A LA VORA DEL FOC

Una pinzellada de color

per Xavier Gonzàlez-Costa , 6 de setembre de 2020 a les 16:40 |
Il·lustracions: Bet Calderer / Text: Xavier Gonzàlez-Costa
Ja fa molts anys, en una gran ciutat hi vivien dos joves que estaven absolutament enamorats. No eren pobres, però havien de treballar d'un cap de dia a l'altre per poder arribar a final de mes. Tanmateix, això no era el més important: s'estimaven, i la resta de l'existència, als seus ulls, portava el vestit transparent de la indiferència. Per a ells, el seu amor era una pinzellada de color enmig d'un paisatge en blanc i negre.

El dia que van formalitzar la seva relació, en acabar el ritus que segellava per sempre els seus sentiments, algú que els volia bé se'ls va acostar per fer-los-hi a mans el seu present. Era un esqueix. L'esqueix d'un arbre, que va acompanyar de les següents paraules: "Planteu-lo. Planteu-lo i feu-lo créixer. No l'abandoneu mai. Aboneu-lo amb il·lusió i regueu-lo amb esperança. Compartiu-lo, i podreu mirar-vos als ulls fins a la fi dels vostres dies".


Pel mateix temps, en aquella mateixa ciutat però en un barri ben diferent, una altra parella també s'estimava amb tota la seva ànima i cap dels dos no tenia ulls sinó per l'altre. S'havien conegut mesos enrere en una festa. Entre la lluïssor dels brindis d'alegria, les seves mirades desconegudes es van trobar, fortuïtament, sense buscar-se. Però aquell creuament afortunat va dringar com totes aquelles copes de cristall que vessaven distretament el cava per damunt les tovalles de fil.

Van participar del seu amor a tothom, coneguts i estranys, i van decidir de viure plegats per sempre. El dia que ho celebraven, algú que els apreciava de cor els va obsequiar amb els seus millors desitjos, dos passatges, un munt de diners i quatre consells: "Viatgeu, doneu la volta al món; aprofiteu els millors dies de la vostra vida; gaudiu del present, i no patiu, que les vostres famílies ja us vetllen el futur".


Van marxar. Van caminar, van navegar i van volar durant mesos. Van recórrer els cinc continents. Van transcórrer per paratges impressionants. Van descansar en platges desertes. Van conèixer persones extraordinàries. Eren feliços. I van tornar.

Mentrestant, a l'altre cap de la ciutat l'arbre s'havia anat fent. Primer el van tenir en un test petit. Després el van trasplantar a un altre de més gran. Van llegir llibres d'horticultura i també van aplicar consells tradicionals. La vida els anava portant problemes i desenganys, com a tothom, però la il·lusió per veure i de veure el seu arbre com creixia, els distreia i els feia estar en mútua companyia. Tenien una il·lusió, la mateixa il·lusió, i això els unia.

Avingudes i carrers enllà, en canvi, els compromisos i la feina no deixaven temps a la intimitat. I quan per fi estaven sols, tot i que continuaven estimant-se, l'un mirava una sèrie a l'ipad i l'altre, incapaç de deixar la feina a la feina, seguia enganxat al telèfon mòbil. La vella complicitat s'havia anat diluint en la rutina i, malgrat es continuessin sentint un afecte sincer, els seus gustos, les seves dèries i les seves necessitats existencials havien anat prenent cursos diferents, i al darrere van anar seguint les seves vides. La gent no s'ho explicava: no els faltava de res! 
                                                                           O potser sí?

Els anys van anar passant i la distància entre ells va fer que, al final, es perdessin fins i tot de vista            . 
                                 Carregats de raons, però impotents,
                                                                  i ignorants de que en un hortet dels afores, un arbre altiu i espès feia ombra per sempre a dos de junts que havien hagut de viure amb poc, però ho havien compartit amb il·lusió.
 
 
Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.
 
Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col·laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.

 

Participació