Els 20 Grans Guitarristes De Tots Els Temps, Part 2. El Top 10

| 03/12/2018 a les 20:24h
Especial: It's only rock & roll
Arxivat a: It's only rock & roll
Imatge il·lustrativa
Després de més de 70.000 vots emesos de forma online pels lectors de la revista especialitzada Classic Rock Magazine, Jimi Hendrix ha estat el guitarrista més votat  per ser considerat com el millor guitarrista de tots els temps i en la que hi figuren noms com Jimmy Page, Eric Clapton, Slash, Eddie Van Halen o Brian May entre d’altres.

En una entrevista a aquesta revista al 2009, Joe Satriani, que apareix en el número 13 d'aquest rànquing, va dir el següent sobre Jimi Hendrix, “El que el fa genial és la seva elecció de notes. Aquesta és una forma senzilla d'expressar-ho. El que va triar per tocar és el que triem estimar”. En paraules de l'editor de Loudersound, Briony Edwards, “Jimi Hendrix va canviar la forma de veure la música quan va aterrar a Londres al 1967. Va arribar a una ciutat que ja tenia una bona quantitat de grans guitarristes, Page, Clapton, Beck, i més, obligant-los a tots a actualitzar-se a través de la seva forma de tocar.

Arribem als 10 millors, els déus de la guitarra. Aquests no només destaquen per la seva tècnica, o la seva transcendència. Són músics que han revolucionat la manera de transmetre el llenguatge musical. Són els gestors de la nostra passió, artesans de les més increïbles composicions que el Rock hagi produït, n’hi ha molts i bons, però són els guitarristes que han fet història.

10. Ritchie Blackmore (Deep Purple, Rainbow)

Si Jimmy Page és considerat un dels pares del Rock clàssic, Ritchie Blackmore està al mateix nivell a l'arbre genealògic, però no a la mateixa rama. És el guitarra que va forjar i consolidar una altra via del Rock, aquella on els sons neoclàssics es barregen   amb el poder dels riffs, parlem del Hard Rock i posteriorment el Power Metal. Ritchie Blackmore és un deixeble de la guitarra clàssica. Les seves influències més directes són Mozart i Bach i fundaria Deep Purple al costat del seu col·lega Jon Lord, un altre clàssic que un bon dia va descobrir un món més enllà de Beethoven i Bach per convertir-se en el Jimi Hendrix particular de l'òrgan Hammond.

Això es veu reflectit en el seu llenguatge musical a l’improvisar, és simplement únic. No hi ha sons anteriors que se li assemblin, ni crec que n’hi hagi a dia d'avui. Ritchie Blackmore representa el súmmum de la unió del clàssic i el poder del Rock, definint no només un estil, sinó una font de sons inesgotable. Blackmore és sinònim de velocitat, tècnica, musicalitat i elegància posades a la mida justa en una guitarra. Mai saps on et portarà amb els seus solos, si pel Blues, per riffs poderosos o fins i tot per sons  orientals. Blackmore no només es preocupa del seu so, sinó de l'atmosfera al voltant d'aquest so, i això només ho fan els escollits dels déus del Rock. El guitarra Phil Collen (Def Leppard) explica, "El primer concert de la meva vida va ser Deep Purple, a l’època de l’àlbum Machine Head, al Brixton Sundown, ara conegut com l'Acadèmia. Va tocar Highway Star i vaig flipar. Quan vaig decidir començar a tocar la guitarra, Ritchie Blackmore em va influenciar molt perquè era brillant, fins i tot quan l'escoltaves, podies sentir que era un gran guitarrista, la tècnica de Blackmore és genial, és elèctric i estrident, m'encanta. Avui en dia no veus cap guitarrista del mateix calibre, n’hi ha alguns de fantàstics, però això no vol dir res, cap supera a Hendrix, Page, Blackmore o Beck”. 

Figura al numero 50 (Ufff, cinquanta?) a la llista de la revista Rolling Stone.  
Recomanat escoltar: Smoke On The Water, Highway Star, Burn, Mistreated, Lazy o Stormbringer.

Deep Purple - Smoke On The Water


9. Slash (Guns N’ Roses)
 

Què es pot dir d'una icona del Rock com Slash?. Doncs això, que és una icona. Esta clar que no és el guitarra més net del món, ni ha transcendit per la seva tècnica. Però els fets i les dades el fan estar en aquest rànquing sense cap dubte. Quan ets part de l'àlbum debut amb més vendes de la història, no ets un qualsevol. Slash sempre va destacar més enllà del seu so, amb molt feeling, la seva presencia a l'escenari sempre dona un plus, amb qualsevol cantant de qualsevol estil. Slash va portar nous aires al rol de guitarrista en una banda. Li va donar un caràcter propi i independent, sense perdre la seva connexió amb els altres membres com un tot. Va aportar un pes específic visual, el seu barret de copa i el cigarret que sortia entre mig dels cabells negres ondulats que li tapen la cara, la qual cosa provocava l’atenció. El públic ho sap, ara ve el solo del Slash. El seu company i baixista Duff McKagan (Guns N 'Roses) explica que "Slash s'ha mantingut com una marca innovadora i ha deixat petjada de com tocar la guitarra al rock'n'roll modern. L’he vist a treballar dur en el seu ofici, i no és bo per casualitat. El tio treballa a tota maquina, no ens confonguem, té talent, però ha treballat el talent i mai no ha donat res per fet". El cantant de la seva banda, Myles Kennedy (Alter Bridge) explica, "És un guitarrista de tal caràcter que el pots identificar clarament, això és Slash. No hi ha dubte, és un veritable talent, perquè alguns guitarristes poden ser molt tècnics, o poden tenir un gran aspecte emocional, però Slash té tot això. Té un gran tècnica, té una orella sorprenent, i un gran feeling”.

Figura al numero 65 (seixanta-cinc?) a la llista de la revista Rolling Stone.   

Recomanat escoltar: Sweet Child O' Mine, Knockin' On Heaven's Door, You Could Be Mine, Civil War o 14 Years.

Guns N' Roses - Sweet Child O' Mine


8. Alex Lifeson (Rush)
 

El mag canadenc de la guitarra Alex Lifeson (nascut Alexandar Zivojinovich) forma part del trio, Rush, han deixat la seva petjada amb un Rock Progressiu que és reconegut com un dels sons més nets, i alhora crus, mai posats en vinil. Nascut a la Columbia Britànica, fill de pares serbis, va créixer a Toronto. El seu nom Lifeson, és una traducció del seu cognom serbi "fill de la vida". El jove Alex va estudiar viola però la va deixar per la guitarra després d'escoltar a Hendrix, Clapton, Townshend, Page o Jeff Beck. La seva inspiració va ser (ho va admetre en una entrevista al 2008), "El meu cunyat tocava la guitarra flamenca. Em va deixar la guitarra i em va agradar. Quan ets un nen, no vols tocar l’acordió perquè és massa avorrit. Però els teus pares potser si que volen que el toquis, especialment si ets d'una família iugoslava com jo". 

La banda ha obtingut 24 discos d'or, 14 de platí i 3 discos multi platí, 7 nominacions als premis Grammy, i va ser inclosa al Rock And Roll Hall Of Fame al 2013. Un gran fan, el Dr. Stuart Clark (Astrònom) el descriu així, “Deep Purple em va donar color, emoció, influències clàssiques i cançons llargues que eren improvisables. Però jo volia cançons més llargues, grandioses. Aleshores vaig descobrir Rush, a través de l’àlbum directe Exit...Stage Left. Allò era rock, però d’una manera que no l’havia sentit mai. Alex Lifeson és un déu, recordo estar mirant el vídeo del tema La Villa Strangiato i pensar, un dia tindré una guitarra així i vull saber tocar-la. Desconeixia que la música Rock et podria elevar, sorprendre i portar-te per aquest camí, pel planeta seguint a Rush, va començar l'addicció i ara els he vist més de 50 vegades”.

Figura al numero 98 (noranta-vuit?) a la llista de la revista Rolling Stone.   

Recomanat escoltar: La Villa Strangiato, 2112, Spirit Of The Radio, The Anarchist, Animate o Tom Sawyer.

Rush - La Villa Strangiato


7. Brian May (Queen)
 

Quan pensàvem que després dels Beatles s’havia acabat la màgia, va aparèixer Queen. Resulta que tot, absolutament tot, els solos, acords, ritmes i melodies de Brian May es poden traspassar a partitura. Això no és casual, perquè Brian May com a bon Philosophie Doctor d’astrofísica al Imperial College d'Anglaterra era un perfeccionista mètric i musical, però a més, amb un gust i una sensibilitat poc abans vista en un guitarrista. Preferia tocar amb una moneda en contes d’una púa la seva Red Special,  alies “Old Lady” (feta a casa per ell mateix i el seu pare a principis dels 60), per donar-li un so més metàl·lic, sumat a una de les tècniques harmòniques més completes en la història dels guitarristes. May va aconseguir fusionar les maneres formals de la música amb el Rock clàssic britànic, injectant elegància i virtuosisme al Rock en un moment en el que la Psicodèlia s'apoderava del gènere. El guitarra Steve Vai explica, "No crec que s’hagi parlat prou sobre la brillantor de com toca Brian May, en el sentit que està eclipsat per la grandesa de la música de Queen. L'àlbum Queen II va ser un d'aquells moments fonamentals que em van clavar a la paret, jo era un nen petit que començava a tocar la guitarra i vaig sentir a Brian. Probablement sigui un dels millors guitarres identificables, fins i tot més que Jeff Beck, Page o Clapton. Tots són identificables però Brian May tenia un to al seu cap i als seus dits, parlo de volums. Un geni. La forma en què pot orquestrar perfectament i sense problemes les guitarres, la seva contribució a les guitarres orquestrades no té precedents. No hi havia res d'això. Per mi va ser com quan Eddie Van Halen va tornar a reformar el so de la guitarra elèctrica. És el que escolto quan Brian May toca”.

Figura al numero 26 a la llista de la revista Rolling Stone.   

Recomanat escoltar: Keep Yourself Alive, Brighton Rock, Tie Your Mother Down, o Fat Bottomed Girls.

Queen - Keep Yourself Alive


6. Stevie Ray Vaughan

Stevie Ray Vaughan va ser l'artista que va obrir la porta a tota una generació cap al  Blues, de la mateixa manera que Eric Clapton ho va ser per una generació anterior. Va fer que el Blues fos una mica més comercial i més fàcil de relacionar-se amb la gent més jove. A principis dels 80, la MTV començava el seu ascens i la guitarra de Blues estava a anys llum del centre neuràlgic de la música comercial, però Stevie Ray Vaughan t’obligava a estar atent. Havia xuclat dels diferents estils dels grans del Blues, el seu to bestial, el seu virtuosisme i la seva impecable tècnica podien convertir un Blues “arrastrat” com Pride And Joy en un tema dur i gairebé metalero.  

Figura al numero 12 a la llista de la revista Rolling Stone.   

Recomanat escoltar: Pride And Joy, Texas Flood, Look At Little Sister o The House Is Rockin'.

Stevie Ray Vaughan - Pride And Joy


5. Eric Clapton
 

Entre els 10 primers no podia faltar “Slow Hand” (ma lenta). Segurament un dels més intuïtius i efectius en fusionar el Blues Rock negre amb el Rock Clàssic Psicodèlic dels setanta. Com si fos poca cosa haver estat un dels primers membres dels Yardbirds, Eric  Clapton va absorbir el Rock Clàssic al costat dels Cream, i això ja diu molt. El principal argument que fa que Clapton es trobi a la part alta d'aquest rànquing es basa no només en la seva avançada i treballada habilitat per tocar, sinó en la seva extrema sensibilitat en aplicar les bases del Blues al Rock contemporani. Clapton va ficar en una coctelera a Muddy Watters, BB King i Robert Johnson, li va afegir un toc de Folk americà de Bob Dylan i una mica de Rock’n’ Roll Old School de George Harrison. El resultat?, un fresc, però al mateix temps clàssic batut de Rock i Blues, fusionant el poder d’un amb el sentiment de l’altre. Eric Clapton és escola, ser el segon millor guitarrista de la història segons la revista Rolling Stone, sumat al fet que Fender va fer un model Stratocaster amb el seu nom, parla d'un músic llegendari i etern. El guitarra Eddie Van Halen (Van Halen) explica, "Clapton hi era, em sabia totes les notes que tocava. Mai vaig fer cap classe de guitarra a la meva vida, excepte escoltar els discos d'Eric Clapton. La limitació de l’equip em va obligar a trobar la meva pròpia veu a la guitarra, per això les jam sessions en directe d'Eric Clapton amb els Cream em van influenciar molt, al 68, pràcticament només utilitzava la distorsió natural en els temes en directe. No tenia diners i no podia permetre'm una fuzz box, un wah-wah, un ring modulator, o el que Hendrix tenia a la plataforma de pedals. Em connectava a un amplificador directament, per tant, per obtenir un so diferent o únic, tenia d'aprendre a treure'l de les cordes només amb els meus dits”.

Al 1967, apareixia en una tanca del Metro de Londres un grafíti anònim que deia, Clapton Is God, (Clapton és Déu). Missatge contundent i directe, mostrant el fervor que Clapton generava per la seva exquisida tècnica amb a guitarra, el seu sentiment i la difusió que feia del Blues a terres angleses.

Figura al numero 2 a la llista de la revista Rolling Stone.

Recomanat escoltar: Wonderful Tonight, Cocaine, White Room, Crossroads o Tulsa Time.

Eric Clapton - Wonderful Tonight


4. David Gilmour (Pink Floyd)
 

Si hi ha un guitarrista que hagi desenvolupat més els sons d'una guitarra, aquest és David Gilmour. No és només la seva carrera amb Pink Floyd la que posa a Gilmour a l’olimp. Què vol dir això?, és el guitarrista que ha dedicat la seva vida a explorar i a embolcallar-se en nous sons amb dos paràmetres clars, la seva sensibilitat amb el món que l’envolta i la seva constant curiositat, això es veu reflectit en una mescla entre el clàssic i la tecnologia moderna. Probablement no existeix un altre guitarrista que sigui tan influent en el segell de no només una banda, sinó en el d'un gènere sencer com el Rock Simfònic o Progressiu. Si un escolta a algunes bandes modernes del gènere, és com tornar cap a “Animals” i comprovar que Gilmour ja ho havia fet. Gilmour és un geni. El guitarra Steve Rothery (Marillion) explica que, "Molt del que fa Gilmour és la sensació, l'emoció i l'ambient. Es tracta d'aquesta habilitat que té de posar alguna cosa en una cançó que l’aixeca i augmenta el significat, que s'afegeix a ella d'una manera que la puguis escoltar moltes, moltes vegades i encara tinguis la mateixa emoció. No es tracta només de fer solos, es tracta sobre el què i com es toca la cançó. I David Gilmour és un dels mestres d'això”.
Figura al numero 14 a la llista de la revista Rolling Stone.

Recomanat escoltar: Comfortably Numb, Wish You Were Here, Time, Breathe o Shine On You Crazy Diamond.  

Pink Floyd - Comfortably Numb


3. Eddie Van Halen (Van Halen)

El guitarra Ritchie Kotzen (Poison, Mr Big, Winery Dogs) explica de l’Eddie, "Això és una mica incòmode, però la primera vegada que vaig escoltar Eddie Van Halen va ser al solo del tema Beat It de Michael Jackson. Era per la ràdio, li vaig sentir tocar aquell solo i va ser com, tio, això és increïble, qui és aquest guitarrista?. Vaig preguntar i vaig descobrir que era Eddie Van Halen. Després m’acabaria comprant els discos de Van Halen, però des d'aquell moment volia tocar com ell. Recordo haver vist a Van Halen a les revistes, desconeixia totalment la seva música, però després d'escoltar aquell solo em vaig adonar que no s’assemblava a cap altre guitarrista. En aquell moment estava molt ficat amb Ozzy Osbourne i Black Sabbath i aquest tipus de coses, però Eddie no s’assemblava a ningú. Aquell so era únic per mi, el to, tot, però era més sobre la forma en què tocava les notes. Tothom parla del so de Van Halen, però en realitat té més a veure amb el seu timing, el seu estil de ritme i el seu llenguatge musical. Es tracta més d'això que l'amplificador o la guitarra que faci servir. La primera vegada que vaig veure tocar l’Eddie tenia els millors seients possibles, perquè teníem el mateix tècnic de guitarres. En una de les seves gires vaig estar en aquella petita sala sota l'escenari on canvia de guitarres, aquell petit saló on hi ha totes les seves guitarres i el seu tècnic, així que jo estava assegut allà veient l'espectacle. Va ser increïble i no m’ho podia creure. Estava veient Van Halen per primera vegada  i jo era allà. Una bogeria".

Figura al numero 8 a la llista de la revista Rolling Stone.

Recomanat escoltar: Runnin' With The Devil, Ain’t Talkin' Bout Love, Eruption, Hot For Teacher o la brutal versió dels Kinks, You Really Got Me.

Van Halen - Eruption & You Really Got Me


2. Jimmy Page (Led Zeppelin)

No hi ha dubte de que deu ser el guitarrista més influent del rock. La seva història ho confirma. El més virtuós dels The Yardbirds, “Little Jimmy” va tocar en la seva joventut al costat de genis com Jeff Beck i Eric Clapton al famós Marquee Club de Londres, bressol de la generació del Rock. Va ser molt temps músic de sessió, cosa que li va donar la capacitat de tocar qualsevol cosa, malgrat pertànyer a un ecosistema Rock tan recelós com el britànic, el va fer impregnar-se de nitroglicerina musical en gravar per grans com The Kinks o The Who, aquests son els inicis del monstre de la guitarra.

Exemples?, Què tal el riff de Whole Lotta Love, considerat un dels millors de la història del Rock, o el seu solo al tema Heartbraker a dues mans a la guitarra de doble màstil. Per no parlar de la seva aportació a Led Zeppelin i al Rock clàssic. Jimmy Page és un guitarrista amb l'habilitat de tocar absolutament de tot amb el seu segell, sumat a més a la seva presència escènica, com si el Rock passés a través d’electricitat pel seu cos. El guitarra Bruce Kulick (Kiss, Grand Funk Railroad) comenta al respecte, "Totes les meves grans inspiracions provenen d'aquest període. Clapton, per descomptat, Jimi Hendrix o Jeff Beck. Naturalment, no hi ha manera de tenir aquesta conversa sense esmentar Jimmy Page. Jimmy no era només un geni en la manera de tocar, era un geni també en la manera en què va gravar. No em va sorprendre que fos un músic de sessió tan sorprenent fins i tot abans de Led Zeppelin. Led Zeppelin va ser un gran lloc per mostrar el talent de la seva guitarra, perquè va aconseguir tocar  riffs elèctrics, acústics i fins i tot alguns jazzístics, la banda perfecta per mostrar la seva  força creativa. Tots els músics d'aquesta banda eren de classe mundial, i les cançons eren sorprenents”. 

Figura al numero 3 a la llista de la revista Rolling Stone.

Recomanat escoltar: Whole Lotta Love, Dazed And Confused, Kashmir, Immigrant Song, Good Times Bad Times o Stairway To Heaven.

Led Zeppelin - Whole Lotta Love 


1) Jimi Hendrix (The Jimi Hendrix Experience)

El millor guitarrista de tots els temps i el sisè artista més important de la història segons la revista Rolling Stone. El millor guitarrista elèctric de la història segons la revista TIME. El millor dels millors segons la votació de 4000 lectors especialitzats de Total Guitar. El millor riff de la història amb Voodo Child, segons la revista britànica  Music Radar, i la llista segueix. El més imponent i magnífic del so de Jimi Hendrix és que és indescriptible. Ningú encara ara s'explica com va fusionar la seva escola Blues amb el Rock i li va donar una identitat única. Potser la seva condició d’esquerrà, el seu perfeccionisme extrem i la seva hipersensibilitat van ser els factors claus per arribar a  ser sense cap mena de dubte el referent del Rock quant a guitarres. No hi ha res més que dir, és un GENI immortal. La combinació perfecta entre humà i guitarra, com si aquesta fos una extensió del seu cos.
També figura al numero 1 a la llista de la revista Rolling Stone.

Recomanat escoltar: Hey Joe, Purple Haze, Little Wind, Foxy Lady, Voodoo Child o Star Spangled Banner.

Jimi Hendrix - Hey Joe

 
 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Els impulsors d'Horrorland en la gala de premis.
Els impulsors d'Horrorland en la gala de premis. | David Moreno/Facebook
La berguedana Insomnia Corporations estava nominada en diverses categories en aquests guardons del sector que s'han entregat a l'antiga fàbrica Damm
"Obertament per la salut mental, dona la cara" ha donat a conèixer els 7 projectes guanyadors de la seva convocatòria, entre els quals s'hi inclouen Grup Horitzó i Fundació Social Berguedà
Wifi.
Wifi.
Els ajuntaments disposaran de 15.000 euros de fons europeus perquè l’empresa que contractin instal·li punts d’accés a Internet en parcs o biblioteques