Coronavirus i emergència climàtica

Més enllà de les suposicions de qui  va menjar animals exòtics, on i quan, aquestes alçades del conflicte crec que podem afirmar que les causes del coronavirus responen a la raó intrínseca del sistema: la constant destrucció d’habitats i ecosistemes en una economia globalitzada. El capitalisme fa anys que s’encarrega de posar el planeta i la vida al límit, i avui més que mai, en patim les conseqüències.

Les emissions de CO2 són un clar indicatiu del ritme de desenvolupament econòmic mundial, basat en el creixement infinit, l’espoli de bens naturals i la crema de combustibles fòssils. En el context d’emergència climàtica actual, tota estratègia d’adaptació o mitigació dels seus efectes passa necessàriament per la reducció dràstica d’aquest i altres gasos. De la mà de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic, l’aturada general que suposa el Covid-19 farà reduir les emissions de CO2 globals entre el 0,2 i 1,2%. En la lluita contra l’emergència climàtica, la ONU demana reduccions del 7,6%. Aquesta xifra ens ajuda a entendre la magnitud del repte que tenim en un futur proper. El col·lapse ecològic és un virus que avança més lentament però que els seus efectes poden arribar a ser profundament més devastadors que l’actual pandèmia. La davallada del consum a nivell global, provocant trencaments a les cadenes de producció i limitant els transports de mercaderies i persones, són els factors que expliquen l’efecte del coronavirus en relació a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El que estem vivint avui, salvant totes les distàncies, és un bon assaig del decreixement que ens espera en un futur més aviat proper.

Més d’hora que tard viurem amb menys materials, energia i aigua disponible. L’esgotament dels recursos naturals i el canvi climàtic s’encarregaran de que tinguem un estil de vida material molt més senzill. Aquesta transformació vindrà forçada pel mateix planeta, que aviat no podrà suportar els nivells de producció i consum que imposa el capitalisme global. El decreixement que ens espera, amb l’objectiu d’equilibrar la relació entre la humanitat i la naturalesa, haurà d’estar sota el paraigües d’un nou model econòmic que faciliti una transició industrial, energètica, comercial i alimentària que serveixi les necessitats reals i esdevingui compatible amb la vida i els límits planetaris. És possible el gir sistèmic necessari de la mà de l’actual elit política al servei del gran capital amb massa recursos públics destinats a salvaguardar beneficis estratosfèrics de capital privat? Qui ha de liderar aquest canvi?

 

Ras i curt: cal començar a pensar en trencar l’hegemonia del capitalisme globalitzat per fer front qualsevol crisi humanitària, des del coronavirus fins a l’emergència climàtica, i podem fer-ho des de baix.  És moment de posar en valor l’economia al servei de les persones, i no viceversa. Totes les respostes de servei comunitari i ajuda mútua sorgides aquests dies en són exemple.  Però cal posar-ho en pràctica en tots els àmbits: des de l’abastiment alimentari, allò individual que podem fer cadascuna de nosaltres, comprant a les productores del territori, fins al graó més alt: un sector públic valent que s’atreveixi a canviar les regles del joc capitalista. Cal una administració pública congestionada amb comunitats de treballadors de l’economia social i solidària, amb el mercat cooperativista que treballa pel comú i per a la satisfacció de les necessitats, deixant de banda el lucre empresarial. Hi ha altres vides possibles.