Míriam Vila: «Si hi hagués formació a les escoles, potser no s'afegirien pasta de dents a una cremada»

Queralt Perarnau i Míriam Vila porten a la pràctica a l'Escola de Sant Joan les premisses del seu Treball de Final de Grau d'Infermeria

per Aida Morales, 13 de març de 2015 a les 08:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de març de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Míriam Vila i Queralt Perarnau Foto: Aida Morales


Quina és la millor actuació davant d'un accident? Què passa quan et cremes o et fas un tall? I si algú pateix una parada cardiopulmonar? Moltes d'aquestes preguntes, respostes des del camp dels primers auxilis i de la reanimació, es podrien contestar correctament o solucionar a nivell domèstic si cadascú tingués interioritzat alguns dels aspectes bàsics de la medicina. Una formació, però que s'hauria de realitzar des dels centres educatius. Aquesta és la certesa a què han arribat les berguedanes Queralt Perarnau i Míriam Vila, després de portar a la pràctica amb els alumnes de sisè de l'Escola de Sant Joan el seu Treball de Final de Grau d'Infermeria. 


-D'on va sorgir la idea de fer aquest treball?

Queralt: A mi ja feia temps que em feia il·lusió portar-lo a terme perquè creia que era necessari que la població ho conegués. Però sabia que tenia una envergadura i que comportaria molta feina, i que sola no el podia fer. I un dia, a la universitat, li vaig comentar a la Míriam, que sabia que era de Berga, i li vaig explicar la meva idea, però que necessitava una persona per portar-la a terme. I ella em va proposar d'afegir la part de primers auxilis a la de reanimació. I així vem acabar fent que l'educació fos de primers auxilis i de reanimació coardiopulmonar.


-Una educació que ja es dóna a altres llocs d'Europa.

Míriam: Sí, vem trobar estudis d'Alemanya, Noruega, Bèlgica, alguna cosa d'Àustria...
Queralt: I a Madrid el Samur ho està fent, però a nivell d'empresa privada. Ells van a les escoles i fan formació. A Barcelona també hi va haver un projecte similar al nostre, però aquí es va quedar.

-Per què creuen que aquesta formació no ha transcendit a les escoles i instituts de Catalunya?

Queralt: De fet, està acceptat pel BOE com a assignatura curricular, però és un tema molt discutit perquè no se sap qui ha de donar aquesta formació.
Míriam: Tenen dubtes sobre quan s'ha de donar, a qui, a quina edat... Si l'ha de donar una infermera, si ha de ser el propi professor, si s'ha de donar a l'escola...

-I vostès a quina conclusió han arribat?

Queralt: Que ho podria fer un professor, però han d'estar preparats. La resposta que ens han donat els professors de l'Escola de Sant Joan és que és molt interessant, però que ells tampoc no tenen coneixements. 

-Van posar a la pràctica el seu estudi amb els alumnes d'11 i 12 anys d'aquest centre. Per quìn motiu?

Queralt: Perquè és una de les escoles de Berga que més activitats de fora de currículum estan portant a terme. Tot i que la primera idea va ser fer-ho a totes les escoles, però el volum de feina era impossible. 

 
-Una vegada a l'escola, com es va portar a terme la part pràctica?

Míriam: Ens van donar tres dies per una classe de sisè, i tres més per a l'altra. I dintre del temari que els hi volíem explicar, ens vam dividir les coses. Vam parlar de cremades, traumatismes, tallers d'embenats, què havien de tenir les farmacioles de casa, vam explicar ferides i vam explicar l'algoritme que ha de seguir una persona quan hi ha una parada cardiorespiratòria. I l'últim dia els hi vam ensenyar a fer el RCP amb casos pràctics. 

-Una formació que va ser ben rebuda i interioritzada?

Queralt: La resposta dels nens va ser súper positiva perquè, al principi, teníem una mica de por perquè estan en una edat d'entre 11 i 12 anys... Ells no tenen l'obligació d'escoltar-te... Però al veure que estaven fent coses que els hi passaven... Com curar-se una ferida, per exemple, on no es pot posar alcohol.
Míriam: Fins i tot la part del RCP i casos pràctics, de seguida el 'jo faré això, jo lo altre'. Un demanava ajuda al 112, l'altre utilitzava el DEA...
Queralt: I el primer dia els hi vam donar un qüestionari sobre coneixements que crèiem que havien de tenir, si els tenien o no. Tipus, estàs davant d'una ferida i quina és la primera actuació que faràs. I aquest mateix qüestionari els hi vam passar l'últim dia i vam descobrir que, a part de millorar amb les notes, els nens et venien i et deien: 'He canviat la farmaciola de casa'.

-Per què creuen que és important aquesta formació a les escoles?

Míriam: És important la formació més bàsica. Si no ens sabem curar bé una ferida o no sabem què tenim a la farmaciola de casa... I si aquesta formació la tinguéssim des de nens i s'introduís a l'ESO al temari de biologia, potser, per exemple, no s'afegirien pasta de dents a una cremada.

 
-Els nens i nenes creixen definformats?

Queralt: Sí, però estem desinformats tots. Els adults també. Ens trobem davant d'un accident i no sabem què fer. Quan et treus el carnet de cotxe, tothom et parla de primers auxilis, però ningú t'ho ensenya a fer. I per això vam decidir començar per les escoles.

-Quines serien les conclusions bàsiques que han extret del treball?

Queralt: Que els nens i nenes han agafat una idea general i s'han sensibilitzat amb aquest tema.
Míriam: I que en l'edat d'entre 11 i 12 anys es pot fer tranquil·lament una formació d'aquest tipus, però no treu que s'hagi de continuar fent, ja sigui des de dintre de l'assignatura de biologia, o el que sigui. Però els conceptes que volíem que tinguessin, els han tingut. 
Queralt: I al no estar informats en aquest tema, ens hem adonat que no només hem sensibilitzat els nens, sinó també els pares. I els resultats sí que demostren que els nens han après a fer les coses i les han adquirit. Però, a més, han après actituds, habilitats i a treballar en grup, no només a fer uns primers auxilis. Han après a estar als llocs, a saber que en una emergència et poses nerviós...
Míriam: I que els errors que feien, els fem nosaltres, eh! Moltes vegades et quedes en blanc.
Queralt: Però això s'ha de fer amb una continuació.

 

Participació