It's Only Rock'n'Roll

Boig, Perillós, i alguna fòbia

per Pep Saña , 4 de març de 2020 a les 18:00 |
Boig i perillós, son algunes de les coses que fan els nois de les nostres bandes de Rock més estimades.
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de març de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquesta ocasió farem un tomb pel costat salvatge d’alguns dels personatges més extrems del Rock. Boig i perillós, son algunes de les coses que fan els nois de les nostres bandes de Rock més estimades. Al cap i a la fi, que seria el Rock sense una mica de descontrol o almenys una petita rebel·lió, perquè, arriben a fer coses que la gent normal no pot, no vol o no té l’oportunitat de fer. D’alguna manera sembla que en el seu món estigui bé que aquests “bad boys” facin el que fan, ja sigui beure, sexe,  drogues o destrossar habitacions d’hotel. L’infern, gairebé forma part de la seva feina. 

És bastant curiós que almenys tres dels nostres protagonistes “perillosos” són fills de servidors de l’església, Lemmy era fill d’un vicari, Vincent Furnier conegut com Alice Cooper, era fill d’un predicador i el padrastre d'Axl Rose també era un ministre de Déu.

La frase, “la banda més perillosa del món”, ha arrelat en moltes bandes de Rock al llarg dels anys. De fet, “l'establishment” considerava al Rock’n’Roll en si mateix com  altament perillós, Elvis Presley era perillós pel seu moviment de pelvis, li deien, “Elvis LA pelvis”, els Beatles eren perillosos perquè, entre altres coses, portaven els cabells llargs i Lucy In The Sky With Diamonds era fruit del LSD, però això és una altra història. 

Els Rolling Stones eren perillosos perquè eren joves, els convidaven a la mansió Playboy de Hugh Hefner, bevien, es drogaven, satisfeien qualsevol vici i tenien les dones que volien allà on anaven. Led Zeppelin també eren perillosos, segons ells mateixos, aquells eren uns any salvatges, plens de festes, “groupies”, drogues i tota la llista de coses que fan que el Rock sigui per molt i sobre qualsevol altre, el gènere musical de la destrucció i la rebel·lia. Entre totes aquestes coses també inclou el presumpte incident amb una groupie en un motel de Seattle. Van masturbar a la fan amb un tauró, les noies embogien per passar una nit amb els grans Led Zeppelin. L'espècie (pagre vermell) és un peix allargat que s'assembla més a un tauró que a un peix. Segons la llegenda, va ser la noia la que es va despullar i es va prestar a la situació, van començar a masturbar-la i a ella li va encantar la idea del tauró. 


La llista és llarga. Però també hi havia altres bandes que es consideraven perilloses per diferents motius, no pas pel mal que es podien causar a ells mateixos o els que els envoltaven, sinó pel dany que podrien causar a la moral de la impressionable joventut del món. Que dir de totes aquelles bandes i artistes que s'esforçaven per indignar a la societat "educada", amb els seus excèntrics shows escènics, portades de discs i fins i tot les lletres?. Em refereixo als inicis del creador del Shock Rock, Alice Cooper, vestit per l’ocasió i amb maquillatge sinistre, al seu show escènic maltractava (eren ninots) nadons i dones embarassades. Alice Cooper a més de la boa constrictor (aquesta real) també era guillotinat i penjat a la forca durant el concert. Sempre va tenir problemes amb l’establishment conservador i, després que un jove fan es pengés accidentalment imitant el show escènic de Cooper, la cosa només va fer que empitjorar. Passava el mateix amb les lletres de les cançons, tot tipus de Heavy Metal era acusat de misogin i violent. Si no que els hi demanin als W.A.S.P, el tema, Animal (Fuck Like A Beast), del seu disc de debut homònim de 1984 va ocasionar molta polèmica, acusant-los per la seva lletra sexualment explícita, es van haver de defensar davant l'associació "Parents Music Resource Center" (PMRC), formada per senadores i dones de congressistes nord-americans que demanaven l'etiquetatge dels CD que es consideraven "perillosos" o "potencialment perjudicials". Liderats per Tipper Gore, dona del futur candidat a la presidència dels Estats Units, Al Gore, el PMRC es va crear a principis dels anys 80 quan els fonamentalistes religiosos i alguns grups de pares van iniciar una campanya contra molts artistes per limitar allò que aquests podien o no podien posar-hi als seus discos. El PMRC volia prohibir, o si més no, posar una etiqueta als  àlbums que incloguessin temes o imatges relacionades amb la sexualitat, la violència, el consum de drogues, d’alcohol o el suïcidi. Fins i tot, volien perseguir les companyies  discogràfiques i propietaris de botigues per tenir, produir o vendre aquests discos. 

Alice Cooper - Ballad Of Dwight Fry / Killer / I Love The Dead


Després de molts arguments a favor i en contra, entre els que hi havia el de Dee Snider, cantant de la banda de Heavy Metal, Twisted Sister, dirigits al senat nord-americà, es va arribar al compromís de que la “Recording Industry Association Of America” (RIAA), introduiria l’ara omnipresent “Parental Advisory Explicit Content”, que s’havia de posar a qualsevol àlbum que la companyia discogràfica consideres que podria contenir material controvertit.

El primer exemple d'un àlbum amb el famós adhesiu va ser el debut de Guns N’ Roses, Appetite For Destruction (1987), que va aconseguir que la banda tingués molts problemes des del primer moment amb la seva portada original. La discogràfica la canviaria per la icònica de la creu amb les cares de la banda, la original era un dibuix d’una dona aparentment violada, amb el vestit estripat i amb la roba interior per sota dels genolls tombada a terra inconscient, mentre un robot la mira amb roses a les mans i una bèstia vermella s'acosta saltant una tanca per sobre seu. Aleshores aquests nois eren un gran negoci, i potser eren la banda més perillosa del món. De fet tenien el currículum adequat i no van trigar gaire a obtenir aquest títol, Guns N’ Roses eren com un accident que es veu a venir. La banda, Axl, Slash, Izzy Stradlin, Steven Adler i Duff McKagan, les fotografies antigues ho confirmen, sempre apareixia amb una ampolla de Jack Daniel’s a la ma.
Però no va ser només la beguda el que els va fer perillosos, fins i tot Axl ho anunciava des de l'escenari quan GN'R feien de teloners pels Rolling Stones en els 4 concerts de Los Angeles al 1989. “No som la banda més neta del mon, però si certs membres no paren de "ballar amb Mr. Brownstone", aquests poden ser els últims concerts que veureu”, fent referència al consum creixent d'heroïna de Izzy Stradlin, Slash i Steven Adler. Però també Axl era un bala perduda. Es va casar amb Erin Everley, que va denunciar abusos físics i mentals en els procés de divorci posterior. El mateix Axl al·lega haver estat maltractat sexualment pel seu pare biològic i també pel seu padrastre predicador. Segurament això va influir en el seu volàtil comportament.

Guns N' Roses - Mr Brownstone


En aquell temps, Axl mantenia una “vendetta” personal extrema contra Vince Neil, el cantant d'aquesta altra "banda més perillosa del món", Mötley Crüe. El conegut conflicte entre Guns N 'Roses i Mötley Crüe va començar després d'un altercat entre Vince Neil i Izzy Stradlin a un Club de Los Angeles. Els Guns N 'Roses i Mötley Crüe eren el centre d’atenció de la premsa musical i un Axl molt emprenyat la va aprofitar per desafiar a Vince. "Odio donar a Vince Neil o Mötley Crüe aquest tipus de publicitat. Però va escampar un munt de merda i vull trucar-lo sobre això. És un mentider i un covard. I, si alguna vegada té collons, a qualsevol lloc, que triï on i porti a qui vulgui, no m'importa, d’home a home. Fem-ho. Crec que seria divertit, m’agradaria, perquè així, bàsicament, puc sortir-me amb la meva d’una manera legal”

Mötley Crüe - Girls, Girls, Girls


Igual que els seus col·legues de la banda, Axl també consumia substàncies tòxiques, però deia que era capaç de tenir-ho tot controlat (segur?). Va ser la seva personalitat, juntament amb tot el descontrol de la banda, el que va fer de Guns N 'Roses una combinació letal. També se’ls va considerar perillosos per les lletres, amb al·lusions a les drogues com, Mr. Brownstone, i els comentaris d'Axl sobre les minories a la cançó incendiària, One In A Million, de l'àlbum Lies (1988), en que era percebut com un racista, homòfob i misogin. La banda estava realment a l'alçada de la seva reputació.

No eren només els grans noms del Rock els que eren bojos i perillosos. El Punk també generaria una forta controvèrsia tant als escenaris com a fora. Encara ara es continua escrivint i parlant dels Sex Pistols, a les seves cançons les lletres eren punxants i esperpèntiques, a més de la facilitat de crear caos i pànic per allà on passaven. Les bandes de Punk sempre van tenir molta més actitud que no pas tècnica, van ser anti establishment i s’hi van revelar. Però el Rock’n’Roll, el veritable Rock’n’ Roll, sempre havia estat així, ja fossin els Stones, The Who, els Sex Pistols o qualsevol. Sí, les drogues i la beguda han estat sempre una part fonamental, i seria insensat creure el contrari, però qualsevol substància potent podia ser adoptada per les estrelles del Rock. I això els feia perillosos, sobretot per a ells mateixos. Només cal mirar les víctimes, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Sid Vicious de Sex Pistols, Paul Kossoff de Free, Phil Lynott de Thin Lizzy o Bon Scott de AC/DC per citar-ne alguns, a més de Nikki Sixx de Mötley Crüe que va estar mort durant dos minuts per una sobredosi d’heroïna, tot i que, estranyament, va ressuscitar.

Mentre que Mick Jagger i Keith Richards dels Rolling Stones eren anomenats The Glimmer Twins, el cantant Steven Tyler i el guitarrista Joe Perry, d’ Aerosmith, rebien el merescut àlies,The Toxic Twins, per mèrits propis. A finals de la dècada dels 70, Aerosmith eren segons admetia el mateix Joe Perry, "Addictes a les drogues aficionats a la música en lloc de músics aficionats a les drogues". Res estava a resguard dels seus excessos, consumien cocaïna en grans quantitats i el vi se’l bevien a caixes, fins i tot utilitzaven moto serres per destruir habitacions d'hotel. Tot i el caos però, Perry explicava que mai va pensar que la banda estigués a la vora del precipici. "No sé si he sentit mai que tot estava fora de control, potser estava delirant. Potser vist des de fora hi havia vegades que semblava que el perdíem, però mai vaig tenir la sensació de que els nois estàvem descontrolats. Aquest és un dels perills d’aquest tipus de vida. Més endavant, quan vaig decidir netejar-me, em vaig adonar que no podia continuar d'aquesta manera, ni artística, musical o emocionalment. Així que sabia que no hi havia cap més alternativa que rehabilitar-me. Almenys, valia la pena intentar-ho, perquè representava que, si no funcionava, sempre podria tornar a la beguda i les drogues. Però això va ser molt més endavant. Durant aquells dies dels anys 70, mai vaig tenir la sensació de que estàvem fora de control"

Steven Tyler també va parlar dels seus dies de caos, confessant que amb la seva primera paga de la banda va comprar, "Una bossa gran de pistatxos, una ampolla de Boone's Farm (vi de poma) i una bossa petita de metamfetamina de cristall blau, que vaig amagar a la part del darrera del congelador". Pel que sembla, no en va tenir prou amb la bossa de pistatxos perquè Steven Tyler va perdre el control en una espiral de drogues, alcohol i dones. Al 1976, va confessar a un periodista que ni tan sols li agradava la vida d’estrella, segons diu a l’autobiografia de la banda, Walk This Way, “Ja no em diverteixo gaire a la carretera. Sempre son, conys, cotxes i diners”

Un altre famós parell de “bad boys perillosos” que també els agradava beure van ser Keith Moon de The Who i John Bonham de Led Zeppelin, amb la coincidència que tots dos eren bateries. Mentre que ambdues bandes vivien la vida com si no hi hagués un demà, per dir-ho d'alguna manera Bonham i Moon encara la vivien una mica més al límit. Moon va ser el més gran en molts aspectes, la seva bateria era el batec del cor de The Who, el seu estil innovador i el seu ritme frenètic definirien a la banda i l’època. Encara ara, 41 anys desprès de morir, està considerat un dels millors bateries de tots els temps. Habitualment destrossava la bateria i fins i tot una vegada en va fer explotar una en ple concert. Pel que fa a les habitacions d'hotel, ningú estava segur, arrasava per allà on passava, el seu comportament excèntric i autodestructiu li va valer l’alies “Moon The Loon” (Moon El Grillat). Una vegada va pagar a uns taxistes a Nova York per tallar el carrer perquè pogués treure els mobles de la seva habitació al carrer de manera segura. Sense oblidar tampoc el llegendari incident del "Lincoln a la piscina" al Holiday Inn de Flint, Michigan, en que Moon va “aparcar” el seu Lincoln a dins de la piscina. Moon també va co fundar The Hollywood Vampires, un “selecte Club d’elit del drinking” a Los Angles, juntament amb Alice Cooper, ara convertit en banda de Rock. Recentment, Cooper recordava les bogeries del seu amic, "Solia venir a casa i es quedava alguns dies, la meva dona i jo sortiríem i quan tornàvem havia netejat la cuina i la sala d'estar, i el trobaves vestit de criada francesa". Igual que Moon, Alice Cooper també va caure en la beguda, però, per sort, va ser intel·ligent i no es va autodestruir com va fer el seu amic. Alice es va  rehabilitar voluntàriament i va ser tractat per alcoholisme en un centre al 1978. Per al seu propi be, Moon era massa perillós, va morir el mateix any que Alice Cooper es va rehabilitar.

Led Zeppelin i sobretot el bateria John Bonham, alies Bonzo, eren els reis del perill, l’alcohol era el seu gran problema i va estar involucrat, com he explicat anteriorment, en una de les histories amb una groupie més esgarrifoses del Rock. Bonham també va tenir problemes amb la llei, ja fos per excés de velocitat amb el seu cotxe esportiu o per agressió, quan ell i el mànager Peter Grant es van posar violents amb un vigilant de seguretat al Oakland Coliseum. És considerat per molts els millor bateria de Rock de la història. Bonham va morir ofegat pel seu propi vòmit a l’edat de 32 anys, es va confirmar que Bonham havia consumit unes 40 mesures de vodka en dotze hores, l’equivalent de més de quatre ampolles. 
Jimmy Page també era conegut per ser una mica perillós, però ho era per a ell mateix. A Page li agradava el beure, hi ha aquella clàssica fotografia on el jove guitarrista s’està bevent tota l’ampolla de Jack Daniel’s d’un trago i es van explicar històries que en els darrers anys de Led Zeppelin, el mànager Peter Grant hauria tingut de portar a Page en cotxe des de l'hotel fins al seu avió perquè el guitarrista no sabia ni on era. 

Tampoc cal oblidar que Ozzy Osbourne no sempre ha estat el simpàtic murri que arrossega els peus i amic de la Reina que es veia a la sèrie, The Osbournes. Abans d’això, va ser altament “perillós”. Durant la seva carrera amb Black Sabbath, va beure massa, va prendre massa drogues i es va posar en tot tipus de problemes. És fa difícil pensar que aquest Ozzy dels The Osbournes va ser detingut per intentar matar a la seva encantadora dona Sharon, i en una altra ocasió per orinar a les parets del sagrat Alamo, mentre portava un dels vestits de Sharon.

Anècdotes explicades pel mateix Ozzy Osbourne - Subtitulat (2005) 


Anècdota de Ozzy Osbourne i el seu guitarrista Zakk Wylde - Subtitulat (2005)


Qui sempre va personificar el costat perillós del Rock va ser Lemmy, l'home al timó de Motörhead, i durant molt de temps la més gran institució del Heavy Metal. Mai va demanar disculpes per viure la seva vida al costat salvatge. Al principi de la seva carrera, quan estava amb la banda de Rock Psicodèlic, Hawkwind, Lemmy va tenir problemes amb la llei, al 1975 la policia de fronteres canadenca el detenia per possessió de cocaïna i la seva banda el despatxava. Segons explicava a la seva autobiografia White Line Fever, "El que va ser una mica fotut, però també afortunat, de tota la situació era que ni tan sols era coca. Un tio m’havia regalat unes pastilles, més o menys un gram de sulfat d'amfetamina. Era molt jove i molt inconscient, me les vaig amagar a dintre dels pantalons, però no va ser una bona idea, els policies em van fer despullar. Van trobar el sulfat d’amfetamina i en van posar una mica dins d’aquells tubs que s’agiten, si té un color determinat, tindràs problemes. El que passa és que no diferencia entre speed i cocaïna. Bé, es va tornar del color adequat, és a dir per la policia. Això és cocaïna, amic, va a la presó!. Vaig dir, no ho crec. Però el cabró em va retenir i la resta de la banda va marxar a Toronto”. La sort va fer que el cas del Lemmy es desestimés per detenció il·legal, perquè el que amagava en realitat era speed i no cocaïna. Hawkwind, va acomiadar al Lemmy per la seva detenció, però va executar la seva pròpia forma de venjança, "Quan vaig tornar a casa em vaig follar les seves dones, les lletges no, però quatre segur".

El sexe és un altre dels requisits previs del Rock’n’Roll. Quantes fotografies hem vist d’estrelles del Rock amb una noia (o noies) guapa (o no), lleugera de roba a cada braç?. De fet, el mateix Lemmy rarament era fotografiat sense estar en companyia d'alguna amiga en topless. Tot i admetre que tocar en un concert de Motörhead és “millor que follar”, no va parar de fer-ho. El seu company de banda Phil “Animal” Taylor, Philthy, explicava, "És un fill de puta, és un bastard, espanta a la gent, però també és increïblement divertit. Cada vegada que surts amb ell és una experiència memorable".

Filosofia per Lemmy Kilmister 1 - Subtitulat (2009) 


Filosofia per Lemmy Kilmister 2 - Subtitulat (2009) 


Gene Simmons de KISS també és un dels reis de la luxúria, ningú voldria que les seves filles fossin a prop seu. Ha estat jutge de Miss Nude USA, i això resumeix la seva raó de ser. Simmons admet haver format la banda “Per ser ric i follar. I qualsevol estrella de Rock que us digui quelcom diferent menteix. Tothom crida el teu nom i se’n vol aprofitar, les ties volen tenir fills teus i els tios pensen que ets guai”. És una amenaça per les dones i ho reconeix, resumint l'èxit de la seva banda en els seus propis termes, "Per mi, el veritable indicador de l’èxit era la quantitat de faldilles a les que tenia accés, és maco tenir diners, però no te’ls pots follar. Si tens diners, atreus les faldilles, és com les formigues a la mel".

Gene Simmons i la seva dona Shannon - Subtitulat (2010)


Tot i que moltes de les històries i llegendes del Rock poden oblidar-se, molts dels protagonistes encara estan per aquí per explicar-les. Més vells, sobris (en alguns casos) i potser una mica més savis, però segueixen sent “perillosos” a la seva manera.

Les pors i les fòbies

També hi ha tota una col·lecció de pors i fòbies relacionades amb els artistes més importants del Rock. Alguns han pogut superar els seus trastorns, mentre que d’altres encara hi continuen lluitant. La por a volar és una de les més habituals que pateixen aquests artistes, però no és l’única. Agulles, pallassos, serps, aranyes o la gent són algunes de les pors que fan estremir les estrelles del Rock.

Ozzy Osbourne – Les rates.
El príncep de les tenebres té por d’alguna cosa?. Sí, pel que ell mateix va explicar a The Guardian al 2018, Ozzy Osbourne té moltes pors, la principal de totes és la dels petits rosegadors que corren pel terra. “Et puc dir que tinc por a les rates. Porten moltes malalties per a les que no tenim cura, És de bojos que algú pugui pensar que tinc un pacte amb el diable, perquè estic aterrat per tot tipus de merda. Sóc molt supersticiós. He de procurar no ser-ho, si no, no sortiria de casa”.

Slash - Lesionar-se les mans.
Slash és un dels grans de la guitarra de la història del Rock, com que ha construït la seva fama utilitzant les mans, la seva fòbia potser que tingui sentit. El guitarrista de Guns N 'Roses va explicar que tenia por de lesionar-se a les mans i que aquesta fòbia l’afectava a la seva vida quotidiana. "Si veig algú amb la mà accidentada em dóna molt mal rollo. No m’agrada treure el braç fora de la finestra del cotxe quan condueixo com fan algunes persones. Sóc molt aprensiu amb els dits, les mans i tot això"

John Lennon - El seu llegat
Tot i ser àmpliament considerat com un dels grans compositors de tots els temps, John Lennon temia pel seu propi llegat. Ho va explicar un emocionat Paul McCartney en una entrevista. “John era una mica insegur, recordo particularment una vegada que de sobte em va dir, em preocupa com la gent em recordarà. Li vaig dir, John, escolta'm, mira’m, no seràs recordat com una gran persona, perquè ja ho ets, ets fantàstic"

Ringo Starr - Els gèrmens
En aquest cas, és una fòbia que es remunta a la infància. Ringo Starr, llavors conegut com Richard Starkey, tenia sis anys quan degut a les complicacions d’una peritonitis va deixar al futur Beatle en coma durant deu setmanes. Als 13 anys, una pneumònia  va derivar a tuberculosi i va estar dos anys ingressat a l’hospital. Aquests fets van produir un fort cas de germofòbia, fòbia a donar la mà pels gèrmens, que continua fins avui. El Beatle saluda xocant colzes i fent el signe de pau i amor amb els dits, formant una V.

Gene Simmons - Volar
És atrevit, valent i va sobrat d’autoestima. Aleshores, què pot espantar al Dimoni?. Resulta que Gene Simmons és un altre roquer que ha lluitat contra la por a volar. El seu company de banda a KISS, Paul Stanley, va revelar aquesta fòbia al seu llibre, Backstage Pass, assenyalant que Simmons va haver de superar la por per visitar al seu amic de tota la vida a l'hospital. "Quan em van fer la primera operació per reconstruir-me l'orella amb cartílag de les costelles, Gene va volar per venir-me a veure a l'hospital, tot i una immensa por a volar en aquell moment”.

Paul Stanley - Bullying
Paul Stanley, el frontman de KISS, va néixer amb una deformació facial que l’impedia que se li formés del tot l'orella dreta. Quan era petit, vivia amb por per l'assetjament escolar. Al seu llibre "Face The Music: A Life Exposed", el cantant recordava ser qualificat com, "Stanley el monstre d'una orella". Stanley va superar als agressors, unint-se a un cor infantil, deixant-se créixer els cabells per ocultar l’orella i finalment  convertint-se en un dels roquers de més èxit.

Axl Rose - La gent
Al 2008, finalment Guns N 'Roses llançava el tan esperat àlbum, Chinese Democracy, precedit de molta fanfàrria, degut al seu indignant cost i del fet que va trigar més d'una dècada per gravar-lo. Tot i això, Axl Rose, que era l’únic membre original de la banda es va negar a concedir entrevistes o fer aparicions publiques per promocionar l'àlbum durant alguns mesos. Van aparèixer informes de que el cantant patia antropofòbia, la por a les persones i a la societat. Axl Rose mai va comentar res sobre aquests rumors i finalment iniciaria la gira amb la banda a finals del 2009. 

Alice Cooper - Les agulles
Les serps, la forca, espases, punyals i una guillotina formen part de la rutina diària d'Alice Cooper. Però, hi ha alguna cosa que al creador del Shock Rock el faci ser aprensiu?. Resulta que són les agulles. L’icònic roquer va admetre la seva por en una entrevista al 2015 a The Late Late Show. "Odio les agulles, em poden ficar el cap la guillotina, puc portar una serp enroscada al coll, però una anàlisi de sang?. No m’han tret sang en 30 o 40 anys".

Nikki Sixx - Les serps
És fa difícil imaginar que un home que literalment va morir i va ser retornat a la vida pugui tenir por. Doncs si, hi ha una cosa que posa els pels de punta a Nikki Sixx. "No m'agraden les maleïdes serps, són esgarrifoses. Vaig estar parlant amb Slash sobre això perquè tenia una idea pel Tour de Mötley Crüe, Carnaval Of Sins. Volia que les coristes sortissin amb serps al coll i escopint foc, el consell del Slash va ser, has de passar més temps amb les serps. Però la idea d'estar a prop de les serps no em feia cap gracia. No m'agrada, hòstia, oblida-ho!. Així que ho vam solucionar, les coristes amb poca roba, escopint foc i punt. Qui vulgui tenir serps, perfecte, però jo no vull  aquesta maleïda merda a prop meu"

Joe Perry - Les agulles
A la seva autobiografia, "Rocks: My Life In And Out Of Aerosmith", el guitarrista Joe Perry detalla les seves pròpies batalles amb l’addicció. En una anècdota, Joe Perry  recorda un intent fallit d’injectar-se cocaïna. "No sé si era la meva fòbia a les agulles o la meva inexperiència amb les xeringues, però d'alguna manera em vaig convertir en un donant de sang. La sang em sortia a raig, n’hi havia per tot arreu, a la meva roba, a la barra, al terra. Vaig organitzar un horrible vessament de sang”. La traumàtica experiència va agreujar la por de Perry a les agulles, mai més es tornaria a injectar, tot i això, trobaria d’altres maneres de consumir drogues.

Bruce Springsteen - Donald Trump
Donald Trump és una font constant de conflicte. Però, mentre que molts músics estan d’acord o son reticents al president, Bruce Springsteen té por de la seva presidència. “Abans sentia fàstic, però mai el tipus de por que es pot sentir ara". El Boss va explicar que les seves pors provenen de les preocupacions per crims d’odi, intolerància, racisme i fanatisme. "Els meus temors són que aquestes coses trobin un lloc i es normalitzin a la societat civil i que el país canviï d'una manera irreconeixible i ens convertim en uns estranys".

Freddie Mercury - Les aranyes
Com a frontman de Queen, Freddie Mercury tenia una gran personalitat a l’escenari. A la seva vida personal, però, hi havia una cosa li provocava una gran angoixa. Al llibre "Mercury And Me", de qui va ser la seva parella, Jim Hutton, explicava l'aracnofòbia del roquer. "En moltes ocasions, Freddie tant aviat anava al bany a rentar-se les dents abans de dormir com sortia cridant, "Aranya!, tens de treure-la, no hi puc entrar!. A Freddie no li agradaven les aranyes, però no els hi volia fer mal i mai em va demanar que en matés cap, volia que l’agafés amb un got o una caixa i la llencés a fora".

Johnny Depp - Els pallassos
Tot i una vida maquillat, com a estrella de cinema i ara com a membre de la banda de Rock, Hollywood Vampires, amb Joe Perry i Alice Cooper, això no ha ajudat a Johnny Depp a superar la seva fòbia als pallassos. L'actor va admetre la seva por quan feia la  promoció de la pel·lícula Sleepy Hollow al 1999, afirmant que, "M’inquieta alguna cosa de les cares pintades i el somriure fals. Sempre hi ha quelcom de foscor que s’amaga sota la superfície, un veritable mal real".

Hollywood Vampires - Heroes




 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació