31
de març
del
2020
Actualitzat
el
01
d'abril
a les
14:08h
Recordo aquella tarda al Siboney, la Luz Elena es despertava d'una migdiada de sis dies, i la sala estava exactament igual com la recordava abans d'adormir-se, plena de burilles, no hi havia un sol mil·límetre d'aquell terra, del qual ja ningú recordava el color original, sense una burilla a sobre. A la Luz Elena poc li importava. Havia dormit exactament cent quaranta-vuit hores, però el local no havia tancat, de fet semblava que no haguessin passat més de dues hores, la mateixa llum, la mateixa clientela...
Tampoc ningú l'havia trobat a faltar a ella, tot havia quedat igual, la clientela va continuar consumint i marxant sense pagar, exactament igual que quan la Luz Elena hi era per servir les copes. Recordo que la vaig veure venir en direcció a la barra, on ens repenjàvem el Fredy Alberto i jo, no podia fer una passa sense donar-se un cop amb l'altre peu, mirant al terra, com buscant alguna explicació al seu estat per entre la muntanya de burilles. El Fredy Alberto va deixar la cervesa i mirant-me fixament va sentenciar:
- Noi, la negra està deprimida.
Només ell podia entendre aquelles paraules, ningú dels que ocupàvem el Siboney, ni en aquell moment ni mai, sabíem el que era una depressió. El Fredy Alberto sí, ell va estar a punt de cursar estudis abans d'embarcar en un vaixell que el va portar a fer vàries vegades la volta al món. Ningú sap per quin motiu el Fredy Alberto va deixar tot el que tenia per anar-se’n. Alguns juguen a encertar-ho i aposten que va ser per oblidar un antic amor que no el va correspondre, altres, en canvi, diuen que va ser ell qui va deixar la noia plantada el dia de la boda, amb el vestit més blanc que s'havia vist mai i va haver de pujar al vaixell quan ja salpava per evitar que l'arrepleguessin els familiars de la núvia. Expliquen que una vegada van ajusticiar un nano que va tenir la gosadia d'enfrontar-se a aquesta família i, encara ara, estan apedaçant els trossos per fer que el reconeguin. El Fredy Alberto no ha explicat mai res sobre el seu passat.
- L'únic passat que tinc és el que li falta a la meva cervesa per què estigui plena. - diu sempre que algú li demana alguna cosa, mirant l'ampolla a contrallum i tancant un ull per a mesurar més exactament el líquid que hi ha a dins.
La Luz Elena va haver de fer un sobreesforç per arribar a l’equip de música on feia 148 hores que sonava la mateixa cançó: "Te sigo esperando". Jo intentava entendre la situació de la Luz Elena, i imaginava el que jo desitjaria si mai tingués una depressió, potser el que més voldria seria buscar la mort, però moriria l'única persona interessada en fer-li companyia al meu cadàver. Aquesta possibilitat també l'hauria de desestimar la Luz Elena, ningú deixaria el Siboney per anar a la funerària. A vegades penso que precisament va ser la solitud qui va portar a la Luz Elena a aquest estat, des que va morir el Negre Marconi que la Luz Elena no té ningú que li obri la porta quan arriba a casa. Diuen que va plorar tant la seva mort que després de tres dies van decidir aguantar-li els ulls tancats, però les llàgrimes li vessaven per la boca i expliquen que va deixar de recollir les burilles perquè eixuguessin els bassals que es formaven al terra.
De fet, mirar ara als ulls de la Luz Elena és com veure dos deserts de sorra negra, on s'endevina el desig d'una darrera nit al costat del Negre Marconi al seu llit de pi, ja que després dels anys que fa de la seva mort ella el continua esperant.
Tampoc ningú l'havia trobat a faltar a ella, tot havia quedat igual, la clientela va continuar consumint i marxant sense pagar, exactament igual que quan la Luz Elena hi era per servir les copes. Recordo que la vaig veure venir en direcció a la barra, on ens repenjàvem el Fredy Alberto i jo, no podia fer una passa sense donar-se un cop amb l'altre peu, mirant al terra, com buscant alguna explicació al seu estat per entre la muntanya de burilles. El Fredy Alberto va deixar la cervesa i mirant-me fixament va sentenciar:
- Noi, la negra està deprimida.
Només ell podia entendre aquelles paraules, ningú dels que ocupàvem el Siboney, ni en aquell moment ni mai, sabíem el que era una depressió. El Fredy Alberto sí, ell va estar a punt de cursar estudis abans d'embarcar en un vaixell que el va portar a fer vàries vegades la volta al món. Ningú sap per quin motiu el Fredy Alberto va deixar tot el que tenia per anar-se’n. Alguns juguen a encertar-ho i aposten que va ser per oblidar un antic amor que no el va correspondre, altres, en canvi, diuen que va ser ell qui va deixar la noia plantada el dia de la boda, amb el vestit més blanc que s'havia vist mai i va haver de pujar al vaixell quan ja salpava per evitar que l'arrepleguessin els familiars de la núvia. Expliquen que una vegada van ajusticiar un nano que va tenir la gosadia d'enfrontar-se a aquesta família i, encara ara, estan apedaçant els trossos per fer que el reconeguin. El Fredy Alberto no ha explicat mai res sobre el seu passat.
- L'únic passat que tinc és el que li falta a la meva cervesa per què estigui plena. - diu sempre que algú li demana alguna cosa, mirant l'ampolla a contrallum i tancant un ull per a mesurar més exactament el líquid que hi ha a dins.
La Luz Elena va haver de fer un sobreesforç per arribar a l’equip de música on feia 148 hores que sonava la mateixa cançó: "Te sigo esperando". Jo intentava entendre la situació de la Luz Elena, i imaginava el que jo desitjaria si mai tingués una depressió, potser el que més voldria seria buscar la mort, però moriria l'única persona interessada en fer-li companyia al meu cadàver. Aquesta possibilitat també l'hauria de desestimar la Luz Elena, ningú deixaria el Siboney per anar a la funerària. A vegades penso que precisament va ser la solitud qui va portar a la Luz Elena a aquest estat, des que va morir el Negre Marconi que la Luz Elena no té ningú que li obri la porta quan arriba a casa. Diuen que va plorar tant la seva mort que després de tres dies van decidir aguantar-li els ulls tancats, però les llàgrimes li vessaven per la boca i expliquen que va deixar de recollir les burilles perquè eixuguessin els bassals que es formaven al terra.
De fet, mirar ara als ulls de la Luz Elena és com veure dos deserts de sorra negra, on s'endevina el desig d'una darrera nit al costat del Negre Marconi al seu llit de pi, ja que després dels anys que fa de la seva mort ella el continua esperant.