It's Only Rock'n'Roll

Motörhead: “1979” Box Set. 40 anys dels àlbums Overkill i Bomber.

per Pep Saña , 4 de maig de 2020 a les 17:04 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de maig de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A mitjans del 2019, el segell discogràfic BMG anunciava el llançament de “1979”, una capsa de luxe per commemorar el 40 aniversari d'un dels anys clau de la carrera de Motörhead. I és que al 1979 la banda liderada per Lemmy Kilmister editaven, Overkill i Bomber, dos dels seus àlbums clàssics, amb el guitarrista “Fast” Eddie Clarke i el bateria Phil “Philthy Animal” Taylor. Aquells eren uns altres temps, és l'única manera d'explicar que en el període de 365 dies la banda llancés dos dels que encara avui són considerats entre els seus millors àlbums. 

El 1979 va ser un any agitat i de grans canvis socials a Gran Bretanya, amb l’inici de l’era Thatcher i una greu crisi que desembocaria en grans vagues i enfrontaments. Aquest va ser el teló de fons amb el que Motörhead van gestar aquestes dues obres fonamentals per entendre molt del Rock que vindria després. En aquest context també, el 9 de març de 1979 milions d'espectadors s’esperen per veure el famós programa musical de la BBC, Top Of The Pops. Molts no imaginaven el que se’ls venia a sobre quan Motörhead van arrencar amb una tronadora i vertiginosa, Overkill, el tema que dona títol a un d'aquests àlbums. Començava la llegenda. 


Lemmy Kilmister va formar Motörhead al 1975, després de ser expulsat de Hawkwind  per l’incident de la droga al Canadà. Tenia una visió, la de tocar el rock’n’roll més brut del planeta. Va reclutar al bateria Lucas Fox i el guitarrista Larry Wallis amb els que va gravar l’àlbum On Parole (1975), però que no va veure la llum fins al 1979 perquè el segell discogràfic va deixar de banda el disc. 

Al 1977, tant Lucas com Larry ja havien estat substituïts per Phil "Philthy Animal" Taylor i "Fast" Eddie Clarke respectivament. La falta d’interès per Motörhead, faria que la banda es plantegés de deixar-ho, fins que Chiswick Records els va oferir l’estudi durant  tres dies per fer un single de comiat. Sorprenentment, Motörhead van fer un àlbum sencer en aquells tres dies i van gravar el que seria el primer àlbum oficial, l’homònim Motörhead (1977), aconseguint un gran èxit entre els fans del Heavy Metal i inclús del Punk. Hi havia un futur per la banda. Així doncs, aquesta és la historia de com al 1979,  Motörhead, llançava al mercat dos dels seus àlbums més clàssics, Overkill, al març i set mesos després, Bomber.


Overkill
 


Lemmy era un tio que anava de cara. Bon Scott, el traspassat cantant de AC/DC, va dir en una ocasió, “M’agrada el Lemmy, perquè és senzill. Et dóna la mà, et mira als ulls i et diu el que pensa. Estic segur que treballaríem bé junts. Hi hauria algun cop de puny esporàdic, però després aniríem al bar, beuríem una mica i tot oblidat”. Overkill es va publicar al març del 79, i va ser evident immediatament que la banda havia pujat  a un altre nivell en comparació amb el seu debut homònim, que havia sortit dos anys abans. 

Quan Motörhead va entrar a l'estudi a finals de 1978, era la primera vegada que la banda tenia l'oportunitat de gravar un disc tal com déu mana. Segons Lemmy, "En realitat, l'àlbum de Motörhead no havia de ser res més que una gravació en directe i mostrar el que estàvem fent a l'escenari en aquell moment, però per nosaltres també era una motivació per veure cap on podia anar tot". La banda va decidir treballar amb el productor Jimmy Miller. Una bona elecció?, bé, fins a cert punt. "Ja fa molt  temps d’això, però si la memòria no em falla, ens van passar una llista amb quatre productors per triar, i l'únic tio d'aquella llista del que havia sentit a parlar era Jimmy Miller, perquè abans havia treballat amb els Rolling Stones. Així que va ser el tio que vam triar”. 

Jimmy s’havia rehabilitat de la seva addicció a les drogues, i els seus problemes amb l’heroïna en particular, tornarien a perseguir a la banda quan més endavant van tornar a treballar junts per l’àlbum Bomber. Però a Overkill, es va mostrar centrat i positiu. "Sé que Jimmy va estar molt centrat en aquest projecte. Estava feliç, sempre somreia i va fer una gran aportació. Pràcticament es va convertir en el quart membre de Motörhead durant el temps que va treballar a l'àlbum. Vam fer causa comuna tots junts per tirar en la mateixa direcció i Jimmy hi va jugar un paper molt important. És una llàstima el que li va passar". Va morir al 1994 d’una insuficiència hepàtica provocada per tants anys d’abús amb les drogues,tenia 52 anys.

Motörhead es va passar sis setmanes, des de desembre de 1978 fins a gener de 1979 en dos estudis, tots dos a Londres, Roundhouse (on es va fer gran part de la gravació) i Sound Development. "El varem gravar més o menys en sis setmanes, suposo que si  considerem que per gravar el disc anterior van ser tres dies, vam tardar molt. Però el que també s’ha de tenir en compte és que en aquest període de temps no només vam concentrar-nos en l'àlbum. També estàvem fent concerts. És com es feien les coses  aleshores, tot era molt menys rígid. Tot i això, érem conscients que els estudis valien molts diners, de manera que tampoc estàvem per perdre el temps"

Un dels grans  avantatges va ser que gran part del material del disc ja s’havia provat en directe, Motörhead havia tocat sis d’aquestes cançons a finals de 1978 en la gira Beyond The Threshold Of Pain, i el 23 de març de 1979 iniciaven una gira britànica de  20 dates, en la que n’arribarien a tocar en alguna ocasió no menys de nou temes. L’únic tema que no figurava al setlist era, I’ll Be Your Sister. Motörhead va acabar aquesta part de la gira amb un concert al The Paris Theatre de Londres el 26 de maig, gravat per la BBC. “Això ens va ajudar molt. És sorprenent la manera com canvien les cançons quan les treus a l'escenari, així que suposo que el que fèiem, tot i que no deliberadament, ens va ajudar a retocar-les d'una manera que mai no podria passar en un estudi. Però aquest és un procés continu. Si escoltes, Metropolis, per exemple, al disc, gairebé no té cap connexió amb el que fem en directe"

Motörhead - Overkill


Motörhead - Too Late Too Late (Cara B del single Overkill)


El tema, Metropolis, es diferencia gairebé de la resta de l’àlbum Overkill, perquè es va escriure amb presses, la banda intentava omplir l’espai del disc. "Per ser sincer, ens havia quedat curt un dels temes. Així que, literalment, vaig haver d’idear alguna cosa durant la nit. Recordo que vaig anar a un cinema a Portobello Road (Oest de Londres) aquell vespre, projectaven el clàssic del cinema mut, Metropolis, dels anys vint, dirigida per Fritz Lang. Això em va donar la inspiració que necessitava. Me’n vaig anar a casa, vaig escriure la cançó, la vam portar a l'estudi i la vam fer en un moment. Recordo també, que el solo de guitarra que hi ha gravat a la cançó va ser la primera toma que va fer Eddie, i ni tan sols va saber que l’estava gravant. Eddie estava escalfant amb la guitarra quan les cintes van començar a gravar, i va dir, O.K, estic a punt per fer el solo. Li vam dir, massa tard, ja ho tenim gravat!. Així que, en certa manera, el que se sent a l’àlbum només és al Eddie assajar i preparar-se. Però, per nosaltres, mai no va poder superar el solo que havia fet la primera vegada. Això és el que vull dir dels estudis, aprens molt despresa què funciona i què no”

Motörhead - Metropolis


Un altre tema interessant de l’àlbum, des d’un punt de vista de la producció és, Tear Ya Down, el que apareix a Overkill és la versió original produïda amb Neil Richmond per la cara B del single, Louie Louie. Per què la banda no va tornar a gravar-la amb Jimmy?. “Com que mai podríem igualar el que ja havíem fet, la veritat és que era una puta molèstia. Suposava molta feina només pel sol fet de tornar a gravar la cançó. Així que, vam decidir deixar-la tal com estava”.

Totes les cançons de l’àlbum van ser escrites per la banda, excepte, Damage Case, en que Mick Farren (un antic amic del Lemmy) va ajudar amb la lletra. "Al principi Mick va escriure tota la lletra, però després vaig retocar-ne algun fragment, així que el tema és una col·laboració entre nosaltres, tot i que mai la vam escriure junts". 

Tot això ens porta al títol del propi àlbum. Per la majoria de la gent, això devia ser una cosa que va discutir la banda i, per unanimitat, es va decidir. Error. L'home que va triar el títol de l'àlbum Overkill va ser, Gerry Bron, que era el propietari de Bronze Records. “No tinc ni idea de per què volia posar aquest títol a l'àlbum, però ens va convèncer. Potser va escoltar alguna cosa de la mateixa cançó o que jo n’hagués parlat. Recordo haver entrat amb la idea de la cançó i haver dit a tothom, obriu bé les orelles, fills de puta. Però va ser Gerry qui va posar el títol de l'àlbum"

Alguns dels títols de les cançons suggereixen històries rares, com el tio que freqüenta els bars xungos i carrerons perversos, per exemple, I’ll Be Your Sister, probablement  basada en alguna relació estranya del passat del Lemmy. Però no és pas la manera com ell ho recorda. "No tinc ni idea d'on surt aquest títol. Sincerament, aquestes coses em venien al cap. Tot surt de la meva imaginació, que probablement diu molt de mi. En aquell moment, tenia molt sentit. Però ara, realment no sabria dir a  que m’estava referint".

En gran part, es podria suggerir que hi havia una certa lògica caòtica sobre el procés de gravació del Overkill. Tot i això, les coses eren una mica més disciplinades del que podria semblar el cas. "La nostra jornada laboral a l'estudi començava cap a les dues de la tarda i treballàvem fins a les 22:00. Que per què marxàvem a aquella hora?. Així podíem arribar al Pub per prendre unes copes. Recordeu que això eren els temps en que els Pubs podien tancar quan volguessin. No havien de tancar a les 23h”.

Motörhead va augmentar la seva creixent base de fans amb aquest àlbum. Va arribar al número 24 a les llistes del Regne Unit, que en aquell moment va ser un gran pas per  la banda. També va ajudar l’enginyosa decisió de la discogràfica de publicar una edició de vinil de color verd del disc només tres setmanes després que s’hagués publicat en vinil negre normal, garantint així que els fans més incondicionals comprarien les dues còpies. Tot i això, els trucs de màrqueting no eren necessaris per convèncer a la gent que Motörhead havia arribat per quedar-se. Si el seu antecessor homònim s’havia fet de manera espontània i precipitadament, Overkill mostrava a la banda a un altre  nivell. No es tractava només de tocar més fort i amb més ràbia que ningú, sinó de tres grans  músics orgullosos de la seva feina. Ara, Overkill es considerat un clàssic. "Si es així?. La veritat és que no ho sé. Quan l’escolto, és un disc que és...bé, massa lent!. Ara toquem aquestes cançons molt més ràpid. Per nosaltres, va suposar un pas important que va portar al Bomber, tot i que crec que Overkill és millor, i després al Ace Of Spades. Però el que va fer va ser demostrar que érem realment una banda".

Motörhead - No Class


Motörhead - Stay Clean


Bomber
 


La pressió es va mantenir durant aquell calorós estiu de 1979. Amb el segon àlbum de Motörhead, Overkill, que acabava de convertir-se en el seu primer èxit en el top 30 del Regne Unit, Lemmy hauria d'haver estat saltant d’alegria amb les seves botes de cowboy blanques. Fins i tot havien estat al programa Top Of The Pops, dues vegades,  i de cop i volta havien passat de ser la pitjor banda del món a la banda de Rock més “cool” del planeta. Bé, la banda de Rock més “cool” de Gran Bretanya, en tot cas. Però en lloc d’estar satisfet, Lemmy estava més preocupat més que mai.

El periodista musical britànic Mick Wall explicava, “Estàvem asseguts a fora d’un pub de Notting Hill, al costat del canal. Un agradable vespre d'estiu. Però Lemmy estava perdut en algun lloc dins de la foscor del seu cap”. "No m'agrada haver aconseguit  més pasta per gastar", em va dir mentre li deixava cinc lliures més (sempre em va pagar, per cert). I em va dir molt emprenyat, “Estem tranquil·lament amb quaranta lliures a la setmana. Només que ara, la discogràfica, vol treure un altre disc abans que acabi l'any. Els preocupa que siguem flor d’un dia. Fa quinze anys que estic amb bandes i vaig tenir el meu primer èxit amb Hawkwind al 1972. Però a la discogràfica encara creuen que tot només és sort, i que en qualsevol moment s’acabarà. Que els follin!”

L’èxit de l’àlbum Overkill i el single van sorprendre a tothom, inclòs al Lemmy, i ara tenia aquella por que totes les estrelles senten el primer cop que tenen un èxit i han de fer el següent encara millor. Li vaig assegurar que en un parell de setmanes les coses anirien millorant, un cop entressin a l'estudi i comencessin a treballar en el nou disc. 

"Bé, suposo que això ens tindrà allunyats dels problemes", va dir tot seriós. Ell i la banda acabaven de tornar de Finlàndia on havien passat tres dies a la presó. Havien estat detinguts a l’aeroport d’Hèlsinki, quan tornaven a casa desprès de participar al Punkaroka Midnight Sun Festival. Els promotors del festival els havien denunciat a la policia després de veure la destrossa que Motörhead havia causat a l’escenari. Lemmy havia començat el concert cridant a la multitud, pau i bon rotllo, en finès, però quan va acabar van destrossar tot l'equip.

El problema va començar, però, va dir Lemmy, “Quan el bateria Phil "Philthy Animal" Taylor va llançar un arbre a dins del camerino (per una finestra que Lemmy acabava de destrossar). Vam decidir que a l’arbre li faríem un funeral víking, li vam calar foc i el vam llençar al llac. Era capvespre i va ser espectacular, com pots imaginar. Aleshores, quan vam pujar a l’autobús que ens portava a l’aeroport, el conductor va cometre el terrible error de dir, no muntaràs un lio al meu autobús. Baralla al canto... Quan vam arribar a la duana, el funcionari va dir, entreu en aquesta habitació, si us plau...".

“Finalment, després de 72 hores de ser tractats com una merda i embarcar a l’avió de tornada, el pilot va sortir al passadís molt emprenyat i ens va dir, he sentit a parlar molt de vosaltres, sou una desgracia per la societat!. Si feu alguna cosa al meu avió, tindré  a la policia esperant-vos a Heathrow".
 

“Només enlairar-se l’avió, “Fast”, Eddie Clarke, no se com, va abocar un vodka amb taronja a sobre de la passatgera del seient de davant seu. Tampoc n’hi havia per tant, però quan vam arribar a Heathrow vam veure que tots aquells policies s'alineaven a la pista d’aterratge. Vam pensar, Oh, no, ho tenim cardat. Però aleshores van detenir el capità, estava borratxo. Parlem d’ironia poètica”.

Això havia estat a finals de juny, el seu pròxim concert no era fins al Reading Festival a l’agost, la resta de l’estiu estaria ocupat per intentar fer el més ràpid possible l’àlbum següent a Overkill. Però no nomes això, la gravació es va programar, igual que amb Overkill, als estudis Roundhouse de Londres, i de nou amb el productor Jimmy Miller. Només que en aquesta ocasió, Miller, que ja estava enganxat a l'heroïna i havia estat   acomiadat pels Rolling Stones, estava tant penjat que Lemmy es va queixar de trobar-lo dormint a la cadira durant les tomes. Tots estaven molt emprenyats perquè sempre arribava tard, mig dia tard, o fins i tot més, i les seves excuses eren espectaculars. 

Lemmy, que parlava cridant, ironitzava amb el productor abans de les tomes, perquè sabia que alguna cosa passava cada vegada que el desventurat Miller no contestava. Fins i tot una vegada, Lemmy va trobar a Miller dins del seu cotxe, tant penjat que va estar a punt de morir. El Lemmy estava molt emprenyat, "No sé per què tinc tant mala reputació, vull dir, mai no em veureu en un estat tant maleïdament lamentable. Mai no em veureu caure per terra, vomitant a sobre tothom de manera repugnat i que m’hagin de portar a casa. Mai arribo a aquests extrems. Sóc un friki del Speed, però hi soc les  vint-i-quatre hores del dia”.

A pesar de la limitada participació de Miller, Motörhead va tirar endavant les sessions, treballant principalment només en material acabat d'escriure, incloent la cançó que obre l’àlbum, Dead Men Tell No Tales, una virulenta cançó contra l’heroïna i sobre la repugnància del Lemmy cap al escarriat productor. En una de les estrofes, Lemmy  escup, “Si ets un malparit, no tornis / No sóc el que pagarà la teva fiança, els homes morts no expliquen contes...”.

Motörhead – Dead Men Tell No Tales


El fet que Lemmy fos en si mateix una farmàcia ambulant, la seva jaqueta de cuir  contenia tot tipus de substancia química dintre les seves butxaques, no el va convertir en un hipòcrita. Tampoc el fet d’haver estat expulsat injustament de Hawkwind perquè, com va explicar moltes vegades, prenia drogues equivocades. "No m'importa quines drogues pren la gent. No és el meu problema. Però es converteix en el meu problema si fa que em comencin a donar pel cul. Que és el que va passar amb Jimmy Miller". 

Lemmy va triar l’Speed respecte a la resta de drogues, perquè segons ell l’Speed, “És l'única droga que em permet treballar i m’ajuda a sentir-me be. No és bo, perquè no ho és, però sí que m'ha ajudat a sentir-me be quan normalment hauria estat esgotat. Ho fa molta gent. Diria que tinc sort, tinc un sistema nerviós que se’l menja i l’expulsa. He tingut una constitució mental i física forta com un roc”. 

Motörhead – Poison


Segons Lemmy, el gran problema amb l'àlbum, no era sobre quines drogues prenien, sinó el poc espai de temps que tenien per treballar en els nous temes, alguns dels quals s'estaven escrivint in situ. "La diferència aquesta vegada era que no havíem pogut tocar les noves cançons en directe, com va passar amb Overkill. Si haguéssim tingut un parell de mesos per tocar-les en directe, aquest àlbum hauria estat molt millor, menys senzill, més cru. En comparació amb com les toquem en directe, l'àlbum sona pobre. No puc dir que sigui un àlbum amb el què estic content. Les cançons són bones, però Jimmy Miller...bé, vam cometre l'error de deixar-li fer el que volgués sense discutir. Clar, Bomber es va vendre bé. Però dubto que tornem a treballar amb Jimmy. Tenia de tractar amb els seus propis dimonis, cosa que li va ser difícil i el resultat va ser poc fiable".

 “Fast” Eddie, uns mesos abans de morir, també ho recordava així, "Ningú de la banda  estava gaire content amb el resultat. No ens sentíem bé del tot, com si hi faltés alguna cosa. Pot semblar estrany venint d’una banda que s’enorgullia de la rapidesa amb la que va fer discos, però tot es va fer massa ràpid. No crec que cap de nosaltres hagués escoltat tot l'àlbum amb calma fins que físicament no va acabar a les nostres mans".

Bomber va sortir al mercat el 27 d'octubre de 1979, només set mesos després del Overkill, i va funcionar fins i tot millor, arribant al número 12 de les llistes britàniques. Tot i ser ben rebut tant pels fans com la critica, molta gent pensava que no era tan bo com el seu predecessor. Malgrat els inconvenients, l’àlbum titulat amb el nom del que seria el seu single, Bomber, segueix sent un dels més coneguts de Motörhead. Inclou  temes que es convertirien clàssics com, Dead Men Tell No Tales, Stone Dead Forever o Bomber, tema inspirat en la novel·la, Bomber, de Len Deighton de 1970. També inclou un tema, Step Down, que canta “Fast” Eddie i que Lemmy explica com, "Em posava malalt que Eddie sempre gemegués perquè jo tenia tot el protagonisme, jo, el cantant que va formar la banda i el va contractar a ell. Quina injustícia!. Així que em vaig girar cap a ell i li vaig dir, d’acord, pots cantar-la. No estava gaire content, però no va tornar a preguntar mai més. No és que, tot i així, deixés de gemegar”

Hi havia, però, dos dels temes de Motörhead al Bomber que eren autèntics assassins de sang freda. El primer, Stone Dead Forever, que seria un dels millors clàssics que va fer la formació original. Stone Dead Forever va ser immens, un clàssic monumental, en part Punk i molt Heavy Metal, Harley Davidson total. “Fast” Eddie ho expressava així, "Vull dir que, Stone Dead Forever, encara em fa tancar els ulls i moure el cap gairebé quaranta anys després. Merda m'agrada!. I a més per la incredulitat, en serio que soc jo qui tocava  aquesta guitarra?"

Motörhead - Stone Dead Forever


El millor, però, el van guardar pel final, gairebé com una recompensa per tancar l’àlbum. Amb les famoses sirenes dels raids aeris del tema Bomber, es convertiria en una de les trinitats implacables dels clàssics de Motörhead de tots els temps, juntament amb Overkill i Ace Of Spades. Tot i que Lemmy va treure el títol de la novel·la de Len Deighton, la lletra no tenia res a veure amb la trama original, un atac dels bombarders de la RAF a Alemanya a la Segona Guerra Mundial. En lloc d'això, Lemmy va utilitzar les imatges del bombarder Lancaster com a eix metafòric sobre la vida a la carretera d’una banda de rock’n’roll fora del control. “Because you know we do it right, a mission every night/It’s a bomber, it’s a bomber…(Perquè saps que ho fem bé, una missió cada nit / És un bombarder, és un bombarder ...)".

Motörhead - Bomber


Motörhead - Over The Top (Cara B del single Bomber)


La gira de Bomber, mostrava un impressionant escenari nou, un “Bombarder" gegant que sortia de l’escenari cap al públic. En realitat, es tractava d'una plataforma de llums dissenyada amb quatre "motors" que es movia cap enrere i cap endavant i de costat a costat, amb els canons disparant mentre baixava com si estès a punt d’estavellar-se a sobre del públic. Segons Eddie, la idea va ser del tècnic d’il·luminació Peter Barnes que va dir, "Per què no posem l’equip de llums en un puto bombarder?. El subjectem  amb cadenes i el movem amunt i avall. Ho vam provar, i va funcionar. Molt treballat. L’escenari, amb el “Bombarder” va ser un pas definitiu". És difícil imaginar l’impacte i la sorpresa del relativament senzill nou espectacle escènic de Motörhead comparat amb els escenaris actuals, on amb les pantalles de vídeo es fan efectes espectaculars, de vegades fins i tot més que la mateixa música.

Motörhead deixaria la seva emprenta, diferent a la de Judas Priest, Black Sabbath o Rush, que estaven en ascens en aquell moment. Tenien una energia i una honestedat refrescants, i semblaven estar un pas per endavant de Saxon i Iron Maiden, que van sorgir a mesura que la NWOBHM (New Wave Of British Heavy Metal) floria. Estaven igual que els AC/DC, un èxit incontestable i un àlbum al carrer que va entusiasmar a la nova generació de “metaleros”. Bomber és el primer àlbum de Motörhead amb les cares dels tres membres a la portada del disc, es veu als tres als comandaments, a bord del bombarder de fantasia creat pel famós il·lustrador de ciència-ficció Adrian Chesterman. Bomber va sortir al carrer el 27 d'octubre de 1979.

Van fer una gira pel Regne Unit de 30 dates, amb el famós Bombarder gegant com a gran atractiu i el setlist incloïa sis cançons de l’àlbum nou. Lemmy insistia que la gent no havia de veure Motörhead com a part de cap tendència de l’època. "No crec que formem part de cap moviment. Alguns ens classifiquen com Punk i d’altres com Heavy Metal. Però crec que el que fem només és Rock’n’Roll, res més. Quan escolteu Bomber, us sona com el Punk o com el Heavy Metal?. La cosa és que atraiem molts tipus de fans diferents. Si veniu a un concert de Motörhead hi veureu melenes llargues i cabells curts barrejats. M’agrada pensar que atraiem a aquells a qui els agrada la música, sense trucs. Això és el què fem nosaltres tres, treballar maleïdament dur per aconseguir que aquesta banda sigui tan bona com pugui”

“Quan començàvem, algú va dir que érem la pitjor banda del món. Ara, m’agrada creure que som molt millors que quan érem tan “dolents”. Si voleu nens macos tocant música inofensiva, escolteu a The Police. Toquem alt i som sorollosos, és de l’única manera que ho sabem fer. Però també tenim talent tocant. El fet que tinguem els amplificadors a tot volum no vol dir que vulguem amagar la nostra manca de talent darrere d'un mur de soroll. Això és una banda seriosa”.

Un dels principals motius que va impulsar al Lemmy en aquell temps va ser la seva determinació per demostrar que la gent de la industria musical estava equivocada. "Vull fotre la nostra música als morros de tots els fills de puta que van dir que érem una pèrdua de temps. Estic sent venjatiu?. Sí, ho soc. Però estic fart dels mestretites de la indústria musical que no tenen ni puta idea i que es pensen que saben el què és la bona música. Són els mateixos cabrons que li van dir al Little Richard que estava perdent el temps quan començava"

La tercera de les trinitats implacables dels clàssics de Motörhead de tots els temps, és Ace Of Spades, single que donaria nom a l’àlbum homònim, Ace Of Spades (1980) i que arribaria al numero quatre de les llistes del Regne Unit. Un any desprès de sortir  al mercat el Bomber.

Motörhead - Ace Of Spades


El Lemmy de 1979 no era diferent en la manera de ser de com ho seria la resta de la seva vida. Clar, honest i directe, podia estar perfectament sol en una multitud com ser el centre d’atenció. Però on estava millor era en els seus moments amb els fans. "Sempre estic encantat d’anar a prendre alguna copa. Però tothom suposa que ara sóc una rica estrella del Rock. No funciona així. Tinc una mica d’efectiu, si, però tampoc sóc exactament Mick Jagger que diguem"

Durant els tres anys següents, Lemmy va viure gairebé a la carretera. Cada nit una missió nova, mentre cantava, Bomber. Fins l’últim dia... 

 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació