. Però aleshores es desencadenaria una intrincada sèrie d’esdeveniments en els que Glover es va veure fora de Deep Purple, Lord canviava les seves lleialtats i Blackmore i Paice agafaven el poder dins de la banda. El moment crucial va ser a l’abril de 1973, quan, tornant d’una improvisada mini gira pels Estats Units, Ritchie Blackmore, Jon Lord i Ian Paice van veure un concert del trepidant “Power Trio” britànic, Trapeze, al Whisky A-Go-Go a Los Angeles. Jon Lord i Ian Paice eren fans de Trapeze, especialment de l'impressionant baixista de la banda, Glenn Hughes, un autoproclamat "Fornit jove del nord amb un cul apretat" de Cannock, Staffordshire. Amb l’aprovació de Ritchie Blackmore, es van desencadenar els esdeveniments. Al maig, en un altre concert de Trapeze a Londres, Jon Lord li va preguntar a Glenn Hughes si li agradaria unir-se al nou Deep Purple. Però Glenn va dir que no hi estava interessat i que preferia quedar-se amb els seus companys de banda de Trapeze. Glenn Hughes ho recordava en una entrevista, "Al 1973, la meva banda Trapeze gairebé tocava l’èxit, estàvem venent de cinc a vuit mil entrades als estats del sud dels Estats Units, el nostre segell nord-americà London Records, que també tenia a ZZ Top en aquell moment, volia apostar més per nosaltres fent molt més màrqueting i promoció, estàvem a prop d'alguna cosa gran i ens anava molt bé”

El que va fer que Glenn Hughes canviés d'opinió i s'unís a Deep Purple va ser tant l'atractiu de la pasta ("Smoke On The Water era la cançó més escoltada de tot Estats Units, de sobte vaig veure molts diners") com la perspectiva d'estar en una banda amb Paul Rodgers. "M'havia fet amic de Jon Lord i Ian Paice, tot i que Ritchie Blackmore era fosc i misteriós i no sabia com agafar-lo. En qualsevol cas, vaig veure tocar Deep Purple al Felt Forum de Nova York i van estar genials. Em van explicar que Ian Gillan marxava i que volien aconseguir Paul Rodgers per substituir-lo, quan van exposar-me els seus plans, segurament és el que em va fer decidir. M’emocionava la possibilitat de poder cantar amb Paul Rodgers. Estic segur que a David Coverdale no l’importa que digui això"

Un altre problema, explica Glenn Hughes, va ser que, “Va ser difícil entrar dins l’esperit Deep Purple, era un Rock molt bàsic per a mi. Quan Deep Purple em va oferir la feina la primera vegada, tenia una mentalitat molt diferent com a músic. Si escoltaves temes de Trapeze com Coast To Coast o Will Our Love End, en aquell moment transitava pel camí del Soul i la música d’arrels. Per descomptat, no estic criticant a Deep Purple  perquè, òbviament, m’ha anat molt bé al llarg dels anys, és només que, jo anava en una altra direcció”

Ian Paice en una altra entrevista ho explicava, “Hi havia un munt de bandes decents aleshores, però realment només uns quants músics eren molt, molt bons. Evidentment, Glenn tenia una d’aquestes veus que destaquen, però no era el so que Ritchie veiés com una veu principal pel que tenia en ment. Així que, per molt bo que fora Glenn, i era i continua sent un gran cantant, no va acabar de ser una cosa per la que Ritchie sentia que volia escriure música. Blackmore estava molt interessat en Glenn Hughes com a baixista, i com a corista, bé, corista no és el terme correcte perquè el menysté massa, sinó com un so més. Ritchie sentia que després Gillan, que era una veu molt Rock’n’Roll, no volia anar pel camí Soulful que era Glenn, si no que mirava més cap a un so Blues. Una veu de tipus timbre masculí molt més baixa”. Hughes reafirma les paraules de Ian Paice, "Devien veure i saber que jo era el baixista i cantant, crec que Ritchie era l'únic que dubtava. La veritat és que Blackmore volia al cent per cent a Paul Rodgers, volia que fos el cantant de Deep Purple, i jo com a baixista que també podia cantar era un gran plus per la banda”.

Roger Glover es va trobar de cop i volta al carrer, víctima d’un dels habituals canvis d’humor de Ritchie Blackmore. Va tenir la sensació que el feien fora de Deep Purple d’amagat i es va enfrontar al co-mànager de la banda, Tony Edwards, que li va dir que Blackmore havia canviat d'idea i que després de tot havia decidit quedar-se com a guitarrista de la banda, però amb la condició que Glover marxés. Roger va quedar desconcertat, no tenia ni idea de que hagués fet res malament. “Què està passant?, què he fet malament?. No em fotran al carrer, marxaré jo”. Però Roger Glover no va marxar del tot, va assumir la direcció de la divisió discogràfica A&R a Purple Records i va començar la seva carrera en solitari i com a productor musical d’artistes com Status Quo, Ian Gillan Band, Nazareth o Judas Priest entre d’altres.

Tot i les maquinacions de Ritchie Blackmore, el seu pla mestre va fracassar. Sense deixar-se impressionar pels rumors de la premsa musical de que havia acceptat unir-se a Deep Purple (només havia acceptat parlar-ne), Paul Rodgers amablement va rebutjar l’oferta de la banda. Ian Paice en parlava, "Vam preguntar a Paul si volia la feina, però en aquell moment acabava de començar amb Bad Company, de manera que aquesta idea no va durar gaire. Però Paul Rodgers hauria encaixat a Deep Purple, almenys fins a la primera baralla. No és que entréssim en pànic en aquell moment, només ens vam adonar que no valia la pena precipitar-se. Potser estava en el destí que trobaríem algú nou. I això va ser bàsicament el que va passar, vam començar a anunciar-nos a tota la premsa musical i van començar a entrar centenars i centenars de cintes. Ningú no sabia per quina banda era la vacant de cantant, perquè no vam dir que fos per a Deep Purple , però tothom se’n va adonar al moment. Així que, la gent va pensar que si enviaven una cinta, potser arribaria a algú de nosaltres". 

Un desconegut de 21 anys, anomenat David Coverdale, es va proposar ser el nou cantant de Deep Purple, va empaquetar una cinta amb demos i la va enviar a les oficines de la banda a Londres. Coverdale també va adjuntar una foto seva, de quan era un noi prim i vestit amb un uniforme de boy-scout!. "La foto estava en un marc a la llar de foc de la meva mare, no tenia cap més foto, aquesta era la conclusió, així que quan vaig enviar la cinta de demos, va ser amb aquella mentalitat de Yorkshire, de, oh merda!. Només esperava recuperar la foto, en cas contrari, la meva mare s’hauria enfadat molt”

Ian Paice recorda perfectament la cinta de Coverdale, "Era  horrible. Hi havia quatre cançons i David sonava bàsicament com Scott Walker (un estil entre Jacques Brel i Sinatra). Cantava en aquell estil molt... bé, estil Scott Walker. No es pot dir d’una altra manera. Però hi havia una cançó en la què pujava una octava, només tres o quatre compassos, i la seva veu va començar a sonar. Vaig pensar, bé, aquí hi ha alguna cosa, n'hi havia suficient per portar-lo i comprovar-ho. Quan va arribar el David, parlem d’un noi que estava treballant en una botiga de roba i que de sobte està en la posició d’aconseguir feina en una banda de molt èxit, estava extremadament nerviós. I també presentar-te a una botiga de roba no és el mateix que plantar-te en un escenari. Així que, David estava grassonet, un tall de cabell força estrany, roba molt estranya i un bigoti que no li feia cap justícia. Però a part d’això, el que buscàvem era la veu, tot el demés sabíem que es solucionaria per si sol. Òbviament, David estava molt ansiós i nerviós, va entrar brandant una ampolla de whisky mig buida, havia begut però vam fer algunes coses a l’estudi i el vam deixar que es relaxés i deixar córrer el temps”

Coverdale dubta que la seva fos la pitjor cinta que va rebre Deep Purple, “Ian Paice em va dir que una demo era d’un tio tocant Black Night al piano amb un dit, era tan dolenta que es partia de riure i la carta que l’acompanyava deia: Estimat Deep Purple, no sóc molt guapo, però la meva mare creu que sí”

Però, amb la impressió o no de l’estil Scott Walker, Deep Purple sabia que havien trobat el seu home. Glenn Hughes, fent una revelació sorpresa va dir, “Sabíeu que només vam fer una audició a un cantant?. Només una audició i va ser a David, així que, mai vaig arribar a escoltar cap de les altres cintes de demos, el rumor era que n’hi havia centenars, però no n’estic tan segur. Tot el que sé és que Ritchie Blackmore volia a Paul Rodgers i no va poder aconseguir-lo. No obstant això, David era un tio de Yorkshire i Rodgers també era d’allà (Middlesbrough), es sabut que David va estar influenciat per Free, es pot escoltar a la seva veu. Això no és res dolent perquè Paul Rodgers és un gran cantant i crec que ho vam encertar de ple amb el David".

Tot i els seus nervis a l’audició, David Coverdale afirma que, “No vaig sentir el pes de l’herència de Deep Purple, en absolut, als tios de Yorkshire no ens passa això. Mai em van fer sentir que no fos benvingut per part de ningú i la banda mai em va demanar que recrees aquesta o aquella cançó, ni que fes això o allò. M’hauria agradat molt haver fet Child In Time, però ells estaven en, no, no, deixem això i seguim endavant. La banda va estar meravellosa amb mi, no hauria pogut demanar una millor entrada en aquell manicomi. Aleshores, no tenia ni idea de l’ increïblement global i enorme que era Deep Purple”. 

I aclareix, "El més estrany és que quan vaig començar a petar-ho a Amèrica (amb Whitesnake) gairebé ningú sabia que havia estat a Deep Purple. Per descomptat, hi havia una gran manca de “deures” per part dels periodistes amb qui parlava, i estava molt content només parlant de la “Serp” (Snake). Però per mi sempre era sorprenent tornar a Europa i la primera pregunta que algú em faria a Romania seria, Perquè als Estats Units, Led Zeppelin era com el Papa, però Deep Purple era el Papa a Europa?. Això sempre em fascinava"

Després d’estar sotmès a l’examen de Deep Purple, sobretot al de Ritchie Blackmore, Ian Paice va portar a Coverdale a l’estació de tren. "Vaig comprar un bitllet en primera classe a Darlington, per fer-me passar el caprici. Quan vaig arribar a casa hi havia una pancarta a sobre la porta del pis que deia: Benvingut a casa, súper estrella. Passaven  els dies i no em deien res, els hauria matat!, merda!. Vaig començar a donar excuses als meus amics com, bé, he estat pensant, ja sabeu, Deep Purple tampoc són els meus preferits... ha ha!”

A Coverdale li van oferir formalment el lloc de cantant de Deep Purple una setmana després de la seva audició, els set dies més llargs de la seva vida. Ian Paice tenia clar que, "No ho crèiem gaire arriscat el fet d’agafar un desconegut, estava força calculat. Veiem que n’hi havia prou amb la veu del David per ser el frontman i poder defensar-se per si mateix. I com que el timbre de veu del David era tan diferent al de Gillan, no hi podia haver comparació. No era com intentar substituir un Ian per un altre Ian".

Deep Purple passava de les burles de la premsa musical que deia que s’havien tornat bojos cometent l’error de contractar a un dependent d’una boutique de roba per ser el  cantant. El que si que la banda veia és que Coverdale era el més grassonet de tots, li feia falta perdre uns quilets, i ràpid. A David li van receptar unes “pastilles per aprimar" de (segons diu ell mateix) "Un metge molt acomodat de Harley Street". “Era horrible, no m’han agradat mai les amfetamines... bàsicament, aquest tipus de coses (pastilles per aprimar) són amfetamines, acceleren el teu sistema per no tenir gana. Així que vaig estar “enxufat” gairebé tot el temps, mentre fabricàvem el Burn. De fet, fa poc vaig veure fotos meves d’aquella època i no em veig tan malament, crec que era més una paranoia del co-mànager John Coletta. Com que Gillan era considerat un tio guapo, també volien que m'afaités el bigoti i em canviés aquell tall de cabell tant estrany, de manera que necessitaven arreglar-me una mica".

Burn (1974)

El 9 de setembre de 1973, la nova formació coneguda com Mark III de Deep Purple va començar la feina de composar i assajar al castell de Clearwell a Gloucestershire. David Coverdale seria presentat oficialment com el nou cantant quinze dies desprès, el 23 de setembre, l’endemà del seu 22è aniversari. Més endavant, el 3 de novembre, la banda va volar a Montreux, Suïssa i van començar a gravar el que seria l’àlbum Burn el dia 8, a la unitat mòbil dels Rolling Stones amb l’enginyer habitual de Deep Purple, Martin Birch. La banda avançava despresa, entregant pràcticament una cançó per dia, tornant després al Regne Unit per fer les mescles a l’estudi de Ian Gillan.

Burn (1974) va marcar l’inici d’una nova i emocionant orientació per Deep Purple i els dos nous membres, David Coverdale i Glenn Hughes, van tenir un impacte immediat. El primer va aportar un potent esperit Blues i el segon un Funk avantguardista, i per acabar-ho d’arrodonir, els dos es complementaven a la perfecció en una intrincada interacció vocal que va elevar a la banda a un altre nivell, diferenciant clarament Burn dels èxits gravats amb Ian Gillan com a únic cantant amb la formació Mark II de Deep Purple.

Deep Purple - Burn (Live In California Jam 1974)


Glenn Hughes recorda, "Amb Burn em vaig sentir com a casa, particularment amb els temes més de sensacions, més genials, com Sail Away. Quan David i jo cantàvem aquesta cançó, com sabeu ell cantava el primer vers i jo el segon, seguíem des d’allà, això és el que explicava els dos cantants diferents, David era el registre Bluesy més baix i Glenn Hughes el registre Soulful més alt. Aquest és el significat del doble cantant principal”. Però Ian Paice aclareix "Inicialment estava bastant controlat, perquè hi ha certes maneres d’actuar dels nois nous que no fan els vells. Com a nois nous, ells eren (Coverdale i Hughes) molt, molt, eh... bé, van fer el que se'ls va demanar. I si realment sempre estaven d’acord al cent per cent, seguien fent el que se’ls demanava, perquè funcionava així, ja se sap".

Deep Purple - Might Just Take Your Life (Live In California Jam 1974)


A Ian Paice li van preguntar on encaixava Burn dintre de la discografia de Deep Purple i si el considerava com un dels millors àlbums de la banda, "Considero que Burn té cançons molt i molt bones, i crec que com a punt de partida desprès de la sortida de la formació del Mark II, és molt potent. No intentava ser el fill del Machine Head ni el fill del In Rock, era la seva pròpia declaració d’intencions. Crec que només això sol ja va ser una cosa molt valenta i això és el que el fa perdurar”.

A més del Burn, tema homònim de l’àlbum, un altre tema destacat és el monstruós i melancòlic, Mistreated, (una cançó que transcendiria a Deep Purple i que desprès es convertiria en un dels punts àlgids al setlist dels futurs directes de Whitesnake i de Ritchie Blackmore’s Rainbow), els dos nois nous havien gravat una expansiva secció coral que no va aparèixer a la versió final de la cançó. Blackmore es va queixar que la seva guitarra s’estava tapant i la gravació de Coverdale i Hughes es va desestimar. Ian Paice tenia la seva opinió al respecte, “Aquesta sempre és la queixa d’ algú que pensa  que el seu instrument és més important que el dels altres. En aquell moment, Ritchie potser tenia raó, no ho sé, però una cosa és segura, a l’àlbum Burn, les veus van començar a omplir molt més espai. Només tens el cent per cent del so i, si una cosa és més gran, l’altra ha de ser més petita”. Finalment, Mistreated es va convertir en l'única cançó del Burn en la que Coverdale només canta ell. “Sentia que Mistreated agafava una direcció fantàstica i Ritchie s’hi va interposar. Glenn i jo haviem fet la nostra feina vocal i sonava espectacular. Era èpic. Però Ritchie tenia tota la raó de que no podies escoltar la guitarra si tenies les veus massa destacades"

Deep Purple – Mistreated (Live In California Jam 1974)


Deep Purple - You Fool No One (Live In California Jam 1974)


L’àlbum Burn va sortir al mercat el 15 de febrer de 1974, va arribar al número 3 a les llistes del Regne Unit i al número 9 als Estats Units. 

La primera gira de la nova formació Mark III de Deep Purple va començar als Estats Units el 3 de març de 1974 a Detroit, Michigan, només quinze dies desprès de sortir l’àlbum Burn. El punt més àlgid d’aquesta gira tindria lloc el 6 d'abril de 1974 al Califòrnia Jam Festival, aquest concert encara ara, té el rècord d’audiència més gran en la història de Deep Purple. Per si us ve de gust revisar-lo, aquí us deixo l’enllaç de l’article que en vaig fer l’1 de juliol de 2015.

Deep Purple: California Jam 1974...i la venjança de Ritchie Blackmore.

A finals d’abril de 1975, poc abans que Ritchie Blackmore abandonés Deep Purple, la banda gravava l’altre dels seus icònics àlbums en directe, Made In Europe (1976), va sortir al mercat un any desprès, quan la banda ja s’havia separat.   

Deep Purple, la reunió de la formació clàssica Mark II, Perfect Strangers (1984) 


Octubre de 1984, després d’anys de falsos intents, rumors i insinuacions, la versió més clàssica, el Mark II de Deep Purple es va tornar ajuntar. Tot i que, sens dubte, va ser un Mega esdeveniment de la història del Rock, la reunió no va acabar de captar al públic comprador de discos de la manera que s’esperava. En lloc d’un entusiasme desfermat, es va detectar tant per part del públic com de la premsa, una sensació de precaució i una actitud com de, bé, un gran esdeveniment que s’hagin reunit, ara que gravin i ens ensenyin el què poden fer. Doncs bé, Gillan, Blackmore, Glover, Lord i Paice van fer exactament això, editar el seu àlbum de retorn, Perfect Strangers (1984). Un disc segur, sòlid i magnífic. Deep Purple feia aquell seu so fàcil, sense complicar-se, tornaven pel camí del Machine Head. Perfect Strangers era un Rock sofisticat tocat amb una habilitat virtuosa. Amb la perspectiva dels anys, la tornada de Deep Purple va ser, si no en el millor, sens dubte molt a prop del seu millor moment. Gran part del públic tenia els seus dubtes i les seves reserves sobre la reunió de la formació Mark II de Deep Purple, encara menys al dret d’existir en l’era dels sintetitzadors i l’exagerat món del Pop dels anys vuitanta. 

Els cinc estaven junts de nou i, el sentiment principal era com si la família es tornés a reunir després d’una dècada separats. La primera vegada, la formació del Mark II havia implosionat després de l'àlbum Who Do You Think We Are (1973), el cantant Ian Gillan va marxar i el baixista Roger Glover, va ser despatxat, sent substituïts per David Coverdale i Glenn Hughes. Els diners poden ser la gran raó per la qual es va produir la reunió, Ian Gillan, per exemple, s’havia pessigat els dits quan es va unir breument a Black Sabbath per a l’àlbum Born Again (1983), en una entrevista va revelar que, “Va ser brillant. Maleïdament sensacional... fins que el van mesclar i el van destrossar    totalment. Vaig marxar de vacances després que l’haguéssim acabat de gravar, estava molt content. Quan vaig tornar de vacances, vaig veure que m’havien enviat un paquet amb 20 àlbums del Born Again. Al veure la portada vaig vomitar. Vaig posar el LP al tocadiscos i em va fer fàstic. Era només puta “basura”. De ràbia, els vaig anar trencant un per un”. En menor mesura, també Ritchie Blackmore amb les darreres formacions de Rainbow. Però també hi havia altres raons darrere de la reunió del Mark II. Hi havia un desig fervent d’injectar una mica de classe al Rock’n’Roll. Hi havia la voluntat de demostrar que la  banda encara podia facturar bona música després de tots aquells anys al desert. Hi havia una gran sensació de retrobar-se amb els amics perduts desprès de tant temps separats, i sobretot hi havia l’alegria de tornar a tocar junts altra vegada.

Roger Glover també explicava què és el que el va convèncer per tornar-se a unir a Deep Purple desprès de la seva sortida traumàtica al 1973. “Bé, durant sis anys més o menys m’hi vaig oposar rotundament. Vaig anar a la reunió inicial que vam tenir, en una mena d’estat d’ànim del 50/50. Però quan finalment ens vam asseure al voltant de la taula, els cinc, sona estúpid, però a l’instant vaig poder detectar una certa sensació de màgia, una espurna d’emoció a l’atmosfera. Així que de cop vaig passar del 50/50 al 70/30. I després, després d’haver passat una estona tocant junts, em vaig convertir en un 100% favorable. Realment, em sentia bé. La separació de la formació Mark II no va ser agradable, estava plena de tot tipus de tensions, però sempre vaig sentir ... Dit d’una altra manera, és com quan estàs menjant i algú et pren el plat però encara tens gana. Suposo que vaig sentir, amb Deep Purple, que en el fons del meu cor em volia acabar aquell menjar. Però el cap em deia que podria ser un error perquè el menjar es podria haver refredat. La veritat, la raó per la que ara sóc aquí és perquè em vaig divertir quan ens vam conèixer i ens vam ajuntar i vaig sentir que, sí, teníem alguna cosa bona per dir. Deep Purple és com una vella història d’amor i l’amor pot estar molt a prop de l’odi. Hem passat pels nostres moments bons i dolents i sí, estic segur que aquest cop tornarà a ser el cas. Però hi ha d’haver friccions, es normal. La fricció va ser la causa que va separar aquesta banda al 1973, però la fricció també va ser la que ens va donar l'èxit que vam tenir aquell any. Com dic, és amor i odi. Quan és amor serà molt bo, quan és odi probablement serà desastrós”. 

Jon Lord hi afegia, “Quan finalment vam aconseguir tornar-nos a reunir després de tots aquests anys de rumors i falses reunions, he de reconèixer que em vaig començar a sentir molt emocionat, no només per mi, sinó per la industria musical. La gent deia: Ei  una d’aquelles bandes de Rock Clàssic torna a tocar i a fer gires!. No és cap afirmació egoista, només una declaració de com em sentia aleshores. De fet, encara em sento així. Estic content de tornar, perquè crec que d’alguna manera, podem ajudar. Sona estrany, ho sé. Només vull dir que perquè tornem a estar junts, no és que canviarem el món ni res d’això, però aportarà alguna cosa una mica més agradable al món de la música. Sé que això pot semblar trillat, però és el que crec”.
 

Les paraules de Roger Glover van resultar increïblement profètiques. Tot i l’èxit de la banda  en la que seria la seva gira més triomfal, la de la reunió desprès de l’aclama’t Perfect Strangers de l’any abans, sobretot en el plujós i enfangat festival de Knebworth al 1985, el reunit Mark II de Deep Purple només gravaria un disc més, The House Of Blue Light (1987), abans de tornar-se a separar. Aquesta formació es va tornar a reunir breument per un tercer intent a principis dels 90, però tampoc va durar. Finalment l’encarnació del Mark II de Deep Purple va passar a millor vida, però la banda continua vivint. I això és Deep Purple.

Deep Purple - Perfect Strangers (Live In Melbourne 1984)


Deep Purple - Knocking At Your Back Door (Live In Melbourne 1984)


Deep Purple - Strange Kind A Woman (Live In Melbourne 1984)


A les diferents formacions de Deep Purple, se les coneix popularment com a Mark,  seguit d’un numero romà, aquest és el seu arbre genealògic: 

Mark I (1968-1969)

Ian Paice - Bateria
Ritchie Blackmore - Guitarra
Jon Lord - Teclats
Rod Evans - Veu
Nick Simper – Baix
Àlbums d’estudi: Shades Of Deep Purple (1968), The Book Of Taliesyn (1968), Deep Purple (1969)

Mark II (1969-1973) (1984-1989) (1992-1993)

Ian Paice - Bateria
Ritchie Blackmore - Guitarra
Jon Lord - Teclats
Ian Gillan – Veu
Roger Glover - Baix 
Àlbums d’estudi: In Rock (1970), Fireball (1971), Machine Head (1972), Who Do We Think We Are (1973), Perfect Strangers (1984), The House Of Blue Light (1987), The Battle Rages On (1993)

Mark III (1973-1975)

Ian Paice - Bateria
Ritchie Blackmore - Guitarra
Jon Lord - Teclats
David Coverdale - Veu
Glenn Hughes – Baix i veu
Àlbums d’estudi: Burn (1974), Stormbringer (1974)

Mark IV (1975-1976)

Ian Paice - Bateria
Tommy Bolin – Guitarra i veu
Jon Lord - Teclats
David Coverdale - Veu
Glenn Hughes – Baix i veu
Àlbums d’estudi: Come Taste The Band (1975)
Entre març de 1976 i abril de 1984 Deep Purple van estar separats

Mark V (1990-1992)

Ian Paice - Bateria
Ritchie Blackmore - Guitarra
Jon Lord - Teclats
Joe Lynn Turner - Veu
Roger Glover - Baix 
Àlbums d’estudi: Slaves & Masters (1990)

Mark VI (novembre 1993-juliol 1994)

Ian Paice - Bateria
Joe Satriani - Guitarra
Jon Lord - Teclats
Ian Gillan - Veu
Roger Glover - Baix 

Mark VII (1994-2002)

Ian Paice - Bateria
Steve Morse - Guitarra
Jon Lord - Teclats
Ian Gillan - Veu
Roger Glover - Baix 
Àlbums d’estudi: Purpendicular (1996), Abandon (1998)

Mark VIII (2002-Actualitat) 

Ian Paice - Bateria
Steve Morse - Guitarra
Don Airey - Teclats (Jon Lord es retira, cansat de les gires. Moria al 2012)
Ian Gillan - Veu
Roger Glover - Baix 
Àlbums d’estudi: Bananas (2003), Rapture Of The Deep (2005), Now What?! (2013), Infinite (2017), Whoosh! (2020)



 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació