Desig (in)satisfet

El botó patia, estrangulat pel trau, la pressió d'aquelles sines voluptuoses que es dibuixaven sota la roba i s'ensenyaven distretes per sobre un escot despreocupat, provocant-li, sense malícia ni vergonya, el seu desig més irrefrenable i primitiu. Un desig irracional, un desfici brutal que l'obcecava amb tanta fúria, que no podia contenir de cap manera les seves reaccions més viscerals i els seus instints més animals.

Arribat a aquest punt, la temptació d'aquelles formes arrodonides movent-se, ingràvides i suggerents, darrere aquell teixit inoportú, l'encegava de tal forma que, si hagués pogut, l'hauria estripat sense miraments per fer-les seves, seves i només seves... però no podia. No podia, i no entenia per què l'existència s'acarnissava amb ell, impedint-li abastar allò que més desitjava, i havia d'ofegar la seva frustració, la seva ràbia i la seva desesperació en les llàgrimes i els sanglots que, finalment, se li descontrolaven.

El moment es precipitava, les emocions entraven en crisi i col·lapsaven... Fins que la mare, somnolent i resignada, alliberava el botó del seu tràngol dramàtic, s'obria la camisa de dormir i deixava que el nadó afamat s'enganxés a aquell mugró que vessava vida, retornant la calma a una nit que s'acostava massa de pressa al dia.

Després del rotet i un petó al front d'aquells que qui ens ha portat al món ens deixa impresos a l'ànima, el petit home se submergia novament en un somni de pits esplendorosos, que no per coincident tenia res a veure amb el que feia trempar al seu pare, ajagut allà al costat, afectat per una gana que, ell segur, trigaria a apaivagar.