Els 20 Grans Guitarristes De Tots Els Temps, Part 1. Del 20 Al 11

per Pep Saña, 30 d'octubre de 2018 a les 11:28 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'octubre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després de més de 70.000 vots emesos de forma online pels lectors de la revista especialitzada Classic Rock Magazine, els 50 millors guitarristes de tots els temps més votats van ser aquests. Són tants i tan bons, que clarament aquest rànquing varia en funció del gust i estil musical de cadascú, considerar a un guitarrista bo o no tant bo depèn molt de l'orella i les sensacions personals. És tal la varietat de sons que aquests druides han extret de les seves armes, que es fa difícil dir “aquest és millor que l’altre”. Son músics que han revolucionat la manera de transmetre el llenguatge musical. A més de la trajectòria de cada guitarrista (banda de la que va formar part o amb qui va gravar), es va demanar valorar també, la tècnica, la influència en el món del Rock i l’estil de tocar.

La revista Rolling Stone havia publicat també una llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps, una llista dels millors i més influents guitarres de la història de la música Rock, a l'agost de 2003 (revisada i actualitzada al desembre de 2015), en la que hi ha guitarristes de Rock, Blues i Jazz. Posant la comparativa de Rolling Stone amb la de Classic Rock Magazine personalment crec que en alguns casos aquesta llista de Rolling Stone grinyola bastant, més quan veus que influents i grandíssims guitarristes ni tan sols hi surten, com és el cas de Warren Haynes (The Allman Brothers Band, Gov’t Mule), Gary Moore (Thin Lizzy), Steve Howe (Yes, Asia), Joe Satriani, Michael Schenker (Scorpions, UFO), Joe Bonamassa, Zakk Wylde (Ozzy Osbourne), Yngwie Malmsteen, Steve Vai o Richie Sambora (Bon Jovi) entre els més importants, i si que hi surten noms com, Kurt Cobain (73), Joni Mitchell (75), Lou Reed (81) o Paul Simon (93) que tenen d’altres virtuts, però no precisament la de grans guitarristes. 


Aquesta és la llista complerta de Classic Rock Magazine del 50 al 21: 

50. Richie Sambora (Bon Jovi)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
49. John McLaughlin (Mahavishnu Orchestra)

Figura al numero 68 a la llista de la revista Rolling Stone.
48. Steve Morse (Deep Purple)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
47. Peter Green (Fleetwood Mac)
Figura al numero 58 a la llista de la revista Rolling Stone.
46. Robin Trower (Procol Harum)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
45. Tom Morello (Rage Against The Machine)
Figura al numero 40 a la llista de la revista Rolling Stone.
44. Paul Gilbert (Mr. Big)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
43. Malcolm Young (AC/DC)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
42. George Harrison (The Beatles)
Figura al numero 10 a la llista de la revista Rolling Stone.
41. Michael Schenker (UFO)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
40. Duane Allman (The Allman Brothers Band)
Figura al numero 9 a la llista de la revista Rolling Stone.
39. Paul Kossoff (Free)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
38. Robert Fripp (King Crimson)
Figura al numero 62 a la llista de la revista Rolling Stone.
37. Prince
Figura al numero 33 a la llista de la revista Rolling Stone.
36. Joe Bonamassa
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
35. Mick Taylor (The Rolling Stones)
Figura al numero 37 a la llista de la revista Rolling Stone.
34. Dave Mustaine (Megadeth)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
33. James Hetfield (Metallica)
Figura al numero 87 a la llista de la revista Rolling Stone.
32. Pete Townshend (The Who)
Figura al numero 11 a la llista de la revista Rolling Stone.
31. Kirk Hammett (Metallica)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
30. Mark Knopfler (Dire Straits)
Figura al numero 44 a la llista de la revista Rolling Stone.
29. Steve Howe (Yes)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
28. Rory Gallagher
Figura al numero 57 a la llista de la revista Rolling Stone.
27. Zakk Wylde (Ozzy Osbourne)
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
26. Frank Zappa
Figura al numero 22 a la llista de la revista Rolling Stone.
25. Yngwie Malmsteen
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.
24. Buddy Guy
Figura al numero 23 a la llista de la revista Rolling Stone.
23. Billy Gibbons (ZZ Top)
Figura al numero 32 a la llista de la revista Rolling Stone.
22. Warren Haynes
Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone.             
21. Carlos Santana
Figura al numero 20 a la llista de la revista Rolling Stone.
20. Angus Young (AC/DC)

En paraules del propi Angus sobre el seu estil, “No em veig com un guitarra solista, és com un color que afegeixo a l’emoció”. Ningú, absolutament ningú més que Angus Young fa millor el pas d’ànec de Chuck Berry, però no només això. Angus Young és el clar exemple que el Hard Rock i el Look poden conviure perfectament, el seu uniforme escolar, la seva clàssica guitarra Gibson SG, les seves banyes i la seva impressionant energia a l’escenari transcendeixen molt més allà de la seva tècnica. Si veus a Angus Young en directe, saps que el tio està fet d'àtoms de Rock, senzillament canalitza la seva explosió sonora cap a una entrega de Rock pels sentits, fent-lo protagonista indiscutible de qualsevol concert d'AC/DC. El guitarra Joe Perry (Aerosmith) explica, "A part dels sospitosos habituals, Clapton, Beck, Hendrix i Peter Green, un dels meus guitarristes favorits és Angus Young. El vaig veure per primera vegada quan AC/DC ens obrien per Aerosmith als anys 70. Van tocar unes 25 dates amb nosaltres i em va sorprendre la seva energia i l’habilitat per fer les seves acrobàcies sense perdre una nota. Em va influir definitivament, ja que els seus solos sempre tenien un propòsit. En lloc d'utilitzar tots els trucs tradicionals, va trobar una manera de ficar-se dins d'aquestes trucs i ser inventiu. La meva cançó preferida d'AC/DC és Sin City. Per mi, l'essència d'un bon guitarrista és algú que toca el que la cançó demana. He conegut molts guitarristes que simplement sobre actuen, probablement va ser així als 70. Es tracta d'escoltar la música i després fer el que necessites fer. De vegades, ni tan sols és el que toques, és el que no toques, el que ens porta altra vegada a Angus Young".

Figura al numero 24 a la llista de la revista Rolling Stone.

Recomanat escoltar: Highway To Hell, Shot Down In Flames, You Shook Me All Night Long, Thunderstruck o High Voltage.

AC/DC - Highway to Hell (Paris 1979) 


19. Keith Richards (The Rolling Stones)
 

Primer de tot, donar-li les gràcies a la Doris Dupree, mare del Keith, que li va presentar al seu fill la música de Louis Amstrong, Billie Holliday i Duke Ellington. I clar, Keith Richards és al costat de Mick Jagger l’ànima dels Rolling Stones. Però la importància del Keith va molt més allà. Si posem a Richards en un arbre genealògic de guitarristes, el trobaríem una branca per sota de Chuck Berry, per entendre la idea. El Rock And Roll i el Blues sempre van anar de bracet als 60 i 70. De fet, són el primer fonament de tot el que escoltem fins al dia d'avui. Tenint en compte això, Keith Richards és l'òpera prima d'aquesta relació. No és un virtuós, ni toca a la velocitat de la llum, però tot ho compensa amb els seus riffs, és el geni dels riffs immortals. Amb tan pocs recursos de gravació, Richards va generar una hipersensibilitat cap al Rock And Roll única en el seu temps, transformant el so dels Rolling Stones en una banda de Rock clàssic amb identitat clàssica, so clàssic i comportament clàssic. I és obvi que  introduccions com la del Start Me Up i Satisfaction són peces històriques, però per sobre de totes les coses, les vies per on van aquestes cançons són obra i gràcia de Richards, sempre barrejant i innovant en noves formes de fusió del Blues i el Rock And Roll. I aquesta manera de treballar les composicions i com els dona vida en directe és el seu gran llegat. 

El guitarra i amic de Bruce Springsteen, Steven Van Zandt (The E Street Band) explica, "La invasió britànica de 1964 a 1966 ens va convertir als guitarristes nord-americans en els nostres propis pioners del Rock'n'Roll i el Blues. Vaig créixer amb Keith Richards, Ell i Brian Jones van ser una gran combinació. El lideratge de Keith Richards a les versions dels  Stones de les cançons de Chuck Berry va ajudar a re inventar la guitarra al paradís dels Beck, Clapton i Page. Sempre he experimentat passar per aquesta fase de les muses i t'hi quedes o en surts, jo vaig sortir per l'altre banda, no volia ser virtuós només un minut. Així que no li vaig donar més voltes, perquè el solo de guitarra ha de servir a la cançó, això és el més important". Un altre gran admirador, Nils Lofgren (The E Street Band) també explica, “Recordo quan vaig escoltar Satisfaction la primera vegada, estava a la secundaria, però sobretot recordo el que aquest tema em va fer sentir, em va espantar. Keith Richards va escriure moltes cançons amb dues o tres notes i totes han demostrat ser més potents que qualsevol solo de guitarra. Recordo quan se’m va ocórrer practicar la part de la tornada del Beast Of Burden, i pensava, els acords son els correctes, però res d’això sona a Keith Richards, l’afinació era la clau, un acord preciós que sembla una veu que canta. Així és la medul·la de totes les parts grandioses de guitarra de qualsevol disc dels Rolling Stones. Keith sempre troba l’afinació perfecta per impedir que el fet de tocar obstaculitzi l’expressió dels seus sentiments”.    

Figura al numero 4 a la llista de la revista Rolling Stone.

Recomanat escoltar: Gimme Shelter, Honky Tonk Women, Start Me Up, Brown Sugar o Satisfaction.   

The Rolling Stones - Gimme Shelter


18. Chuck Berry

Chuck Berry es podria definir com el primer que va tocar la guitarra per fer-la sonar Rock And Roll. I això és molt, és el començament de tot. A principis dels 50, la guitarra era una acompanyant, Chuck Berry la va transformar en una protagonista insaciable. La historia així ho diu, el Rock And Roll Hall Of Fame el descriu com el més proper a la creació del Rock And Roll. Si és així parlem del punt zero en la generació de tots els sons del Rock. Johnny B Goode, Maybelline i Roll Over Beethoven, tema que fins i tot els Beatles en farien un cover, són exemples de com Chuck Berry va ser el pioner, encarregant-se d'escampar com un virus aquesta nova manera de treure-li sons a la guitarra. Chuck Berry no és només un guitarrista, ell és la mostra de com un canvi en la música pot aconseguir un impacte a les orelles d'una societat. Si pots fer això només amb una guitarra, tens el teu espai a l’olimp. Angus Young (AC/DC) explica, "Chuck Berry mai va ser una persona gaire preocupada. No l’importava si tocava afinat, desafinat, o si de cop canviava de tema despistant als musics que van tenir el privilegi de tocar amb ell. Sempre que tocava tenia un somriure d'orella a orella. Tothom elogiava molt a Clapton quan jo aprenia a tocar, dient que era un geni de la guitarra i coses així. Bé, fins i tot en una mala nit, Chuck Berry era molt millor del que Clapton mai serà. La música Rock ha existit des dels dies en què Chuck Berry ho va ajuntar tot, combinant el Blues, el Country, el Rockabilly i va posar la seva pròpia poesia per sobre de tot, això es va convertir en Rock'n'Roll. Li vaig copiar el pas d’ànec descaradament”. Un altre gran admirador seu Keith Richards (Rolling Stones) recorda, “Era un adolescent quan vaig veure a Chuck Berry al festival Jazz On A Summer’s Day, i el que em va deixar impressionat era la seva manera d’anar a contra corrent, tocant coses que no tenien res a veure amb la resta dels jazzístes, tots eren boníssims però la seva actitud era la típica del music de Jazz: Allò que anomenen rock & roll i tal....Amb Sweet Little Sixteen, Chuck Berry va “assaltar” l’escenari a pesar de l’antipatia de tots els presents, en opinió meva això és el Blues, aquesta és l’actitud i aquests son els collons que fan falta. Jo volia ser així, però soc blanc”.   

Figura al numero 7 a la llista de la revista Rolling Stone.  

Recomanat escoltar: Johnny B Goode, Roll Over Beethoven, Maybelline, Sweet Little Sixteen o Rock And Roll Music.

Chuck Berry & Bruce Springsteen & The E Street Band - Johnny B. Goode


17. B.B. King

B.B. King és una de les figures més cèlebres i influents de la música popular nord-americana. Amb el sobrenom de Rei del Blues i l’alies d’un dels tres Reis (Kings) de la guitarra Blues al costat d'Albert King i Freddie King. Gairebé 140 singles, més de 40 discos d’estudi i 16 àlbums en directe és part de l'obra artística que B.B. King va deixar a la humanitat després de morir i després de més de 65 anys de carrera. Si això seu no era amor a la música, què és?. B.B. King va escriure a la seva autobiografia, Blues All Around Me (1996), “Ser cantant de blues és com ser negre dues vegades. Mentre el moviment pels drets civils lluitava pel respecte als negres, jo sentia que lluitava pel respecte al blues”. 

A mitjan dècada des 50, B.B. King actuava en un local d'Arkansas, hi va haver una baralla entre el públic que va acabar calant foc al local. B.B. King va sortir de la sala, però es va adonar que s’havia oblidat a dins la seva estimada guitarra Gibson de 30 dòlars i no va dubtar a desafiar les flames per recuperar-la. Després va saber que la discussió havia estat per una dona anomenada Lucille i va decidir batejar així a la guitarra que l’acompanyaria la resta de la seva carrera. Amb influencies de Muddy Waters, Robert Johnson i T-Bone Walker entre d’altres, la seva subtilesa i utilització  dels silencis van convertir el so King en un component fonamental del vocabulari musical del que van beure figures com Eric Clapton, George Harrison o Jeff Beck i que el portarien a ser membre del Saló de la Fama del Rock And Roll al 1987. L’àlbum  Riding With The King (2000), va suposar una de les més glorioses col·laboracions de la història de la música moderna. Es tractava de B.B. King i Eric Clapton junts en un mateix disc, tocant clàssics del Blues i del Soul. Una joia. El guitarra Billy Gibbons (ZZ Top) explica, "El meu guitarrista favorit és B.B. King, l'àlbum Live At The Regal (1964), segueix sent un clàssic, l'electricitat, l'atmosfera crepitant, a més d’un gran so, gravat amb una banda al complet de vents i piano, i un públic entregat. L'estil distintiu i únic de B.B. King, les seves pauses i respostes entre les veus i els solos és brillant. Es donava per suposat, el que significava que estava subestimat, evidentment va ser un mestre, en lloc d'un bluesman purista, tot i que també podia ser-ho. Provenia d’una plantació de cotó però va conservar la humilitat de sempre, a més d’un gran sentit del humor, líricament i a la vida. Tenia classe".

Figura al numero 6 a la llista de la revista Rolling Stone.  

Recomanat escoltar: The Thrill Is Gone, Three O'clock Blues, Rock Me Baby, Hummingbird o Sweet Little Angel.

B.B. King - The Thrill Is Gone (with friends).


16. Randy Rhoads (Ozzy Osbourne)


Per acompanyar al rei de les tenebres com a primer guitarra de la banda de Ozzy Osbourne has de ser un músic superlatiu. I això era Rhoads. El solo del tema Crazy Train (catalogat el novè millor solo de la història del Rock segons la revista Guitar World) és un clar exemple de l'estil que Rhoads va implantar en el Metal, que sense voler s'assemblava moltíssim a l'escola de Ritchie Blackmore, solos sense perdre un so poderós a l'hora dels riffs. Randy Rhoads es podria catalogar com un semidéu de la guitarra. Llàstima que la seva carrera fos tan curta, va morir al 1982 a l’edat de 25 anys en un accident d’avió. El guitarra Frank Hannon (Tesla) explica, "El meu fill d'11 anys ha revitalitzat la meva  admiració pel Randy. Ha estat tocant Mr. Crowley al Guitar Hero i ha arribat al nivell Expert. Sempre he estat un gran admirador del Randy. L'any 1980, quan va sortir Blizzard Of Ozz, l’àlbum debut en solitari d’Ozzy Osbourne, els meus amics van anar a veure’ls a Oakland i van tornar al·lucinats, dient: tio, aquest guitarrista que hem vist és millor que Eddie Van Halen!. Ja tocava la guitarra i era un gran admirador del Eddie Van Halen. Així que me’n vaig anar a la botiga de discos a comprar l'àlbum, em va entusiasmar des del primer moment. Randy feia tot el que feia Van Halen i més. Va incorporar el seu coneixement clàssic a la guitarra, els arranjaments de Crazy Train i Mr. Crowley eren increïbles, sabia exactament el que estava fent. Randy va fer un pas més. La seva disciplina probablement venia de la seva mare que el va ensenyar a l’escola de música que tenia. Quan jo era un nen, mirava les revistes de guitarra i sempre havia llegit que la seva mare havia estat una gran influència”.

Figura al numero 36 a la llista de la revista Rolling Stone.  

Recomanat escoltar: Crazy Train, Mr. Crowley, Over The Mountain, Flying High Again o Diary Of A Madman.

Randy Rhoads - Crazy Train


15. Gary Moore (Thin Lizzy)
 

Aquest nord irlandès va ser part d'una colla de músics sorgits de Belfast. Influït per bandes com els Fleetwood Mac de Peter Green, Moore va ser una esponja al treballar amb molts déus de l'època com Albert Collins, George Harrison, Ginger Baker (bateria de Cream), Ozzy Ossbourne i el gran B.B. King. Amb aquest últim, es va catapultar  entre els grans del Blues Rock. El seu so es va enriquir amb el Blues, tenint en compte que venia del Hard Rock europeu amb Thin Lizzy. Segurament aquesta barreja li va donar la sensibilitat per fer un dels millors àlbums de Blues de la història, Still Got The Blues (1990), la cançó homònima segurament la teniu a la memòria. També resulta destacable un intent de tocar dins d'una formació desprès d’anys en solitari, es va unir a Jack Bruce (baix) i Ginger Baker (bateria), els mítics Cream, amb Gary Moore en contes d’Eric Clapton, però amb el nom BBM (Bruce Baker Moore). La col·laboració es va traduir en un disc, Around The Next Dream (1994), i una gira. Un immens guitarrista que ja no està entre nosaltres, Gary Moore moria als 58 anys d’un infart mentre dormia a Estepona, Màlaga, el 6 de febrer de 2011. Va rescatar de manera sàvia la fusió del Rock i el Blues, per molts considerat un dels millors guitarristes de la història del Blues, clau en aquest rànquing. 

Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone, increïble. 

Recomanat escoltar: Over The Hills And Far Away, Out In The Fields, Still Got The Blues, Walking By Myself o Stop Messin' Around.

Gary Moore - Over The Hills And Far Away


14. Tony Iommi (Black Sabbath)


Tony Iommi, guitarra de Black Sabbath, havia patit un accident en una premsa a la fàbrica en la que treballava, li va amputar la punta dels dits cor i anul·lar de la mà dreta (toca d’esquerrà), va adaptar unes pròtesis d’una espècie de goma metàl·lica als  dits i va baixar l’afinació de la guitarra, amb la finalitat de que les cordes no quedessin tant tensades i per tant, menys dures per tocar i així no li fes mal. El resultat va ser que la seva afinació donava la tonalitat característica del Heavy Metal, raó per la que se’l considera el creador d'aquest gènere i per això és reconegut com el Pare del Heavy Metal. James Hetfield (Metallica) explica, "Una de les primeres coses que vaig escoltar quan era nen em va fer pensar, vull tenir una raqueta de tennis per imitar tocar la guitarra, va ser amb el tema Saturday Night's Alright For Fighting d'Elton John. Aquest riff és Rock , no sóc un gran fan d'Elton, però aquest riff em va voler fer tocar la guitarra. Els meus germans grans tocaven amb bandes i sempre hi havia una acústica voltant per casa, però fins que no escoltes alguna cosa a través d'un amplificador no ho saps, perquè llavors  ho sents. Pel que fa a un riff i un guitarra rítmic, el meu preferit és Tony Iommi, sense cap mena de dubte. Em va inspirar a tocar Heavy, la guitarra rítmica i els riffs. També admiro altres guitarres rítmics, com Malcolm Young (AC/DC) un secundari important, Michael Schenker (UFO) que té molta percussió en la seva interpretació, i Alex Lifeson (Rush) una mica més tapat, la gent no pensava en ell com un guitarra rítmic, però sí que té coses increïbles. Tony Iommi era el puntal de Black Sabbath, semblava un d'aquests genis tranquils, per moments era el frontman de la banda i Ozzy estava en segon pla, el riff era més important que les veus. Tot estava en to menor, té aquest talent que pot passar del riff més pesat a un mode festiu i continua sonant Heavy. El que no podem fer, Tony ho pot treure. El meu tema favorit és Into The Void".

Figura al numero 25 a la llista de la revista Rolling Stone.  

Recomanat escoltar: Paranoid, War Pigs, Into The Void, Children Of The Grave O Iron Man.

Black Sabbath - Paranoid


13. Joe Satriani
 

No hi ha dubte, Satriani és un dels guitarristes de Rock instrumental i músic de sessió de més èxit dels últims 30 anys, amb un domini absolut de les diferents tècniques i gèneres musicals. Alguns l’anomenen “The Professor” per haver sigut mestre de gent com Steve Vai i Kirk Hammett (Metallica), a més d’acostar la disciplina del Rock instrumental i de sessió al gran públic. El seu àlbum de finals dels 80, Surfing With The Alien, deu ser l'únic d'aquest estil en guanyar un premi Grammy i vendre més de 15 milions de còpies a tot el món. És un mestre, perquè ha ensenyat a alguns dels que estan en aquesta llista i seguirà creant escola molt temps. Chris Impellitteri (fundador de la banda de Heavy Metal, Impellitteri, al 2008 la revista  Guitar World Magazine el va nomenar un dels guitarristes més ràpids de tots els temps, en aquesta llista també hi ha Eddie Van Halen, Randy Rhoads i Yngwie Malmsteen) explica, "El president de Relativity, la meva discogràfica, em va presentar a Joe Satriani, era  molt jove i no tenia ni idea de qui era Satriani i com tocava la guitarra. Poc després, vaig descobrir la seva música, concretament l’àlbum Surfing With The Alien. Va ser innovador, enèrgic i captivador. Vaig tenir el plaer de veure tocar a Joe Satriani en directe, era igual de perfeccionista en directe que a l'estudi. Des d’aleshores busco la perfecció sempre, tan en directe com gravant a l'estudi, el millor to, melodia, vibració i rendiment, en especial quan toco molt ràpid. La meva cançó favorita de Satriani és Satch Boogie pel riff  de la introducció, està ple d'energia, emoció i molt addictiu. Satriani m'ha influenciat d’igual  manera que Eddie Van Halen, Randy Rhoads, Al Di Meola i Uli Jon Roth. Joe sempre serà reconegut com un dels grans guitarristes del segle XXI. Només espero poder tocar amb Ell alguna vegada”.

Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone, increïble.  

Recomanat escoltar: Satch Boogie, Summer Song, Always With Me Always With You, Surfing With The Alien o Cryin'.

Joe Satriani - Satch Boogie


12. Jeff Beck
 

No és una gran icona. No és un virtuós de la velocitat. Però si un dels guitarristes més influents del Rock. Si ens posem a enumerar amb quanta gent important i referent del Rock ha gravat, no acabaríem mai, Mick Jagger, Jon Bon Jovi (Blaze of Glory), Eric Clapton (va formar part també de The Yardbirds amb Jimmy Page), Cozy Powell i un llarg etc. La gràcia de Beck és que és un multi estil. El seu feeling amb el Hard Rock està al mateix alt nivell que amb el Blues, el Jazz i les Fusions. Per tant, la seva capacitat com intèrpret i compositor va més enllà d'haver estat només el guitarra d'algun projecte. De fet, sempre busca nous sons treballant amb diversos referents dels diferents estils musicals. Tenint en compte tot això, a més, parlem d'un guitarrista que utilitzava una fulla d'afaitar als 60 per distorsionar el seu ampli. Pioner de pioners. David Gilmour (Pink Floyd) explica, "Em classifico d’horrible, patètic i fanàticament admirador de Jeff Beck. Des que va treure Hi Ho Silver Lining al 1968 i jo tenia vint i pocs anys, l'he venerat, a Ell i la seva manera de tocar. És el millor guitarrista en molts sentits. Ho segueix sent, 40 anys després de destacar amb The Yardbirds, és l'única persona que ha evolucionat en aquest sentit, mai torna enrere, sempre està buscant un nou repte. Jeff és terriblement brillant, un equilibrista, jo no ho sóc. M'agrada anar segur i acompanyat d’una gran banda, amb tota la música assajada, no toco si qualsevol cosa no sona genial. Jeff és diferent".

Figura al numero 5 a la llista de la revista Rolling Stone.  

Recomanat escoltar: Brush With The Blues, Freeway Jam, A Day In The Life, I Put a Spell On You o People Get Ready.

Jeff Beck - Brush With The Blues


11. Steve Vai

Si ets guitarrista i tens la sort de fer-li les transcripcions de guitarra al gran Frank Zappa, a més de formar part de la seva banda, vas per bon camí. Millor encara si als 14 anys feies classes amb un professor anomenat Joe Satriani, aquests son els inicis de Steve Vai. Graduat a Berklee College Of Music, Vai va forjar definitivament el seu so amb la influència de Jeff Beck i el guitarrista de Jazz, Allan Holdsworth, donant-li així aquest ventall de sons i ritmes que el caracteritza. Molts diuen que es un dels re forjadors de la guitarra de set cordes, com també un dels pares del Rock instrumental. I clar, als seus 58 anys segueix practicant 8 hores diàries. El guitarra Tom Morello (Rage Against The Machine, E-Street Band) explica, "Alguns guitarristes instrumentals es van perdre en una boira de muses. Steve Vai no és un d'ells, és un artista, un dels grans. Per mi està al mateix nivell que els grans guitarristes de Jazz. Vaig familiaritzar-me amb Steve Vai amb els àlbums Eat 'Em And Smile de David Lee Roth i el de la banda liderada per Johnny Rotten, ex Sex Pistols, Public Image Ltd. M'encanta veure’l en una banda de Rock, on utilitza la seva increïble imaginació per transformar la música dels altres. De fet, he après d'ell. Vaig començar a tocar la guitarra molt tard, quan tenia 17 anys, mentre feia els estudis universitaris i també practicava 8 hores diàries per adquirir el tipus de tècnica que admirava dels guitarristes com ell i Randy Rhoads”.

Ni tan sols surt a la llista dels 100 guitarristes més grans de tots els temps de la revista Rolling Stone, increïble.  

Recomanat escoltar: Tender Surrender, The Audience Is Listening, Blue Powder o For The Love Of God.

Steve Vai - Tender Surrender


A la segona part de l’article, descobrirem el Top 10 dels més votats. Gairebé per eliminació però, ja es pot intuir per on anirà la cosa. 
 
 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.
 

 

Participació