17
de setembre
del
2019
Actualitzat
a les
16:25h
Matthew Tree és un autor anglès amb una llarga trajectòria. Va arribar a Barcelona l'any 1984 després d'haver après català de manera autodidacta. Des de llavors, ha escrit novel·la i assaig i, entre altres també, una autobiografia. Plenament integrat a la literatura catalana i guanyador de múltiples premis per la seva obra, ha estat col·laborador a la premsa, a la ràdio i a la televisió. Tree ha participat aquest dimarts, a la seu de l'ACEB de Berga, en les sessions de formació de Grup Horitzó enfocades a acabar amb l'estigma de la salut mental als mitjans de comunicació. "Quan tenia catorze anys vaig començar a experimentar unes pors que sabia absolutament absurdes i ridícules, tan improbables com, per mi, absolutament reals", ha relatat l'autor en la intervenció on ha alertat dels riscos del desconeixement i l'estigma davant de les malalties mentals.
"Creia que jo era l'única persona de tot el planeta que tenia aquestes pors irracionals, no sabia, no vaig pensar ni per un moment que tingués un trastorn mental", ha explicat davant d'una vintena de periodistes i persones vinculades a Grup Horitzó. L'autor ha recordat com va viure una adolescència marcada per aquests temors. "La meva ignorància va fer que amagués l'existència d'aquestes pors irracionals de la família i els amics, des dels 14 anys fins als 20", ha admès. Tree patia un TOC (Trastorn Obsessió Compulsiu) però mai va explicar a ningú el que li passava fins que un dia va tenir una crisi molt forta i va haver de demanar ajuda.
"Exteriorment estava vivint una vida que intentava que fos normal i corrent, i dins del meu cap, tota l'estona estava intentant lluitar contra aquestes pors que s'interposaven entre mi mateix i la vida real cada dos per tres", ha expressat. "Després de sis anys de negar-me que tenia un problema mental, una nit vaig patir una crisi nerviosa, tota una sèrie d'al·lucinacions, amb la sensació que m'estaven escanyant; llavors fins i tot jo em vaig adonar que tenia un problema", ha afirmat Matthew Tree. "Un psiquiatre va venir a casa i li vaig explicar tot el que m'havia passat els últims sis anys. En aquella època no es parlava de TOC, el llenguatge que es feia servir era el de neurosi obsessiva. Aquest és un adjectiu, el de neuròtic, que actualment està totalment prohibit a l'hora de parlar de malalties mentals perquè és una paraula que s'ha fet servir massa sovint i ha perdut el seu sentit original", ha advertit Tree.
Matthew Tree ha assegurat que descobrir que allò que patia tenia un nom i el tractament posterior van ajudar-lo molt. El tractament psiquiàtric que va rebre de la seguretat social incloïa psicoteràpia en grup "on hi havia gent que era depressiva, que era alcohòlica, drogoaddicta... era interessant perquè el que tenia jo no es distingia del que patia aquesta altra gent", ha dit.
Per explicar com es va sentir en aquest lloc, Tree ha llegit un fragment del seu llibre autobiogràfic Memòries! (2004): "A la clínica em van portar al soterrani en el qual seien una dotzena de persones que es miraven en recel tot intentant esbrinar quins eren els bojos de debò, hi havia de tot, des d'alcohòlics, fins a suïcides persistents, des de drogoaddictes fins a depressius crònics, jo era l'únic obsessiu. Durant tres o quatre setmanes, hi anava cada dia i seia en una mena de sala d'estar mentre els altres explicaven els seus problemes. Hi havia una dona que volia que tothom l'estimés una mica més, però que irritava a tothom fins i tot al psicoterapeuta, un excònsol britànic de Hong Kong que ja no creia en res i només volia tallar-se els canells, un captaire que llegia una novel·la rera l'altre, i jo que no obria la boca i quan ho feia sempre deia alguna cosa que avui en dia encara em fa estremir de vergonya de tan falsa que devia sonar".
"Els psicoterapeutes em burxaven i em burxaven, i quan arribava a casa m'arraulia a la meva habitació, no em sentia millor, més aviat em sentia bastant pitjor", ha expressat. Però finalment ha assegurat que, encara que al principi sigui molt difícil, cal entendre que és molt possible sortir-se'n i tirar endavant.
La discriminació és una altra de les qüestions que ha tractat. Matthew Tree ha relatat que a Anglaterra, en aquella època, existia el Registre Professional. "Que vol dir que si tens prou qualificació i no tens feina, les Oficines d'Ocupació, et posaven en una llista per aconseguir feina més professional, però com que havia passat tractament psiquiàtric, em van esborrar d'aquell registre. Automàticament, a més a més", ha recordat.
Tree ha defensat la necessitat de fer visible la incidència dels trastorns mentals en la societat actual perquè "una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida" i que, des que va saber que li passava, no ho ha volgut amagar mai. "Quan feia temps que era aquí, el 2004 vaig escriure el llibre Memòries!, i alguns amics em van avisar que potser no ho hauria d'explicar perquè aquí no estava tan normalitzat, però vaig dir-los que m'era igual, jo ho havia explicat sempre", ha puntualitzat l'autor. Matthew Tree també va participar el 2008 en la Marató de TV3 contra les malalties mentals greus.
Matthew Tree entén que no és fàcil reconèixer que es pateix un trastorn mental. Però recorda que si hagués sabut que li passava o n'hagués vist altres casos, per exemple als mitjans de comunicació, hauria pogut començar el tractament sis anys abans. "Sense dramatitzar, van ser sis anys d'infern, vius una experiència molt dolenta però no ho expliques perquè creus que ningú ho entendrà", ha considerat. Actualment, segueix un tractament mínim. "Potser si ho hagués pogut tractar abans, ja no seria així", ha valorat Tree.
Tree ha posat sobre la taula que durant la dècada dels 90 diversos actors, esportistes o escriptors anglosaxons van fer públic que tenien un trastorn després que es conegués el cas d'Steven Fry, comediant, actor, director i escriptor anglès, i la importància que també donessin el pas persones del món de l'empresa i la política.
"Personalment, em nego a etiquetar-me com a malalt mental, és com si em posés una etiqueta per haver-me fracturat un braç durant un temps", ha defensat Tree. "N'hem de parlar, com de qualsevol altre tema", ha conclòs al final.
Stop Stigma en Salut Mental
La formació Comuniquem per la salut mental consta de set sessions al llarg de l'any, de les quals encara se'n celebraran dues més a l'octubre i al novembre, amb la participació d'una desena de professionals del món del periodisme i la comunicació del Berguedà, i també del Bages. Les sessions són gratuïtes i s'han obert a tothom que hi pugui estar interessat dins d'aquest sector. La Fundació Grup Horitzó va obtenir un ajut de 5.000 euros d'un programa d'ajuts de l'entitat Obertament per dur a terme aquesta proposta, que també es desenvolupa en el marc del pla comarcal Stop Stigma en Salut Mental.
Gràcies a un altre ajut de 3.000 euros, les empreses berguedanes participaran també aquesta tardor en sessions formatives dirigides a aconseguir un entorn laboral saludable, en el marc del pla Stop Stigma.
"Empreses berguedanes, empreses sanes", és el lema del curs de formació que lidera l'Agència de Desenvolupament del Berguedà, amb el suport d'Obertament i el Grup Horitzó del Berguedà, i que té per objectiu facilitar un seguit de pautes per combatre l'estigma que encara en l'actualitat pateixen les persones amb problemes de salut mental en l'àmbit de l'empresa. La primera de les sessions es farà demà dimecres 18 de setembre al Museu de la Colònia Vidal, de 9 del matí a dos quarts de 2 de la tarda.
"Creia que jo era l'única persona de tot el planeta que tenia aquestes pors irracionals, no sabia, no vaig pensar ni per un moment que tingués un trastorn mental", ha explicat davant d'una vintena de periodistes i persones vinculades a Grup Horitzó. L'autor ha recordat com va viure una adolescència marcada per aquests temors. "La meva ignorància va fer que amagués l'existència d'aquestes pors irracionals de la família i els amics, des dels 14 anys fins als 20", ha admès. Tree patia un TOC (Trastorn Obsessió Compulsiu) però mai va explicar a ningú el que li passava fins que un dia va tenir una crisi molt forta i va haver de demanar ajuda.
"Exteriorment estava vivint una vida que intentava que fos normal i corrent, i dins del meu cap, tota l'estona estava intentant lluitar contra aquestes pors que s'interposaven entre mi mateix i la vida real cada dos per tres", ha expressat. "Després de sis anys de negar-me que tenia un problema mental, una nit vaig patir una crisi nerviosa, tota una sèrie d'al·lucinacions, amb la sensació que m'estaven escanyant; llavors fins i tot jo em vaig adonar que tenia un problema", ha afirmat Matthew Tree. "Un psiquiatre va venir a casa i li vaig explicar tot el que m'havia passat els últims sis anys. En aquella època no es parlava de TOC, el llenguatge que es feia servir era el de neurosi obsessiva. Aquest és un adjectiu, el de neuròtic, que actualment està totalment prohibit a l'hora de parlar de malalties mentals perquè és una paraula que s'ha fet servir massa sovint i ha perdut el seu sentit original", ha advertit Tree.
Matthew Tree ha assegurat que descobrir que allò que patia tenia un nom i el tractament posterior van ajudar-lo molt. El tractament psiquiàtric que va rebre de la seguretat social incloïa psicoteràpia en grup "on hi havia gent que era depressiva, que era alcohòlica, drogoaddicta... era interessant perquè el que tenia jo no es distingia del que patia aquesta altra gent", ha dit.
Per explicar com es va sentir en aquest lloc, Tree ha llegit un fragment del seu llibre autobiogràfic Memòries! (2004): "A la clínica em van portar al soterrani en el qual seien una dotzena de persones que es miraven en recel tot intentant esbrinar quins eren els bojos de debò, hi havia de tot, des d'alcohòlics, fins a suïcides persistents, des de drogoaddictes fins a depressius crònics, jo era l'únic obsessiu. Durant tres o quatre setmanes, hi anava cada dia i seia en una mena de sala d'estar mentre els altres explicaven els seus problemes. Hi havia una dona que volia que tothom l'estimés una mica més, però que irritava a tothom fins i tot al psicoterapeuta, un excònsol britànic de Hong Kong que ja no creia en res i només volia tallar-se els canells, un captaire que llegia una novel·la rera l'altre, i jo que no obria la boca i quan ho feia sempre deia alguna cosa que avui en dia encara em fa estremir de vergonya de tan falsa que devia sonar".
"Els psicoterapeutes em burxaven i em burxaven, i quan arribava a casa m'arraulia a la meva habitació, no em sentia millor, més aviat em sentia bastant pitjor", ha expressat. Però finalment ha assegurat que, encara que al principi sigui molt difícil, cal entendre que és molt possible sortir-se'n i tirar endavant.
La discriminació és una altra de les qüestions que ha tractat. Matthew Tree ha relatat que a Anglaterra, en aquella època, existia el Registre Professional. "Que vol dir que si tens prou qualificació i no tens feina, les Oficines d'Ocupació, et posaven en una llista per aconseguir feina més professional, però com que havia passat tractament psiquiàtric, em van esborrar d'aquell registre. Automàticament, a més a més", ha recordat.
Tree ha defensat la necessitat de fer visible la incidència dels trastorns mentals en la societat actual perquè "una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida" i que, des que va saber que li passava, no ho ha volgut amagar mai. "Quan feia temps que era aquí, el 2004 vaig escriure el llibre Memòries!, i alguns amics em van avisar que potser no ho hauria d'explicar perquè aquí no estava tan normalitzat, però vaig dir-los que m'era igual, jo ho havia explicat sempre", ha puntualitzat l'autor. Matthew Tree també va participar el 2008 en la Marató de TV3 contra les malalties mentals greus.
Matthew Tree entén que no és fàcil reconèixer que es pateix un trastorn mental. Però recorda que si hagués sabut que li passava o n'hagués vist altres casos, per exemple als mitjans de comunicació, hauria pogut començar el tractament sis anys abans. "Sense dramatitzar, van ser sis anys d'infern, vius una experiència molt dolenta però no ho expliques perquè creus que ningú ho entendrà", ha considerat. Actualment, segueix un tractament mínim. "Potser si ho hagués pogut tractar abans, ja no seria així", ha valorat Tree.
Tree ha posat sobre la taula que durant la dècada dels 90 diversos actors, esportistes o escriptors anglosaxons van fer públic que tenien un trastorn després que es conegués el cas d'Steven Fry, comediant, actor, director i escriptor anglès, i la importància que també donessin el pas persones del món de l'empresa i la política.
"Personalment, em nego a etiquetar-me com a malalt mental, és com si em posés una etiqueta per haver-me fracturat un braç durant un temps", ha defensat Tree. "N'hem de parlar, com de qualsevol altre tema", ha conclòs al final.
Stop Stigma en Salut Mental
La formació Comuniquem per la salut mental consta de set sessions al llarg de l'any, de les quals encara se'n celebraran dues més a l'octubre i al novembre, amb la participació d'una desena de professionals del món del periodisme i la comunicació del Berguedà, i també del Bages. Les sessions són gratuïtes i s'han obert a tothom que hi pugui estar interessat dins d'aquest sector. La Fundació Grup Horitzó va obtenir un ajut de 5.000 euros d'un programa d'ajuts de l'entitat Obertament per dur a terme aquesta proposta, que també es desenvolupa en el marc del pla comarcal Stop Stigma en Salut Mental.
Gràcies a un altre ajut de 3.000 euros, les empreses berguedanes participaran també aquesta tardor en sessions formatives dirigides a aconseguir un entorn laboral saludable, en el marc del pla Stop Stigma.
"Empreses berguedanes, empreses sanes", és el lema del curs de formació que lidera l'Agència de Desenvolupament del Berguedà, amb el suport d'Obertament i el Grup Horitzó del Berguedà, i que té per objectiu facilitar un seguit de pautes per combatre l'estigma que encara en l'actualitat pateixen les persones amb problemes de salut mental en l'àmbit de l'empresa. La primera de les sessions es farà demà dimecres 18 de setembre al Museu de la Colònia Vidal, de 9 del matí a dos quarts de 2 de la tarda.