El mirall de casa teva

L'un va dir:
 
 
"Per què tu ets maco i jo no? Qui ho ha decidit això?
 
 
Per què a tu les noies et miren quan passes, i passen de mi quan jo les miro? Per què?
 
 
Per què els teus ulls blaus, tan freds, són bonics, mentre que els meus, castanys i càlids, són vulgars?
 
 
Per què el teu nassarró, arremangat i minúscul, fa gràcia i, en canvi, el meu nas poderós, llarg i corbat, fa riure?
 
 
Per què les teves pigues enamoren i els meus porus fan fàstic?
 
 
Per què a tu, esprimatxat i escardalenc, et diuen estilitzat, mentre que a mi, amb les meves carns generoses i abundants, em condemnen a ser gras? Per què? M'ho pots dir?
 
 
Per què tu ets guapo i jo només puc ser simpàtic? 
 
 
Per què tu sempre ets al mig i jo volto per les vores? Per què tu sempre veus cares i jo veig només esquenes? Per què tu sempre rius i jo sempre he d'anar amb un mocador als dits? Per què? Per què ha de ser així???"
 
 
I l'altre va respondre:
 
 
"Perquè mai t’has vist amb els teus ulls i sempre t’has mirat amb els ulls dels altres".
 
 
“Què vols dir?", va dubtar el primer, desconcertat per la culpa imputada.
 
 
"Que deixis de buscar-me a mi al mirall de casa teva, i et trobis només a tu, més enllà de les convencions, els cànons i la dictadura de les tendències. I que siguis llest, que la bellesa sempre té un final fotut, mentre que la intel·ligència no es marceix ni ha de fer dieta".