06
d'abril
del
2020
Actualitzat
el
07
d'abril
a les
18:01h
Un conte per cada dia de confinament. Nacióberguedà et convida a partir d'aquest dilluns a recuperar el millor de la seva secció de contes. Cada dia publicarem de nou una de les histories de Xavier Gonzàlez-Costa amb il·lustracions de Bet Calderer perquè en puguis gaudir durant el confinament.
A la vora del foc és una secció que va néixer per Sant Jordi de 2015 de la col·laboració de Xavier Gonzàlez-Costa i Yorgos Konstantinou i que continua en l'actualitat amb les il·lustracions de Bet Calderer.
No et perdis el primer dels contes: Un virus amb corona, publicat el 2 d'abril de 2020.
«Un virus amb corona»
El nen del pis del costat plora. És petit i no ho entén. Abans, no l’havia sentit massa, però aquests dies el sento molt. Deu ser que no paro mai gaire per casa, i ara... Vol sortir. El veí del segon, en canvi, surt cada dia, dues vegades. Té un gos. No m’entra gaire al cap... o sí, però es fa estrany. El gos surt cada dia, però el nen s’ha d’estar tancat. Ep, i que no hi tinc res en contra el veí del segon i la seva mascota, al contrari. Són molt polits i l’escala no ha fet mai pudor. La seva dona és perruquera. Ja és casualitat, oi? Però ella no ha tornat a obrir la perruqueria des del dia del decret, per solidaritat. Són bona gent. I és que hi ha coses que costen d’empassar, com això de les perruqueries -malgrat que després hagin rectificat- o els estancs. Deu ser que jo sóc ruc i no hi sé veure més enllà del nas. Però que la gent pugui continuar fumant, quan un dels col·lectius de risc d’aquesta pandèmia són els que pateixen malalties pulmonars, i que es permeti als estancs seguir alimentant els càncers del futur, és una mica contradictori, no? No em feu cas. Això és que em faig gran i ja no entenc les coses. Però el que sí que entenc és que mentre uns quants s’ensenyen amb posat circumspecte afirmant que salvaran el món amb les seves decisions, n’hi ha molts més -afortunadament- que s’estan jugant la salut per salvar la dels altres. Parlo de metges i metgesses, de cuidadors i cuidadores, de xòfers d’ambulància, d’infermers i infermeres i de tot el sector sanitari i de la seguretat, però també d’aquelles persones que cusen mascaretes a casa, o aquelles que les recullen i les porten als hospitals, de totes les voluntàries i voluntaris que aquests dies fan i es belluguen només pensant en els demés, però que cap s’ensenya perquè porten la cara tapada per no contagiar-se -ni contagiar- i poder seguir ajudant als altres.
Ja ho he dit, això és que em faig gran i no entenc gaire les coses, però del que sí que n’estic ben segur és de què els herois no porten capa ni els calçotets per sobre els pantalons ni, normalment, tenen milions de seguidors a les xarxes. Els herois són dones i homes, jovent, mares i pares, àvies i oncles, persones normals que no pensen només en ells i, quan convé, estan a punt i al servei de qui més ho necessita.
A veure, que això tampoc vol dir que totes les celebritats siguin egoistes, egòlatres i egocèntriques, que n’hi ha que són generoses i implicades i suporten la fama com una part més de la seva feina. Però la majoria...
En fi, que em sembla que ja desvariejo. El nen del costat ha callat i sembla que vol començar a ploure. He de desestendre la roba. Però abans, no em puc estar d’explicar un parell d’acudits de bona fe que m’he fet a sobre aquests dies de confinament (és el que té viure sol sense ningú per -diguem-ne- relacionar-se, que acabes caient en l’onanisme, i l’onanisme mental no et fa perdre la vista, però és molt perillós).
Primer, el d’aquell que, com que li van dir que cada dia a les vuit la gent aplaudia als sanitaris, aquella tarda, a l’hora en punt, es va posar a picar de mans davant del vàter.
I el segon, que no sé si és un acudit, una metàfora regalada, una capriciosa ironia o només una absurda casualitat, és que -ja té collons- que el coronavirus sigui un virus amb corona.
A la vora del foc és una secció que va néixer per Sant Jordi de 2015 de la col·laboració de Xavier Gonzàlez-Costa i Yorgos Konstantinou i que continua en l'actualitat amb les il·lustracions de Bet Calderer.
No et perdis el primer dels contes: Un virus amb corona, publicat el 2 d'abril de 2020.
«Un virus amb corona»
El nen del pis del costat plora. És petit i no ho entén. Abans, no l’havia sentit massa, però aquests dies el sento molt. Deu ser que no paro mai gaire per casa, i ara... Vol sortir. El veí del segon, en canvi, surt cada dia, dues vegades. Té un gos. No m’entra gaire al cap... o sí, però es fa estrany. El gos surt cada dia, però el nen s’ha d’estar tancat. Ep, i que no hi tinc res en contra el veí del segon i la seva mascota, al contrari. Són molt polits i l’escala no ha fet mai pudor. La seva dona és perruquera. Ja és casualitat, oi? Però ella no ha tornat a obrir la perruqueria des del dia del decret, per solidaritat. Són bona gent. I és que hi ha coses que costen d’empassar, com això de les perruqueries -malgrat que després hagin rectificat- o els estancs. Deu ser que jo sóc ruc i no hi sé veure més enllà del nas. Però que la gent pugui continuar fumant, quan un dels col·lectius de risc d’aquesta pandèmia són els que pateixen malalties pulmonars, i que es permeti als estancs seguir alimentant els càncers del futur, és una mica contradictori, no? No em feu cas. Això és que em faig gran i ja no entenc les coses. Però el que sí que entenc és que mentre uns quants s’ensenyen amb posat circumspecte afirmant que salvaran el món amb les seves decisions, n’hi ha molts més -afortunadament- que s’estan jugant la salut per salvar la dels altres. Parlo de metges i metgesses, de cuidadors i cuidadores, de xòfers d’ambulància, d’infermers i infermeres i de tot el sector sanitari i de la seguretat, però també d’aquelles persones que cusen mascaretes a casa, o aquelles que les recullen i les porten als hospitals, de totes les voluntàries i voluntaris que aquests dies fan i es belluguen només pensant en els demés, però que cap s’ensenya perquè porten la cara tapada per no contagiar-se -ni contagiar- i poder seguir ajudant als altres.
Ja ho he dit, això és que em faig gran i no entenc gaire les coses, però del que sí que n’estic ben segur és de què els herois no porten capa ni els calçotets per sobre els pantalons ni, normalment, tenen milions de seguidors a les xarxes. Els herois són dones i homes, jovent, mares i pares, àvies i oncles, persones normals que no pensen només en ells i, quan convé, estan a punt i al servei de qui més ho necessita.
A veure, que això tampoc vol dir que totes les celebritats siguin egoistes, egòlatres i egocèntriques, que n’hi ha que són generoses i implicades i suporten la fama com una part més de la seva feina. Però la majoria...
En fi, que em sembla que ja desvariejo. El nen del costat ha callat i sembla que vol començar a ploure. He de desestendre la roba. Però abans, no em puc estar d’explicar un parell d’acudits de bona fe que m’he fet a sobre aquests dies de confinament (és el que té viure sol sense ningú per -diguem-ne- relacionar-se, que acabes caient en l’onanisme, i l’onanisme mental no et fa perdre la vista, però és molt perillós).
Primer, el d’aquell que, com que li van dir que cada dia a les vuit la gent aplaudia als sanitaris, aquella tarda, a l’hora en punt, es va posar a picar de mans davant del vàter.
I el segon, que no sé si és un acudit, una metàfora regalada, una capriciosa ironia o només una absurda casualitat, és que -ja té collons- que el coronavirus sigui un virus amb corona.