A LA VORA DEL FOC

Un emblema amb personalitat

per Xavier Gonzàlez-Costa, 7 de novembre de 2019 a les 11:22 |
Il·lustracions: Bet Calderer / Text: Xavier Gonzàlez-Costa
En Kevin va decidir tatuar-se al pit, però no sabia exactament què. Havia de ser un emblema amb personalitat, que transmetés exactament qui era i com era. I va pensar en un drac, i en un gos perillós, i en una serp, i en un lleó... però ho va trobar poc original i que, a més a més, aquelles bèsties, en lloc de transmetre qui era o com era, posaven en evidència que ni era, ni era com voldria ser. Aleshores, li va venir al cap de fer-s’hi una sanefa de flors, o una Marededéu, o un vitrall de la Sagrada Família, com els que portaven els futbolistes, però també ho va descartar, ja que res de tot allò tenia alguna cosa a veure amb ell. Havia de ser quelcom amb un significat especial i se li va acudir -com no hi havia pensat abans?- tatuar-se el nom de la seva xurri. A ella li faria il·lusió i segurament li agrairia d’una manera ben interessant. No obstant això, en un atac de pragmatisme molt poc habitual en ell, s’hi va repensar perquè l’amor se’n va, però el tatuatge es queda (el Joan Capri ho feia anar d’una altra manera, però eren altres temps). Si volia un nom, l’únic nom segur que tindria per a tota la vida era el seu, el seu propi nom, el seu nom propi... i es va decidir.
 
A partir d’aquell moment, el dubte que se li va generar va ser la cal·ligrafia que faria servir, ja que l’estètica, en un tatuatge, és fonamental. Però com que també volia que transmetés un cert misteri, va tenir una idea brillant: se’l tatuaria en xinès. Que guai!
 
Va anar a veure el millor tatuador de la ciutat, un que era una miqueta més car que aquell al que havien anat tots els seus amics, però no volia assumir riscos i, d’altra banda, així s’assegurava que el seu seria diferent de tots els altres. Li va explicar el que volia i li va insistir en si ho sabria fer. L’home, que d’entrada l’escoltava amb un cert desinterès, quan es va sentir qüestionat, va fixar l’atenció en el noi i es va tensar tot ell. Anava amb una samarreta imperi, els pantalons caiguts fins a mig cul i semblava que portés tot el mostrari imprès a sobre, ja que no es veia ni un sol mil·límetre quadrat de la seva pell que conservés el color original. Però en observar als ulls del Kevin l’admiració (o la intimidació) que el seu gest li havia provocat, va somriure condescendent i li va dir que no patís, que sabia perfectament el que havia de fer-li i que no hi donés més voltes del compte, ja que molta gent portava inscripcions orientals al cos, però ningú era capaç d’entendre què hi deia. 
 
Tot i que aquesta última afirmació del professional el va fer dubtar un moment, estava decidit i es va posar a les seves mans, convençut de l’èxit que tindria i l’enveja que provocaria entre els seus col·legues, quan els mostrés l’obra d’art en què aquell home estava a punt de convertir la seva pitrera. El seu nom en xinès... Com molava!
 
Després del procés, va ser una mica incòmode, ja que va haver de portar-ho embolicat amb paper film d’aquell dels entrepans, posar-s’hi cremes durant setmanes i resistir la picor insofrible a mesura que anava canviant la pell. Però el resultat va valer la pena i compensava sobradament aquests sacrificis, i el preu.
 
Des d’aleshores, lluïa el seu tors nu sempre que podia, fins i tot amb risc d’agafar una pneumònia moltes vegades. La gent li mirava i, alguns que s’hi atrevien, li preguntaven quin significat tenia. Llavors els hi explicava i vacil·lava una mica fent com que ell sí que ho entenia. Era feliç amb el seu tatuatge i el considerava la decisió més encertada de la seva vida. Fins que un dia, al vestidor del gimnàs on anava regularment per mantenir la seva musculatura pectoral ferma per remarcar encara més aquella decoració que tant l’enorgullia, es va trobar canviant-se al costat d’un altre noi que, tot i haver nascut aquí, era d’origen xinès i la seva família l’enviava cada estiu dos mesos a un internat d’allà per aprendre correctament l’idioma, i que quan va llegir la inscripció que duia al pit, no podent-se aguantar el riure, li va dir: "de fet, sí que n’ets de gilipolles, sí".
 
Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.
 
Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.

 

 

Participació