02
de maig
del
2020
Actualitzat
a les
21:19h
El van cridar a l'estrada i va pujar-hi amb pas segur, decidit. Estava acostumat a parlar en públic i no li tremolava ni el gest ni la veu quan ho feia. Era eloqüent i espontani, i connectava de seguida amb l'audiència, perquè abans ja havia visualitzat la seqüència i treballat el discurs, conscient que la millor improvisació és la més ben preparada.
Portava un paper, un sol foli, que va obrir i aplanar sobre el faristol, però que no va tornar a mirar fins que va haver acabat de parlar.
I va parlar, sí, intensa però pausadament, amb naturalitat, de la seva infantesa, dels pares i germans, de l'amor humil i feliç que van compartir i amb el que van créixer i es van fer grans. I els ho va agrair, perquè som el què vivim de petits. I per primera vegada a la vida, va notar -només ell- que en algun moment la veu se li ofegava i li calia espaiar, un pèl més del que estava acostumat, les subordinades constants amb que eixamplava el seu missatge, accentuant encara més la commoció de la sala que, tot orelles, el seguia amb la llagrimeta a l'ull, abans d'acabar, fàcil i concret com sempre.
Va aguantar els aplaudiments un moment a peu dret darrere l'oratori i, després d'una insinuació de cop de cap a mode de salutació, va dir gràcies, va fer un pas enrere i es va tornar a vestir.
Portava un paper, un sol foli, que va obrir i aplanar sobre el faristol, però que no va tornar a mirar fins que va haver acabat de parlar.
I va parlar, sí, intensa però pausadament, amb naturalitat, de la seva infantesa, dels pares i germans, de l'amor humil i feliç que van compartir i amb el que van créixer i es van fer grans. I els ho va agrair, perquè som el què vivim de petits. I per primera vegada a la vida, va notar -només ell- que en algun moment la veu se li ofegava i li calia espaiar, un pèl més del que estava acostumat, les subordinades constants amb que eixamplava el seu missatge, accentuant encara més la commoció de la sala que, tot orelles, el seguia amb la llagrimeta a l'ull, abans d'acabar, fàcil i concret com sempre.
Va aguantar els aplaudiments un moment a peu dret darrere l'oratori i, després d'una insinuació de cop de cap a mode de salutació, va dir gràcies, va fer un pas enrere i es va tornar a vestir.
Un conte per cada dia de confinament. Nacióberguedà et convida a recuperar el millor de la seva secció de contes. Cada dia publicarem de nou una de les histories de Xavier Gonzàlez-Costa amb il·lustracions de Bet Calderer perquè en puguis gaudir durant el confinament.
A la vora del foc és una secció que va néixer per Sant Jordi de 2015 de la col·laboració de Xavier Gonzàlez-Costa i Yorgos Konstantinou i que continua en l'actualitat amb les il·lustracions de Bet Calderer.
A la vora del foc és una secció que va néixer per Sant Jordi de 2015 de la col·laboració de Xavier Gonzàlez-Costa i Yorgos Konstantinou i que continua en l'actualitat amb les il·lustracions de Bet Calderer.