Festa patronal

per Xavier Gonzàlez-Costa, 31 d'octubre de 2018 a les 14:01 |
Il·lustracions: Bet Calderer / Text: Xavier Gonzàlez-Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan la van despertar, dormia tranquiŀla i profundament. Sempre havia tingut el son molt fort i, això, no havia canviat, malgrat ara no descansés al llit on ho havia fet des que, ja devia fer sis o set anys, l’havien tret del llitet de baranes i els pares li havien muntat l'habitació de nena gran.

Es va desvetllar de pressa, sense fer les mandres que acostumava a fer habitualment. Per a ella, tot allò era nou i, probablement, les rutines, a partir d'aleshores i donada la situació, canviarien de manera irreversible. A més a més, li acabaven de dir que, finalment, coneixeria la seva àvia, i aquesta possibilitat li feia una iŀlusió especial, ja que la seva mare (de qui aquesta àvia n'era la mare) n'hi havia parlat molt.


Es feia estrany, però no estava nerviosa. Ho havia desitjat tant i tantes vegades que ni el fet d'haver d'afrontar situacions per a les quals no havia tingut temps de preparar-se l'intimidava.

Caminava distreta, però fixant-se en cada detall d’aquell trajecte que no havia fet mai. La gent la saludava com si la coneguessin de sempre, tot i que ella no tenia present a ningú d'aquells que li somreien al passar pel seu costat. Ni tan sols a aquell home que l'havia despertat i que ara l'acompanyava, malgrat haver-li explicat que, quan eren petits, havia estat molt amic del seu pare. Però tant li feia. A ella només li importava que estava a punt de conèixer la seva àvia i la resta era circumstancial.

Al final del passeig per on transitaven, asseguda en un banc entre un desmai preciós i un cedre altíssim, hi havia una dona amb un somriure afable i un posat tan familiar que la delatava.

En veure-la, va tenir l'impuls de posar-se a córrer i llençar-se-li als braços, però els fonaments de l'educació i el convencionalisme que la seva família havien anat construint van suportar la sotragada de les emocions i van mantenir la verticalitat d'una conducta que tots els que l'observaven van estar d'acord en considerar exemplar.


I va seguir caminant, un pas per darrere d'aquell bon home que la guiava, fins que van ser a tocar del banc i la seva àvia es va aixecar per acollir-la, llavors sí, amb una forta i sentida abraçada.

Quan es van deixar anar, l'amic del seu pare ja no hi era i es va fixar en aquella dona que tant havia enyorat poder tenir algun dia. La va trobar molt més demacrada del que ella recordava de les fotos que havia vist tota la vida a casa. Però, és clar, "què t'esperaves?", va pensar, tot i la seva escassa edat.

L'àvia també la mirava, i quan li va dir que s'assemblava tant a la seva filla -que s'assemblava tant a la seva mare-, la nena, tot i la seva contenció, es va commoure.

Es van asseure amb molta cura, perquè la fragilitat dels ossos i les articulacions de la senyora era evident, i es van posar a parlar.

Primer va ser l'àvia qui va començar fent preguntes a la seva néta que, vergonyosa encara, responia amb cops de cap i algun monosíŀlab ocasional. Després, al cap d'una estona de conversa, quan la tendresa de la primera va anar estovant la vergonya de la segona i la confiança va fluir, va ser la petita qui va engegar a demanar a la velleta que li expliqués la seva versió d'aquelles històries en què n'era la protagonista i que havia escoltat amb entusiasme infantil tantes vegades dels seus tiets i la seva mare.

I va escoltar. Va escoltar molt. Parant atenció en cada anècdota, en cada aventureta, en cada record, degustant-ho tot amb el paladar de la innocència, enregistrant-ho inconscientment al disc inesborrable de la memòria més encriptada, mentre riuades de veïns distesos desembocaven, com en un llac, al jardí del seu davant, on ballaven sense manies ni complexos per celebrar la seva festa patronal.

La mitjana d'edat de la majoria era més aviat alta, però també n'hi havia de més joves i alguns nens com ella, i inclús més petits, que la miraven encuriosits esperant que anés a jugar amb ells.

Però, no. Havia desitjat tant aquell moment, que tots els minuts d'aquella nit estanya només podien ser per a la seva àvia. Unes hores que es van fer curtes, que van passar sense adonar-se'n, sense concedir ni un sol segon a l'abstracció o la distracció, mantenint-les a totes dues concentrades l'una en l'altra com havien desitjat sempre i com, amb consciència, segurament no haurien desitjat mai. Fins que, en despuntar l'alba, va tornar a aparèixer l'amic del seu pare i la noieta es va adonar de què el llac d'alegria en què s'havia convertit l'esplanada del seu davant, es desbordava i tothom corria amb una expressió d’urgència al rostre que espantava i tot. 

Sobrepassada per les circumstàncies, per inèrcia, i contagiada del pànic irracional que semblava haver-se apoderat d'aquella nit serena que ara estava a punt d'anar-se'n a dormir abrigada amb el mantell daurat del sol que ja s'intuïa desvetllant-se per llevant, es va trobar desfent el camí d'abans de la mà d'aquell home que, ara fermament, la portava ben agafada.

Tanmateix, en arribar altra vegada al seu jaç particular, una palpitació inèdita li va fer girar la vista enrere per buscar la seva àvia de qui, amb les corredisses, no s'havia pogut acomiadar, però ja no la va trobar. I, en no veure-la, va deixar-se anar del seu guia que, impotent, no va poder fer res per aturar-la.

Va agafar una flor d'aquelles que hi havia als seus peus i que encara eren força fresques, i va desaparèixer en direcció contrària a la multitud que, en creuar-s'hi, la renyaven per imprudent. Però ella ni se n’adonava. Sabia que tenia el temps just d'anar i tornar i no podia desaprofitar-lo, perquè ara, finalment, ja ho entenia tot.

Quan els empleats de manteniment van arribar de bon matí per tenir-ho a punt quan fos l’hora d’obrir portes, van avisar la policia, i els mitjans de comunicació locals se'n van fer ressò immediatament:

"Aquesta nit de Tots Sants, algú ha tornat a entrar d'amagat i ha causat seriosos desperfectes al cementiri municipal. Segons expliquen els funcionaris responsables de l'equipament, els brètols han deixat un panorama de jardins destrossats, làpides trencades i indicis manifestos de profanació d'algunes tombes. Només les flors dipositades al peu d'aquella de la nena enterrada ahir segueixen al seu lloc, a excepció d'una rosa blanca arrancada d'un dels rams, que s'ha trobat misteriosament posada a l'ampit del nínxol on descansa la seva àvia des de fa més de vint anys".
 
 
Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.
 
Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.

 

 

Participació