28
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
20:17h
Quan la Magda va dir que volia sortir a córrer, el David, el xicot amb qui vivia des de feia més de tres anys, va replicar que no volia que hi anés sola de cap manera, que ja era fosc, i es va posar el xandall per acompanyar-la.
Van sortir de casa caminant per acostumar el cos al fred d'aquell vespre d'hivern especialment assossegat. No hi havia massa trànsit i corria poca gent pel carrer. Semblava més tard de l'hora que era.
Van arribar fins la rotonda parlant de com li havia anat el dia a ell, que estava molt estressat i tot eren problemes a la feina. Ella també havia tingut una jornada laboral de merda, amb el seu cap que no parava d'exigir-li impossibles professionals i d'insinuar-li possibles extraprofessionals... però no va dir res.
Van creuar en vermell el darrer pas de vianants del poble -no passava cap cotxe-, van arribar al pont que travessava el riu i van començar a córrer, a poc ritme per escalfar progressivament la musculatura, fins arribar al passeig que baixava i vorejava la ribera.
El David va començar a forçar el pas i la Magda li va demanar que anés més a poc a poc, que no el podia seguir. Aleshores, ell li va proposar de separar-se, ja que no sabia anar més lent, que arribaria fins al salt d'aigua i tornaria, i que ella anés fent.
La Magda es va enfadar. Li va dir que no tenia cap sentit no deixar-la anar a córrer sola, si després no la volia esperar. Tanmateix, molt convençut, el David li va argumentar que si anava sola, ell no podia controlar què li passava, però que si ara s'avançava només una mica, no tenia importància, perquè tornava en un moment i, si a ella li passava res, ell seria el primer de trobar-la.
El David va accelerar i va desaparèixer passeig del riu enllà. La Magda es va quedar sola i dos homes que també corrien, però en sentit contrari, la van agafar, la van emmordassar i se la van emportar sense que ella podés oposar-hi resistència ni cridar demanant auxili.
I quan el David va tornar, efectivament, va ser el primer de trobar-la... a faltar.
Van sortir de casa caminant per acostumar el cos al fred d'aquell vespre d'hivern especialment assossegat. No hi havia massa trànsit i corria poca gent pel carrer. Semblava més tard de l'hora que era.
Van arribar fins la rotonda parlant de com li havia anat el dia a ell, que estava molt estressat i tot eren problemes a la feina. Ella també havia tingut una jornada laboral de merda, amb el seu cap que no parava d'exigir-li impossibles professionals i d'insinuar-li possibles extraprofessionals... però no va dir res.
Van creuar en vermell el darrer pas de vianants del poble -no passava cap cotxe-, van arribar al pont que travessava el riu i van començar a córrer, a poc ritme per escalfar progressivament la musculatura, fins arribar al passeig que baixava i vorejava la ribera.
El David va començar a forçar el pas i la Magda li va demanar que anés més a poc a poc, que no el podia seguir. Aleshores, ell li va proposar de separar-se, ja que no sabia anar més lent, que arribaria fins al salt d'aigua i tornaria, i que ella anés fent.
La Magda es va enfadar. Li va dir que no tenia cap sentit no deixar-la anar a córrer sola, si després no la volia esperar. Tanmateix, molt convençut, el David li va argumentar que si anava sola, ell no podia controlar què li passava, però que si ara s'avançava només una mica, no tenia importància, perquè tornava en un moment i, si a ella li passava res, ell seria el primer de trobar-la.
El David va accelerar i va desaparèixer passeig del riu enllà. La Magda es va quedar sola i dos homes que també corrien, però en sentit contrari, la van agafar, la van emmordassar i se la van emportar sense que ella podés oposar-hi resistència ni cridar demanant auxili.
I quan el David va tornar, efectivament, va ser el primer de trobar-la... a faltar.
Un conte per cada dia de confinament. Nacióberguedà et convida a recuperar el millor de la seva secció de contes. Cada dia publicarem de nou una de les histories de Xavier Gonzàlez-Costa amb il·lustracions de Bet Calderer perquè en puguis gaudir durant el confinament.
A la vora del foc és una secció que va néixer per Sant Jordi de 2015 de la col·laboració de Xavier Gonzàlez-Costa i Yorgos Konstantinou i que continua en l'actualitat amb les il·lustracions de Bet Calderer.
A la vora del foc és una secció que va néixer per Sant Jordi de 2015 de la col·laboració de Xavier Gonzàlez-Costa i Yorgos Konstantinou i que continua en l'actualitat amb les il·lustracions de Bet Calderer.