Quan el divorci no era legal

Quan el divorci no era permès i el matrimoni era més un contracte de possessió de la muller en favor del marit, que una voluntat mútua de convivència, si una dona volia separar-se, tenia totes les lleis en contra i tothom li deia que no podia ser: el marit, la família del marit, fins i tot la seva pròpia família, i moltes altres dones que patien com ella, però que per impotència, per por, per covardia, per protegir els fills, per rabiosa enveja insana o perquè se'ls havia acabat l'autoestima o no n'havien arribat a tenir mai, donaven la raó a aquella reglamentació que, vista des d'ara, era tan antinatural i tan injusta.

Les dones només podien callar i acceptar, i si alguna es revelava, la gent se n'allunyava, l'assenyalava amb el dit i, inclús, se la vexava i se la tractava de qualsevol cosa. La realitat era tan cruel que fins i tot en els entorns més fonamentalistes no es veia amb mals ulls que l'espòs hagués de prendre mesures dràstiques i utilitzés el càstig físic per corregir la situació i que no tornés a passar més. Perquè, al capdavall, era ella qui, amb la seva conducta equivocada i fora de la legalitat, li havia obligat.

Era aquella època en què, com deia l'acudit, quan un home decidia donar més llibertat a la seva dona, li feia la cuina més gran... i tots s'hi feien un tip de riure.

Ara, que les parelles se separen lliurement quan no s'avenen i decideixen de fer-ho (i no voldria pas trivialitzar, perquè una separació acostuma a ser sempre traumàtica i hi perden les dues parts, sobretot en el moment del tràngol), hem d'agrair el coratge i el sacrifici d'aquelles dones que no fa pas tants anys van patir, però no es van rendir i, al final, se'n van sortir.

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.