It's Only Rock'n'Roll

Chuck Berry, el pare fundador del Rock And Roll

per Pep Saña , 3 de juny de 2020 a les 10:12 |
Chuck Berry, el pare fundador del Rock And Roll.
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de juny de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Chuck Berry, considerat un dels grans padrins i fundador del Rock And Roll va inspirar a grans estrelles, amb la seva energia i originalitat va donar pas a un nou gènere que es convertiria en l'irreverent i estrident Rock And Roll. La seva vida no va ser fàcil, però estava clar que havia nascut per convertir-se en un pioner del Rock And Roll. Potser Chuck Berry no és tan famós i reconegut com altres artistes del Rock, però el seu estil es pot rastrejar en tots ells i fins i tot molts han reconegut la seva marcada influència. Chuck Berry va crear una música alegre, ballable, i energètica, que es convertiria en els fonaments del Rock And Roll. Al 1972, en un dels programes més populars de la televisió nord-americana d'aquell temps, John Lennon va deixar anar una afirmació lapidària, “Si volguessin canviar-li el nom al Rock And Roll, podrien posar-li Chuck Berry”. Lennon, que portava dos anys en solitari després de la separació dels Beatles, reconeixia d'aquesta manera al pare fundador del Rock And Roll, raons no li faltaven, en els seus anys com a membre dels Beatles, John havia après de la guitarra de Berry per enriquir la seva música i la banda havia tocat molts dels seus temes des dels seus inicis.

La Llegenda Chuck Berry


Charles Edward Anderson Berry va néixer el 18 d'octubre de 1926 a Saint Louis, Missouri (algunes fonts citen el seu lloc de naixement a San José, Califòrnia), va créixer en una família de classe mitjana i era el tercer de sis germans. Els seus pares, Henry i Martha Berry, mai s’imaginarien que el seu fill es convertiria en el pare del Rock.

Chuck anava al Summer High School, una escola per afroamericans, en la que també va estudiar Tina Turner i és on va fer la seva primera presentació als sis anys amb una versió de Confessin The Blues de Jay MacShann. Berry va aprendre a tocar la guitarra amb el llibre Nick Manoloff´s Guitar Of Chords i l'ajuda d'alguns amics i veïns, i també va començar a cantar en el cor de l'església. El més curiós és que Chuck mai va llegir i escriure correctament i es diu que va ser l'únic llibre que va llegir sencer, tot i que la  majoria eren acords. Va créixer amb la influència musical del Blues, Rhythm & Blues, Boogie Woogie i Swing, i admirava a Nat King Cole, T-Bone Walker, Muddy Waters i BB King. Tot i que des de molt jove va manifestar el seu talent, al principi mai es va imaginar que la música li donaria de menjar i molt menys que el convertiria en estrella. 


L'any 1944 marcaria la seva vida negativament, va ser detingut i empresonat per robatori a mà armada a tres botigues i un cotxe. El que va començar com una simple malifeta amb la seva colla d'amics amb una arma que van trobar, va acabar amb una  sentència de 10 anys. Va aprofitar el temps tancat a la presó per formar un grup de cant i entrenar a la boxa, més endavant li somriuria la sort i va sortir del reformatori tres anys després, al 1947, quan tenia només 21 anys. Després de sortir de la presó va conèixer a la que es convertiria en la seva dona, Themetta Suggs i al 1950 va néixer la seva filla Darlin Ingrid Berry. Va començar treballant com a músic a les festes però no va tenir gaire èxit, per la qual cosa va buscar d’altres feines com a conserge, fuster, fotògraf i va estudiar per fer de perruquer. Però ell no estava destinat tallar el cabell de la gent, sinó a fer que es posés de punta quan escoltessin la seva música. 

Al 1953 el van convidar per fer una substitució i es va unir al The Sir John Trio, banda de Rhythm And Blues liderada pel pianista Johnnie Johnson (en qui més endavant  Berry s'inspiraria per escriure la famosa cançó Johnny B. Goode), coneguda pels seus concerts en el popular Cosmopolitan Club de Saint Louis. En poc temps, degut a la popularitat que es va guanyar pel seu carisma i manera de tocar, la banda va canviar de nom a Chuck Berry Combo, convertint-los en una de les bandes més populars de Saint Louis. A la ciutat només hi havia una altra banda que pogués competir amb la de Berry, la de Ike Turner, un altre famós guitarrista i marit de Tina Turner.

Després d'un període de popularitat, al 1955 Berry es trasllada a Chicago on va poder conèixer després d'un concert al seu ídol Muddy Waters, que li va recomanar anar a veure a Leonard Chess, amo de Chess Rècords. Al juliol d'aquell any Berry va llançar amb Chess Rècords el seu primer single, Maybellene, que ràpidament aconseguiria l'èxit venent més d'un milió de còpies, poc després va aparèixer a la pel·lícula Rock, Rock, Rock, cantant You Can´t Catch Me. Amb Chess Rècords va llançar alguns dels seus singles més famosos que es convertirien en grans clàssics del Rock, marcant el rumb de la seva llegenda, tots ells servirien perquè gent tan decisiva pel progrés sonor del gènere musical com els Beatles o els Rolling Stones (el seu primer single de debut va ser Come On, una cançó de Berry), es decidissin a adoptar les pautes ideades pel gran mestre. Però no serien els únics, Elvis Presley, Jimi Hendrix, The Doors, Elton John o Bruce Springsteen, entre molts d’altres, també han rendit tribut a Berry. El crític musical Robert Christgau afirma que, “Chuck Berry li va ensenyar a George Harrison i Keith Richards com tocar la guitarra molt abans de conèixer-los”. Posteriorment, amb la publicació a la revista Rolling Stone del single, Maybellene, el món coneixeria el punt de partida del Rock And Roll. Bruce Springsteen va escriure quan va saber de la seva mort, "Chuck Berry va ser el millor guitarrista i compositor de Rock And Roll que ha existit. Un gegant de tots els temps". Jerry Lee Lewis, també un dels pioners del gènere, pianista i cantant, va explicar que la seva mare li va dir en una ocasió, “Tu i Elvis sou bastant bons, però no sou Chuck Berry”.

Chuck Berry - Maybelline


A finals de 1956 llançava els singles Roll Over Beethoven i School Days, amb un gran èxit i poc desprès el seu primer àlbum d'estudi seria After School Session (1957), any en què també va aparèixer en la pel·lícula Mister Rock And Roll, donant-se a conèixer encara més i traient un nou single, Rock And Roll Music, que va aconseguir la vuitena posició a les llistes americanes. La seva música va transcendir la barrera del color de la pell, un dels grans obstacles per molts artistes negres contemporanis, aconseguint arribar a influenciar a joves nord-americans i britànics que més tard es convertirien en exponents del Rock, com Elvis Presley, The Beatles i The Rolling Stones.

Chuck Berry - Roll Over Beethoven (Live BBC 1972)


Chuck Berry - School Days (Live BBC 1972)


La pregunta al perquè si el Rock va néixer a partir del Blues (música d'afroamericans), es considerava doncs que els millors en aquest nou gènere eren els blancs com Buddy Holly, Jerry Lee Lewis, Carl Perkins o el rei Elvis Presley?. La resposta és obvia, per qüestions racials Chuck Berry no va ser considerat rei del Rock, en la cultura dels anys cinquanta als Estats Units, no es permetia que la moda musical sigues originària de la gent de color. Haurien de passar dècades perquè Chuck Berry, Little Richard o Fats Domino, siguessin posats en el lloc que els correspon dins de la història musical. 

Al 1958, publicaria dos dels seus singles de més èxit, Sweet Little Sixteen, amb el que Brian Wilson de The Beach Boys basaria la seva cançó Surfin USA (1963) i que Berry demandaria per plagi, guanyant la demanda, va haver de ser acreditat com coautor de la cançó. I el seu mític Johnny B. Goode, una icona del rock i la cançó mes versionada i reconeguda a nivell mundial, en part autobiogràfica i en part inspirada en Johnnie Johnson, el seu pianista, a qui Chuck Berry intentava ajudar dels problemes que tènia amb la beguda, "Johnnie be good..." (Johnnie sigues bo...), era el que Chuck li deia al seu company quan aquest no sabia quin era el moment de deixar l'ampolla. Inclosa en el disc d'or de gramòfon que es va enviar a l'espai, “Sons de la Terra”, en el Voyager 1 al 1977. Al 1985 a més, es rellançaria l’èxit de la cançó aportant-li molts royalties, amb la inoblidable escena de Michael J. Fox‎ a la pel·lícula “Regreso Al Futuro”. Berry ja era un músic consolidat, girava pels Estats Units i apareixia a la televisió, la seva música despuntava entre els joves i la seva popularitat pujava com l'escuma, mentre els crítics i els seus opositors més conservadors el titllaven d'immoral i mala influència pel jovent. El públic jove cantava i ballava enfervorit les seves cançons com una febre que els posseïa al mateix temps que els seus pares l'odiaven. Aprofitant el seu èxit va fundar el Club Bandstand, que deixava entrar als clients sense segregar per la seva raça.

Chuck Berry - Sweet Little Sixteen


Michael J. Fox - Johnny B. Goode (Regreso al Futuro)


En el seu primer àlbum recopilatori Chuck Berry Is On Top (1959), la nòmina dels músics que hi apareixen tomba d'esquena, a més de Berry, hi ha Bo Diddley, Willie Dixon i el pianista Johnnie Johnson entre d’altres. Incloïa l'èxit Carol, estrenat l'any anterior, si els Beatles i els Rolling Stones en fan una versió, és que definitivament és un èxit. I també l’èxit Little Queenie, de qui la banda anglesa de Glam Rock, T-Rex de Mark Bolan, parlant del seu hit Bang A Gong (Get It On), va afirmar haver escrit la cançó per voler gravar Little Queenie de Chuck Berry afirmant que el seu riff és el de la cançó de Berry. Semblava que el destí somreia definitivament a Chuck Berry, però el virtuós guitarrista es va tornar a ficar en problemes. A finals de 1959, seria acusat de  “Transportar a una menor d'edat a través de la frontera de l'estat per a fins immorals”. Chuck Berry va conèixer a una jove a Juárez (Texas), la noia li va dir que tenia 21 anys, quan en realitat en tenia 14. Berry li va oferir una feina de cambrera al seu Club Bandstand, així que la va portar a Saint Louis amb ell. Unes setmanes després, la jove era arrestada per exercir la prostitució en un hotel de la ciutat. En el judici, Berry va assegurar que l'havia portat fins a Missouri per treballar en el seu Club, però va ser acusat de saltar-se la llei Mann, que prohibia l'esclavitud dels blancs, transformant en delicte transportar dones d'un estat a un altre per a "propòsits immorals", delicte més greu en aquell temps que el propi tràfic de blanques. Va ser condemnat a cinc anys de presó, però després de l'apel·lació per la conducta racista del jutge, “només” s’hi va estar prop de dos anys, va pagar una multa de 5 mil dòlars i el van posar en llibertat.

Chuck Berry - Carol (Live BBC 1972) 


Quan va sortir, els seus amics més propers asseguraven que la presó l’havia canviat i mai més tornaria a ser el mateix Chuck Berry, era fred, molt distant i sec. Berry va quedar profundament tocat per aquell episodi, però quan menys ho esperava la fortuna va trucar a la seva porta, els Estats Units van començar a experimentar l'anomenada "invasió britànica", amb bandes com The Beatles, The Rolling Stones, The Yardbirds i The Animals. Superat l’episodi de la presó, va reaparèixer amb nous singles al 1964 com Nadine, No Particular Place To Go, Promised Land i You Never Can Tell (també coneguda com C'est La Vie o Teenage Wedding), aquesta rellançaria el seu èxit amb l’escena del ball entre Uma Thurman i John Travolta a la pel·lícula Pulp Fiction (1994). 

Chuck Berry - You Never Can Tell (Pulp Fiction Scene)


Malgrat tot, la fama l’acompanyava i molts artistes nous tant nord-americans com britànics manifestaven obertament la seva influència i feien versions de les seves cançons. Després de la seva primera gira pel Regne Unit al 1964, edita un disc de duets amb el guitarrista Bo Diddley titulat, Two Great Guitars, i a l'octubre d'aquell any participa en el concert T.A.M.I. Show, amb altres artistes com James Brown, Marvin Gaye, The Rolling Stones, The Beach Boys, The Supremes i Smokey Robinson. Poc abans de canviar de discogràfica llença el seu single Dear Dad (1965), que seria un gran èxit, però seria l'últim que entraria als rànquings de vendes en set anys, després signaria amb Mercury Records, amb qui només va editar quatre àlbums. Els anys següents no va tenir grans èxits, però va continuar fent gires i participant a festivals, com el Schaefer Music Festival al 1969 juntament amb The Byrds, Fleetwood Mac, Miles Davis, Led Zeppelin, B. B. King, Frank Zappa i Patti LaBelle o al Toronto Rock And Roll Revival al costat de Fats Domino, Little Richard, The Everly Brothers, The Coasters i Jerry Lee Lewis.

Després del fracàs amb Mercury Records, va decidir tornar a la discogràfica amb que va començar, Chess Records, i va editar l'àlbum Back Home al 1970. Per no perdre el costum, al 1972 va treure un single que va provocar un gran enrenou per fer referència al seu penis, titulat My Ding-A-Ling, arribant al número 1 tant als Estats Units com al Regne Unit, cançó que fins i tot va intentar censurar-la sense èxit un grup feminista. Chuck tornaria a canviar aviat de discogràfica, publicant el seu últim àlbum amb Chess titulat Chuck Berry, al 1975. Al 1979, mentre alguns dels artistes que l’havien desplaçat en algun moment s'enfonsaven, Berry seguia com un roure i va editar l’àlbum Rock It (1979) amb Atco Records. El que seguiria, seria una etapa on sense importar la seva edat seguia fent concerts, roquejant com quan era un jovenet, sense faltar el seu pas de l'ànec (Duck Walk) característic (pas de ball amb guitarra creat per T-Bone Walker, però popularitzat per Chuck Berry, i adoptat per altres guitarristes com Angus Young d'AC/DC i Pete Townshend de The Who). L'anècdota és que Chuck va començar amb  aquest pas de l’ànec perquè era molt presumit, un dia, abans de començar el concert no tenia el tratge planxat i perquè la gent no es fixés en les arrugues va començar a moure's compulsivament per centrar l’atenció en ell i no en el seu tratge. La seva música era tan popular que Berry va decidir que no viatjaria amb els seus músics, sinó que llogaria una banda a cada lloc on tocava, deia que tots coneixien la seva música i a més era més barat, d’aquí li ve la seva fama de garrepa. Entre els músics que van tocar al costat de Berry durant aquest període hi ha un tal Bruce Springsteen. La seva fama de garrepa el portaria a estalviar en tot el que fos possible, tant que no pagava impostos. La Hisenda americana també ho sabia i l’havia estat investigant, finalment va ser acusat d'evasió d'impostos, per la qual cosa el pare del Rock And Roll de nou trepitjaria la presó durant quatre mesos, a més de mil hores de treball comunitari que va cobrir amb concerts gratuïts. Així que, l'home que pocs mesos abans havia tocat a la Casa Blanca pel president Jimmy Carter, ara passava altra vegada els seus dies a la presó, però aquest seria l’últim.

Al 1984, Chuck Berry va rebre un Grammy en reconeixement a la seva trajectòria i al 1986 va ser dels primers músics d’entrar al Rock And Roll Hall Of Fame, inaugurat aquell any a Ohio, Estats Units. Segons s'assenyala en el mateix lloc web, "Si bé es pot dir que cap individu va inventar el Rock And Roll, Chuck Berry és el més proper per ser el que va posar totes les peces essencials juntes". En el discurs de Keith Richards quan el va introduir al Saló de la Fama del Rock, va dir: "És difícil per mi presentar a Berry, perquè sempre he trepitjat el que ell tocava!". Un any després, Berry va publicar la seva autobiografia, on explica entre altres coses, les seves influències musicals i les injustícies racials que va patir. John Lennon, un altre devot de Berry, agafaria prestada una estrofa de la cançó You Can't Catch Me, per la seva cançó Come Together, tot i així  seria demandat per Berry. Angus Young d' AC/DC ha citat a Berry com una de les seves influències més grans, arribant a imitar el seu pas de l'ànec (Duck Walk).

Eren ben conegudes les seves diversions com a músic, però va arribar a un nou límit quan va instal·lar càmeres secretes als banys de les dones del seu restaurant The Southern Air. Una de les seves treballadores el va denunciar al 1989 per voyeurisme, en descobrir que les dones eren filmades quan entraven al bany, cosa va provocar que un grup de dones el demandés, però l'assumpte s’arreglaria amb un acord extrajudicial de 1,2 milions de dòlars. Més endavant, al 1990 en un registre a casa seva l’hi van trobar les gravacions, en les que hi havia una menor d'edat, a més de 62 grams de marihuana, però per a atenuar la situació, Berry va reconèixer només la possessió de marihuana. Al 1993 les coses s'havien calmat i el van convidar a tocar a la gala de la investidura presidencial de Bill Clinton juntament amb altres artistes com, Fleetwood Mac, Michael Jackson, Barbra Streisand, Aretha Franklin i Little Richard.

L'any 2000 arribaria amb una nova i absurda demanda per part del seu amic i pianista, Johnnie Johnson, reclamant ser reconegut com a coautor d’una cinquantena de temes, entre ells, No Particular Place To Go, Sweet Little Sixteen i Roll Over Beethoven. Va ser desestimada per haver passat tant de temps entre l'època de publicació d'aquestes i  la demanda.

Com una clara mostra de que una estrella del Rock pot viure prou com per veure als seus fills tocar les seves cançons, Chuck Berry va viure fins als 90 anys. Pocs mesos abans, havia anunciat que el seu últim àlbum, Chuck, seria amb cançons noves 38 anys després i que estaria acompanyat pels seus propis fills a la formació de la banda. Estava dedicat a la seva dona Themetta Berry, a la que li va deixar un missatge que va donar la volta al món, "Estimada meva, estic envellint!, he treballat molt de temps en aquest disc. Ara ja puc penjar les sabates". Al març del 2017, Chuck Berry moria a  casa seva de causa natural, després d'haver roquejat durant nou dècades. Sens dubte el seu llegat és ben viu en tots i cadascun dels exponents del Rock And Roll i el seu estil encara es pot rastrejar 60 anys després d'haver fundat les bases del Rock, en el seu estil musical, presència i carisma als escenaris. 


Hail! Hail! Rock’n’Roll (1987) i com el mestre Chuck renya a l’alumne Keith.

Anys abans, al 1982, el guitarrista Ron Wood va ser convidat pel llegendari Chuck Berry, a participar en un Show a l'Hotel Ritz de Nova York, Ron va convidar al seu amic de banda Keith Richards perquè pogués conèixer al seu ídol. Keith Richards va confessar fa uns anys al programa de Jimmy Fallon, “Vaig entrar al seu camerino i vaig veure la guitarra ficada a l’estoig, i em vaig dir, va Keith rasca aquesta guitarra encara que sigui una vegada. I ho vaig fer. Llavors va arribar Chuck i em va dir, ningú toca la meva guitarra. I em va fotre un cop de puny a la cara". Per més inri, aquell dia va confondre tres vegades a Keith Richards, la primera al fotre-li el cop de puny, perquè es va pensar que era un simple fan, després a contracor es va mig disculpar a Ron Wood pensant que era ell, i de nou durant el concert va presentar a Ron Wood com Keith Richards, i al ser informat del l’error va reconèixer que no els distingia i que li semblaven iguals.

El guitarrista dels Rolling Stones idolatrava a Chuck Berry com ningú i no va parar d'intentar de poder tocar en directe amb ell fins a aconseguir-ho l'any 1986. Aquell mateix any, Keith Richards, el seu fervent admirador, va organitzar un concert en honor seu per celebrar el 60é aniversari de Berry, hi van participar artistes com Etta James, Eric Clapton, Robert Cray, Linda Ronstadt i Julian Lennon. Concert sobre el que el director Taylor Hackford filmaria el documental Hail! Hail! Rock´n´Roll (1987).

Si bé tots dos són persones de caràcter fort, Richards es va haver de contenir una segona ocasió. Segurament heu vist l'escena, Chuck Berry renya a Keith Richards, perquè no toca exactament com ell vol que toqui un dels seus clàssics. El momentàs en qüestió va ser mentre assajaven l'èxit de Chuck Berry, Oh Carol, Chuck l'obliga a parar i li diu que l'està tocant malament, “T'ho dic jo, que l’he composat, vols fer-ho bé?”, mentre Keith mira a tots els presents a l'assaig amb cara de dir, però m’ho està dient en serio?, això és real?, el bateria i el pianista Johnnie Johnson, també es queden flipant de lo primmirat que s'havia posat Chuck. Finalment, l'alumne s’emprenya, però s’empassa l'orgull i obeeix al mestre deixant un dels moments més tibants de la història del Rock. Tot i això tots dos personatges van arribar a ser molt bons amics. 

Chuck & Keith Rehearse Oh Carol (Vols fer-ho Bé?)


“Si vols tocar Rock And Roll no hi ha una altra manera de fer-ho que com toca Chuck”, diu Eric Clapton al documental. Amb Clapton, tot i que no tant com amb Keith també va haver-hi repassada, en aquest cas amb la lletra i el to de la cançó. Chuck mira a Clapton amb els ulls oberts com taronges com dient, “hòstia puta”, la lletra no és així. Aquest és el moment.

Chuck & Clapton & Keith Richards - Johnny B. Bad (l’audio llibre de Chuck)



Les grans col·laboracions amb Chuck Berry

Durant la seva extensíssima carrera, Chuck Berry va col·laborar amb grans estrelles del Rock. Artistes que van aprendre al costat seu i que van versionar amb el geni de Missouri alguns dels seus grans temes. Bruce Springsteen, Tina Turner, The Rolling Stones, John Lennon i Eric Clapton són alguns dels músics amb els que va col·laborar, actuacions en les que va exhibir el seu inoblidable pas de l'ànec (Duck Walk), que es va convertir en un dels seus senyals d'identitat. 

Chuck Berry With Bruce Springsteen & The E Street Band - Johnny B. Goode (At The Concert For The Rock And Roll Hall Of Fame 1995, Cleveland, Ohio).


Chuck Berry With Tina Turner - Rock And Roll Music (Live At The Roxy, 1982, L.A)


Chuck Berry With Keith Richards - Little Queenie (60’s Brthday’s Chuck, 1986)


Chuck Berry With Eric Clapton - Wee Wee Hours (60’s Brthday’s Chuck, 1986)


Chuck Berry With John Lennon & Yoko Ono - Memphis Tennessee (Mike Douglas Show 1972).


Chuck Berry With Linda Ronstadt - Back In The USA (60’s Brthday’s Chuck, 1986)


Chuck Berry With Etta James & Robert Cray & Keith Richards &  Eric Clapton - Rock And Roll Music (60’s Brthday’s Chuck, 1986)



Ronnie Wood també rendeix homenatge a Chuck Berry
 

El disc de Ronnie Wood es titula, Mad Lad: A Live Tribute To Chuck Berry (2019). El membre dels Rolling Stones més relacionat amb Chuck Berry és Keith Richards, però, per descomptat, Chuck Berry és un ídol per tots els guitarristes del Rock 'N' Roll. Igual que Keith Richards, Ronnie Wood és un fan de tota la vida i va estar girant amb Chuck Berry. Ronnie Wood i la seva banda, The Wild Five, van gravar aquest concert al 2018, un any després morir Berry. Inclou 11 temes gravats en directe al Tivoli Theatre de Wimborne, a Dorset, Anglaterra, amb col·laboracions especials com les de Imelda May i el pianista Ben Waters. Nou dels temes són grans èxits de Chuck, un és un cover que Berry, solia tocar, i el tema que obre l’àlbum és original de Ronnie. Aquest és el track list: 1. Tribute To Chuck Berry; 2. Talking About You; 3. Mad Lad; 4. Wee Wee Hours; 5. Almost Grown; 6. Back In The USA; 7. Blue Feeling; 8. Worried Life Blues; 9. Little Queenie; 10. Rock ‘N’ Roll Music; 11. Johnny B. Goode. La portada de l’àlbum està pintada pel propi Ronnie Wood. És evident que claríssimament Wood i la banda s'han divertit d’allò més, el pianista Waters, brilla en tot moment i l'ambient de festa és prou contagiós com perquè això sigui un gran homenatge a Berry. El gran final arriba amb la clàssica Johnny B. Goode. No és precisament un gran esforç per Ronnie abordar el repertori d'un dels més distingits i famosos rockanrolers dels Estats Units. Al cap i la fi, Wood ha estat tocant aquestes cançons, des que es va incorporar als Stones al 1975, i abans amb The Faces i Jeff Beck Group.

Ronnie Wood - Memphis Tennessee


Ronnie Wood Feat. Imelda May - Sweet Little Rock 'n' Roller


Ronnie Wood Feat. Imelda May - Wee Wee Hours


Ronnie Wood Feat. Imelda May - Johnny B. Goode


No volia acabar sense fer el meu particular homenatge a un altre dels grans pioners, quan estava fent aquest article de Chuck Berry, el mon coneixia la trista noticia, Little Richard, considerat com un dels pioners del Rock And Roll, moria el 9 de maig als 87 anys. Creador d'himnes immortals com Good Golly Miss Molly, Long Tall Sally o Tutti Frutti (amb aquella mítica introducció, "A-wop-bop-a-lloo-bop-a-wop-bam-boom" que va marcar a varies generacions), l’autoproclama’t "arquitecte del Rock And Roll" va contribuir en la dècada dels 50 a l'aparició d'un nou gènere al costat d'altres artistes negres com Chuck Berry o Fats Domino.

Little Richard va aportar al Rock And Roll un aire d'escàndol, degut al seu aspecte extravagant, els seus crits i la seva manera de colpejar el piano a l’escenari, reunint per igual a blancs i negres, en un moment en el que la lleis de segregació racial encara eren vigents als Estats Units, "Sempre vaig pensar que el Rock And Roll va ajuntar a les races, tot i que jo era negre, als fans no semblava que els hi importés i em sentia bé per això". Little Richard va jugar un paper crucial a l'hora “d’elevar el voltatge" del R&B per situar-lo a la mateixa potència del Rock And Roll i seria conegut pel seu estil elèctric a l'escenari, en el que apareixia amb els ulls pintats i robes de colors brillants, una estètica que després inspiraria al també desaparegut Prince.

Durant anys, es va descriure a si mateix com a Gai, Bisexual i Plurisexual, “Si Elvis Presley és el Rei del Rock And Roll, jo soc la Reina". Little Richard va influir en infinitat d'artistes i grups musicals, en molts casos la fama dels quals va superar finalment a la seva. Gegants de la talla de Jimi Hendrix, James Brown, Otis Redding, Mick Jagger, Paul McCartney, David Bowie o Rod Stewart han citat a Little Richard com una de les seves referències.

“No estaria en això de no ser per Little Richard. Per ell em vaig ficar en el món de l'espectacle. Ell va ser la meva inspiració”. (Otis Redding)

“Només intento fer amb la guitarra el que Little Richard fa amb la seva veu”. (Jimi Hendrix)

“Quan Little Richard obre la boca, el que ve després és un alliberament”. (Steve Van Zandt, conegut com Little Steven, guitarrista de Bruce Springsteen)

“Jo volia ser granger. En realitat, volia criar cavalls. Però aleshores vaig escoltar a Little Richard i aquí es va acabar tot”. (Lemmy Kilminster)

Descansi en pau.

Little Richard - Tutti Frutti (Rock & Roll Hall Of Fame 1995)



 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació