A LA VORA DEL FOC

Dotze campanades

per Xavier Gonzàlez-Costa , 31 de desembre de 2019 a les 13:34 |
Il·lustracions: Bet Calderer / Text: Xavier Gonzàlez-Costa
L’hora arriba i tothom s’acosta "A la vora del foc" per celebrar-ho. És un restaurant petit, especialitzat en cuina de proximitat, que fusiona la veritat i la imaginació amb sofregits d’ironia, brous de tendresa, esferificacions d’humor i un polsim de mala baba. Un restaurant que ha treballat amb il·lusió per fer-vos celebrar el canvi d’any amb uns convidats tan especials com ho podríeu ser cadascun de vosaltres, i que s’ha entretingut en triar a consciència el raïm dels desitjos per apartar-ne tots aquells grans podrits que ni volem ni -la gran majoria de tots nosaltres- ens mereixem.
 
La intolerància, l'autoritarisme, la discriminació, el menyspreu, l'odi, la mentida, la hipocresia, l'enveja, la cobdícia, la supèrbia, la manca de respecte i la violència de qualsevol tipus són dotze xacres que no podem permetre se'ns confonguin entre els grans d'esperança sincera que aquesta nit de cap d'any la gent de bé es porti a la boca.
 
Ho tenim a punt.
 
Toquen els quarts...
 
...i comencen les campanades.
 
Dong!
 
El David, un dels cambrers imaginaris del nostre singular restaurant, aquesta nit treballa. Ara, amagat darrera la porta de la cuina, mentre tothom està pendent del rellotge, també té el seu raïm a punt. I amb la primera campanada, desitja que aquell fill que esperen amb la Glòria, la seva parella, arribi sa i el sàpiguen fer feliç i una bona persona. Els diners que guanyarà avui, mentre tots els altres estan de gresca, segur que els aniran bé per agafar embranzida.
 
Dong!
 
L'Eloi té quatre anys i, fins allà on li allarga la memòria, les festes les havia passat cada any a l'hospital. Una malaltia injusta l'havia reclòs en una asèpsia artificial que, per a ell i els seus pares, ja s'havia convertit en quotidiana. Però aquest Nadal, no. Fa unes setmanes els metges li van donar l'alta i li van dir que podia fer vida normal. Una cosa que aleshores no va entendre però que, avui, entre serpentines i confeti, rialles i alguna llàgrima furtiva, quan es fica el gra de raïm a la boca amb la segona campanada, desitja que sigui així per sempre.
 
Dong!
 
L'Arnau ha començat aquest curs a la universitat i la vida se li ha accelerat i li ha canviat del tot. Ha fet noves amigues i
 
amics, i moltes coses que fins no fa res, per a ell, eren imprescindibles, ara ja no li vénen de gust com abans. Per això, avui ha decidit sopar amb els pares i els avis com ja fa un parell d'anys que no feia. I quan sona la tercera campanada i es fica el raïm a la boca, desitja que la Ruth, aquella noia que ha conegut a classe i que li fa perdre el cap des de fa dies, li enviï un w'app per quedar aquesta nit i, d’aquesta manera, tingui una bona excusa per dir-los-hi als seus amics de sempre que no podrà sortir amb ells com havien previst.
 
Dong!
 
La Rita Mei ha fet tretze anys fa ben pocs dies i sap, des de sempre, perquè els seus pares no li han amagat mai i les seves faccions delaten sense cap mena de dubte el seu origen llunyà, que la van adoptar quan encara era un nadó. Però això, a ella, mai li ha suposat cap problema ni complex, ni tan sols curiositat. Tanmateix, avui, amb la quarta campanada, quan el dolç sabor del raïm se li escampa per la boca, es pregunta què hauria estat de la seva vida si mai se l'haguessin emportat d'allà on va néixer.
 
Dong!
 
La Vero i la Mireia ja fa més de deu anys que són parella. Aquella relació que va començar com una aventura sense massa expectatives, s'ha consolidat com cap d'elles s'hauria esperat mai. Ara que ja arriben a la quarantena, han decidit fer un altre pas endavant. Agafades de la mà, amb la cinquena campanada, tanquen els ulls, es posen el gra de raïm a la boca i, cada una, sense dir-s'ho, desitja que la moneda que estan a punt de llençar enlaire li doni la sort de ser qui de les dues comenci el tractament per poder portar a les entranyes aquell fill, o aquella filla, que tan feliç les ha de a fer.
 
Dong!
 
L'Adrià té vuit anys i tothom li diu que ja és prou gran per entendre el que ha passat. Però no. Ni ho entén ni ho pot entendre, ni ho vol entendre. Ell era feliç! I ara que els pares s'han separat, malgrat al seu davant es comportin amb naturalitat i cordialitat, ja res és com abans.
 
Aquest és el primer Cap d'Any que no el celebren tots tres junts i li ha tocat de passar-lo amb el pare, amb qui -tot s'ha de dir- s'ho passa de meravella i s'estimen un munt. Però quan sona la sisena campanada, no pot resistir l'impuls i, amb el telèfon que li ha deixat per jugar aquesta amiga tan simpàtica de la feina del papa que avui els acompanya, truca la seva mare i, a cada banda de la línia telefònica, tots dos ploren desconsoladament.
 
Dong!
 
La Reyes sempre fa broma amb els seus clients, explicant-los-hi que es diu així perquè ella, malgrat no sigui de l’Orient, també és màgica i, si li treuen els llaços i tots els embolcalls, els porta el més feliç dels regals. Aquesta nit treballa, però quan són les dotze, encara té temps, amb les altres noies del prostíbul, de celebrar l'arribada del nou any. I amb el setè gra de raïm a la boca, tanca els ulls i desitja que la nit passi de pressa, però tingui prou feina per poder enviar el màxim possible de diners a la seva mare que, molt lluny d’aquí, té cura del seu fill, a qui fa més de tres anys que no veu i que ja deu estar fet tot un homenet.
 
Dong!
 
El Josep Maria és un prestigiós oncòleg que s'ha guanyat la seva reputació gràcies als avenços que ha fet en la recerca dins la seva especialitat. Avui, li han comunicat que se li concedia el premi internacional més ben dotat per reconèixer-li tota la seva trajectòria. I n'està content. Molt! Sobre tot perquè els diners li serviran perquè el seu equip segueixi investigant. I, al seu voltant, tota la seva gent el felicita i ho celebra. No obstant això, quan sona la vuitena campanada i el raïm se li acumula a la boca, ell no pot deixar de pensar en aquella pacient que no acaba de reaccionar bé a cap dels tractaments que ja han provat.
 
Dong!
 
La Ramona ja és molt gran, i està malalta. És una dona que s'ha passat la vida ajudant a tothom i a qui tothom estima, però ara és conscient que això s'acaba. Malgrat els esforços dels metges que la porten -ella no hi entén, però se n'adona-, el que proven no fa efecte i tot assenyala en una mateixa direcció, i -pensa- val més que sigui així i que sigui aviat, per a ella mateixa, que ja està cansada de dolors, i per als que l'envolten, que no vol que n'hagin d'estar contínuament pendents i es mereixen fer la seva vida. Tot i això, avui, quan sona la campanada que fa nou, veient que alguna llàgrima traïdora s'escapa entre els brindis d'impostada esperança, encara és ella qui pren la paraula i, traient força d'allà on ja no en queda, desitja un bon any nou a tothom, ple de salut i de felicitat.
 
Dong!
 
La Clara fa molts anys que té clar que es vol dedicar a la música. Escriu i compon cançons des de ben joveneta i, tot i que a casa pateixen pel seu futur en un món tan difícil i inestable com l'artístic, sempre ha tingut clar que, perseverant i no rendint-se, un dia, arribaria la seva oportunitat... i així ha estat. Aquesta nit, fa de telonera d'un dels grups de moda que estrenen l'any en una de les places més concorregudes del país. Ho ha aconseguit! I quan els dits se li escapen i la seva guitarra posa melodia a la desena campanada, l'emoció li porta els seus pares al pensament, per agrair-los-hi de tot cor que, malgrat els seus dubtes legítims, sempre, sempre, sempre hagin estat i siguin al seu costat.
 
Dong!
 
Avui, la Roser no pot anar de festa amb el seu xicot i els amics perquè té guàrdia. Aquest Cap d'Any, amb el seu company i una altra patrulla dels Mossos d'Esquadra, li toca fer controls d'alcoholèmia a la sortida d'una discoteca. Estan de servei i no poden brindar amb cava per, com senten que fan a dins del local, celebrar l'arribada del nou any. Tanmateix, quan sona l'onzena campanada, aquell gra de dolçor que nosaltres ens fiquem a la boca és en honor d'ells i de tots els altres àngels amb uniforme que, aquesta nit, vetllen perquè tots puguem tornar sans i estalvis a casa.
 
Dong!
 
I amb la dotzena campanada i la boca plena de raïm i de rialles, "A la vora del foc" desitgem que l'any nou us porti a cada un la millor manera d'encarar els vostres projectes, amb paciència, amb convicció i amb l'esforç necessari, perquè res és fàcil i hi haurà moments de tot.
 
La nostra festa de Cap d'Any s'acaba, però que no pari la festa! Gaudiu de totes les coses senzilles que la vida ens dóna cada dia de franc, però que són les més valuoses: un somriure de bon matí, una abraçada sincera o un "t'estimo" a aquells que estimes però que com que ja saben que els estimes no els dius mai com arribes a estimar-los. I en acabat, no oblideu passar l'escombra per evitar que tots aquells grans podrits que han quedat per terra, puguin fer relliscar a algú.
 
Bon any nou a tothom!
 
 
Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.
 
Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.

 

 

Participació