It's Only Rock'n'Roll

Dire Straits: Sultans Of Swing

per Pep Saña, 30 de setembre de 2019 a les 10:46 |
Entrada d'un concert de Dire Straits l'any 1992.
Vaig tenir la gran sort de poder-los veure quan només faltaven cinc concert abans d’acabar la trajectòria de Dire Straits. Es el de la foto de l’entrada (abans si que feien entrades com Déu mana), que va en portada d’aquest article. Un 2 d’octubre de 1992 al Palau Sant Jordi. Només els hi quedaven els dies 3 i 4 també al Sant Jordi, 6 i 7 a la Plaça de Toros de Las Ventas de Madrid, i el 9 a La Romareda de Saragossa per posar punt i final a Dire Straits. Es publicaria el directe d’aquesta gira, On The Night (1993) i al 1995 la banda anunciava la seva dissolució. Son d’aquelles coses que et passen a la vida que sense saber-ho acaben transcendint a gairebé fet històric. 

Dire Straits (que traduït ve a ser, situació desesperada o passar necessitat) és una banda de Rock britànica amb influències del Blues i del Rock & Roll més clàssic, fundada al 1977 per Mark Knopfler (guitarra i veu), David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria). El seu líder fonamental és Mark Knopfler, les seves genials composicions, el seu estil de veu tan característic i la seva forma de tocar la guitarra sense pua són els senyals d'identitat d'una de les bandes de més èxit de la història del Rock. Sense por a equivocar-se es pot afirmar que Dire Straits és Mark Knopfler, de qui les essències bàsiques provenen de la seva adoració per les lletres de Bob Dylan i del Rock arrelat en el Blues de Robert Johnson, amb deixos d'Eric Clapton o J. J. Cale.


Poc després de les 18:00 del 13 de juliol de 1985, Dire Straits pujava a l’escenari del Wembley Stadium formant part del Live Aid, tocant per una audiència mundial que a la televisió va assolir 1.900 milions d'espectadors. La seva actuació, entre U2 i Queen, va començar amb Money For Nothing (amb Sting), i després arribaria una versió èpica de la cançó que els va convertir en súper estrelles, Sultans Of Swing. "Va suposar un sentiment molt especial formar part d'una cosa tan única, el Live Aid va ser un privilegi únic per a tots nosaltres. S'ha convertit en un record fabulós", recorda el baixista John Illsley. 

La posició de Dire Straits com a grans senyors de la MTV contrastava amb els orígens humils de Sultans Of Swing. El cantant i guitarrista Mark Knopfler l’havia escrit al 1977, la inspiració per a Sultans Of Swing va venir després de veure a una banda de Jazz tocar en un pub pràcticament desert a Deptford, al sud de Londres una nit plujosa. Sense immutar-se, al final de la pèssima actuació, el cantant amb molt entusiasme va dir, “Bona nit i gràcies, som els Sultans del Swing”, Mark Knopfler va trobar divertit el contrast entre la banda, l’entorn i el seu nom grandiloqüent, però com a mínim Knopfler va sortir del pub amb la llavor d’una idea. Tornant a casa, al pis que compartia amb el seu germà petit David i John Illsley, va començar a escriure una cançó per a la nova banda que acabaven de formar. "Vivíem al costat del no res i ni tan sols podíem pagar la factura del gas, no ens anomenàvem Dire Straits per casualitat (per la traducció del nom). La primera vegada que vaig escoltar al Mark tocar Sultans Of Swing va ser en aquell apartament, però la cançó era completament diferent. Fins i tot Knopfler pensava que li faltava xispa, la cançó va agafar un toc de Blues incendiari després d’aconseguir els diners per comprar una Stratocaster de 1961. Un dia em va dir, recordes aquella cançó de la que et vaig parlar?, he refet del tot l'estructura de l'acord. La va tocar i em va sonar de meravella. Tot és increïblement senzill, és fascinant la manera de tocar-la. És el ritme que gira entorn de la guitarra, un baix simple i la bateria d’acompanyament. Aquesta és la historia. Totes les cançons bones tenen una història”, recorda John Illsley.

Mentre buscaven desesperadament un contracte discogràfic, Dire Straits al juliol del 77 van llogar un petit estudi de vuit pistes. Després, van dur la maqueta gravada amb cinc cançons, que incloïa Sultans Of Swing, al DJ de Radio London, Charlie Gillett. "Charlie es va tornar absolutament boig amb la gravació, a l’emissió en directe va dir, posaré això fins que algú signi a aquesta banda, cosa que em va semblar bastant atrevida. I per sort ho van fer. En aquells dies, un DJ d’una emissora de ràdio podia marcar la diferència”, explica John Illsley.

Ara que Sultans Of Swing sonava constantment, les companyies discogràfiques van començar a prendre nota d’aquest so tronador de Blues Rock que parlava d’una banda infumable de Jazz. Al cap de dos mesos, Dire Straits signava per una discogràfica de les grans, Phonogram, portant-los als Basing Street Studios per gravar el seu àlbum de debut, amb el productor Muff Winwood, antic membre de Spencer Davies Group i  germà de Steve Winwood de Traffic. Però, com explica John Illsley, “El problema que teníem era que no podíem aconseguir que Sultans Of Swing sonés tan bé com a la maqueta. Hi va haver fins i tot un moment en què la demo es va considerar com la que sortís com a single”. Tot i això, finalment ho van tornar a re gravar amb l’aprovació de tothom.


Sultans Of Swing va sortir al mercat al maig del 78, però no va causar cap impacte a Gran Bretanya. Aleshores, les coses van començar a moure's amb un impuls gairebé casual. L’àlbum homònim va sortir a l'octubre, però les vendes no acabaven d’anar be  tot i que ràpidament va arribar a disc d’or a Holanda. "Vaig rebre aquella trucada de la companyia discogràfica dient que no havíem venut 25.000 àlbums", recorda John Illsley. "Després va sortir als Estats Units i allà es va disparar, les emissores de ràdio van començar a posar Sultans Of Swing, convertint-se en una bogeria. Com que als Estats Units va ser un èxit, es va tornar a re editar al Regne Unit i va passar una cosa realment peculiar, va començar a estendre's com un foc incontrolat”.

A principis del 79, el single havia desaparegut del Top 10 als dos costats de l'Atlàntic, com donant una oportunitat a l'àlbum, amb una estètica poc atractiva però amb unes cançons intemporals i amb un Mark Knopfler que semblava el punt de trobada entre JJ Cale i Bob Dylan, despatxava més de set milions de còpies. De cop, Mark Knopfler es converteix en el “guitar hero” més gran del Regne Unit des d'Eric Clapton. Fins i tot Bob Dylan el va trucar mentre estaven gravant el segon àlbum, Coummuniqué (1979), reclutant a Knopfler i el bateria de Dire Straits, Pick Withers, per tocar al seu àlbum, Slow Train Coming (1979). Dire Straits, per descomptat, es va convertir en una de les bandes britàniques amb més èxit dels anys 80. Quan van fer l’últim concert, el 9 d’octubre de 1992, ja portaven despatxats més de 120 milions de discos, a més de Grammys i Brit Awards.

John Illsley reflexiona, "Suposo que es podria dir que Sultans Of Swing va ser la cançó que ho va començar tot. Va tenir un impacte enorme. Aquests són els catalitzadors que et fan anar endavant en la vida. La gent ha dit que varem tenir sort, però jo dic, bé, què significa la sort?. El fet és que era una cançó espectacularment bona, la banda era maleïdament bona i treballàvem duríssim. L’única manera d’arribar a qualsevol lloc és comprometent-se. Així que si us passa alguna cosa així, és fantàstic. Va ser excitant”.

Els grans èxits de Dire Straits

Dire Straits - Dire Straits (1978)


L'any passat es complien 40 anys de la publicació del primer àlbum homònim de Dire Straits (1978). L’èxit Sultans Of Swing va ser la carta de presentació i probablement la seva millor cançó. És el resum perfecte del que són Dire Straits. El primer tema de l’àlbum de debut de Dire Straits és de lo milloret que han gravat, de fet, Down To The Waterline, em sembla una de les seves millors cançons amb un dels seus millors solos de guitarra. Rock Blusero o Blues Rockero combinat amb Booggie i ritmes de Blues intens completen altres hits del disc i fonamentals a la carrera de la banda com son, Water Of Love i Setting Me Up.

Dire Straits - Sultans Of Swing


Dire Straits - Coummuniqué (1979)


La continuació d'un disc de debut tan gran sol ser difícil, però Dire Straits van saber continuar pel camí de l'èxit. Només 9 mesos després del llançament del seu disc homònim de debut, Dire Straits edita un segon àlbum, de fet, molts dels temes provenen de maquetes que s'havien descartat del primer. La formació de la banda no varia per a aquest disc, amb Mark Knopfler, John Illsley (baix), Pick Withers (bateria) i David Knopfler (guitarra rítmica). En aquest àlbum també hi ha un mini Sultans Of Swing en el tema Lady Writer. Inclou grans peces com Once Upon A Time In The West, Where Do You Think You're Going? o Portobello Belle. Després d’aquest  Communiqué, David Knopfler va deixar la banda per iniciar la seva carrera en solitari.

Dire Straits - Lady Writer


Dire Straits - Making Movies (1980)

Sense el germà petit David Knopfler, van gravar Making Movies (1980), un àlbum fenomenal co produït entre Mark Knopfler i Jimmy Lovine, que havia treballat com a enginyer de so de Bruce Springsteen i productor de Tom Petty, amb l’afegit de la col·laboració als teclats de Roy Bittan (Bruce Springsteen & E Street Band). L’àlbum col·loca a la banda en la primera línia i els fa famosos a nivell mundial. El primer gran canvi va venir amb aquest disc, els temes i els arranjaments eren més elaborats i van aconseguir un àlbum rodó. Amb cançons com Tunnel Of Love o Romeo And Juliet, Dire Straits creaven peces èpiques. Altres dues obres mestres d'aquest gran disc són Expresso Love i Solid Rock. 

Dire Straits - Tunnel Of Love


Dire Straits - Love Over Gold (1982)
 

Per substituir de manera oficial a David Knopfler es va incorporar a la banda el guitarrista Hal Lindes. Al mateix temps també es va afegir al teclista Alan Clark, que ja participarien en la creació del Love Over Gold (1982), el primer disc produït en solitari pel mateix Mark Knopfler. Amb només cinc cançons en un àlbum de 41 minuts, va decebre a molts fans però no per ser un disc dolent sinó perquè aportava un canvi de línia musical que la majoria no esperava i que va deixar a molta gent descol·locada. Telegraph Road, la cançó que obre el disc dura 15 minuts, la qual cosa suposa gairebé la meitat de l’àlbum, però segurament és la cançó que justifica que existeixi aquest disc i és el reflex d'aquesta època més de Rock Progressiu. Acompanyant a Telegraph Road, hi han els hits, Private Investigations i Love Over Gold. Després d'aquest àlbum, el bateria Pick Withers abandonaria la banda i Terry Williams ocuparia el seu lloc.

Dire Straits -Telegraph Road Live- aLCHEMY Tour 1983


A principis dels 80, ja amb un estatus important dins de la indústria musical, Mark Knopfler va començar a diversificar els seus treballs, col·laborant amb la seva guitarra en els àlbums de Phil Everly, dels Everly Brothers, Brian Ferry o Van Morrison, li va produir discos a una altra de les seves grans influències, Phyl Lynott, líder de Thin Lizzy, tocant la guitarra en el seu àlbum en solitari, Solo In Soho (1980), Bob Dylan (Infidels de 1983) o Tina Turner, a qui li va escriure l'èxit Private Dancer. A més, Dire Straits publicaven un EP, Twinsting By The Pool (1983) amb l’èxit homònim i Mark Knopfler també gravava la banda sonora de la pel·lícula Local Hero (1983). 

Dire Straits - Alchemy (1984)

A més dels seus grans èxits d’estudi he volgut remarcar aquest àlbum doble en directe perquè és una joia que menja apart, va ser el primer Live de Dire Straits, l'immortal, Alchemy (1984), en el que es recullen gairebé tots els millors temes de la banda, inclòs el tema Going Home, de la pel·lícula Local Hero, la banda sonora que va ser editada  com a disc en solitari de Mark Knopfler.

Alchemy és un àlbum fonamental en la carrera de Dire Straits, és un llegat musical de la millor formació de Dire Straits i el seu últim treball abans de perdre les seves arrels  per embolicar-se en la comercialitat. Està considerat com un dels millors discos en directe de la història. Gravat al Hammersmith Odeon de Londres els dies 22 i 23 de juliol de 1983, coincidint amb els dos últims concerts de la gira promocional de l'àlbum Love Over Gold, s'inclouen temes dels quatre àlbums de Dire Straits publicats fins aleshores, però amb uns arranjaments especials i unes improvisacions en els temes que allarguen la seva durada original. El moment culminant arriba amb la increïble i mítica versió de Sultans Of Swing, la versió original, de 5 minuts, es converteix durant gairebé 11 minuts en un èxtasi, culminant amb el mític solo de Mark Knopfler a la guitarra que posa la pell de gallina.

Dire Straits - Sultans Of Swing (Alchemy Live)


Dire Straits - Brothers In Arms (1985)
 

L’àlbum de més èxit comercial de Dire Straits, la joia de la corona, va suposar pujar un esglaó més per la banda, un estatus de súper estrelles del rock, i el tercer disc més venut de la dècada dels 80. La clau per a aquest èxit va ser un enfocament més comercial, cosa que va provocar la seva fàcil expansió per les ones FM a tot el món, singles com la balada homònima, Brothers In Arms, So Far Away, Walk Of Life o Money For Nothing, tema escrit per Mark Knopfler i Sting (qui també aporta veus) amb el riff més famós de la banda i que la MTV es va encarregar de posar incansablement. El que també canvia amb aquest disc són els membres de la banda, a més de Mark Knopfler i el seu inseparable John Illsley al baix, també es va incorporar als teclats Guy Fletcher, afegint el seu talent al d'Alan Clark, que ja apareixia al Love Over Gold i que també havia fet la gira del Alchemy amb la banda. Tot i que el bateria tenia que ser Terry Williams, i de fet apareix en els vídeos i en els directes, la part de bateria la va gravar integrament Omar Hakim i Terry Williams només és autor del solo de bateria d’introducció de Money For Nothing.

Dire Straits & Sting - Money For Nothing (Live Aid 1985)


Dire Straits - On Every Street (1991) 
 

Sis anys després de Brothers In Arms, durant els que la feina de Mark Knopfler al marge de Dire Straits s’havia accentuat, editant bandes sonores com The Princess Bride (1987) o Last Exit To Brooklyn (1989), la formació d’una banda de Country Rock al 1990 amb el nom de The Notting Hillbillies amb músics veterans i el Dire Straits Guy Fletcher, un fantàstic disc, Neck & Neck (1990) a duo amb el guitarrista Country, Chet Atkins, a més de col·laborar amb d’altres il·lustres com George Harrison, Jeff Lynne i Bobby Whitlock en el disc que seria nominat àlbum de l’any, Hell To Pay (1990) de Jeff Healey. A l'any següent tornava amb Dire Straits, gravant el molt esperat On Every Street (1991), un àlbum amb altres estils sonors com el Country o el Blues. Èxits com, Calling Elvis, On Every Street, The Bug, o Heavy Fuel, posaven punt i final als àlbums  d'estudi de la seva trajectòria com a banda. En aquell moment, Dire Straits, lluny de la banda cohesionada que era als anys 70, s'havia transformat en una marca a través de la qual Mark Knopfler, envoltat d'una sèrie de músics que més o menys col·laboraven de forma assídua, publicava les seves cançons.

Dire Straits - The Bug (Live In Nimes 1992)


Posteriorment sortirien al mercat els directes de Dire Straits, On The Night (1993), el segon àlbum en directe de la banda que inicialment estava planejat com un disc doble i que finalment es va optar per publicar un sol disc perquè no competís amb Alchemy i Live At The BBC (1995), un àlbum que recull les primeres gravacions de la banda. Mark Knopfler ha continuat la seva carrera en solitari, al marge dels seus treballs per les bandes sonores, va gravar juntament amb la llegenda del County, Emmylou Harris un àlbum fantàstic, All The Roadrunning (2006), amb el que sortirien de gira. Fa anys que he deixat de seguir a Mark Knopfler en solitari, els seus discos són en general avorrits i bastant infumables. La pregunta és, si va dissoldre Dire Straits cansat de tocar sempre el mateix, per que en tots aquests anys en solitari, en els seus concerts acaba tocant (si no, se li adorm el personal) un setlist majoritàriament de Dire Straits?.

 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació