Mascles o masclistes?

Diuen que els homes som tots iguals, que vivim de fantasies i d'explicar-les... però en secret, això sí, perquè si ho sabés la dona, s'emprenyaria molt i les conseqüències podrien ser irreparables (no sé si per infidels o per imbècils mentiders). Però també diuen que això ens és igual i el nostre gènere segueix insistint en unes il·lusions, irrealitzables la majoria de vegades, que amb un parell de cerveses i quatre rots ben fondos poden arribar a ser al·lucinacions.

 

El Santi, el comercial -cap cosa com a home, però simpaticot i descarat-, estava casat amb la Mireia de Comptabilitat, una noia molt amable, discreta i elegant que era l'amor platònic de molts i la fantasia onanista de tots. Però com acostuma a passar a la vida, la injustícia triomfa, el més cràpula se la va emportar i els demés es van quedar fent manualitats.

 

El Joan, l’informàtic, molt reservat ell, mai havia anat amb la resta de xicots de l'oficina a fer el vermut els divendres al migdia, després de plegar, tot i que treballava a l'empresa feia ja una colla d'anys, i el primer dia que hi va anar, el Santi el va mortificar. Primer, amb una relació minuciosa i detallada de totes les seves experiències extramatrimonials i, després, amb un tercer grau sobre les d'ell, pobre Joan, que amb estoïcisme i poques paraules, va negar reiteradament, malgrat les mofes de tots els altres.

 

Reservat com era, va aguantar el xàfec amb resignació, i quan li va explicar aquella tarda a la Mireia, de tant riure, ella va caure del llit.

 

I és que els aforismes enganyen i els homes no som tots iguals, afortunadament. O, com diu una dona sàvia, només som iguals en el més dolent.