It's Only Rock'n'Roll

Van Halen amb David Lee Roth i Sammy Hagar

per Pep Saña , 31 d'agost de 2020 a les 17:13 |
Van Halen amb David Lee Roth i Sammy Hagar
Sembla que no pugui ser però ja han passat 48 anys de la seva fundació i 43 anys des del dia que Eddie Van Halen, David Lee Roth, Alex Van Halen i Michael Anthony van estampar les seves signatures en un contracte amb la discogràfica Warner Bros. i van canviar per sempre el món del Hard Rock i el Heavy Metal, especialment Eddie Van Halen amb la seva guitarra. Els germans Van Halen havien nascut a Holanda al 1953 (Alex) i 1955 (Eddie), respectivament, però la família va emigrar a Califòrnia al 1962. El seu pare, Jan Van Halen, era un músic consumat i va transmetre als seus fills l'amor per la música quan els germans Van Halen eren uns nens, van ser educats en piano clàssic. Amb el pas del temps, Eddie va començar a tocar la bateria, mentre que Alex va mostrar interès per tocar la guitarra, temps després es canviarien els instruments. Els germans Van Halen van formar la banda Mammoth al 1972, però van haver-li de canviar el nom perquè una altra banda ja el tenia registrat, David Lee Roth va suggerir el cognom dels germans Van Halen. Malgrat la seva popularitat als bars i clubs de l'àrea de Los Angeles i l’ interès de Gene Simmons de KISS per aconseguir-los un contracte discogràfic i produir una maqueta amb aquest objectiu, erigint-se en el seu padrí i protector, no va ser fins que el productor Ted Templeman que els va veure tocar en directe, quan Van Halen ho va aconseguir, signant amb Warner al 1977. David Lee Roth, anys mes tard quan ja no formava part de Van Halen, va arribar a acusar a Simmons de menystenir-lo a ell i a Michael Anthony per centrar-se només en els germans Van Halen i muntar una banda amb ells. Fins i tot apuntava al fet que l'objectiu de Simmons era utilitzar-los com hipotètica substitució de Ace Frehley i Peter Criss a KISS, als qui tenia pensat despatxar, cosa que va passar pocs anys desprès.  

Van Halen amb David Lee Roth


Al setembre d'aquell any entraven a l'estudi per gravar el seu àlbum de debut, amb Ted Templeman com a productor (ho seria en els primers sis discos de la banda), el qual va sortir mercat al febrer de 1978. Considerat un dels més grans debuts de la història del Rock, l'àlbum homònim de Van Halen només té per davant l’àlbum Are You Experienced? de Jimi Hendrix quant a debuts discogràfics revolucionaris i originals. El tema instrumental Eruption va introduir al món del Rock una tècnica nova pels solos de guitarra, anomenada Tapping, en la que les dues mans toquen al mastil de la guitarra. Eruption li va donar immediatament a Eddie Van Halen l’ status de déu de la guitarra amb nomes 21 anys. Es deia que abans de sortir el primer àlbum, Eddie tocava els seus solos d'esquena al públic per amagar la seva tècnica als imitadors. 

Van Halen - Van Halen (1978)

Si ens imaginem que estem al 1978 i que ens agrada la música, amb tota probabilitat aquest seria el disc que més ens hagués sorprès, com va ser el meu cas. Una edició francesa en vinil que crec recordar vaig comprar a Andorra. L'àlbum Van Halen obre amb la cançó que seria el seu primer single, Runnin’ With The Devil. La guitarra és la gran diferència sense cap dubte i des d'aquí es comença a generar la marca personal de Van Halen. El segon tema de l'àlbum, Eruption, és una peça instrumental en la que Eddie Van Halen fa gala de tot el seu virtuosisme amb la guitarra. No estava previst gravar aquesta joia a l’àlbum, era una cosa que Eddie acostumava fer per escalfar, però el productor Ted Templeman quan la va sentir li va demanar gravar-la i ficar-la a l’àlbum, convencent a Eddie Van Halen per gravar dues tomes del Eruption. La que apareix a l'àlbum és considerada per molts el millor solo de guitarra, a més de ser un dels més difícils de tocar. Eddie Van Halen va arribar a dir al 2010 que quan la va gravar ni tan sols la va tocar bé, “Hi ha un error a la part final. Cada vegada que l'escolto penso que podia haver-la tocat millor”. El tercer tema de l'àlbum és una versió del You Really Got Me, original de la banda britànica The Kinks.

Aquest cover de Van Halen és potentíssim, a més de la carismàtica força que li posa David Lee Roth quan la canta i la seva posada en escena a cada concert. Apostar per un cover en el primer àlbum va ser una bona idea, era una manera d'assegurar-se l’èxit a les ràdios, però la veritat és que no els hi va fer falta, sense aquesta fórmula van aconseguir l’èxit. Ain’t Talkin’ ‘Bout Love, és un altre temasso de l'àlbum, senzilla, contagiosa i amb un gran  riff de guitarra en el que Eddie demostra que pot fer coses diferents, deixant la seva marca personal. Una altra de les bombes és el tercer single de Van Halen, Jamie's Cryin, tot i que és un dels temes més estimats de Van Halen, no va entrar a les llistes d’èxit quan és va publicar al maig de 1978, però arribaria a una audiència massiva una dècada després, quan el raper Tone Loc la va samplejar en el seu hit, Wild Thing del 1989.

Van Halen - Runnin' With The Devil


Van Halen - You Really Got Me


Van Halen - Ain't Talkin' 'Bout Love 


És així com va debutar Van Halen i com va deixar la seva marca a la història del Rock, aviat deixarien de ser els teloners de bandes com Black Sabbath per ser els amos i protagonistes dels seus propis concerts, encara ara, Ozzy ho recorda com una experiència humiliant i va arribar a declarar que nit rere nit, es veien incapaços de superar sobre l'escenari a aquest huracà que eren els seus teloners. Aquest àlbum va fer que Eddie Van Halen fos considerat el millor guitarrista del món, per la qual cosa tots els ulls i orelles estaven posats en el que feia aquesta banda que es va consolidar els últims anys de la dècada dels 70, sense necessitat de fer música disco i retornant el Hard Rock al lloc del que mai hauria d’haver sortit.

Van Halen va continuar amb una ratxa d'àlbums que sempre van passar del milió de còpies venudes. Van Halen II (1979), potser no és un disc tan impactant com el primer, però es tracta d'un segon disc que va tapar moltes boques que acusaven a Eddie i als seus de ser pura imatge sense contingut, un dels seus temes deixava ben clar que no era així. Dance The Night Away és una d'aquestes cançons immortals, que fusionen Hard Rock i melodia enganxosa de la manera que només els més grans saben fer-ho. Va ser el single promocional de l’àlbum. Una decisió encertada que va tenir la seva recompensa perquè totes les emissores de ràdio dels Estats Units l’emetien sense parar. Amb Dance The Night Away, va arribar la primera gira pels Estats Units com a caps de cartell. La gira de presentació de Van Halen II va ser la que va catapultar a la fama i l’estrellat a Diamond Dave (àlies de David Lee Roth) i la banda. Van Halen es van col·locar com la banda número 1 de USA del Hard Rock. 

Van Halen - Dance The Night Away


Women And Children First (1980), va ser rebut amb indiferència per part de la crítica, però els fans estaven entusiasmats, en aquesta ocasió la confiança que tenien en si mateixos era màxima i no van recórrer a cap versió ni cap compositor extern, destaca And The Craddle Will Rock, un tema roquer i “guitarrero”. Amb Fair Warning (1981), va passar per primera vegada que potser la seva música no entrava a la primera, el to de l’àlbum en general és menys festiu que els anteriors, destaquen les peces Unchained i So This Is Love?. Per no deixar abandonats al fans, i a manera de divertiment, es va decidir llançar un single amb una versió del Pretty Woman de Roy Orbison. Davant les massives vendes, Warner va pressionar per tenir el més aviat possible al mercat un altre disc de Van Halen. I el van tenir, Diver Down (1982). Ja havien gravat algunes versions per fer-les sevir com a cares B de singles en el futur. I una mica a corre-cuita  van gravar uns quants temes més. Es nota bastant que és un disc de retalls amb alguns alts i baixos.

Van Halen – And The Craddle Will Rock


Van Halen – Unchained


1984 (1984), l'últim de la sèrie amb David Lee Roth, igual que el del seu debut, va arribar a disc de Platí, passant dels 10 milions de copies venudes i convertint a Van Halen en una de les cinc bandes de la història que han aconseguit obtenir dos discos de Platí. Les primeres esquerdes ja havien fet acte de presència entre ells. Eddie Van Halen ja no era el salvatge “juerguista” d'abans i David Lee Roth trobava a faltar al seu col·lega a les desmarxades festes post concert habituals de les gires. A l’àlbum hi ha claríssims temes “poperos” i sintetitzadors, i Dave Lee Roth s'assabenta que Eddie ha posat la guitarra a la cançó Beat It de Michael Jackson. Molt emprenyat, al principi, es nega a gravar Jump, el controvertit tema que arribaria al numero 1 de les llistes amb la intro de sintetitzadors pel seu so tan Disco, pensat per competir amb Michael Jackson i altres ídols Pop en el seu terreny. Però Panama i Hot For Teacher eren cançons amb el seu segell clàssic. Hi ha qui considera 1984 el Top de la seva discografia, uns altres prefereixen el disc de debut homònim o Women And Children First, personalment em quedo amb el disc de debut. L’àlbum 1984 arribaria al numero 2 de les llistes. 

Van Halen - Jump


Van Halen - Panama


Van Halen - Hot For Teacher


David Lee Roth va abandonar la banda al 1985 embarcant-se en una carrera en solitari. En general, l'era de David Lee Roth continua sent considerada com la millor per la crítica i la de més èxit per Van Halen, havent influenciat a gairebé totes les bandes que van aparèixer als 80, però passats els anys i vist les carreres de uns i altres, sé que per molts és un sacrilegi dir-ho, però prefereixo als Van Halen amb Sammy Hagar que amb David Lee Roth (excepte el primer disc, clar). David Lee Roth va començar la seva carrera en solitari amb bastant èxit i amb una banda en la que militaven el virtuós guitarrista Steve Vai i Billy Sheehan (Mr. Big, The Winery Dogs, Sons Of Apollo), entre altres, sobretot amb els seus discos Eat 'Em And Smile (1986) i Skyscraper (1988) i les gires que van complir les expectatives, però la cosa va anar a pitjor tirant a lamentable, apareixent fins i tot més en els seus discos que en els de Van Halen els sons de sintetitzadors que tant havia criticat, algun tema Rap, sons Dance i amb concerts en plan “Crooner” a Las Vegas, Diamond Dave es va convertir en una caricatura de si mateix, i el personatge es va menjar al gran frontman que era. 

Van Halen amb Sammy Hagar

El substitut de David Lee Roth seria un solista d’èxit que s'integrava a una banda, el cantant i guitarrista Sammy Hagar, que abans havia estat el cantant de la mítica banda Montrose en els seus discos de debut, Montrose (1973) i Paper Money (1974). Hagar va suposar un petit canvi a l'estil de la banda, la qual va ser anomenada "Van Hagar" de manera despectiva per una bona part dels seus fans que rebutjaven el nou estil, no tan Heavy i amb sintetitzadors, en realitat el que volien era a David Lee Roth, perquè els sintetitzadors ja formaven part de la banda quan hi era. Però els “nous” Van Halen van conquistar a més públic i van continuar la seva trajectòria d’èxits amb Hagar a la veu principal. De la unió musical entre Sammy Hagar i els germans Van Halen en van sortir una sèrie de fruits exquisits, 5150 (1986), OU812 (1988), F.U.C.K. (1991) i Balance (1995). Tots ells van ser números 1 amb Sammy Hagar de vocalista.

Van Halen - 5150 (1986)
 

Abans de que la premsa, fans i indústria en general tinguessin temps de començar a enyorar al Showman ros d'Indiana Diamond Dave, van publicar el magnífic disc 5150 (1986). Des del “Hello Baaaaaaby” en que Sammy Hagar saluda al començament del disc amb Good Enough, un temasso ple d'energia i vitalitat, assistim a la transició suau i gens forçada entre els Van Halen anteriors i els nous. S'havia perdut l'espectacularitat i el toc de bogeria que aportava David Lee Roth, però la qualitat continuava estant molt present i Eddie Van Halen reapareixia més relaxat i entusiasmat amb el canvi. Amb la presència del nou cantant, competent i professional com el que més, es respirava aire fresc després de la tensió dels últims temps i el continu xoc de personalitats amb el divo d'Indiana. Els singles de l’àlbum serien Summer Nights, Why Can't This Be Love?, Dreams i Love Walks In, però tot el disc és pràcticament un grans èxits, amb temes com Best Of Both Worlds o l’ anteriorment esmentada Good Enough.

Van Halen - Good Enough


Van Halen - Why Can't This Be Love?


Van Halen - Dreams


Van Halen - Best Of Both Worlds


Amb el següent disc, OU812 (1988), tocava demostrar que el matrimoni entre Sammy Hagar i els Van Halen funcionava i era sòlid. Van obsequiar als fans amb un àlbum de qualitat, bones cançons i uns Sammy i Eddie en plena forma, tot i que personalment crec que inferior al 5150, cosa lògica d'altra banda. La inicial i fantàstica Mine All Mine, i els singles When It´s Love i Feels So Good són els temes que més sonen als Van Halen de Sammy Hagar.

Van Halen - When It's Love


Ens trobem al 1991, Van Halen ja estan consolidats des de fa alguns anys com una de les bandes més grans no només del Hard Rock, sinó de la història de la música, editen F.U.C.K. (1991) (For Unlawful Carnal Knowledge), és el retorn a un so més purament “Hardrockero” i del que en sortirien ni més ni menys que sis singles, Poundcake, Man On A Mission, Runaround, The Dream Is Over, Right Now i Top Of The World.  Personalment hi hauria afegit Judgement Day. L’àlbum a més aconseguiria un premi Grammy. De la gira de presentació del disc en sortiria el primer àlbum en directe de Van Halen desprès de tants anys, Right Here, Right Now (1993). Filmat el 14 i 15 de maig de 1992, al Selland Arena de Fresno, Califòrnia i amb un setlist “atrevit” gairebé de dues hores, basat majoritàriament en els temes publicats amb el nou cantant de la banda, Sammy Hagar. Seria l’únic àlbum en directe de Van Halen fins al 2015. 

Van Halen – Runaround


Balance (1995) va ser el quart i últim àlbum de Van Halen amb Sammy Hagar. En ple apogeu del Grunge, Van Halen va llançar el seu desè disc d'estudi. Molts dels seus contemporanis de la dècada passada s'havien dissolt, o passaven per períodes de vaques flaques, en canvi Van Halen, si bé l'àlbum 1984 va ser el seu Top, mai van baixar el seu nivell i popularitat. Inicialment s’havia de titular The Seventh Seal, però van acabar optant per Balance, reflectint un moment en el que Eddie busca l’equilibri en la seva vida intentant desintoxicar-se de l’alcohol i les drogues. Va destacar Can’t Stop Lovin’ You que és un single guanyador i de pas homenatjava a Ray Charles i el seu I Can’t Stop Loving You, com es pot escoltar cap al final, “Hey, Ray, what you said is true…”. Els altres singles van ser, The Seventh Seal, Don’t Tell Me (What Love Can Do), Amsterdam i Not Enough.

Van Halen - Can't Stop Loving You


Finalment també van acabar acomiadant a Sammy Hagar al 1996 el que va provocar altra vegada haver de buscar cantant. Diamond Dave (David Lee Roth) era de nou el candidat perfecte i una garantia, havien gravat dues cançons noves amb la banda, fins que una discussió acalorada amb Eddie Van Halen, després d'una aparició a la gala dels premis MTV, va acabar amb aquesta possibilitat. Van acabar reclutant a l'ex Extreme, Gary Cherone, com el seu nou cantant. Una decisió que ningú va entendre en el seu moment, bé, ni en el seu moment, ni mai. Gary Cherone només va gravar el fracassat Van Halen III (1998) amb la banda, un engendro que ningú vol recordar. Arrel de l'acomiadament de Sammy Hagar va començar una situació esperpèntica que va durar gairebé 15 anys, amb polèmiques, “piques” a tres bandes entre els germans Van Halen, Hagar i Roth, reunions, posteriors separacions per a reunir-se de nou…

Al 2001 Eddie Van Halen anuncia que està superant el càncer que pateix i pel que se li havia extirpat una tercera part de la llengua, però li resulta més complicat superar els problemes legals per una reunió amb el cantant original de la banda, David Lee Roth (que també intentava la reunió de Van Halen, perquè la seva carrera estava en aquell moment en hores baixes), que no va sortir bé. La separació va tornar a ser amarga, enmig d'acusacions encreuades vàries. Al 2004 una vegada superat el càncer, també en una decisió difícil d'entendre, Van Halen anuncia una reunió amb Sammy Hagar, el motiu era el llançament d'un disc d'èxits i una gira nomes pels Estats Units amb Hagar. L'àlbum de grans èxits Best Of Both Worlds (2004), incloïa tres temes nous amb Sammy Hagar, It's About Time, Up For Breakfast i Learning To See. Aquest Best Of Both Worlds (2004) nomes inclou temes de les èpoques de David Lee Roth i Sammy Hagar, quedant totalment fora l'època de Gary Cherone. Però, sorpresa!, tampoc va sortir bé!. Tot i que la gira va ser un èxit de taquilla, van córrer rumors que Eddie Van Halen a vegades apareixia borratxo a l’escenari i tocava de manera deplorable. Hagar va deixar de nou la banda i a Michael Anthony el van fer fora poc després, Antony, va “cometre la gosadia” de tocar en alguna ocasió amb Hagar, del que continuava sent amic. Aquest “atreviment” era una traïció a ulls dels germans i li va costar el seu lloc de baixista a Van Halen. 

Per a molts, Van Halen no eren res més que uns “horteres de melenes rosses”, vestits de coloraines sense res transcendent que aportar. Les coses són així, Van Halen mai van tenir la tolerància que tenien altres perquè durant bastants anys van representar tot allò que es considerava més detestable en el món del Rock. I sí, Van Halen podien ser superficials, però també ho eren altres en aquella època. S’ho passaven bé fent soroll i saltant a l'escenari, tenien un cantant que era molt millor oferint espectacle i projectant imatge que cantant, Van Halen eren el malson de qui buscava serietat o transcendència en una banda.
Però hi ha una altra manera de veure a Van Halen. Per exemple, la dels qui un dia van quedar bocabadats quan van sentir tocar a Eddie Van Halen per primera vegada. Deixant de banda el que les cançons, imatge i actitud de la banda per molts els puguin semblar irritants, hi ha un fet, i és el que, tècnicament parlant Eddie senzillament va revolucionar la manera de tocar la guitarra elèctrica. El seu talent com a guitarrista va sacsejar el món de la guitarra i va ser realment el primer guitarrista capaç d’aportar més coses a les que ja havia creat Jimi Hendrix, que en aquell temps semblaven definitives. Cosa que gairebé ningú ha pogut aconseguir després, probablement només Jeff Beck, Jimmy Page o Ritchie Blackmore. Pot agradar-te o no la música de la banda, però Eddie Van Halen va fer coses amb una guitarra elèctrica que ningú havia fet abans. Però, a part de les virtuts com instrumentista del Eddie, hi havia el fet que la formació original de Van Halen era una banda realment espectacular a sobre l’escenari. 

Tenien molt clar que la música en directe també és un espectacle i als seus concerts ho donaven tot per retornar als assistents el preu que havien pagat per l'entrada. Escrivien cançons molt pensades pel directe, vestien de manera llampant, corrien i saltaven, i David Lee Roth, que podia no ser un virtuós com els seus companys, es cuidava de que sempre passés alguna cosa a l’escenari, que el públic sempre tingués una cosa que mirar. Els discos de Van Halen inclús podien no agradar-te, però costa imaginar a algú sortint amb cara d’avorriment d'algun concert seu. Com Little Richard o The Who, Van Halen concebien l'escenari com un lloc on, a més de tocar, feien que passessin coses.

Per desgracia, la formació original de Van Halen es va trencar quan estaven al més alt de tot, degut al poc feeling que existia entre els germans Van Halen i David Lee Roth, sent substituït per Sammy Hagar, molt millor cantant, molt millor músic, però bastant menys carismàtic a l'escenari. Des d’aleshores el possible retorn de la formació original es va convertir en matèria de rumors, importava poc que els nous Van Halen de Sammy Hagar tinguessin un gran èxit, els antics fans volien veure a David Lee Roth al capdavant.
Va haver-hi algun intent d'escenificar una reunió al 2007 amb David Lee Roth, fins i tot van fer una gira pels Estats Units, Mèxic i Canadà, a més de gravar dos temes nous, però la cosa no va acabar d’anar bé per la nefasta relació que sembla existir entre els germans Van Halen i qualsevol altre membre que hagi passat per la banda. Després d'alguns incidents entre David Lee Roth i els germans Van Halen, i després de declaracions encreuades més aviat desagradables, semblava impossible que una nova reunió arribés a repetir-se. A més, molts antics fans de la banda no n’estaven massa segurs de voler-la, després de veure a un David Lee Roth que intentava desesperadament obviar el fet que ja no era jove, actuant en plan “Crooner” a Las Vegas o a un Eddie Van Halen passant per etapes d'alcoholisme i addiccions en les que arribava a avergonyir als seus fans amb actuacions realment lamentables, tocant malament i fins i tot oblidant fragments de cançons.

Doncs bé, al 2011 finalment va passar, tot i que sense el baixista original, Michael Anthony, que per variar també va acabar barallant-se amb els germans Van Halen. Michael Anthony no havia estat perdonat  de “cometre la gosadia” de tocar amb el seu amic Sammy Hagar i no va ser convidat a unir-se a la banda, sent substituït pel fill de Eddie, Wolfgang Van Halen. La formació (gairebé) original de Van Halen anunciava una gira i la imminent publicació d'un disc. Després dels èxits del retorn d'altres bandes detestades per més o menys el mateix sector de públic i crítica que detesta a Van Halen com Mötley Crue, i sobretot Black Sabbath de qui la seva llegenda sí que sembla imposar més respecte entre els seus antics detractors, la possibilitat de negoci i les ganes d'un públic nostàlgic van tornar a ajuntar a David Lee Roth amb Eddie Van Halen. Finalment es va publicar el disc A Different Kind Of Truth (2012), el primer amb cançons noves des de 1998 i el primer disc amb David Lee Roth en 28 anys, que van presentar en una extensa gira amb gran expectació, especialment als Estats Units, on havien estat un referent a finals dels 70 i principis dels 80. Però a mitjans de 2012, Van Halen anuncia la cancel·lació de 30 concerts programats perquè es sentien esgotats, "Vam mossegar més del que ens entrava per la boca", va manifestar Eddie Van Halen en una entrevista en referir-se a la frustrada gira. Una llàstima, perquè un Eddie Van Halen a un 80% és molt més del que poden oferir centenars de guitarristes d'altres bandes, i uns Van Halen a un 50% del seu potencial en directe poden deixar totalment en ridícul a Coldplay o Muse. No es tracta que agradin més unes bandes que altres, es tracta que a l'escenari, Van Halen als seus seixanta i llargs anys poden desplegar aquesta força si s’ho proposen. Tot i això, els rumors indicaven que hi havia tensions entre Eddie i David altra vegada. També cancel·laven la gira pel Japó a causa d'una cirurgia d'emergència de Eddie Van Halen. Al 2014 Van Halen anuncia que prepara material nou d'estudi per un disc que sortiria al 2015 acompanyat d’una gira mundial, però mai va passar ni una cosa ni l'altra. En contes d’això editen l'àlbum en directe titulat Tokyo Dome Live In Concert (2015), que és de la gira del A Different Kind Of Truth, l’únic àlbum en directe de la banda amb Diamond Dave de cantant, amb gairebé tots els clàssics de la discografia de la seva etapa a Van Halen i temes del disc. David Lee Roth mai ha cantat les cançons de Van Halen de l'etapa de Sammy Hagar, i Hagar només ha cantat les dues o tres cançons més emblemàtiques de Van Halen de l'etapa de David Lee Roth.

Ja han passat vuit anys des del seu últim disc i cinc des dels seus dos últims concerts al Hollywood Bowl a l'octubre de 2015. Des d’aleshores, Van Halen han estat inactius i desapareguts. Va tornar a haver-hi rumors que apuntaven a una possible gira al 2019 amb el retorn del baixista Michael Anthony. En una entrevista, David Lee Roth parlava  sobre aquests rumors i el futur més aviat negre per la banda, "Es va cancel·lar el Tour moltes vegades i crec que Van Halen s'ha acabat. Van Halen no tornarà tal i com el coneixem. I dit això, Eddie té la seva pròpia història per explicar, no em correspon a mi explicar-la. No estic segur del que està passant amb Eddie, però probablement ell no respondrà a la trucada aquesta vegada”.

David Lee Roth revelava en una altra entrevista alguns dels motius que van provocar la seva decisió d'abandonar la banda al 1985. “Totes les bandes de Rock es fracturen, els interessos es divideixen i la gent pateix la fricció del temps. Aquesta fricció és familiar, a vegades és la festa...però no sé si això és el que realment va separar a Van Halen. Sempre hi va haver diferències creatives, mai ens vam avenir gaire. Va ser un preciós maridatge...Van Halen és perfecte i sempre vaig sentir que aquesta perfecció tornaria a ajuntar-se, sent perfecte en les seves imperfeccions”. A la pregunta de si pot asseure's amb els germans Van Halen a la taula, David declarava, “No, ni de conya, ni de conya. Això no és un club de golf. S'assembla més al western de 1974 The Wild Bunch (Grupo Salvaje, dirigida per Sam Peckinpah). Hi ha una part de fúria i una part d’antagonisme, però el que surt d’allà, quan és bo...oh, tio!".

Feia temps que circulaven rumors sobre l'estat de salut de Eddie Van Halen i al 2019 es confirmava que el guitarrista estava altra vegada lluitant contra el càncer, aquesta vegada de gola. Els últims cinc anys ha estat viatjant a Alemanya per rebre tractament, aconseguint mantenir el càncer controlat. Sorprenen molt però unes declaracions de Sammy Hagar a la revista Rolling Stone al ser preguntat per la possibilitat d'una reunió de Van Halen quan la pandèmia del corona virus remeti, “Preveig que passi, amb això no estic intentant dir res, com si sabés que alguna cosa es mou. No sé res. Només sé el que sé en el meu cor i al meu cap, que és que ha de passar. Si serà Sammy Hagar o David Lee Roth tampoc ho sé. Però sé que Eddie Van Halen i jo no hem acabat. Si passa prou aigua per sota del pont abans que ens morim, passarà. Déu ens donarà una bufetada si és que ens l’ha de donar”

Sammy Hagar no ha parlat directament amb Eddie Van Halen des de que va acabar la gira de reunió al 2004, però no està d'acord amb David Lee Roth, que va assegurar a la premsa que la banda estava acabada. “Fins que Eddie o Alex Van Halen es morin, no s’ha acabat. M’agradaria que estiguessin més actius, però crec que Van Halen mai acabarà. Eddie tenia molts problemes de salut, però pel que vaig sentir els va resoldre. Reso pel Eddie i l'estimo”. Sorprèn la rotunditat de la predicció de Hagar. “Si volen fer-ho, només han de trucar al Dave o a Sammy. També podrien sortir amb Wolfie (el fill de Eddie Van Halen) com a trio, però aquest no és el llegat de Van Halen. Crec que ells ho saben. No estic profetitzant el que passarà, però et diria que, si hi ha concerts l'any vinent, Van Halen probablement estarà de gira l'any vinent”. En relació a com hauria de ser aquesta reunió de Van Halen, Hagar ho té clar, “La meva gira somiada seria la de Sammy Hagar i David Lee Roth amb Eddie Van Halen, Alex Van Halen i Michael Anthony. Podríem fer una hora cadascun, una hora amb cançons de Dave i una hora amb mi. Wolfie podria ajuntar la seva banda i obrir”. Un plantejament un pel  complicat, perquè la relació entre els dos cantants no ha estat la millor en les últimes dècades.

En una altra entrevista a la revista Planet Rock, Sammy Hagar afirmava que la seva època a Van Halen va ser millor que la de David Lee Roth, “No respecto l'art de David, però crec que és intel·ligent i un gran Showman, el que va fer amb Van Halen als inicis de la banda va ser fantàstic. Van Halen no podria haver-ho aconseguit sense ell. No hi tinc cap ego en tot això, si no fos pel que va fer Dave amb aquesta banda, no hauria tingut cap banda a la que unir-me. Déu beneeixi al David, però es nega a reconèixer que Van Halen va tenir més èxit amb mi que amb ell, i això és una estupidesa per part seva. Això seria com si jo no reconegués el que ell va fer per Van Halen abans d’anar-hi jo, seria estúpid, oi?”. Hagar també aprofitava per parlar de la seva primera sortida de Van Halen, "Vam tenir vuit anys de gran èxit, i de sobte la gent de la banda va començar a canviar. I no va ser cosa ni de Mike ni meva. L’àlbum Balance va ser molt difícil de publicar, les coses es van complicar bastant en aquells temps. Les drogues, l'alcohol, la inseguretat i la mala gestió van acabar amb la banda”. Sammy Hagar que actualment té 72 anys explica, “Quan em vaig unir a Van Halen tenia 38 anys. No tinc cap problema amb què la gent digui que les primeres coses de Van Halen eren més Rock. Era Rock pur. Vaig escriure lletres i melodies a la música que em va donar el Eddie. No vaig forçar res d'això. És el que és. Vam vendre molts discos, i el que dic és que quan canto When It’s Love o Right Now, les balades, el costat més suau de Van Halen, tot el que sé és que davant meu tinc a 15,000 persones amb encenedors a l'aire cantant, així que a algú li deu agradar aquesta merda“.

El temps dirà si la banda acaba tornant, amb Sammy Hagar, amb David Lee Roth, amb tots dos, o amb ningú. El temps i sobretot els germans Van Halen.


 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació