16
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
17:36h
La doctora Teresa Garriga Baraut, que va néixer a Berga, ocupa un lloc de facultativa especialista adjunta a la Unitat d'Al·lergologia Pediàtrica de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron de Barcelona. Per la pandèmia, però, aquests dies treballa a la Unitat de Cures Intensives (UCI) d'adults de l'hospital barceloní.
NacióBerguedà ha parlat amb ella per conèixer com està vivint l'actual situació de crisi per la Covid-19 i en quina situació es troba l'hospital on desenvolupa la tasca mèdica.
- Quin lloc de treball té i on treballa normalment?
- El meu càrrec és el de facultativa especialista adjunta i treballo a la Unitat d’Al·lergologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.
- Ha canviat la seva feina aquests dies de pandèmia?
- Sí, sí que ha canviat. Pensa que en el meu dia a dia atenc pacients pediàtrics amb al·lèrgia. Ara, m’han mogut a la Unitat de Cures Intensives (UCI) d’adults de l’Hospital Vall d’Hebron. És a dir que he patit un canvi substancial. A més, intento compaginar aquesta feina de suport a la unitat de cures intensives, amb la meva tasca d’al·lergòloga pediatra. No m’han deixat sola al càrrec dels pacients de l’UCI, sinó que s’han creat unitats multidisciplinàries on hi ha intensivistes amb el suport d’altres especialistes com anestesistes, pediatres, cirurgians... L’UCI s’ha hagut d’ampliar com a la majoria d’hospitals per la gravetat dels pacients que estan infectats de la Covid-19 i que són un percentatge molt elevat.
Es tracta de pacients greus que són vulnerables i que necessiten dedicar-hi molt temps, independentment de l’edat. Com més grans són, més risc de complicacions tenen. Però també ens trobem amb gent jove que requereix la unitat de cures intensives. Ha estat necessari ampliar el nombre de llits d’aquesta unitat. A la Vall d’Hebron hi havia unes 50 places de l’UCI i fa uns dies es va arribar a 200. La previsió és que, si fos necessari, es poguessin encara augmentar fins a les 350.
A més de donar suport a l’UCI, com et deia, intento resoldre les visites que tenia programades, els dies que no estic a la unitat de cures intensives, truco els meus pacients amb al·lèrgia, per fer-los seguiment si tenen algun problema, perquè quan aquesta situació acabi no ens trobem col·lapsats.
- Com a professional de la salut s’hagués imaginat arribar a aquesta situació fa tres mesos?
- No, en absolut. Però, sí que és veritat que quan a la Xina va passar tot el que va passar, als voltants de Nadal, ja em vaig alarmar una mica. Vaig pensar: ostres, quina malaltia és aquesta, que s’hagi de construir un hospital en una setmana!. Però, en aquell moment, molts professionals de l’entorn mèdic, encara feien broma i creien que això seria només una grip. A mi la veritat és que no em quadrava que fos només una grip perquè veia que a la Xina s’estaven morint metges molt joves, gent molt jove. En quinze anys de professió, mai havia vist una cosa així. Llavors, ja m’imaginava que podia arribar aquí i que calia anar amb compte, fins i tot vaig dir en més d’una ocasió que calia tancar fronteres, però, aquí se’m va dir alarmista. Així i tot, en cap cas em pensava que seria tan fort. De les dades de la Xina, ara ja estan dient que potser no són fiables i que hi ha molta més gent morta del que ens deien en un principi. A Catalunya, si comparem les dades amb Itàlia, tampoc és que anem gaire bé, la situació em preocupa.
- Creu que falten testos?
- Sense cap dubte. Pensa que fa dues o tres setmanes, a la Vall d’Hebron només es feia el test a la gent que ingressaven i estaven greus. Tots els pacients no greus, no passaven un test. Em consta que hi ha molta gent que tenia símptomes compatibles amb la Covid-19 a qui no s’ha fet la prova. Quan encara estàvem a l’inici d’aquesta bola de neu gegant de la Covid-19, jo mateixa m’havia trobat amb pacients pediàtrics que tenien símptomes compatibles amb aquesta malaltia. Vaig enviar aquests pacients a urgències perquè els fessin testos i no els hi feien perquè es considerava que en població pediàtrica l’afectació era molt baixa i era molt improbable que ho poguessin tenir. Si no eren persones que havien viatjat a Itàlia o a la Xina, no se’ls feia el test.
Aquests són nens que, si només tenien tos o unes dècimes de febre, continuaven anant a l’escola i a casa els avis. Aquests pacients van poder contaminar molta gent. No fer tests, ha estat un problema que ens ha portat a la situació actual. Em sembla molt adequada l’estratègia que va seguir Corea del Sud, de fer testos i confinar als positius. En població pediàtrica, els símptomes són molt suaus, molts cops els nens no arriben a tenir febre alta. Aquests són símptomes que podrien ser perfectament compatibles amb un refredat o fins i tot amb una al·lèrgia. Els nens a qui no se’ls va fer el test en el seu moment, podria ser que tinguessin la malaltia i l’haguessin transmès als seus avis i altres contactes pròxims. Com que no s’han fet aquestes proves, s’ha produït una propagació de la malaltia que ha acabat sent força imparable.
- Quina és la part més difícil d’afrontar com a metge?
- Hi ha moltes parts difícils d’afrontar. Hi ha una part de pressió assistencial, d’estrès i tensió del sistema sanitari per una falta de material bàsic, des d’Equips de Protecció Individual (EPIs) a respiradors. Per exemple, la fabricació de respiradors 3D ens ha donat molta esperança, però els especialistes adverteixen que aquests respiradors són d’urgència, et poden servir unes hores, però no dues o tres setmanes, que és el temps que de mitjana algú amb afectació pulmonar, que requereix respiració mecànica invasiva, pot estar en una UCI. Això és un problema.
Em consta que des de Vall d’Hebron s’estan fent compres de respiradors i que s’estan fent esforços per ampliar llits per poder encabir els pacients tant a planta com a cures intensives per si fos necessari durant les pròximes setmanes.
Però també hi ha un problema psicològic important, tant pels professionals que atenem als pacients, com pels mateixos pacients. El fet que hi hagi pacients que s’estiguin morint i que no es puguin acomiadar, és molt dur. Per sort, ara s’està facilitant aquesta comunicació en aïllament. En algun hospital de Catalunya, s’havia arribat a dir que estava prohibit fer videotrucades per contactar famílies i pacients. Ara mateix, aquesta posició és impensable i s’ha resolt.
He de dir que a la Vall d’Hebron, tant la part d’EPIs com la part psicològica, de suport més humà, l’hem tingut. No ens podem queixar, crec que és dels hospitals que ha estat millor. Sí que és cert que hem hagut de reciclar mascaretes, mascaretes d’un sol ús que hem hagut d’utilitzar més d’una vegada, i també hem hagut de reutilitzar bates d’un sol ús. Així i tot, el percentatge de professionals infectats a Catalunya i a Espanya s’ha arribat a situar al voltant del 17% i el 15%, respectivament. I a Vall d’Hebron aquest percentatge era només del 5%. És a dir que s’han fet les coses bé.
Crec que a la Vall d’Hebron s’ha fet una gestió correcta, poder quadruplicar tant els llits d’UCI, ha estat molt important. Exactament el mateix he de dir pel que fa a l’hospitalització. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va felicitar l’hospital per aquesta gestió i com a professional del centre m’he d’unir a aquesta reflexió i bona consideració, perquè penso que realment s’han fet les coses bé davant la pandèmia. He vist altres hospitals on els professionals havien d’utilitzar impermeables o bosses d’escombraries com a bates, això aquí no ha passat.
- Què en pensa dels aplaudiments i el reconeixement que es fa cada dia als professionals sanitaris?
- Personalment, penso que està bé, però m’agradaria que, quan tot això hagi passat, la gent no se n’oblidi. La gent potser no n’és conscient: però abans de la pandèmia també feies moltes hores, estaves tot el dia sense parar, amb mitja hora per dinar o directament sense poder ni dinar. Com a metge, havia vist faltes de respecte grans cap als professionals sanitaris. Jo el que em preguntaria és si, quan tot això hagi acabat, aquest reconeixement hi continuarà sent.
Els herois del món actual són els jugadors de futbol, els influencers i alguns actors. Quan tot això hagi acabat, tinc la impressió, que tot plegat s’oblidarà i a molta gent li continuarà semblant bé que un futbolista cobri un sou desorbitat, mentre hi ha precarietat a la sanitat. M’agradaria pensar que hi haurà un canvi i es potenciarà la investigació, ja no només el personal mèdic, sinó també els científics i els investigadors, que estan treballant per vèncer aquesta malaltia.
Cal treballar per crear més hospitals i més places en l’àmbit sanitari per si ve una altra pandèmia.
- Creu que les retallades de la darrera dècada han repercutit negativament a la situació actual?
- Evidentment. Abans de la pandèmia, als hospitals ja anàvem molts justos de recursos i no hi havia places noves de cap especialitat. També és cert que, des de fa dos o tres anys, hi havia una certa millora en sanitat i es veia una certa voluntat per part del Departament de Salut. Hi havia, com a mínim, una certa voluntat en revertir la situació, però les retallades que hi va haver els anys 2009 – 2010 van fer molt mal. A Alemanya, per cada mil habitants, hi ha molts més llits de cures intensives i d’hospitalització que a l’estat espanyol. També és veritat que la mortalitat per la Covid-19 allà és més baixa perquè fan testos també als casos lleus i en els certificats de defunció no sempre consideren el diagnòstic de Covid-19 si el pacient tenia altres patologies.
Ara bé, en casos d’urgència, si el sistema sanitari està ja molt al límit, costa molt més d’ampliar.
- Com compagina la feina amb la família aquests dies?
- En aquest moment per sort no tinc fills. Estic vivint amb la parella que és professor, i sempre et fa una mica de por poder-lo contagiar, encara que ell és jove i no té factors de risc. La veritat és que es fa difícil. Nosaltres, per exemple, pujàvem molt a Berga perquè els meus pares viuen a Avià, i els meus germans també estan entre Berga i Avià. Ara ja fa més d’un mes que no puc venir i sé que estaré molt temps sense pujar, fins que no es donin tots els condicionants i no hi hagi risc de contagiar els meus pares, que sí que tenen factors de risc. Tampoc podrem visitar la meva sogra en molt temps, ella i la família de la meva parella són de Girona i també tenen factors de risc. En l’àmbit personal, treballes tantes hores, que et passen els dies de forma molt ràpida i no hi penses tant, però trobes a faltar estar en contacte amb la família.
Normalment també visito al Centre i al Gabinet Mèdic del Berguedà i la setmana abans del confinament ja vaig trucar per anul·lar les visites perquè, després del que havia vist a Barcelona, em feia por infectar a algú. És un servei que he deixat de donar a la comarca i que a escala personal em sap greu, perquè sóc a Barcelona intentant atendre tothom el màxim possible, però no puc donar una assistència als pacients de Berga.
NacióBerguedà ha parlat amb ella per conèixer com està vivint l'actual situació de crisi per la Covid-19 i en quina situació es troba l'hospital on desenvolupa la tasca mèdica.
- Quin lloc de treball té i on treballa normalment?
- El meu càrrec és el de facultativa especialista adjunta i treballo a la Unitat d’Al·lergologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.
- Ha canviat la seva feina aquests dies de pandèmia?
- Sí, sí que ha canviat. Pensa que en el meu dia a dia atenc pacients pediàtrics amb al·lèrgia. Ara, m’han mogut a la Unitat de Cures Intensives (UCI) d’adults de l’Hospital Vall d’Hebron. És a dir que he patit un canvi substancial. A més, intento compaginar aquesta feina de suport a la unitat de cures intensives, amb la meva tasca d’al·lergòloga pediatra. No m’han deixat sola al càrrec dels pacients de l’UCI, sinó que s’han creat unitats multidisciplinàries on hi ha intensivistes amb el suport d’altres especialistes com anestesistes, pediatres, cirurgians... L’UCI s’ha hagut d’ampliar com a la majoria d’hospitals per la gravetat dels pacients que estan infectats de la Covid-19 i que són un percentatge molt elevat.
Es tracta de pacients greus que són vulnerables i que necessiten dedicar-hi molt temps, independentment de l’edat. Com més grans són, més risc de complicacions tenen. Però també ens trobem amb gent jove que requereix la unitat de cures intensives. Ha estat necessari ampliar el nombre de llits d’aquesta unitat. A la Vall d’Hebron hi havia unes 50 places de l’UCI i fa uns dies es va arribar a 200. La previsió és que, si fos necessari, es poguessin encara augmentar fins a les 350.
A més de donar suport a l’UCI, com et deia, intento resoldre les visites que tenia programades, els dies que no estic a la unitat de cures intensives, truco els meus pacients amb al·lèrgia, per fer-los seguiment si tenen algun problema, perquè quan aquesta situació acabi no ens trobem col·lapsats.
"A la Vall d’Hebron hi havia unes 50 places de l’UCI i fa uns dies es va arribar a 200. La previsió és que, si fos necessari, es poguessin encara augmentar fins a les 350"
- Com a professional de la salut s’hagués imaginat arribar a aquesta situació fa tres mesos?
- No, en absolut. Però, sí que és veritat que quan a la Xina va passar tot el que va passar, als voltants de Nadal, ja em vaig alarmar una mica. Vaig pensar: ostres, quina malaltia és aquesta, que s’hagi de construir un hospital en una setmana!. Però, en aquell moment, molts professionals de l’entorn mèdic, encara feien broma i creien que això seria només una grip. A mi la veritat és que no em quadrava que fos només una grip perquè veia que a la Xina s’estaven morint metges molt joves, gent molt jove. En quinze anys de professió, mai havia vist una cosa així. Llavors, ja m’imaginava que podia arribar aquí i que calia anar amb compte, fins i tot vaig dir en més d’una ocasió que calia tancar fronteres, però, aquí se’m va dir alarmista. Així i tot, en cap cas em pensava que seria tan fort. De les dades de la Xina, ara ja estan dient que potser no són fiables i que hi ha molta més gent morta del que ens deien en un principi. A Catalunya, si comparem les dades amb Itàlia, tampoc és que anem gaire bé, la situació em preocupa.
- Creu que falten testos?
- Sense cap dubte. Pensa que fa dues o tres setmanes, a la Vall d’Hebron només es feia el test a la gent que ingressaven i estaven greus. Tots els pacients no greus, no passaven un test. Em consta que hi ha molta gent que tenia símptomes compatibles amb la Covid-19 a qui no s’ha fet la prova. Quan encara estàvem a l’inici d’aquesta bola de neu gegant de la Covid-19, jo mateixa m’havia trobat amb pacients pediàtrics que tenien símptomes compatibles amb aquesta malaltia. Vaig enviar aquests pacients a urgències perquè els fessin testos i no els hi feien perquè es considerava que en població pediàtrica l’afectació era molt baixa i era molt improbable que ho poguessin tenir. Si no eren persones que havien viatjat a Itàlia o a la Xina, no se’ls feia el test.
Aquests són nens que, si només tenien tos o unes dècimes de febre, continuaven anant a l’escola i a casa els avis. Aquests pacients van poder contaminar molta gent. No fer tests, ha estat un problema que ens ha portat a la situació actual. Em sembla molt adequada l’estratègia que va seguir Corea del Sud, de fer testos i confinar als positius. En població pediàtrica, els símptomes són molt suaus, molts cops els nens no arriben a tenir febre alta. Aquests són símptomes que podrien ser perfectament compatibles amb un refredat o fins i tot amb una al·lèrgia. Els nens a qui no se’ls va fer el test en el seu moment, podria ser que tinguessin la malaltia i l’haguessin transmès als seus avis i altres contactes pròxims. Com que no s’han fet aquestes proves, s’ha produït una propagació de la malaltia que ha acabat sent força imparable.
- Quina és la part més difícil d’afrontar com a metge?
- Hi ha moltes parts difícils d’afrontar. Hi ha una part de pressió assistencial, d’estrès i tensió del sistema sanitari per una falta de material bàsic, des d’Equips de Protecció Individual (EPIs) a respiradors. Per exemple, la fabricació de respiradors 3D ens ha donat molta esperança, però els especialistes adverteixen que aquests respiradors són d’urgència, et poden servir unes hores, però no dues o tres setmanes, que és el temps que de mitjana algú amb afectació pulmonar, que requereix respiració mecànica invasiva, pot estar en una UCI. Això és un problema.
Em consta que des de Vall d’Hebron s’estan fent compres de respiradors i que s’estan fent esforços per ampliar llits per poder encabir els pacients tant a planta com a cures intensives per si fos necessari durant les pròximes setmanes.
Però també hi ha un problema psicològic important, tant pels professionals que atenem als pacients, com pels mateixos pacients. El fet que hi hagi pacients que s’estiguin morint i que no es puguin acomiadar, és molt dur. Per sort, ara s’està facilitant aquesta comunicació en aïllament. En algun hospital de Catalunya, s’havia arribat a dir que estava prohibit fer videotrucades per contactar famílies i pacients. Ara mateix, aquesta posició és impensable i s’ha resolt.
He de dir que a la Vall d’Hebron, tant la part d’EPIs com la part psicològica, de suport més humà, l’hem tingut. No ens podem queixar, crec que és dels hospitals que ha estat millor. Sí que és cert que hem hagut de reciclar mascaretes, mascaretes d’un sol ús que hem hagut d’utilitzar més d’una vegada, i també hem hagut de reutilitzar bates d’un sol ús. Així i tot, el percentatge de professionals infectats a Catalunya i a Espanya s’ha arribat a situar al voltant del 17% i el 15%, respectivament. I a Vall d’Hebron aquest percentatge era només del 5%. És a dir que s’han fet les coses bé.
Crec que a la Vall d’Hebron s’ha fet una gestió correcta, poder quadruplicar tant els llits d’UCI, ha estat molt important. Exactament el mateix he de dir pel que fa a l’hospitalització. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va felicitar l’hospital per aquesta gestió i com a professional del centre m’he d’unir a aquesta reflexió i bona consideració, perquè penso que realment s’han fet les coses bé davant la pandèmia. He vist altres hospitals on els professionals havien d’utilitzar impermeables o bosses d’escombraries com a bates, això aquí no ha passat.
"El fet que hi hagi pacients que s’estiguin morint i que no es puguin acomiadar, és molt dur. Per sort, ara s’estan utilitzant les videotrucades que faciliten aquesta comunicació en aïllament"
- Què en pensa dels aplaudiments i el reconeixement que es fa cada dia als professionals sanitaris?
- Personalment, penso que està bé, però m’agradaria que, quan tot això hagi passat, la gent no se n’oblidi. La gent potser no n’és conscient: però abans de la pandèmia també feies moltes hores, estaves tot el dia sense parar, amb mitja hora per dinar o directament sense poder ni dinar. Com a metge, havia vist faltes de respecte grans cap als professionals sanitaris. Jo el que em preguntaria és si, quan tot això hagi acabat, aquest reconeixement hi continuarà sent.
Els herois del món actual són els jugadors de futbol, els influencers i alguns actors. Quan tot això hagi acabat, tinc la impressió, que tot plegat s’oblidarà i a molta gent li continuarà semblant bé que un futbolista cobri un sou desorbitat, mentre hi ha precarietat a la sanitat. M’agradaria pensar que hi haurà un canvi i es potenciarà la investigació, ja no només el personal mèdic, sinó també els científics i els investigadors, que estan treballant per vèncer aquesta malaltia.
Cal treballar per crear més hospitals i més places en l’àmbit sanitari per si ve una altra pandèmia.
- Creu que les retallades de la darrera dècada han repercutit negativament a la situació actual?
- Evidentment. Abans de la pandèmia, als hospitals ja anàvem molts justos de recursos i no hi havia places noves de cap especialitat. També és cert que, des de fa dos o tres anys, hi havia una certa millora en sanitat i es veia una certa voluntat per part del Departament de Salut. Hi havia, com a mínim, una certa voluntat en revertir la situació, però les retallades que hi va haver els anys 2009 – 2010 van fer molt mal. A Alemanya, per cada mil habitants, hi ha molts més llits de cures intensives i d’hospitalització que a l’estat espanyol. També és veritat que la mortalitat per la Covid-19 allà és més baixa perquè fan testos també als casos lleus i en els certificats de defunció no sempre consideren el diagnòstic de Covid-19 si el pacient tenia altres patologies.
Ara bé, en casos d’urgència, si el sistema sanitari està ja molt al límit, costa molt més d’ampliar.
- Com compagina la feina amb la família aquests dies?
- En aquest moment per sort no tinc fills. Estic vivint amb la parella que és professor, i sempre et fa una mica de por poder-lo contagiar, encara que ell és jove i no té factors de risc. La veritat és que es fa difícil. Nosaltres, per exemple, pujàvem molt a Berga perquè els meus pares viuen a Avià, i els meus germans també estan entre Berga i Avià. Ara ja fa més d’un mes que no puc venir i sé que estaré molt temps sense pujar, fins que no es donin tots els condicionants i no hi hagi risc de contagiar els meus pares, que sí que tenen factors de risc. Tampoc podrem visitar la meva sogra en molt temps, ella i la família de la meva parella són de Girona i també tenen factors de risc. En l’àmbit personal, treballes tantes hores, que et passen els dies de forma molt ràpida i no hi penses tant, però trobes a faltar estar en contacte amb la família.
Normalment també visito al Centre i al Gabinet Mèdic del Berguedà i la setmana abans del confinament ja vaig trucar per anul·lar les visites perquè, després del que havia vist a Barcelona, em feia por infectar a algú. És un servei que he deixat de donar a la comarca i que a escala personal em sap greu, perquè sóc a Barcelona intentant atendre tothom el màxim possible, però no puc donar una assistència als pacients de Berga.
"A Alemanya, per cada mil habitants, hi ha molts més llits de cures intensives i d’hospitalització que a l’estat espanyol"