Ja fa un any... i sembla que va ser ahir

Xavier Gonzàlez-Costa
17 de maig del 2019
Actualitzat el 19 de maig a les 4:01h
Il·lustracions: Bet Calderer / Text: Xavier Gonzàlez-Costa
Il·lustracions: Bet Calderer / Text: Xavier Gonzàlez-Costa
Ha arribat aquest matí, puntual,
discreta i elegant, com cada any...
                                                       i ens hem mirat.

                                  Ens hem mirat
                                  
com aquella primera primavera 
                                  
que tu i jo també vam arribar per fer el niu,
                                  
rics de res, però rics de tot,
                                  
amb només quatre cosetes,
                                  
un munt d'il·lusions
                                 
i la promesa eterna
                                  
de no faltar-nos mai...

                                  No comptàvem amb el temps.

Sota el ràfec, la runa que l'hivern
li ha deixat va prenent forma altra vegada.
Ella va i ve, constant, atrafegada,
guiada per l'ancestral instint que ha de perpetuar-la.
No com jo, que ja no vaig ni vinc,
                                  i només puc perpetua
                                  
el buit de la teva absència.

                                  
On ets? Què m'espera?
 

Quan pongui els ous cessaran els seus viatges
i només li veuré el caparró negre
que bada com jo des de la finestra,
mentre cova un futur que ja ha passat
i a mi em cova un passat massa present.

Em coneix? Sóc una bleda.
Provablement ni és la mateixa...
Però em fa il·lusió pensar que sí,
que és la meva amiga
i que cada abril torna per veure'm
i compartir l'emoció de portar al món noves vides.

Sí, ja ho sé, és una oreneta
i potser és ridícul,
però a mi em fa companyia.
                                 No tinc res més...
                                 
Res més em queda...
                                 
Només la teva memòria
                                 
 i, això, em supera.

Quan els pollets hagin sortit de l'ou,
reprendrà l'anar i venir per alimentar-los,
fins que ja siguin prou valents per volar
i fer la seva via, cap a la tardor llunyana
que els espera cel enllà.
                                A mi la tardor ja no m'espera. Per a mi,
                                
des que tu fa un any te'n vas anar,
                                
la tardor, malgrat sigui primavera, ja és aquí.
 

Ja fa un any... i sembla que va ser ahir.
 
 
Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.
 
Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.