It's Only Rock'n'Roll

Quan les bandes es barallen...

per Pep Saña , 2 de desembre de 2019 a les 10:44 |
Des de baralles a cops de puny, passant pels insults, fins a litigis i molt més, els tribunals de divorcis del Rock han estat plens d’enemistats. Repassant qualsevol banda, gairebé segur que trobarem un niu d’acritud, de gelosia, rancúnia i amargor. Qualsevol cosa pot ser el detonant. Un simple xoc de personalitat, un repartiment injust de royalties, un ampli que sona massa fort o un cantant rebutjat. Sempre hi ha alguna cosa, gairebé no se’n escapa ningú. Així que, les bandes es barallen i quan ho fan, pot arribar a ser molt lleig i molt seriós. Veiem aquí alguns dels casos de les bandes més importants. 

The Rolling Stones


Existeixen relats de biografies no autoritzades, inclús de desautoritzades i articles de revistes musicals que circulen, però que probablement no disten gaire de la realitat. Keith Richards afirmava en la seva biografia autoritzada, Life (Vida), que “Mick Jagger probablement sigui un capullo fill de puta, però és el meu amic, el meu germà, i si es fiquen amb el meu amic els hi rebento el cap, nomes jo tinc llicència per criticar-lo”. 
Al 1984, Mick Jagger, fart de Keith Richards, i en plan divo, pretenia deixar els Rolling Stones i iniciar el seu propi camí en solitari, estava acabant el seu primer àlbum, She´s The Boss (1985), i Keith Richards feia dos anys que anomenava a Mick com, “Brenda, Brenda Jagger”. El primer àlbum en solitari de Mick Jagger no va ser un èxit, malgrat els 5 milions de dòlars que es va gastar en promoció la CBS. “A Brenda que el follin”, va dir Keith Richards, que acabava de ser pare amb Patti Hensen. 


Així doncs, Brenda Jagger es va convertir en burla i un reclam publicitari per vendre més exemplars de Life, l'autobiografia de Keith Richards, on assegura que “Brenda és un tio insuportable i vanitós, i que a més té una cigala molt petita”. Mick Jagger això no l'hi perdonarà mai a la vida a Keith Richards. Segons Mick, “Per Keith els gais són maricons i les dones putes, s'ha quedat en la ideologia dels 70”. Jagger es lamentava als seus amics que, “Era injust i patètic que a Life, se’l presentés com una piltrafa humana, un tio poc dotat, amb una cigala molt petita, que canta malament i un dèspota que ni deixava parlar a Keith a les reunions”. Mick considerava a Keith, “Un bocamoll impertinent, un tio perillós al que ningú s'atreveix ni tan sols a despertar-lo perquè té una pistola a sota del coixí, un tio que es comportava com un miserable, un desastre que es drogava davant de qui fos, que presumia de riure’s de les noies i de ser perseguit constantment per la policia”. Mick recordava que totes les sòrdides històries de Richards, només li arribaven a través d'un assistent, un advocat o un tour manager. Jagger sempre esperava el pitjor i patia quan algú li venia a dir, Keith ha desaparegut o Keith s'ha dormit al camerino i el concert ha de començar. Jagger afirmava que era impossible conviure amb un ser catatònic, “Et pots imaginar el que és anar de gira amb un alcohòlic, un ionqui, i un addicte al crack?, o haver d’escoltar, Keith ha estat arrestat amb un pot ple d'heroïna i una bossa plena d'altres drogues i parafernàlia, L’acusen de tràfic de drogues. És difícil fer un concert amb un guitarrista boig i pervertit, però ho és encara més quan està a la presó 10 dies”. Aquestes suposades declaracions, sembla que van ser un bulo que va circular per Internet i que Mick Jagger les va desmentir categòricament. 

Un altre dels passatges que revela el llibre de Keith Richards és una particular discussió entre Mick Jagger i el bateria Charlie Watts. Era 1984, a Amsterdam, Richards i Jagger tornaven d'un bar. En arribar a l’hotel passats de copes, a la seva habitació, Mick Jagger va trucar a l’habitació de Watts i li va dir, “On és el MEU bateria?”. Poca estona desprès, Charlie Watts es va presentar a l’habitació de Jagger i li va fotre un cop de puny, dient, “Mai més em tornis a dir el TEU bateria”.

Al setembre de 1987 Jagger edita el seu segon disc en solitari titulat Primitive Cool, Richards edita el seu a l'octubre de 1988 titulat Talk Is Cheap, amb molt més bona crítica. A finals de 1988, Jagger i Richards aclarien les seves diferències en una reunió a l’illa de Barbados per veure si era possible escriure material nou per un disc. Segons Keith Richards, li va dir a la seva dona, “Torno en 48 hores o en quinze dies. Me’n  adonaré de seguida de si això funcionarà o si ens barallarem com gat i gos”. Després del període de distanciament de tots dos, aquesta crisi que gairebé fa que esclati una guerra nuclear entre 1983 i 1989, i amb el llançament del nou àlbum dels Rolling Stones, Steel Wheels (1989), es van presentar a Nova York per anunciar una gira mundial, la primera en set anys. 
Jagger i Richards, també coneguts com The Glimmer Twins, són una de les societats musicals més prolífiques i de més èxit de la història de la música Rock, dues icones i dos símbols que traspassen generacions per esdevenir eterns.

The Rolling Stones - Sad Sad Sad (Live At The Tokyo Dome, 1990)


The Beatles
Al final, tot el que va fer trontollar als Beatles va ser una artista japonesa que respon al nom de Yoko Ono. Amb Yoko Ono marcant la pauta a John Lennon durant la gravació del White Album de 1968, fins i tot contribuint en una cançó, The Continuing Story Of Bungalow Bill, la fricció entre els membres era insuportable, Ringo Starr deixaria breument la banda, després també breument George Harrison, tots dos tornarien però les tensions continuarien fins que Paul McCartney feia oficial la dissolució dels Beatles a l'abril de 1970.
Segons Paul McCartney, John Lennon i ell competien sempre, afirmat que, "Això era molt sa per la nostra creativitat”. Però aquesta rivalitat es va descontrolar i va acabar amb els Beatles al 1970. Poc després, en una demolidora carta, Lennon li va tirar en cara a McCartney els seus atacs a Yoko Ono i es va lamentar de "tota la merda" que van aguantar "per ser grans". En el seu segon disc en solitari, Ram (1971), McCartney va dedicar a John i Yoko cançons com, Too Many People, en la que deia, “Massa gent sermonejant, no deixis que et diguin el que has de ser”. Lennon li va contestar amb la cançó How Do You Sleep?, del disc Imagine (1971), “Aquells fans tenien raó quan van dir que estaves mort...l'única cosa que has fet és Yesterday”. Ringo Starr va exercir d'àrbitre entre els seus amics i va propiciar un retrobament cordial, a mitjan dels 70, Lennon i McCartney van quedar per sopar. Per desgràcia, l'assassinat de Lennon va acabar amb l'esperança d'una reconciliació.

The Beatles - While My Guitar Gently Weeps


Hawkwind

Al 1975, Hawkwind, van decidir acomiadar al Lemmy, després d’enxampar-lo creuant la frontera d’Amèrica al Canadà amb amfetamines. Pensant que la pols era cocaïna, van tancar al Lemmy a la presó, trencant el calendari del Tour de la banda. Emprenyats perquè la seva detenció pogués perjudicar els plans futurs de la gira, despatxaven al seu baixista, al·legant que havia pres les drogues equivocades. Lemmy després va recordar la situació, “Sempre vaig ser l’únic que consumia drogues equivocades. No consumia drogues de disseny, feia les coses del carrer. Això em va fer ser impopular”. Va tenir la seva venjança seduint les dones i les novies dels seus antics companys i superant-los amb molt més èxit amb la seva banda, Motörhead.

Hawkwind - Silvermachine


KISS

A la formació original de KISS, amb Paul Stanley, Gene Simmons, Ace Frehley i Peter Criss se li va esborrar el maquillatge varies vegades. Per descomptat, sempre van ser Gene Simmons i Paul Stanley per una banda i Ace Frehley i Peter Criss per l’altra. Els cervells pensants amb la pasta del “show business” contra els seus homòlegs addictes a l’alcohol i les drogues. Només hi podia haver un guanyador. Tant Frehley com Criss van ser substituïts per Tommy Thayer i Eric Singer respectivament. Ara la maquinaria de guerra KISS s'apropa al seu final, per la qual cosa sembla poc probable una nova reunió de la formació original, sobretot quan el “Farewell Tour” (Tour de comiat) de la banda ja ha complert bona part de les seves dates. 

KISS - Cold Gin (Live At The Budokan, Tokyo, 1977) (Ace Frehley & Peter Criss)


Toto
Els gegants del Soft Rock, Toto, no han tingut mai gaire sort amb els cantants, amb les substitucions de Bobby Kimball, Fergie Frederiksen i l'actual Joseph Williams (que hi ha estat tres vegades al llarg dels anys). Però és el quart cantant, Jean Michel Byron, un sud-africà que va aparèixer a la banda per imposició de la discogràfica al 1990, qui els va fer emprenyar. El seu comportament de diva i la seva extravagància a l'escenari van causar tensió durant la gira, a més de dir-li al fundador i guitarrista Steve Lukather que mai havia sentit parlar de Led Zeppelin ni Jimi Hendrix. Va ser degradat a la veu d’acompanyament abans de ser acomiadat al final de la gira. Tot i això, la banda va editar un DVD en directe d'un concert a París amb Byron de cantant. 

Toto - Hold The Line (Live feat. Jean Michel Byron)


Iron Maiden

Steve Harris, el líder i baixista de “La Donzella De Ferro”, sempre va tenir les idees clares de com havia de sonar Iron Maiden, molt Heavy Metal. El guitarrista Dennis Stratton va ser acomiadat l'octubre de 1980, després de només un any a la banda. Harris va afirmar que un factor important era perquè, "Dennis escolta els Eagles!". Un desconcertat Stratton li va replicar, "Molt graciós provenint d'un fan de Jethro Tull". 

Paul Di' Anno, el cantant dels dos primers àlbums de la banda, també va ser despatxat pel seu estil de vida d'excessos amb l'alcohol i les drogues, a més d’estar detingut en varies ocasions, cosa que l’havia impedit cantar en algun concert de la banda.

Iron Maiden - Running Free - 1980 (Paul Di'anno, Dennis Stratton & Clive Burr) 


Megadeth

Els dos Dave’s de Megadeth (Mustaine i Ellefson) eren inseparables, fins que al 2002 Dave Mustaine va dissoldre la banda, després de patir una greu lesió als nervis del braç esquerra que l’impedien tocar. Dos anys després, passant per una intensa teràpia de recuperació, Megadeth tornava, però sense el baixista i cofundador David Ellefson. Mustaine va afirmar que el seu company havia qüestionat públicament si aquesta lesió era real, contestant, "De totes maneres, Ellefson era un inútil. Molts dels productors de Megadeth m’havien dit que el fes fora perquè no era prou bo”. La resposta de David Ellefson  no es va fer esperar, "Dave em va fer una oferta per tornar a la banda, però era una misèria". Des d’aleshores, la parella es va demandar mútuament, fins al 2010 en que David Ellefson tornava a Megadeth.

Megadeth - A Tout Le Monde


Dio

Ronnie James Dio va reclutar a Vivian Campbell d’una de les icòniques bandes de la NWOBHM, Sweet Savage, i el va convertir en el “guitar hero” de Dio. Tot i això, la relació es va desintegrar i Campbell desprès de 4 àlbums abandonava Dio per suplir a John Sykes a Whitesnake al 1987 i entrar a la formació de Def Leppard al 1992. Descontent amb Dio per considerar-se mal pagat, iniciaven una batalla de retrets quan Campbell presumptament es referia a Ronnie James Dio com "Un empresari horrible i, el que és més important, una de les persones més pobres de la indústria musical". Dio va contraatacar quan Classic Rock va parlar amb ell i va dir que Campbell "Feia olor d'espanyol!" (Ups!). Poc després va esclatar encara més quan Dio va aparèixer en un clip de YouTube, reaccionant amb ràbia als comentaris de Campbell a un fan, "Espero que tingui una mort molt puta, és un puto gilipolles i un tros de merda". 

Dio - Last In Line & Holy Diver (Live In Super Rock 1985 Japan) (Vivian Campbell)


UFO

Michael Schenker i la resta de membres de UFO van tenir multitud d’enganxades, però  la baralla més greu seria durant la mescla de l'àlbum en directe Strangers In The Night (1979). Les opinions difereixen sobre el que va passar exactament, depenent de qui les expliqui. El cantant Phil Mogg insisteix que “La relació amb Michael Schenker es va trencar quan aquest va marxar de l'estudi perquè el productor Ron Nevision es va negar a deixar que el guitarrista sobre gravés un solo (overdub)”. En canvi, Schenker afirma, "La meva sortida va ser per un cop de puny de Phil Mogg. L’havia avisat, si alguna vegada em pegues, deixaré la banda. Així que, em va pegar i vaig marxar”. Mogg resumeix la seva relació amb Schenker, "No és fàcil estar en una banda amb algú que està boig". 

UFO - Doctor Doctor (Michael Schenker)


Deep Purple

La veritat és que el guitarrista Ritchie Blackmore i el cantant Ian Gillan no s’han suportat mai gaire. Al 1993, desprès del període 1989-1992 amb el cantant Joe Lynn Turner, Ian Gillan torna a la banda i Blackmore amenaçava, "Algun dia enxamparé a Ian Gillan en algun carreró fosc. És més gran que jo i probablement és millor lluitador, així que ho faré amb uns quants amics meus. L’escalfarem. Però no sabrà que sóc jo”. Des de que Ritchie va formar la banda de Folk Rock Medieval, Blackmore's Night, i que només ha sortit ocasionalment per alguns shows amb la seva banda de Rock, Ritchie Blackmore's Rainbow, Deep Purple s'ha convertit en la banda de Ian Gillan. Però el ressentiment encara dura. Al 2006, Gillan va comentar, "A aquell gilipolles no li parlaré mai més. Es va convertir en un tio estrany. Hi ha certs problemes personals que tinc amb Ritchie, això vol dir que no tornaré a parlar-li mai més. No ho vull discutir en públic perquè son coses profundament personals. Pel que fa a mi, el divorci es va produir fa molt de temps. No el vull tornar a veure ni escoltar-lo mai més". En aquest vídeo es pot veure la tensió entre els dos, a partir del minut 4, Ritchie Blackmore li tira un got d’aigua a Ian Gillan.   

Deep Purple - Highway Star (Live From Come Hell Or High Water)


AC/DC
Amb molta discreció i prudència, a la premsa no hi va haver cap anunci des de AC/DC que el bateria Phil Rudd havia estat expulsat de la banda durant la gravació de l’àlbum Flick Of The Switch del 1983, fins i tot apareix als crèdits, malgrat que el bateria B.J. Wilson va ser contractat per acabar-lo, però ja no apareix als vídeo clips de l’àlbum. No hi va haver cap explicació, tot i que sembla que un greu problema entre Phil Rudd i Malcolm Young va acabar derivant en una baralla. Rudd va marxar fins que Malcom el va perdonar al 1994 i es va reincorporar a AC/DC. No seria l'última vegada que seria acomiadat (o, segons sembla, que seria readmès). Al baixista original, Mark Evans, li va anar més malament. Destituït després de l’àlbum Let There Be Rock del 1977 degut als problemes amb Angus Young, Evans va estar inclòs originalment per l’acadèmia a la introducció de AC/DC al Rock And Roll Hall Of Fame al 2003, però finalment el seu nom va desaparèixer de la llista sense cap explicació. Actualment és membre de Rose Tattoo, l’altre mítica banda Australiana.

AC/DC - Flick Of The Switch


Van Halen
Si David Lee Roth no hagués provocat vergonya aliena i Eddie Van Halen no hagués estat tan begut, és fàcil imaginar que ambdues parts es podrien haver estalviat passar vergonya quan es va reunir la formació original de Van Halen al 2007. Per què no ho oblidem, en el moment de la ruptura de la formació original al 1985, era la banda més gran dels Estats Units, la més ben considerada per la crítica i la de més èxit comercial, havent influenciat a gairebé totes les bandes de Hair Metal que van aparèixer als 80. L’animadversió i les diferencies musicals entre David Lee Roth i el germans Eddie i Alex Van Halen van ser el detonant per acomiadar-lo. Després del refredament de la carrera en solitari de David, només l’abús de les seves extravagants aparicions el feien mantenir-se a la fama. David Lee Roth va dir en una entrevista, "El vell Van Halen, quan jo hi era, et feia voler beure, ballar i saltar, no?, i el nou Van Halen t'anima a beure llet, conduir un Nissan i tenir bones relacions".

El període de Van Halen amb Sammy Hagar (1985-1996 i 2003-2005), substitut de David Lee Roth, va suposar l'expansió i l'èxit comercial de la banda. Al 1996 Hagar va declarar que havia estat acomiadat i Eddie en canvi va afirmar que Hagar havia marxat. Durant els vuitanta i els noranta, David i Eddie van intercanviar-se indirectes en els títols dels discos i cançons respectius. 

1986 - Van Halen - 5150 (codi de la policia per descriure que volta un home boig).
1986 - David Lee Roth - Eat 'Em And Smile (menja-te'ls i somriu).
1988 - Van Halen - OU812 (traduït sonorament com, Oh, tu també te’n vas menjar un).
1988 - David Lee Roth - Skyscraper (Gratacel. Fent referència a l'èxit aconseguit en contra dels seus antics companys).
1991 - Van Halen - For Unlawful Carnal Knowledge (Les inicials formen la paraula FUCK).
1991 - David Lee Roth - A Little Ain't Enough (Una mica no és suficient. Una resposta directa?).
1994 - David Lee Roth - Your Filthy Little Mouth (La teva petita boca bruta).

David no tornaria a Van Halen fins al 2007, amb els que va gravar un disc i va sortir de gira, acabant abans d'hora degut a les baralles, “David no vol ser el meu amic”, va dir Eddie.

Van Halen - You Really Got Me (Live US Festival 1983) (David Lee Roth)


Pink Floyd
Les relacions es van començar a enrarir a l’època del Wish You Were Here de 1975, però la hostilitat entre Roger Waters i David Gilmour no es va emprenyar de veritat fins després del The Final Cut de 1983, que va marcar la sortida del baixista i l'inici de la fase d’escampar-se merda mútuament de les més sonades de la història del Rock,  "L’hauríem d’haver titulat The Final Straw" (el cop de gracia final), va comentar David Gilmour.

Finalment al 1985, les tensions desemboquen en un conflicte, en el que Waters anuncia la dissolució de Pink Floyd, la reacció a aquesta notícia és que Gilmour i Mason comencen a gravar, A Momentary Lapse Of Reason (1987), amb el nom de Pink Floyd. Comencen així una sèrie de demandes i contra demandes iniciades per Waters, que prohibeix que utilitzin el nom de Pink Floyd, cosa Gilmour i Mason no estaven disposats a acceptar. Arriben a judici i el jutge dictamina a favor de Gilmour i Mason, però se li atorguen els drets del The Wall a Roger Waters de forma exclusiva, així com els drets sobre tots els temes composats per ell. La sentencia permetia que Gilmour pogués continuar interpretant només tres temes de l’àlbum The Wall, Young Lust, Run Like Hell i Comfortably Numb. Els membres de la banda trenquen totalment la seva relació personal, quedant Waters en un bàndol i els altres tres integrants a l'altre.

Hem d’anar fins al 2005, després de gairebé 25 anys sense tocar junts per tornar-los a veure en un escenari, un somni que es va fer realitat gràcies al poder de convicció de Bob Geldof, activista i músic britànic que va posar a l'escenari del Live 8 al Hyde Park de Londres als quatre membres de Pink Floyd, Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Rick Wright. Les baralles i els egos musicals van quedar aparcats per un dia, una causa benèfica resulta ser el millor antídot.

Pink Floyd - Wish You Were Here (Recorded at Live 8)


Sex Pistols
Tenint en compte el seu menyspreu per tot, els seus escàndols i la facilitat innata per provocar el caos, era inevitable que els Sex Pistols es convertissin en ells mateixos, a la última i turbulenta gira pels Estats Units al 1978, el cantant Johnny Rotten ni tan sols dissimulava el seu odi cap al baixista Sid Vicious, "És una pèrdua d'espai", i amb el mànager de la banda, Malcolm McLaren, ni es parlava, "L'home més malvat del món". A curt termini McLaren obtindria la seva venjança després de l'últim concert de la banda a San Francisco, deixant a tirat Rotten a Los Angeles sense bitllet d'avió ni hotel, ni diners i havent deixat un missatge a la discogràfica Warner dient que, “si algú trucava dient que era Johnny Rotten, era mentida”. L'última rialla seria per Rotten, al 1986 va demandar al seu antic mànager per 1 milió de £, els tribunals li van donar la raó. 

Sex Pistols - God Save The Queen


Guns N' Roses
Es necessita un ego especial per convertir la millor banda del món en aquell moment en una caricatura, però al 1997, Axl Rose gairebé ho aconsegueix, gràcies a una  sistemàtica obsessió per eliminar la formació original de Guns N ’Roses i convertir-se en un egòlatra compulsiu. Al 1994 quan graven una versió de Sympathy For The Devil dels Rolling Stones per la pel·lícula “Entrevista Con El Vampiro”, Axl Rose acomiada pel seu compte a Gilby Clarke per qüestionar el canvi d’orientació musical cap als sons de Rock Industrial, contractant a Paul Huge, que sobre grava els solos del Slash. Això deixa la porta oberta a Slash, que al 1995 amb la seva banda, Slash's Snakepit, de la que formaven part els Guns N' Roses, Gilby Clarke i Matt Sorum va llançar el primer disc, amb material que havia estat rebutjat per Axl Rose per l'àlbum successor de The Spaghetti Incident? de Guns N' Roses i que Slash originalment havia escrit algunes d'aquestes cançons però Axl Rose el va amenaçar amb un demanda. Slash abandona definitivament Guns N' Roses al novembre de 1996, després de declarar que no podia treballar amb Axl Rose i que no li agradava la manera que els tractava a ell i a la resta de la banda, a més Axl havia comprat a traïció els drets del nom Guns N’ Roses. Van deixar de parlar-se i a les entrevistes Slash parlava “D’un odi visceral”. Un i dos anys després, respectivament, el baixista original Duff McKagan va deixar la banda i el bateria Matt Sorum va ser acomiadat, quedant Axl Rose sol al capdavant dels nous Guns N’ Roses, pel que desfilarien un càsting interminable i surrealista de guitarristes.

"Axl va ser el catalitzador de la ruptura d'una gran banda", lamentava Slash al 2005. Al 2009, un periodista li va preguntar a Axl si tornaria a tocar amb Slash. “No en aquesta vida”, va contestar. Però al 2016 faltant a la seva paraula (i molta pasta pel mig), Axl Rose va trucar a Slash per oferir-li participar en una gira de Guns N' Roses, Slash va acceptar, resolent així 20 anys d'enemistat. També acceptaria l’oferiment el baixista original Duff McKagan. No hi va voler participar el guitarrista original Izzy Stradlin, i tant el bateria original Steven Adler, com el substitut d’aquest, Matt Sorum, com el substitut de Izzy Stradlin, Gilby Clarke, no van ser ni convidats. La gira es va titular (encara es titula), precisament, “No en aquesta vida”.

Guns N' Roses - Paradise City


Aerosmith

Amb Night In The Ruts (1979), la situació d'abús de substàncies i conflictes entre el cantant Steven Tyler i el guitarrista Joe Perry es va tornar insostenible, la gravació del disc es va encarir i per acabar-ho de rematar van decidir sortir de gira enmig de les sessions de gravació per pagar-ne les despeses. En plena gira, després d'un concert va esclatar una baralla brutal entre ells i es va contagiar a les seves dones, la dona del baixista Tom Hamilton va arribar a les mans amb la dona de Joe Perry. Steven Tyler li va dir a Perry, “És que no saps controlar a la teva dona?”. I això va generar una sonora batussa que es va saldar amb la marxa de Perry de la banda. En aquesta època, el consum d’heroïna de Tyler i Perry els va donar el sobrenom de Toxic Twins (Bessons Tòxics). Els 70’s havien acabat de la pitjor manera per la banda. Desprès de la marxa de Joe Perry, en breu seria l'altre guitarrista, Brad Whitford qui abandonaria Aerosmith per formar una banda amb l' ex cantant i guitarrista de Ted Nugent, Derek St. Holmes. Els substituts a les guitarres serien, Jimmy Crespo i Rick Dufay. El primer disc amb la nova formació va ser, Rock In A Hard Place (1982), i rebria les pitjors critiques que cap altre disc de la banda, semblava que seria la fi d’Aerosmith. Al 1984, finalment Perry i Withford van tornar, i junts altra vegada van gravar el disc Done With Mirrors (1985). 

Des de la seva primera separació, Aerosmith s'han reunit i s'han dissolt varies vegades. Normalment, quan Steven Tyler inicia algun projecte en solitari, Joe Perry filtra el rumor que està buscant nou cantant per Aerosmith, Tyler s’emprenya i diu que el cantant d’ Aerosmith és ell, però ara no es barallen, forma part del show i tenen clar que la pasta és la pasta. Al 2017, la banda es va embarcar en (un de tants) “Farewell Tour”, la que seria la seva última gira, Tyler va assegurar que serien els concerts de comiat, però Perry va replicar que tocaran fins que es morin. 

Aerosmith - Let The Music Do The Talking



 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació