Dr. Feelgood: Rock & Roll, Suor i Fum

| 06/02/2019 a les 00:01h
Especial: It's only rock & roll
Arxivat a: It's only rock & roll
Imatge il·lustrativa
Van apostar pel Rhythm & Blues més genuí des de la perifèria londinenca. Quan molts creien estar de tornada dels orígens mateixos del Rock & Roll, Dr. Feelgood va saber donar una bufetada al Rock Simfònic que s'imposava en aquells temps, i a un incipient Glam Rock que amenaçava amb banalitzar l'escena amb una estètica carregada de maquillatge i lluentons. Malgrat l'èxit obtingut, a mitjan dels 70, els va tocar competir amb un nou moviment que va sorgir amb la descarada intenció de trencar amb tot i que ells mateixos, involuntàriament, havien contribuït molt significativament a la seva explosió. Parlo, evidentment, del Punk. Bandes com Sex Pistols, The Clash oThe Boomtown Rats van admetre la gran influència de Dr. Feelgood. Són el nexe d’unió i l’eslavó perdut (a més de poc valorat) entre el vell Rhythm & Blues, el Rock & Roll Old School i el naixement del Punk.

El nom de Dr. Feelgood no només fa referència al tema del pianista i cantant de Blues nord-americà Willie “Piano Red” Perryman, molt versionat per les bandes britàniques dels 60 i que Johnny Kidd & The Pirates convertirien en un gran èxit, si no que també és una clara al·lusió a certes substàncies que atorguen un tipus de felicitat física i espiritual molt discutida. Per això, s'utilitzava en argot dels barris baixos britànics el terme “Dr. Feelgood” per referir-se a metges que receptaven amb facilitat amfetamines o heroïna. 

Els Dr. Feelgood originals de 1971 eren quatre, la seva primera formació, i la de més èxit, és la formada per Lee Brilleaux a la veu, l'agitat Wilko Johnson a la guitarra, John B “Sparko” Sparks al baix i John “The Big Figure” Martin a la bateria (els quatre noms són artístics, perquè tots quatre tenien el mateix nom de pila “John”), tots ells veïns de Canvey Island a Essex. Les dues personalitats més irresistibles eren la de Wilko Johnson, autèntic geni de la guitarra, inconfusible creador de ritmes personals i intransferibles. Un cop acabats els seus estudis universitaris de literatura anglesa, va viatjar a l'Índia, on va ser professor, artista plàstic i astrònom aficionat. Un home culte i cerebral que experimentava amb les drogues. L’altre, Lee Brilleaux,  semblava ser només un tio de barri, però la seva bona presència va fer que molt aviat deixés d'estudiar per treballar en un despatx d'advocats. Nascut a Sud-àfrica, posseïa una classe, un carisma i un estil irresistibles. Aquestes dues personalitats i el problema de Wilko amb les drogues acabarien enfrontant als dos amics. Wilko Johnson volia experimentar i descobrir coses noves, al mateix temps que el Rock l’absorbia i el deprimia. Lee Brilleaux no entenia com amb l'èxit al seu davant, Wilko, que era el compositor, l'ànima, el més artista i l’únic amb formació superior, deixava passar l'oportunitat de les seves vides. Al final Wilko va abandonar la banda després de l'àlbum Stupidity (1976) (considerat pels crítics com un dels 10 millors discos en directe de la història del Rock). Després de la ruptura de Wilko Johnson i Lee Brilleaux i fins que Lee Brilleaux va morir de càncer als 41 anys, per Dr. Feelgood van passar un grapat de músics, sent el guitarrista John “Gypie Mayo” (entre 1977 i 1981) el més destacat. 

Però el seu camí no va ser en va, a part del ritme sincopat i sòlid, de la unió de música i drogues, a més de convertir l’Speed en so i de fer el salt als Estats Units, van marcar el rumb als joves Punks dels barris obrers per expressar-se. I més important, juntament amb les seves bandes col·legues de l'estil anomenat Pub Rock  (nom amb el que no estic gens d'acord, perquè determina el lloc, no la música), un so urbà i de suburbi (Ian Dury & The Blockheads, Eddie & The Hot Rods o The Count Bishops entre altres) que s'enfrontava al Rock Simfònic i al Glam, van posar en marxa un seguit de sales de concerts, teatres i petits locals que permetrien l'eclosió del Punk al Regne Unit i de tot el que arribaria després amb els segells independents.

Dr. Feelgood és una de les bandes que per la seva intensa i particular forma de tocar, es va convertir en el prototip de banda en directe, basat en les claus bàsiques del Rock’n’Roll i el R&B, bevent tant de Chuck Berry, Bo Diddley o Muddy Waters com dels primers Rolling Stones. El seu catàleg musical en directe és quan ha lluït la seva expressió més autèntica, en un “garito” a poder ser a petar, i embolicats de fum i vapors de Jack Daniels. De fet són la banda més important del fenomen britànic (mal anomenat) Pub Rock, que va viure el seu màxim esplendor als 70 a la perifèria de Londres. 

La simplicitat d’aquest nou gènere va captivar a una joventut ansiosa de tornar al Rythm & Blues més bàsic, això sí, trepidant, accelerat i xop de suor com mai abans s'havia vist, anticipant en ritme i volum al Punk, que sempre ha begut, reconeixent-ho, de les fonts de bandes com The Pirates, The Count Bishops, Kilburn & The High Roads i per descomptat, de Dr. Feelgood. 

Tot i la dificultat afegida de traslladar a l'estudi de gravació la cruesa i capturar la màxima potència de la banda dels directes, fins i tot compartida pels seus propis seguidors, els seus dos primers àlbums van tenir una molt bona acollida i un gran èxit.

Down By The Jetty (1975)
 

Down By The Jetty (1975) va ser el debut amb cançons tan emblemàtiques com She Does It Right, Roxette, I Don't Mind, All Through The City o Twenty Yards Behind. Al gener de 1975 sortia a la venda l’àlbum, amb 13 temes immediats, enèrgics i molt directes que tornaven el Rock al seu lloc, la majoria són composicions de Wilko Johnson de les que sobresurten She Does It Right o Roxette, al costat d’algunes versions com el genial Boom Boom de John Lee Hooker, Oyeh! de Mick Green dels The Dakotas o el conegut Tequila dels The Champs. Una fantàstica mostra de Rock cru on els riffs enganxosos apareixen un darrere l’altre per conformar una solida recepta del que significa facturar bon Rock’n’Roll.

Dr Feelgood - She Does It Right


Dr Feelgood – Roxette


Malpractice (1975)

Malpractice (1975), sortia al mercat a l’octubre de 1975 tant a Anglaterra com als Estats Units. Va ser el disc que va ficar a la banda al Top 20 del Regne Unit i que amb la portada mostrant “el seu rollo” va ser de gran influència per moltes bandes Punk Rock dels Estats Units (a la seva primera gira americana, The Ramones van ser els seus teloners). La banda era mes sòlida, amb més consistència del seu so i sobretot la genialitat de Wilko Johnson, que es convertia meteòricament en el líder mes important a l'hora de gravar (sumat a la seva actitud a l’escenari). Aquí trobem joies com I Can Tell, Back In The Night o Going Back Home, la versió de Rolling And Tumbling o la clàssica Riot In Cell Block No.9, que passaria a convertir-se en habitual de cada concert.

Dr Feelgood - I Can Tell


Dr Feelgood - Back In The Night



Stupidity (1976)
 


Down By The Jetty i Malpractice havien tingut molt bona acollida, la discogràfica va començar a pressionar amb molta insistència per treure un nou disc, però amb la dependència que tenien de Wilko Johnson, que no havia escrit gaire material nou, es van decidir per fer un disc en directe. Quin disc va ser el primer àlbum en directe a arribar al número 1 a les llistes britàniques en la seva primera setmana?, Stupidity (1976), mantenint-se en aquesta posició durant més de dos mesos. Eren els reis del circuit de concerts de la perifèria i voltants de Londres, i sense tenir si més no un single nou d'èxit. Si Stupidity no és el disc en directe perfecte, poc li falta. La banda es troba en el millor moment de la seva carrera i tant les versions com els temes propis sonen com un canó, reflectia fidelment el directe de la banda a tota màquina i amb un repertori que tombava d’esquena. Entre les versions, I’m A Man de Bo Diddley, Walking The Dog de Rufus Thomas, Stupidity de Solomon Burke, Checking Up On My Baby de Sonny Boy Williamson o el Riot In Cell Block N.9 que havien popularitzat The Robins, per citar-ne algunes. I entre les pròpies She Does It Right amb el seu inoblidable riff, Going Back Home amb un solo d'harmònica de Lee Brilleaux difícil de superar, Roxette, All Through The City o el Boogie-Blues de Back In The Night.

Dr Feelgood - Going Back Home


Dr Feelgood - All Through The City


Sneakin' Suspicion (1977)
 

Dr. Feelgood va llançar Sneakin' Suspicion (1977), l’últim disc amb Wilko Johnson que malgrat mantenir a la banda al capdamunt de les llistes, va suposar la ruptura definitiva entre Wilko Johnson i Lee Brilleaux. La multinacional CBS acabava de fitxar-los i a Anglaterra estaven “on fire”, Robert Plant es desfeia en elogis, i Keith Richards per poc que converteix a Wilko Johnson en el substitut de Mick Taylor als Rolling Stones. Van ser precisament les exigències de CBS les que van precipitar la seva sortida de la banda al 1977, obligant-los a treballar amb un productor americà (Bert de Corteaux) pel que seria el seu quart àlbum, Sneakin’ Suspicion, amb el que Wilko no s’entenia.

A més, Wilko i la resta de la banda portaven dies sense dirigir-se la paraula, i els ànims s’anaven caldejant, després d'una de les moltes batusses en la que gairebé arriben a les mans, el mànager Chris Fenwick es va aliar amb la resta, i li van comunicar a Wilko que estava fora. Malgrat el seu èxit britànic, Dr. Feelgood no va triomfar mai als Estats Units. Després del Sneakin’ Suspicion , mai més van editar cap altre disc als Estats Units. L'àlbum va aconseguir el número 10 a les llistes d’èxits durant sis setmanes, gracies al single Sneakin’ Suspicion.

Dr Feelgood - Sneakin’ Suspicion


L'harmònica incendiària i la veu aiguardentosa de Brilleaux amb l'actitud agitada i la descarrega guitarrera una mica a l’estil Chuck Berry de Wilko Johnson, han fet pels fans de Dr. Feelgood que els seus concerts s’hagin convertit en frenètiques cerimònies en les que es barregen ball, fum i suor i en les que el temps simplement es para des del principi fins a l'últim bis. Lee Brilleaux va continuar sent molts anys el frontman de Dr. Feelgood, amb John “Gypie Mayo” i amb molts altres músics fins que el càncer se’l va emportar al 1994. 

Wilko Johnson també va formar la seva pròpia banda, ha participat en molts altres projectes musicals i fins i tot l’hem vist a la sèrie Joc de Trons. En els últims anys, amb el coratge que el caracteritza, ha superat un càncer, i aquí està, als seus 71 anys fresc com una rosa, com els mateixos Dr. Feelgood, dels que no queda ja cap membre de la formació original però mantenen viva la flama musical dels seus predecessors. 

En una entrevista a Eduardo Tébar al 2010, Wilko Johnson explica que pels pèls no es va convertir en un Rolling Stone. Quan Mick Taylor abandona els Rolling Stones, Keith Richards contempla la idea de que Wilko el substitueixi. “El meu nom figurava com a possible candidat per ser guitarrista dels Stones. No obstant això, ho vaig rebutjar per  continuar amb Dr. Feelgood perquè estàvem al nostre millor moment de popularitat. Sabia que si em cridaven i els responia que no, m'ho recriminaria tota la vida. Sempre vaig ser un gran fan dels Stones. M'hauria encantat ser un Stone, encara que només hagués estat un dia. De totes maneres, el lloc se’l va emportar al final Ronnie Wood. Després de deixar Dr. Feelgood no sabia si continuaria tocant. Em sentia malament i va ser l'ajuda d'amics com Lemmy, de Motörhead, el que em va fer aixecar el cap”. Però amb Dr. Feelgood va patentar un so únic i intransferible, el genuí R&B britànic sense adulterar. És un nom de culte pels estudiosos del Rock And Roll.

L’època amb John “Gypie Mayo”.

John “Gypie Mayo” va ser l'altre gran guitarrista de la banda, va substituir amb molta solvència a Wilko Johnson i va ser membre de Dr. Feelgood durant quatre anys, entre 1977 i 1981, en els que va gravar els àlbums, Be Seeing You (1977) amb els hits She's A Windup, As Long As The Price Is Right i Baby Jane, Private Practice (1978) inclou els mega hits Down At The Doctors i la cançó co escrita amb Nick Lowe, l’èxit Milk And Alcohol, (aquests dos son brutals), Let It Roll (1979) amb el seu últim single de gran èxit, Hong Kong Money, el directe As It Happens Live (1979), A Case Of The Shakes (1980) i el directe On The Job (1981). Va morir el 23 d'octubre de 2013 als 62 anys.

Be Seeing You (1977)

Dr Feelgood - She's A Windup


Dr Feelgood - As Long As The Price Is Right


Dr Feelgood - Baby Jane


Private Practice (1978)


Dr Feelgood - Down At The Doctors


Dr Feelgood - Milk And Alcohol


Dr Feelgood - Hong Kong Money


Al 1994 després de la mort per càncer de Lee Brilleaux, el seu vocalista i membre fundador, la resta de la banda van deixar d'actuar, guardant dol durant un any per tornar després als escenaris, ja que els últims desitjos de Lee Brilleaux van ser que Dr. Feelgood no es dissolgués després de la seva mort i continuessin el seu camí. Cada  any Dr. Feelgood celebra un gran festival a Anglaterra en memòria de Lee Brilleux on toquen amb altres bandes importants de Rhythm & Blues. La formació actual de la banda contínua amb el seu llegat però sense cap membre original, reuneix al bateria Kevin Morris des de 1983, Steve Walwyn a la guitarra des de 1989, el baixista Phil Mitchell des de 1983 a 1991 tornant a la banda al 1995, i des de l'any 1998 al carismàtic cantant i armonicista Robert Kane, que havia estat cantant entre 1994 i 1999 dels llegendaris The Animals d’Eric Burdon. Al maig del 2000 la discogràfica EMI els va editar al Regne Unit un àlbum d'estudi titulat Chess Masters. Primo (1991), és l'últim disc d’estudi en el que intervindria Lee Brilleaux. L'últim àlbum gravat en directe amb Lee Brilleaux va ser Down At The Doctors Live (1995) publicat un any després de la seva mort.

Al Nadal del 2012, a Wilko Johnson li van diagnosticar un càncer terminal de pàncrees, havia rodat el personatge encarregat de donar vida al botxí Ilyn Payne a Joc de Trons. “Em van cridar per fer una prova, a l’entrar em van preguntar, pots fer alguna cosa que faci por?. Vaig fer una ganyota i vaig dir quelcom de l'estil, et mataré. I acte seguit em van dir, el paper és teu!". 
 

Va renunciar al tractament i li van donar 10 mesos de vida, va decidir fer pública la malaltia i anunciar una gira de comiat, que duraria el que duressin les seves forces. El seu mànager ho va anunciar a Facebook, "Wilko expressarà als fans el seu sincer agraïment pel suport que ha rebut al llarg de la seva extensa carrera". La gira va arribar al final i, com que Wilko continuava viu, cuejant i d'excel·lent humor, va decidir que era el moment de complir un vell somni que havia anat ajornant, gravar un disc amb Roger Daltrey, el cantant dels The Who. Feia nou anys que Wilko no gravava un nou àlbum i en menys d’un any ja estava acabat, mentrestant Wilko Johnson donava algunes notes de premsa en les que deia, per exemple, que "Perquè un se senti viu, res millor que anunciar-li que ha de morir". La comunió entre Roger Daltrey i Wilko Johnson va ser fabulosa, com es pot comprovar a l’àlbum, titulat Going Back Home (2014) i publicat pel segell Chess de Chicago, segell pel que van passar els més grans del Blues i del Soul.

Wilko Johnson & Roger Daltrey - Going Back Home (2014)
 
Havia de morir, però no ho va fer. Quan ja havia superat el termini amb escreix, un nou diagnòstic li va brindar la possibilitat d'una intervenció quirúrgica amb algunes (no moltes) possibilitats d'èxit. Va sortir bé, va ser una sorprenent “resurrecció”.

Per si algú vol veure aquesta llegenda en directe, el 9 de febrer a la Sala Apolo de Barcelona. Concert molt recomanat. 
 
 
 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Col·locació dels Stolpersteine amb presència de familiars dels deportats, a Puig-reig.
Col·locació dels Stolpersteine amb presència de familiars dels deportats, a Puig-reig. | Pilar Màrquez Ambròs
Pilar Màrquez Ambròs | 1 comentari
Gironella i Puig-reig col·loquen les llambordes de l'artista alemany Gunter Demnig per recordar els seus veïns deportats a camps d'extermini
S'esperen precipitacions, especialment a la meitat occidental del país
Viacrucis de Divendres Sant a Berga.
Viacrucis de Divendres Sant a Berga. | Pilar Màrquez Ambròs
Pilar Màrquez Ambròs
La processó matinal de Divendres Sant és l'únic acte litúrgic de portes enfora que es fa encara a la capital berguedana durant aquestes dates