Clàssics del Rock: La sessió comentada a la terrassa del Kom

La cita era el 8 de Setembre, però la pluja ens ho va fer ajornar al dissabte següent dia 15. Personalment era tot un repte, no ho havia fet mai, estava una mica espantat i al mateix temps molt il·lusionat. Mai m’he considerat cap expert, ni entés, ni cap cosa semblant, només un gran apassionat del rock i a la música en general. Curiosament, els nervis van desaparèixer només començar al veure la terrassa del Kom plena. Envoltat d’amics, coneguts i públic en general tot va ser més fàcil i em va fer sentir molt còmode i fantàsticament be, moltes gràcies a tots, de tot cor. També vull donar les gràcies al Pere Gendrau per haver-ho fet possible i per ajudar-me tant durant la sessió, la idea de fer una sessió comentada a partir dels articles publicats al Nació Berguedà va ser seva.

Pel guió de la sessió vaig reestructurar els articles publicats seguint la lògica del fil conductor del rock des dels seus orígens, el Blues, el Soul i el Gospel, passant pel Rock Britànic i Americà, el Glam Rock, el Hard Rock i Heavy Metal, el Rock Sureny i acabant amb una pinzellada d’una banda sonora espectacular com és Sons Of Anarchy.  

En aquest article us he volgut posar el que en principi era el guió original sencer, perquè finalment en varem retallar aproximadament la meitat per qüestió de durada, tot i això, la sessió va durar unes dues hores i mitja que per mi van passar volant.

Una vegada més, gràcies per venir, espero haver contribuït a passar una bona tarda amb la companyia dels clàssics del Rock, i que d’alguna manera o altra segurament repetirem. 


L’origen de tot: El Blues, El Soul i El Gospel

The Rolling Stones: Blue & Lonesome. Un homenatge a les seves influències

Originalment van ser gravats,  la seva majoria a mitjan dels cinquanta, per grans com Howlin’ Wolf, Little Walter i Jimmy Reed, un homenatge al gènere que va determinar els orígens de Jagger, Richards i companyia i d’on van treure el seu nom, en honor al tema Rollin’ Stone, de Muddy Waters.  “Mig segle després, tocar cançons de blues clàssic és un acte de preservació i rescat pels Rolling Stones, sempre hem procurat de donar crèdit a les nostres fonts, és un assumpte de continuïtat".

Ride 'Em On Down
Just Your Fool

Al setembre de 1987 Jagger edita el seu segon disc en solitari titulat Primitive Cool, Richards edita el seu a l'octubre de 1988 titulat Talk Is Cheap, amb molt més bona crítica. És el període de distanciament de tots dos, aquesta crisi que gairebé fa que esclati una guerra nuclear entre 1983 i 1989.
 
Take It So Hard

Van Morrison també rendeix el seu particular homenatge al gènere i explora de manera delicada les arrels del blues, però també respira aquell aroma Soul tant propi i característic en la veu del “Lleó de Belfast”. La revisió del Bring It On Home To Me de Sam Cooke, un dels moments més estratosfèrics del disc. 

Bring It On Home To Me

Jimi Hendrix

Reconegut unànimement com un dels músics més creatius i influents del segle XX, Jimi Hendrix és considerat un dels més grans guitarristes de la història de la música, a més de ser un dels més grans  innovadors i més influents artistes d’alguns gèneres musicals. Hendrix no tènia estudis musicals, però això no va ser impediment per aconseguir generar una sonoritat més enllà del que semblava donar la guitarra elèctrica en aquella època, la guitarra era una part del seu cos diu la majoria que l’admira. Al 1966 Eric Clapton era Déu, però quan va començar a córrer la veu de que un nou messies de les sis cordes havia arribat a Londres, músics com Jeff Beck, Pete Townshend, Peter Green, John Lennon, Paul McCartney, Mick Jagger o Brian Jones, es presentaven als seus shows per ser testimonis del nou fenomen, tots es van convertir en fans seus, de sobte es van veure obligats a posar-se a l'alçada de Hendrix, que va reescriure les regles del joc del rock en una sola tarda.
L'actuació de Jimi Hendrix al festival de Woodstock a l'agost de 1969 el va convertir en un símbol del moviment Hippie. El 18 de setembre de 1970 moria a Londres, als 27 anys, tres setmanes abans que Janis Joplin, asfixiat pel seu propi vòmit, en haver barrejat pastilles per dormir amb alcohol.

Little Wing
Hey Joe


Janis Joplin: La Dama Blanca del Blues

El passat 19 de Gener es complien 75 anys del naixement de Janis Joplin, la “Bruixa Còsmica”, posseïdora d'una veu inigualable. Molta gent pot pensar que una cantant de la seva magnitud va tenir una vida feliç, però la realitat és que la seva vida va estar marcada per una eterna tristesa. Durant tota la seva vida, el seu gran desig va ser que fos acceptada i estimada, no importava de quina manera.

Al 1969, Janis Joplin ja és reconeguda com una figura emblemàtica del moviment Hippie als Estats Units i Woodstock es va convertir en la icona d'una generació de nord-americans fastiguejats de la guerra de Vietnam, que proclamava la pau i l'amor com a forma de vida i un rebuig total al sistema. Janis Joplin es va convertir en un símbol de rebel·lia per moltes dones de la seva època, va obrir el camí per moltes d’elles i va demostrar al món que una dona també pot tenir un paper protagonista a la música. Va viure una intensa vida de sexe i drogues, destacant el consum de marihuana i LSD, a més de rock’n’roll, clar. Moria d’una sobredosi d'heroïna a la mateixa edat que Jimi Hendrix, 27 anys.

Me And Bobby McGee


Delaney & Bonnie: Rock & Soul & Blues amb amics

Delaney & Bonnie Bramlett han passat a la història de la música per haver estat el refugi d'Eric Clapton en una època molt difícil pel guitarrista britànic i haver deixat un gran llegat musical que, a més va influir notablement en la producció musical d'altres artistes de l'època. 

Van ser els primers artistes blancs en fitxar per la companyia negra per excel·lència (després de Motown) compartint segell amb Otis Redding, Eddie Floyd, Rufus Thomas, Sam & Dave, Booker T & The MG’s, Albert King, Staple Singers, Isaac Hayes, i John Lee Hooker entre d’altres, era simplement increïble en el context de l’Amèrica d’aquell temps. 

El seu àlbum The Original Delaney & Bonnie & Friends (1969), és sens dubte un dels més importants dels anys 60 per la gran influència que ha tingut en la història de la música. Per aquest àlbum, van comptar amb les col·laboracions d'amics tan importants com Eric Clapton, The Allman Brothers, Leon Russell, George Harrison, Dave Mason, Rita Coolidge, Gram Parsons o John Lennon, entre d’altres.

Poor Elijah-Tribute To Johnson
I Don't Know Why


Joe Cocker: Mad Dogs & Englishmen

Fantàstic intèrpret en directe, Joe Cocker és conegut per la seva particular veu  i pel gran sentiment que posava en les seves interpretacions, especialista per dotar de personalitat pròpia els temes dels altres amb magistrals pinzellades de Soul, Blues i Rock. Els seus grans èxits vénen de les versions, algunes de molt singulars, com la de With A Little Help From My Friends que no la coneixerien ni els Beatles si li canvien la lletra, deixant bocabadat al personal en la seva participació al festival de Woodstock.

L’addicció a l'alcohol i les drogues va acabar perjudicant a Cocker, posant la seva vida en perill, en directe, on solia aparèixer borratxo a l'escenari i en les seves gravacions. 
A la dècada dels 80 va deixar l'alcohol i va recuperar la seva fama, principalment gràcies a les radio fórmules i les bandes sonores de pel·lícules, l’exitàs Up Where We Belong la pel·lícula Oficial i Cavaller i un altre gran èxit amb el tema You Can Leave Your Hat On de la pel·lícula, Nou Setmanes i Mitja, amb una provocativa Kim Basinger en un sensual, icònic i recordat strip-tease. És a dir, a anys llum de l’esperit de Woodstock i de la gran època del Rock. 

With A Little Help From My Friends
When The Night Comes


Rory Gallagher

Rory Gallagher va néixer a la República d'Irlanda i va viure bona part de la seva vida la ciutat de Cork. Als nou anys, aprèn a tocar la guitarra fascinat per les cançons que escoltava a la ràdio dels músics americans de Rock i Blues com Eddie Cochran, Buddy Holly i Muddy Waters.

La popularitat de Rory, gràcies als seus espectaculars concerts creix cada vegada més, la revista Melody Maker l’anomena guitarrista de l'any per davant d’Eric Clapton i Alvin Lee al 1971 i 1972. Al 1975 els Rolling Stones el trien per substituir Mick Taylor, però Rory s’agafa les sessions de Rotterdam com una Jam Session i marxa d‘Holanda (acaben  contractant Ronnie Wood). Entre els seus àlbums n’hi ha que són obres mestres del Blues Rock i ha col·laborat amb artistes de la categoria de Muddy Waters, Jerry Lee Lewis o Albert King.

Com a bon Irlandès, bevia, a finals dels vuitanta havia desenvolupat una greu fòbia a volar i per superar-ho va rebre una prescripció mèdica d'un fort sedant. Aquest medicament, amb el seu abusiu consum d'alcohol el va portar a un transplantament de fetge. Els seus excessos amb l'alcohol li van fer malbé, de manera que li van haver de trasplantar un de nou, amb èxit, però complicacions posteriors ocasionarien la mort de Rory el 14 de Juny de 1995 a l'edat de 47 anys. 

Bad Penny
Shadow Play


Beth Hart: La reencarnació de Janis Joplin

Per aquells que no la coneguin, Beth Hart és actualment una de les veus més potents del planeta, una veu privilegiada i una gran multi instrumentista. Beth Hart és actualment una de les artistes més potents del panorama Blues, Soul i Rythm & Blues, molt a l'estil de Janis Joplin, una dona de 46 anys que desprèn força, ràbia i passió, una dona de vida dura i passat agitat que aviat va marxar de casa seva per conèixer món. 

Sempre hi ha històries al voltant del rock’n’roll, algunes són inventades, d’altres són mitges veritats, i n’hi ha que són històries tan reals que deixen marques de per vida als artistes que les viuen. Els tatuatges de Beth Hart no dissimulen aquestes marques, però afortunadament, ara la cantant nord-americana està passant per un ràpid procés de cura en el millor moment de la seva vida, personal i professional.

Tell Her You Belong To Me
L. A. Song (Out Of This Town)


Mike Farris: Resurrecció d’un rocker addicte que troba a Déu i els Grammy amb el Gospel.

Hi ha gent que fa uns quants anys que consideren una experiència religiosa passar una vetllada amb Mike Farris i la seva música. Conegut pels seus enèrgics directes, Mike Farris ja es va guanyar el reconeixement del públic com a cantant i principal compositor dels Screaming Cheetah Wheelies a mitjan dels anys 90. 

Quan Screamin' Cheetah Wheelies es van dissoldre, Farris va renunciar a actuar i es va dedicar a aconseguir estar sobri. Mentre estava dedicat a expulsar drogues i alcohol de la seva vida, tocava música Gospel a casa seva. A pesar d’això, Farris encara s’estava auto medicant, les excuses constants li cremaven i ho va confessar a la seva dona Julie, amb qui acabava de celebrar vint anys de matrimoni. "Un dia vaig anar a buscar pastilles, li vaig dir a la meva dona que anava a casa de la meva mare o el que se’m va ocórrer, que és el que fan les persones drogodependents, que som uns manipuladors de merda. Finalment li vaig dir, he anat a buscar pastilles, això és el que he estat fent. Quan vaig tornar a casa, les hi vaig a donar i li vaig dir, necessito que m’ajudis a baixar unes quantes coses, ara he d’anar buscar ajuda per mi. És la cosa més difícil que he fet”.

El mes de febrer de 2015 a Los Angeles, Mike Farris a sobre l'escenari, del tot lúcid, a la cerimònia d’entrega dels premis Grammy, rebia el premi al millor àlbum d’arrels Gospel per el seu Shine For All The People (2014). Va ser una victòria especialment emotiva pel cantant de Soul, que només quatre anys abans havia aconseguit la seva sobrietat per primera vegada des que tenia 15 anys. Farris explica que el Grammy està bé, però la gran missió és ajudar a algú a prendre la decisió de convertir-se en un ésser humà millor. Tot i que és molt cristià, es nega assistir a l'església. En canvi, adora compartir-ho a l'escenari amb els fans, una dicotomia interessant, un cantant de Gospel que no va a missa el diumenge. 

Real Fine Day
Mercy Now


El Rock Britànic 

The Rolling Stones: Dels arxius privats de la banda

La veritat és que és increïble, i alhora resulta extraordinari, que a una edat en la que la majoria dels mortals es dedica a passejar als néts, jugar al domino i mirar als paletes, aquests tios continuïn pujant a l’escenari per donar classes magistrals de rock’n’roll, millor que moltes bandes a les que tripliquen l’edat.

A aquestes alçades no descobrirem res dels Rolling Stones ni de la seva extensa discografia, però sí captar l’essència, l'ànima i el sentiment de cada tema. Fins i tot del mateix tema en si, a cada show s’hi pot trobar la riquesa i els matisos. N’hi ha molts, però al meu parer aquest es el tema de l’essència Stoniana:

Sympathy For The Devil
Honky Tonk Women
It's Only Rock 'N Roll (But I Like It)


The Rolling Stones: From The Vault, els arxius amagats

From The Vault, és una sèrie de concerts en directe dels arxius privats dels The Rolling Stones que han anat editant de manera oficial. Totes les imatges han estat acuradament restaurades i el so mesclat de nou per aquestes noves edicions. Els primers cinc DVD i Blu-Ray de la sèrie, son concerts que van des de 1971 a 1990. 

Start Me Up
You Got Me Rocking - Rolling Stones


The Beatles: Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band

L’1 de juny de 1967, i després d'un període de gravació de gairebé 130 dies, els Beatles publicaven el que es convertiria en el seu disc més aclamat, Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. La seva innovació musical, la seva complexitat i la seva enorme repercussió en altres grups fan del disc un dels més influents de tota la història, des del seu anterior Revolver, el so dels Beatles havia evolucionat cap a un to més psicodèlic, la música Pop i les lletres fàcils havien passat a millor vida.

És un dels discos més memorables de la història del rock, per molts considerat el millor àlbum dels Beatles (hi ha opinions que consideren que és el Revolver o el mític Abbey Road).

Abans de començar a gravar el disc, el grup havia pres una decisió que canviaria totalment el rumb de la seva carrera, mai més farien concerts. Deixar els concerts els donaria un avantatge magnífic, a partir d'ara, podrien incorporar més tècniques d'estudi en els seus àlbums, ja que no es trobarien amb cap problema pel fet de no fer concerts, algunes cançons d’aquest disc són pràcticament impossibles d'interpretar en directe amb nomes quatre musics.

Els efectes de les drogues també es començaven a notar, el LSD corria per l'escena londinenca i Revolver ja havia estat escrit en gran part sota la influencia d'aquest tipus de substància, cosa que el grup rebutjava i negava, cal dir què la imatge que projectaven a la societat era la d'uns nens bons enfront de la rebel·lia dels Rolling Stones. Un clar exemple d’això és Lucy In The Sky With Diamonds, les suposicions eren que el tema va sorgir amb motiu de la influència del LSD, però que van ser negades repetidament fins que al 2004 McCartney confirmava el que era obvi, Lucy In The Sky With Diamonds havia sorgit fruit del LSD.

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band
Penny Lane


Pink Floyd: Dark...Wish...Animals...Wall..

Pink Floyd va aconseguir gran popularitat gràcies a la seva música psicodèlica que, amb el pas del temps, va anar evolucionant cap al rock progressiu i el rock simfònic. Destaca a més per les seves cançons de contingut filosòfic, l'experimentació sònica, les innovadores portades dels seus discos i els seus elaborats espectacles en directe. Al 1967, Pink Floyd ja va fer el seu primer intent de millorar el modest so habitual de l'època, instal·lant també altaveus al fons de la sala, en un intent de realitzar una primera versió del so quadrifònic, que en endavant es convertiria en la seva marca de fàbrica. Pink Floyd és una de les bandes més importants i transcendents de la historia del rock amb més de 300 milions d'àlbums venuts a tot del món.

Els primers anys de Pink Floyd van estar increïblement marcats pel rock psicodèlic i espacial. El so psicodèlic de Pink Floyd no va morir amb la sortida de Sid Barrett, tot i que és cert que la banda va canviar el seu estil uns anys més endavant, sobretot per l’ interès de Gilmour i Waters (principals compositors) de buscar sempre nous sons, que van donar aquest segell tant característic a Pink Floyd al llarg de la seva història. Roger Waters, va donar via lliure al seu costat més artístic, i Pink Floyd va passar de ser una banda que podies encasellar en un o dos estils musicals, a l’art en la seva forma més pura, una òpera, un relat explicat amb música.

Al 1985, les tensions desemboquen en un conflicte, en el que Waters anuncia la dissolució de Pink Floyd, la reacció a aquesta notícia és que Gilmour i Mason comencen a gravar un disc amb el nom de Pink Floyd. Els membres del grup trenquen per complet la seva relació personal, quedant Waters en un bàndol i els altres tres integrants a l'altre. Hem d’anar fins al 2005, després de gairebé 25 anys sense tocar junts es reuneixen en un escenari, un somni que es va fer realitat gràcies al poder de convicció de Bob Geldof, activista i músic britànic que va posar a l'escenari del Live 8 al Hyde Park de Londres als quatre membres de Pink Floyd, aquesta reunió ha resultat ser històrica perquè no es va tornar a repetir, i ja no podrà produir-se mai més, Syd Barrett moria el 7 de juliol de 2006 a l’edat de 60 anys i Richard Wright moria el 15 de setembre de 2008 a l’edat de 65 anys. 

Wish You Were Here
Another Brick In The Wall (part 2)


Faces: Molt més que Rod Stewart i Ron Wood

Faces, coneguda també com The Faces, va ser una de les bandes britàniques que, per alguna d'aquestes raons incomprensibles que té el rock, no va arribar a l’ status de llegendària en comparació a d'altres grups del moment com The Who o The Rolling Stones, però van tenir una considerable influència a l'escena del rock. El seu rock en directe, amb classe i basat en la tornada a les arrels faria que moltes altres bandes estesin influenciades pels Faces, des dels Quireboys fins a Black Crowes, passant per Aerosmith, entre molts d’altres.

Formada al 1969 de les restes dels Small Faces, Ronnie Lane, havia decidit continuar amb els altres membres dels Small Faces, escurçant el nom a, simplement, Faces. Ron Wood i Rod Stewart, tots dos procedents de The Jeff Beck Group, es van unir als anteriors membres dels Small Faces, Ronnie Lane, Ian McLagan i Kenney Jones per completar la formació. Les composicions són compartides, Wood serà el principal creador de cançons elèctriques de tocs blues, melòdiques i gairebé Stonianes, Lane l'encarregat de donar una base rítmica i de composar les cançons de tall Pop mes clàssic, Stewart farà les lletres i tots els altres hi faran les seves aportacions.

Rod, des d’un començament sempre ha tingut una carrera en solitari, no és a partir de que va deixar Faces.

Pool Hall Richard
Stay With Me


Queen: Days Of Our Lives

A principis dels vuitanta, després de les ja conegudes friccions entre els integrants de Queen, semblava que el grup estava en declivi, a més del fet que cada membre va decidir desenvolupar projectes musicals en solitari. 

El 'Live Aid', el 13 de juliol de 1985, va ser una fita en la història de la música contemporània, atès que va marcar un abans i un després: va ser testimoni de la decadència d'algunes celebritats; va ser igualment la plataforma per a nous artistes que van catapultar les seves carreres, i, més important, va ser l'escenari en què Queen no només va ressorgir, sinó que es va consagrar com un dels grups de rock més importants. D'ara endavant, el grup sembla invencible.

El 24 de Novembre de 1991, Freddie Mercury, moria a causa de la sida. El vocalista de Queen va ser diagnosticat al 1987, però no va ser fins dos dies abans morir que va admetre patir la malaltia a través d'un comunicat de premsa.

Tenint molt present a Mercury i el fet que l’any 2011 es va commemorar el 40è aniversari de la formació del grup, la BBC va presentar el documental Queen: Days Of Our Lives. Es tracta d’un documental d’altíssima qualitat tant per la realització com pel contingut, recomanadíssim, tant si un es fan o no de Queen. 

Queen: Days Of Our Lives no només explica les clàssiques imatges de concerts i entrevistes amb representants, periodistes i els integrants del grup. El seu punt més fort són les històries dins de l'estudi de gravació, recreant gairebé de principi a fi les cançons més memorables del grup, permetent que cada disc, 'A Night At The Opera' sobretot, adquireixi una nova dimensió.

Encara que al final el documental s'inclina cap al vocalista, per òbvies raons, la retrospectiva no és complaent, aborda els canviants estils de Freddie Mercury, les cançons que no desitjaríem escoltar, els excessos de les festes on no hi faltaven drogues i sexe, les separacions, el maltractament de les discogràfiques i els crítics de música. És una obra completa, intel·ligent, reveladora i fins i tot molt emotiva, on la banda discuteix, en lloc de descartar, les preguntes sobre la seva història i el seu treball.

Headlong
We Will Rock You


El Rock Americà 

John Fogerty: L’ànima de Creedence Clearwater Revival, el geni que va «reinventar» la musica americana.

Curt i ras, Creedence Clearwater Revival es John Fogerty. A contracorrent de la música de la seva època, van sorgir a Califòrnia que a la fi dels anys 60 era l'epicentre del moviment hippie i la música psicodèlica. Sant Francisco veia néixer als Jefferson Airplane o els Grateful Dead, i a pocs quilòmetres, a El Cerrito, tres col·legues d'institut John Fogerty, Doug Clifford i Stu Cook, i el germà gran de John, Tom Fogerty, van decidir no deixar-se arrossegar per la nova onada, sinó simplement aferrar-se a les seves pròpies arrels. 
Al marge dels moviments musicals que es produïen al seu al voltant, la Creedence Clearwater Revival s’endinsava en les arrels clàssiques del rock americà, en els sons pantanosos del seu entorn que tan bé reflectien les composicions del seu líder John Fogerty. La seva visió del rock conté essències blues, country i fins i tot pop, aconseguint una barreja musical que tan característic feia el so de la Creedence. En el fons, no van ser més que hereus del veritable so americà, el R&B i el blues d'una Amèrica negra que sonava cada nit al tocadiscs de la casa dels Fogerty. Mites del Delta del Mississipi com Robert Johnson, Bo Diddley i Muddy Waters feien somiar a John amb viatges pels llacs de Tennesse, vaixells amb destí New Orleáns i camps sembrats de plantacions de cotó.

Hi ha bandes, que només sentir la seva música ens traslladen, no només a l'època, sinó també al seu lloc de creació. Quan s'escolta qualsevol dels clàssics de Creedence Clearwater Revival, de seguida et pots imaginar creuar USA de costa a costa per la famosa Ruta 66, gairebé 4000 Km on conflueixen riffs de guitarra, el blues, el country, el soul i fins i tot el folk. Pur sabor americà i, a més, genuí, i del bo!!. Pocs grups poden presumir de tenir una carrera tan curta, i a l’hora tan plena d'èxits.

Potser alguns només recordin o valorin la seva carrera amb la Creedence, és cert que sempre tindrà molt més pes el seu període al capdavant del mític quartet, tant per qualitat i transcendència com per producció (set discs d'estudi, sis d'ells obres mestres, en amb prou feines quatre anys amb la banda, enfront dels nou publicats amb el seu nom en els 40 anys següents). Però els qui ignorin o menyspreïn els seus anys post Creedence, estan cometent un immens error. Tampoc els vull treure cap mèrit, però Stu Cook i Doug “Cosmo” Clifford eren dos músics molt bons, però no irreemplaçables, si afegim que van tenir la poca vergonya “d’engendrar allò” a mitjans dels 90, amb el qual encara avui dia malviuen, anomenat Creedence Clearwater Revisited. Prefereixo a un Fogerty envoltat d'excepcionals músics (com l'immens bateria Kenny Aronoff o el guitarra T-Bone Burnett) entre d’altres. 

Have You Ever Seen The Rain
Fortunate Son
Who'll Stop The Rain
Bob Seger

Bob Seger és un dels músics més influents del Rock And Roll i la música d'arrels nord-americanes, la seva veu estripada i potent no és molt coneguda pel gran públic a aquest costat de l’Atlàntic, però als Estats Units és una de les seves grans icones. 
Les seves cançons que parlen de l'amor, les dones i la classe treballadora americana, anomenat Heartland Rock (música que parla sobre l'estil de vida dels treballadors americans) de qui és un dels grans exponents.

Tot i que mai va arribar a tenir la fama mundial del seu contemporani Bruce Springsteen, Bob Seger si que va obtenir una multitud de seguidors gràcies a les constants gires amb la seva The Silver Bullet Band, una banda que li dóna la solvència en estudi i en directe de la que podien tenir Bob Dylan & The Band o Bruce Springsteen & The E Street Band, a més del respecte i admiració dels grans artistes nord-americans com el mateix Bruce Springsteen, fan incondicional i amic de Bob Seger.

Old Time Rock And Roll
Against The Wind


Bruce Springsteen: Human Touch World Tour 1992-93. 

Human Touch i Lucky Town,  van ser dos àlbums molt criticats pels seguidors de Boss i de l'estil de la E Street Band; catalogats de dolentíssims, fluixets i de totes les plagues bíbliques imaginables. Personalment, mai he compartit aquesta opinió, em semblen dos discs més que correctes, i en tot cas i com a mínim, a l’alçada del Tunnel Of Love. Sempre he estat convençut que va ser així precisament perquè no els va fer amb la E Street Band i perquè aquella gira tampoc la feia amb la E Street Band. Segurament si els hagués fet amb la E Street Band, els crítics parlarien ara de dos discs emblemàtics. En el fons, la realitat és que el llistó estava molt alt. Com es superen els imbatibles Born to Run, Darkness on the Edge of Town, The River i Born in the U.S.A?. 

Amb el pas del temps i vist amb perspectiva, comprovem que a la discografia del Boss hi ha discs molt pitjors que aquests de llarg. Després d’un excel·lent The Rising (2002), El Boss firma uns més que discrets Magic (2007), Working on a Dream (2009), Wrecking Ball (2012) i High Hopes(2014), aquest últim sense ni un sol tema nou, amb temes ja publicats anteriorment, regravats i passats pel turmix de la E Street Band.

De forma absolutament simultània, al març de 1992, veien la llum Human Touch i Lucky Town. El segon plasmava la recuperació anímica després d'uns anys difícils, i l'estabilitat aparentment definitiva. El primer, composat i gravat bastant abans, reflectia l'altra part: La duríssima època que va viure Springsteen en els temps immediatament posteriors a les gires Tunnel Of Love Tour i Human Rights Now!. Tunnel  Of  Love havia estat el disc de la seva crisi matrimonial: en el transcurs de pocs mesos Bruce s'havia divorciat de Julianne Phillips i s'havia unit a la cantant italoamericana Patti Scialfa (l'ex-parella del seu company Nils Lofgren). Human Touch i Lucky Town van ser criticats pels seguidors, confabulant-se per ignorar la gira de promoció a continuació per Springsteen i The “Other” Band. 

Better Days
Man's Job
Human Touch
Lucky Town


Glam Rock: Quan el Rock va començar a provocar (Anglaterra i Estats Units).

El Glam Rock buscava retornar el toc de Glamour i màgia a un gènere que havia començat amb missatges d'amor i pau. El Glam Rock va néixer a Gran Bretanya i el seu màxim esplendor es pot situar entre 1971 i 1974.Marc Bolan i David Bowie, van començar a buscar aquesta espontaneïtat perduda. Si per alguna cosa es caracteritzava aquest estil era per donar tanta importància a la seva estètica, que també formava part de la seva música. Així que, enfront de la imatge del “macho rock” imperant en aquells temps, van donar ús masculí a elements del vestir femenins, exhibint una clara actitud d'ambigüitat sexual, el “rock de machos” es va convertir en “rock de metxes”. 

El Glam Rock és un estil de rock purament britànic que no va arribar a triomfar als Estats Units de la manera com ho va fer al Regne Unit, però la llavor estava plantada i posteriorment sota la influència del Glam britànic van sorgir els nous estils de gran èxit amb l'inconfusible segell americà. Alice Cooper i New York Dolls serien les banderes d’aquest segell.

Starman
School's Out


The Quireboys: We are The Quireboys and this is rock’n’roll!!

Hi ha frases que no requereixen més explicació, i cada vegada que Spike, el cantant de Quireboys, es presenta davant l'audiència amb la frase We are The Quireboys and this is rock ‘n 'roll, tots els presents saben del cert l'espectacle que els espera. Durant anys, The Quireboys han estat sinònim de música feta amb el cor, condimentada amb suculents riffs de guitarra i la carismàtica veu del seu líder, en la més pura tradició dels Rolling Stones, The Faces i Guns'N'Roses. The Quireboys, però, mai han sentit la necessitat d'emular als seus suposats herois, la seva originalitat i carisma els han fet pujar per mèrits propis fins a un lloc privilegiat a la història del rock.

Misled
I Dont Love You Anymore


Fleetwood Mac: Del Blues Anglès al Soft Rock Americà

La història de Fleetwood Mac és llarga, tortuosa i una mica desconcertant. En menys d'una dècada, va passar de ser una admirada i respectada banda del blues anglès dels 60, a ser un referent del soft rock (també anomenat AOR, abreviació de l’anglès, Adult Oriented Rock) californià, gènere que els va transformar en mega estrelles i en un dels majors èxits comercials de la història.

Pocs grups a la història del rock han patit tants canvis de formació, estilístics, musicals i geogràfics com els camaleònics Fleetwood Mac, han sobreviscut a 15 formacions diferents en gairebé 50 anys de trajectòria. Fleetwood Mac es va formar al 1967 al voltant del talentós guitarrista de blues Peter Green, desprès de la sortida de Green, la banda es comença a decantar per un so mes proper al pop rock. A mitjan dels 70, Fleetwood Mac ja establerts a Califòrnia, es passen definitivament al soft rock de la mà del duet nord-americà Lindsey Buckingham i Stevie Nicks, un matrimoni que ocuparà un lloc central a la musica de la banda d'ara endavant.

Go Your Own Way
Don't Stop


Hard Rock & Heavy Metal: Una Cultura i Un Estil De Vida (Anglaterra).

Les primeres mostres de la música que avui coneixem com Heavy Metal van sorgir de la zona de Birmingham i voltants, al Regne Unit a finals dels 60, amb bandes com Black Sabbath i Led Zeppelin, donant-li als estàndards del Blues una orientació sonora  totalment diferent, creant una nova música.

Tony Iommi, guitarra de Black Sabbath, havia patit un accident en una premsa a la fàbrica en la que treballava, li va amputar la punta dels dits cor i anul·lar de la mà dreta (toca d’esquerrà), va adaptar unes pròtesis d’una espècie de goma metàl·lica als  dits i va baixar l’afinació de la guitarra, amb la finalitat de que les cordes no quedessin tant tensades i per tant, menys dures per tocar i així no li fes mal. El resultat va ser que la seva afinació donava la tonalitat característica del Heavy Metal, raó per la que se’l considera el creador d'aquest gènere i per això és reconegut com el Pare del Heavy Metal. 

Van ser Led Zeppelin i Deep Purple els que van marcar la diferència del que es feia a la seva època, però rotundament es pot situar l'origen del Heavy Metal a Black Sabbath, considerada avui dia com Doom Metal. Aquesta banda ha estat segurament la més influent de la història del Heavy Metal, i és considerada la primera banda de Heavy Metal de la història.

Durant aquests anys (i encara ara), existia una línia difuminada entre el Hard Rock i el Heavy Metal, en que habitualment les bandes eren classificades indistintament en tots dos estils. Un exemple d'això son bandes que qualifico de Metal Boogie’s com  AC/DC o Status Quo, i Thin Lizzy o Alice Cooper, que tocaven un estil de Rock’n’ Roll diferent, considerat de forma habitual com Hard Rock. Tot això però va començar a canviar a partir de 1974 quan Judas Priest va llançar el seu primer àlbum, Rocka Rolla, un disc que va demostrar que el Heavy Metal era una altra cosa, convertint-se a partir d’aquell moment  en un nou gènere de propi dret. L'èxit de Judas Priest no arribaria realment fins a la dècada dels 80, però es va convertir a l'instant en la banda de Heavy Metal de referència després de Black Sabbath. No hi havia dubte que el Heavy Metal havia nascut. 

Paranoid (Live)
Living After Midnight - Judas Priest


Deep Purple: California Jam 1974 (I la venjança de Ritchie Blackmore)

Amb la nova formació Mark III (tal com es van conèixer les quatre formacions de la banda entre 1968 i 1976 (al meu parer la millor formació dels Deep Purple de totes) i després de la sortida de la banda -de males maneres- dels dos que havien arribat junts, Ian Gillan i Roger Glover, Deep Purple presentava en viu les seves dues noves adquisicions. D'una banda, el baixista i cantant Glenn Hughes. Per l'altre, el joveníssim cantant David Coverdale (no el coneixien ni a casa seva, i treballava com a venedor en una botiga de roba).

El 6 d'abril de 1974 i davant 260.000 persones, van acuar al Califòrnia Jam. Molt professionals, els Purple es van presentar una hora abans de la seva actuació, però van ser obligats a sortir de seguida a l'escenari perquè els organitzadors van decidir a l’últim moment que Emerson, Lake & Palmer fos el grup que tancava el xou. Ritchie Blackmore es va negar indignat,argumentant que en ser encara de dia, la claror del dia, difuminaria l'actuació del seu grup. Va arribar a tancar-se al camerí, aferrat al contracte signat i al seu ego maniàtic. L'ABC va exigir que el grup sortís a escena i el va fer anar a buscar per un “marshall”. Blackmore va haver d'obeir si és que no volia acabar entre reixes i perdre els 30.000 dòlars que estipulava el contracte.

Blackmore va arrencar puntejant el “riff” més famós de la història del rock (al meu parer, és la millor interpretació mai tocada), i els assistents cridaven embogits a les primeres notes del Smoke On The Water

I al final, la venjança. Blackmore l’hi tenia jurada a l'ABC. 7 minuts abans d'acabar l'actuació, arribaria l'èxtasi i el caos. Blackmore va executar la seva venjança. Va destrossar amb la seva guitarra una de les càmeres de l'ABC, va calar foc als equips, (ja abans de pujar havia encarregat als “roadies” que mullessin amb “nafta” els sistemes de so) causant una explosió de fum i foc sobre l'escenari, mentre ballava com una espècie de posseït, i va llançar diversos amplificadors i guitarres al fossar, era el senyal als seus assistents, llavors s'incendien els equips i la guitarra que estava tocant, escapant ell mateix amb el temps just de no ser enxampat per les flames. Mentre, la resta del grup seguia tocant enmig del fum i el foc. Es diu que el grup va emprendre ràpida retirada de l'escenari en un helicòpter.

Highway Star

URIAH HEEP

Anglaterra, any 1967, mentre Jimmy Hendrix ensenyava al món perquè s'havia fet la guitarra elèctrica, Mick Box i el cantant David Byron van formar Uriah Heep. El camí de la banda, influenciats per Led Zeppelin, Pink Floyd o Deep Purple va començar quan van anar donant forma a un material que poc a poc es convertiria en el single Gypsy, una de les peces emblemàtiques de la banda, caracteritzat per una guitarra agressiva, uns potents teclats i unes fabuloses harmonies vocals, aquest so, seria el segell característic de Uriah Heep, una atractiva barreja entre hard rock i rock simfònic (ara anomenat progressiu). La crítica els va estripar amb l'argument que era una còpia descarada de Deep Purple, nomes pel simple fet de compartir una gran semblança en el seu so d’orgue hammond i perquè durant les sessions de gravació del disc de Uriah Heep, Deep Purple solia assajar a l’estudi del costat deixant-se influenciar pel so predominant dels teclats de Jon Lord.

L’estil musical de rock potent amb un marcat caràcter progressiu i un esperit molt èpic de temàtica màgica i de llegenda (la banda es decantaria cada vegada amb més força en aquest sentit posteriorment), un estil absolutament únic en aquells anys. Entre les seves  grans virtuts n’hi havia una molt significativa, no s'assemblaven absolutament en res a ningú. Uriah Heep es va convertir en una banda pionera del gènere Heavy Metal i representava el costat més èpic i fantàstic del hard rock britànic destacant per la seva música, a cavall entre el hard rock, l'estil progressiu i l'èpica. Són els precursors de l'estil Epic Metal. Moltes bandes de generacions posteriors han recollit bona part del seu llegat musical, una de les influències definitives per a bandes com Blind Guardian, els primers Manowar, Rhapsody o Gamma Ray i gran quantitat de bandes escandinaves actualment.
Eren els quarts en discòrdia del millor panorama hard rock britànic de primers dels 70. Mentre Led Zeppelin, Deep Purple i Black Sabbath semblaven repartir-se la part més gran del pastís de les súper vendes, Uriah Heep, comercialment més modests però musicalment igual de genials, ens brindaven alguns àlbums realment memorables.

July Morning
Lady In Black

Bad Company

Bad Company és una de les bandes angleses més reconegudes de l'època del rock clàssic, ha deixat el seu segell en el rock 'n' roll amb la creació d'alguns dels himnes més immortals de tots els temps. 

Liderats per l’increïble cantant i compositor Paul Rodgers, possiblement el millor cantant del rock 'n' roll i amb un gran talent per fer cançons, Bad Company es va formar al 1973 quan Rodgers buscava començar de nou després de la dissolució de la seva llegendària banda Free. Bad Company va ser un èxit instantani a tot el món amb el seu àlbum debut de títol homònim de 1974.

Honey Child
Can't Get Enough
Shooting Star


Whitesnake: The Purple Album

La mort del teclista de Deep Purple Jon Lord el 16 de Juliol de 2012 va fer que Glenn Hughes revifes la idea que van tenir amb Coverdale i Lord de reunir la coneguda com a Mark III de Deep Purple, que havia estat rebutjada feia anys per Blackmore (ni tan sols els va contestar). David Coverdale mes endavant, va poder parlar amb Ritchie Blackmore sobre la reunió de Deep Purple i aquestes van ser les seves paraules:

“La tràgica mort de Jon va fer adonar-me que la vida és molt curta com per estar enfadat i amb ressentiment, per això em vaig decidir a contactar amb Ritchie per compartir la pena per la pèrdua, i també per agrair-li l'haver confiat en mi per ser la veu de Deep Purple”. “Blackmore va acabar rebutjant amb molt respecte l'oferta, i desitjant-los el millor”. 

Aquest intent de reunió va ser la llavor del que ha acabat sent el disc de Whitesnake, The Purple Album, en el qual Coverdale ha tornat a gravar amb la seva actual banda alguns dels millors temes dels tres elapés que va publicar amb Deep Purple, i amb els que va saltar a la fama: Burn (1974), Stormbringer (1974) i Come Taste the band (1975). La decisió de David Coverdale de tornar a gravar cançons dels seus dies a Deep Purple, ara amb Whitensnake potser ha tocat la fibra sensible a alguns fans, però això no li importa gaire. 

Quan una banda arrenca el concert d’aquesta manera, no tens cap mes remei que treure bandera blanca i rendir-te incondicionalment, perquè el que t’espera a partir d’aquí es un no respirar, una descarrega de clàssics i una lliçó magistral d’actitud i rock’n’roll.

(Intro)-Burn-Stormbringer-Burn
Lady Double Dealer


Status Quo

Status Quo és d'aquestes bandes de les quals tothom ha sentit parlar però que no coneixen gaire més enllà dels temes Whatever You Want o In The Army Now. 

Durant les últimes cinc dècades, Status Quo ha construït un singular estil musical dins del rock. A partir del seu primer gran èxit al 1968, han aconseguit col•locar més de 50 hits, més que cap altre grup a les llistes d’èxits. Una idea de crear un grup de rock, que va aconseguir afrontar la Psicodèlia dels 60, el Simfònic a principis dels 70, el Punk de finals dels 70, els New Romantic dels 80, el boom AOR de la fi dels 80, el Brit Pop i el Dance dels 90, fins al segle XXI on Status Quo s’han mantingut amb el seu boogie rock (com AC/DC els qualifico com metal boogie) sense modes. Status Quo, liderats pels guitarres Francis Rossi i Rick Parfitt ha reciclat bàsicament el mateix so boogie en cada àlbum o single que treuen al mercat i que es converteix en èxit. 

Els Status Quo originals, els denominats Frantic Four es va separar al 84, quan encara seguien tenint gran èxit. Una reconciliació d'Alan Lancaster i Francis Rossi, els dos fundadors de la banda al 1962, era pràcticament inviable, per diverses raons (atribuïdes avui dia al consum massiu de cocaïna i d'alcohol). El cas és que en 30 anys amb prou feines s'han dirigit la paraula i de cop i volta no ha passat res. La petita gira de reunió constava de 9 concerts al març de 2013 per Anglaterra, amb tres dates finals a Londres. Milers de fans vinguts de tot el món van viatjar per veure l’esperada reunió, i l'ambient del Hammersmith va corroborar la increïble acollida que els fans van donar als seus Frantic Four. 

Rick Parfitt, fundador, guitarrista i cantant de Status Quo moria el 24 de desembre de 2016 a Marbella als 68 anys d'edat.

Whatever You Want (Live 2010)
Caroline (Live 2010)


Lemmy Kilmister: Born to lose....Live to win.

El món del rock es va posar de dol, l’icònic líder de Motörhead Lemmy Kilmister, moria el 28 de desembre de 2015, 48 hores després d'assabentar-se que havia desenvolupat una forma agressiva de càncer. Kilmister havia complert 70 anys a la vigília de Nadal. La fatalitat va voler que gairebé coincidís amb la mort també, després d'una llarga malaltia, de Phil “Philthy Animal” Taylor, l’11 de novembre de 2015, que va ser bateria de Motörhead en el seu període més clàssic, de finals dels setanta i primers dels 80. Tenia 61 anys. 
Algunes de les seves frases més immortals son aquestes:

“No sóc rocker tot el dia, m’aturo per dormir.”
“L'estiu de 1971 va ser fantàstic, no recordo res però mai ho oblidaré.”
“Mai m'he ficat al llit amb una dona lletja, però sí que m'he aixecat amb unes quantes.”

Killed By Death
Heroes
Hellraiser


UFO: Strangers In The Night (1979), un dels millors live de la historia del rock

Strangers In The Night és una meravella, una autentica obra d’art del Hard Rock, fins al punt que si l’escoltes ara, quaranta anys desprès manté l’actitud i la força, i sona tan viu, fresc i actual com si l’acabessin de fer, la majoria de bandes d’ara, incloent les de renom, pactarien amb el diable per facturar aquest discs ara mateix. Totes les bandes GRANS tenien i tenen un gran àlbum en directe, UFO no podia ser menys, i a més com els grans campions, un de doble.

La història dels UFO comença al 1969, i al 1974 es produeix un fet crucial pel futur de la banda, fitxen al guitarrista Michael Schenker, que fins aleshores tocava amb Scorpions, un jove guitarra solista, un paio ros de 19 anys, una mica tímid, aleshores el guitarrista no parlava anglès, i cap membre dels UFO parlava alemany, una barrera, la del idioma, juntament amb la gran diferencia de caràcters, farien que a nivell personal, mai hi hagués tota la fluïdesa necessària. Els problemes de Schenker es van veure agreujats pel fet que patia de pànic escènic paralitzant. Per combatre això estava prenent els mateixos antidepressius que matarien al bateria de The Who, Keith Moon només uns mesos més tard. Amb ell es va  produir un canvi en el so dels UFO, van començar a treure-li molt més suc amb la guitarra intensa i poderosa de Schenker. Amb aquest home a les seves files, la banda va viure la seva etapa daurada, publicant els seus millors àlbums. Van ser sonats, sobretot, els problemes i discussions entre Michael Schenker i Phil Mogg durant els cinc anys junts.

Quan va marxar Schenker l’àlbum ja estava gravat, la seva sortida va suposar per UFO l’inici d'una trajectòria irregular que perduraria fins als nostres dies, alternant bons discos amb altres indignes de la seva vàlua i potencialitat.

Only You Can Rock Me
Doctor Doctor


Iron Maiden: The Beast On The Road Tour 2 d’Abril de 1982 Palau Municipal d’Esports de Barcelona

El 22 de març de 1982 veia la llum un dels discos més influents i representatius de la història del Heavy Metal. El tercer treball dels britànics Iron Maiden titulat The Number Of The Beast, va arribar a numero 1 de les llistes angleses, però al mateix temps acompanyat  de polèmica, sobretot a Estats Units on van ser acusats de satànics, produint-se manifestacions i censura als mitjans quan van visitar el país durant la gira del disc que la van titular com Beast On The Road. A pesar d’això, l'èxit d’ Iron Maiden era ja imparable a nivell mundial. Les acusacions d'apologia del satanisme que van rebre es deuen a la tornada de la cançó on explícitament anomena el 666 com el numero de la Bestia i la introducció, amb una cita bíblica del llibre de l'Apocalipsi: “Woe to you, Oh Earth and Sea, for the Devil sends the beast with wrath, because he knows the time is short. Let him who hath understanding reckon the number of the beast for it is a human number, its number is six hundred and sixty six". Que traduït vindria a ser, "Ai dels moradors de la terra i del mar, perquè el diable ha vingut a vosaltres amb gran ira, sabent que té poc temps". Ap. 12:12. "El que tingui enteniment expliqui el numero de la bèstia, doncs és numero d'home, i el seu numero és sis-cents seixanta-sis". Ap. 13:18 

El 2 d’Abril de 1982 amb la gira The Beast On The Road Tour, Iron Maiden es plantaven a Barcelona, la primera visita de la banda al nostre país i la primera a l’estat espanyol. Show ple fins a la bandera i lamentablement l'única vegada que varem poder veure darrera la bateria a Clive Burr al nostre país obligat a deixar la banda per una esclerosi múltiple i substituït per Nicko McBrain. Dickinson s'estrenava com a cantant de la banda i va passar la prova dels fans amb nota. 

The Number Of The Beast
Run To The Hills


Thunder: L’última gran banda de Hard Rock Británic.

El mèrit d'haver mantingut al llarg de tants anys i tants revessos als seus membres originals permet que la coherència de la seva carrera musical els porti a ser una banda de hard rock molt recomanable, una banda que va viure l'èxit massiu en la seva etapa inicial cap a finals dels 80 i que ha sabut mantenir-se en forma al llarg de gairebé 30 anys, tant en estudi com en directe. Thunder, l’ultima gran banda que ha donat el hard rock britànic en les últimes dècades, van decidir tirar la tovallola allà per l'estiu de 2009, cosa que van anunciar a primers d'aquell any a la seva pagina web. Els més fidels seguidors van rebre al 2015 el millor dels regals possibles, doncs a l'alegria pel seu retorn després de la seva segona (i semblava que definitiva) dissolució al 2009, editaven Wonder Days, el seu desè àlbum, probablement sigui el millor treball en 20 anys, i el seu primer top 10 al Regne Unit des de 1995. 

On the radio
The Thing I Want


EDGUY: La millor banda de Power Metal.

Amb les seves enganxoses melodies i la increïble veu de Tobias Sammet, Edguy és un dels màxims exponents del Power Metal Europeu. La introducció “Ladies And Gentlemen! Welcome To The Freak Show!", (Senyores i Senyors!, Benvinguts al show anormal!), del tema Mysteria, ha quedat com obertura dels seus concerts. 

Lavatory Love Machine
King of Fools


Hard Rock & Heavy Metal: Una Cultura i Un Estil De Vida (Estats Units).

Alice Cooper: El rei del Shock Rock

Si al Regne Unit el Glam de David Bowie va ser la sofisticació i la profunditat tant en la música com en les lletres, als Estats Units, Alice Cooper el va portar més al límit amb la seva teatralitat, va ser el creador del Shock Rock, una combinació entre el Hard Rock i el Glam que posteriorment adoptarien KISS, encara que no d'una manera tan extrema com Alice Cooper. Alice Cooper (de nom real Vincent Damon Furnier) es va convertir en l’estrella més gran del moviment i el creador del gènere a l’altra banda de l’atlàntic. Del Glam agafava la seva teatralitat per convertir-la en una cosa molt més espectacular, una espècie de circ.

Poison
House Of Fire


Aerosmith: La banda indestructible

Malgrat la seva durabilitat i popularitat durant gairebé 50 anys, Aerosmith mai han rebut el respecte que mereixen per part dels crítics. Als anys 70, sempre van ser considerats imitadors de segona dels Rolling Stones. A causa de la semblança física i escènica entre Steven Tyler i Mick Jagger i entre Joe Perry i Keith Richards, Aerosmith van ser inicialment etiquetats de voler-se promocionar com els Rolling Stones americans. Però mentre que The Rolling Stones estaven decididament orientats cap a un so essencialment lligat al rock'n'roll,  Aerosmith, amb el volum més alt, es movien  entre un hard melodic i un boogie “metalero”. La veritable semblança entre els dos grups, nomes eren els morros de Tyler i de Jagger. A diferència de molts dels seus similars, Aerosmith sempre han mantingut una propera connexió amb les seves arrels de blues que encara avui influeixen la seva música fins a la peça més comercial.

La banda havia aconseguit equilibrar la balança entre quantitat de drogues i qualitat de música, però va arribar un punt en que la balança va inclinar-se cap al costat equivocat a partir del 1977. Mentre que les cançons anaven perdent substància, els membres de la banda l'anaven guanyant i prenent cada vegada mes.

En aquesta època, el consum d’heroïna de Tyler i Perry els va donar el sobrenom de Toxic Twins (Bessons Tòxics).  Uns anys més tard, Steven Tyler, en un programa de Tv Australiá, es va referir amb ironia sobre la quantitat de diners que va gastar en drogues durant el temps de la seva addicció. Preguntat sobre els 20 milions de dòlars que es deia que van gastar, Tyler va corregir precisant que “sent realistes, van ser 5 o 6 (milions). Però no importa. També es podria dir que vaig esnifar mig Perú”, i  a la pregunta de si coneixia on estava situat el Perú va contestar, “Perú? Bé, en el meu nas”.

La resurrecció d’Aerosmith començaria després de la re-versió de Walk This Way amb els rapers Run D.M.C al 1986. En aquest moment la MTV es va enamorar de la banda programant-los contínuament. Van decidir deixar les drogues, la fórmula va donar resultat i la banda es va re inventar com un gegant del rock d'estadis.

Walk This Way
The Other Side
Cryin'
Angel


KISS: You Wanted The Best, You Got The Best!

Mentre altres artistes com Alice Cooper i David Bowie representaven el rock d'una manera teatral, KISS va anar encara més lluny convertint el Rock en un espectacle de circ als seus concerts en directe, escopint sang i foc, guitarres traient foc i fum i abundant pirotècnia. Els seus components destaquen per anar amb la cara pintada, la seva extravagant vestimenta i la seva posada en escena.

KISS va ser un fenomen de vendes i popularitat als 70’s, els seus shows comencen amb la famosa introducció "You wanted the best, you got the best, the hottest band in the world: KISS!" (volies el millor, tens el millor, la banda més calenta del món: KISS!).
KISS suposa a la història del rock el que La Guerra de les Galàxies suposa a la història del cinema. Una poderosa i lucrativa maquinària de generar marxandatge que ha llançat al mercat els productes més estrambòtics relacionats amb la banda. 

I Was Made For Lovin You
Lick It Up


Bon Jovi 13-06-1995: La nit que BCN es va deixar seduir.

Slippery When Wet va catapultar a Bon Jovi i va convertir a Jon en un ídol de masses. El més normal era veure les seves fotos penjades a l’habitació o a les carpetes de milions de jovenetes de tot el planeta. Lògic: el “tio” cantava de collons, escrivia cançons acollonants i a més era guapo. Però la banda no estava disposada a ser flor d'un dia, i no trigaria a gravar el disc que confirmaria que havien arribat per quedar-se. New Jersey (1988), els va establir definitivament en la cúspide i va deixar alguns clàssics per a la posteritat, com Lay Your Hands On Me, Bad Medicine o Born To Be My Baby.

Actualment, queda molt “cool” en els ambients rockers menysprear a Bon Jovi (personalment crec que és un error), i especialment al seu líder (per el tema sex symbol, a mi personalment em cau bé, un tio que fa concerts gratis i que engega a prendre pel cul a Justin Bieber no pot caure malament). És de justícia reconèixer que la seva primera època ja és motiu més que suficient perquè siguin reivindicats eternament, i a dia d’avui el seu directe és potentíssim, amb un setlist construït a base de hard rock i una més que generosa entrega i actitud, i amb una durada dels seus concerts que sobrepassa les dues hores i mitja. 

La cirereta del pastis d’aquella memorable nit. Però per si encara no n’hi havia prou, als bisos va i se’ns presenta per sorpresa: el guitarra de la E Street Band (la crònica parla d’ex guitarra i no és ben bé així, però això ja és un altre tema), l’amic inseparable del Bruce Springsteen, l’estimat Little Steven Van Zandt per fer un tema de John Fogerty, una poderosa, rockera i festiva Rockin’ All Over The World. Nit apoteòsica. 

Tots els concerts són especials, però els de Bon Jovi en particular tenen un component sentimental personalment especial, la meva dona és molt, molt fan, i amb Bon Jovi sempre hi hem anat junts (dels altres, només l’he pogut fer venir a AC/DC i Rolling Stones). Amb la meva filla passa el mateix, als 11 anys el primer concert de la seva vida (i el primer de TOTA la família junta) va ser de Bon Jovi, a la gira de Bounce al 2003. S’ho va passar genial, va ballar tot el concert amb la seva mare i al costat d’altres mares amb les seves filles. Més endavant també vindria a AC/DC i Rolling Stones.

Livin On A Prayer
You Give Love A Bad Name
Bed Of Roses


Bon Jovi: 15 Hits, 3 Balades i 1 Bonus Track

Deixem de banda els prejudicis, aquestes són les cançons que van fer de Bon Jovi els Reis del Glam Metal als anys 80 i 90. Ara és fàcil descartar a Bon Jovi, fa temps que van sortir del món del Hard Rock, però això no amaga el fet que la banda de New Jersey hagi gravat alguns dels himnes més transcendents de la història d’aquest gènere. Bon Jovi és una de les bandes de Rock de més èxit de la història. Emmarcats dins del Hard Rock/ Glam Metal o Hair Metal i amb acostaments a diferents estils al llarg de la seva extensa carrera.

Bad Medicine
I'll Sleep When I'm Dead  (Bonus Track) [Live At Madison Square Garden]


Guns N' Roses: Del Appetite al Spaghetti, passant per Illusion.

En plena explosió angelina de les bandes Hair Metal, rockers amb imatge Glam com Poison o Cinderella, van sorgir Guns N’ Roses, i la seva música beu de les clares influències del hard rock dels 70 i bandes com Aerosmith, AC/DC, KISS i Rolling Stones.

Finalment, la reunió que estàvem esperant milions de fans de tot el planeta, es va fer realitat. El primer que es va confirmar va ser que Guns N' Roses serien un dels caps de cartell de Coachella 2016 els caps de setmana del 16 i 23 d'abril, amb totes les entrades esgotades i que suposava la primera reunió de la banda després de 20 anys. Probablement no era el que molts esperàvem, és a dir, una reunió completa amb la formació clàssica (Axl Rose, Slash, Izzy Stradlin, Duff McKagan i Steve Adler). 

Sense Izzy Stradlin involucrat, això no pot considerar-se una reunió de la formació clàssica. Tret que per clàssica entenguem la formació que va girar durant la major part de les gires dels "Illusions". I ni tan sols això, perquè tampoc hi son el que va ser un eficient substitut del Izzy Stradlin a la guitarra com Gilby Clarke o un solvent substitut de Steven Adler a la bateria com Matt Sorum.

Si que hi son, Richard Fortus (guitarra que ha acompanyat a Axl els darrers anys) i Dizzy Reed (teclista i membre que es va incorporar a Guns al 1990). 

14 Years
Sweet Child O' Mine
Knockin' On Heaven's Door
You Could Be Mine


Great White: Marcats per la tragèdia

Great White és una banda Californiana de Glam Metal. Ràpidament van aconseguir l'èxit, que va arribar a ser mundial. Va aconseguir aparèixer habitualment amb els seus vídeos al canal MTV, especialment amb el tema Once Bitten, Twice Shy, però com la majoria de bandes d'aquest gènere, va començar a decaure després de l’aparició i explosió Grunge (com no, el maleït Grunge). 

La banda tocava a Rhode Island, en una sala anomenada The Station. Feia poc que havia començat el concert, quan de sobte, i en qüestió de segons el lloc estava envoltat de flames, la majoria van pensar que el foc era part de l'espectacle, per aquesta raó, molts no van fer ni l’intent de sortir, però quan es van adonar del que passava, les portes estaven bloquejades per la gent i no podien escapar, més de 100 morts i multitud de ferits. Aquesta tragèdia marcaria a la banda per tota la vida i es van dedicar a fer concerts benèfics per ajudar als familiars de les víctimes. 

Call It Rock 'N' Roll
Rollin' Stoned


Buckcherry

L’àlbum de debut és editat al 1999, i per potenciar el seu directe entra a la banda un segon guitarrista, Yogi, el disc és molt ben rebut tant per la critica com pels fans, la qualitat i potencia que Buckcherry desprenia era una cosa que feia anys que no es veia en una banda nova, una barreja del millor d’Aerosmith, The Rolling Stones, The Black Crowes, AC/DC i Guns N’ Roses, el seu impacte va ser de tal magnitud que amb només pocs mesos de tenir el seu primer disc al mercat van ser convidats a formar part del cartell del famós i mític Woodstock d'aquell any.

En termes de popularitat, Buckcherry mai ha aconseguit l'objectiu impostat per la seva discogràfica, però musicalment parlant, ja fa molt que estan consolidats com una gran banda, començant per aquest magnífic debut. Un disc, que el seu mèrit no esta en les innovadores idees de la seva proposta (que no les té), sinó en la perfecta execució d'un estil tan clàssic i enyorat com el rock’n’roll, aconseguint cridar l'atenció durant l’experimental i alternativa segona meitat dels 90, època on el gènere era sempre mirat de reüll.

Lit Up
Ridin'

The Dead Daisies

Influenciat pel rock dels 70 i principis dels 80, el so de The Dead Daisies és un hard rock barreja de Bad Company, Aerosmith, The Faces, Free o Humble Pie, de veu poderosa, riffs de hard rock i blues, grans cors i melodies potents. Amb la trajectòria dels seus membres, estrelles del rock reconegudes i els seus incendiaris directes, els fans de tot el món estan descobrint la banda que està retornant el hard rock al lloc que li correspon. El concepte de The Dead Daisies és reproduir música nova pels fans de rock clàssic, la característica és la de tenir alguns dels millors rockers del planeta a les seves files, tots amb un currículum espectacular, això ha fet que se’ls obrint les portes per allà on passin gairebé abans de trucar. La màgia de veritat en el rock’n’roll passa a l'escenari, amb la banda i l'audiència alimentant-se de l'energia que transmeten, que és el punt fort de The Dead Daisies i on destaquen.

Midnight Moses
Long Way To Go


Hard Rock & Heavy Metal: Una Cultura i Un Estil De Vida (Australia). 

AC/DC: Els anys amb Bon Scott

El 27 de juliol de 1979 el món es va despertar al ritme de Highway To Hell, tema que donava nom al nou àlbum, amb un ritme absolutament irresistible i que de seguida es va convertir en la banda sonora d'una generació. El sisè disc, és L'OBRA MESTRA amb majúscules d' AC/DC. A Highway To Hell , AC/DC aconsegueix la perfecció del seu estil i el seu so, cap altra banda ha aconseguit reproduir aquest segell, tot i que són moltes les que ho han intentat. 

L'última aparició publica de Bon Scott va ser un 9 de febrer de 1980 en un programa de televisió espanyola d'actualitat musical anomenat Aplauso, lamentablement va ser l'última, deu dies més tard moria a Londres. L'endemà de la seva mort, els diaris, sobretot els sensacionalistes, recorrien al tòpic “estrella del rock mor després d'una borratxera". Però molts, sobretot la premsa musical, li va dedicar els elogis i les pàgines que es mereixia. Tothom sabia que Bon bevia molt (Malcom també ha begut molt, Angus és abstemi, i cap prenia drogues dures) i això ho han reconegut Angus i Malcolm, però mai va faltar a cap compromís i no ha estat el típic cantant que no ha pogut actuar "per trobar-se malament". 

Highway To Hell
Shot Down In Flames
Shoot To Thrill
It's A Long Way To The Top


AC/DC: Els anys amb Brian Johnson.

La mort de Bon Scott va suposar un cop molt dur per la banda, Angus i Malcolm van pensar en dissoldre el grup, però el pare del Bon els va consolar, animant-los a continuar, “sou molt joves, acabeu de tenir un èxit mundial, continuar es el millor tribut que podeu rendir al Bon”, per la qual cosa van decidir seguir endavant, trobar un nou cantant i gravar un nou disc. Van fer un càsting de cantants per intentar aconseguir el que semblava impossible, suplir al Bon. Finalment els va convèncer un candidat anomenat Brian Johnson (que tampoc és australià), en aquell moment es trobava sense banda i s’estava pensant si continuar al món de la música, va acceptar el repte i va entrar a AC/DC. Els motius d'aquesta elecció eren evidents, la veu del Brian és completament diferent a la del Bon, així com la seva manera d'actuar sobre l'escenari, AC/DC no volien un duplicat. En alguna de les múltiples entrevistes que se li han fet i en la que no deixen de preguntar-li per Bon Scott (mira que son pesats), Brian ho deixa ben clar, “no vaig entrar a AC/DC per substituir a Bon Scott, vaig entrar perquè Bon havia mort”. És a dir, sempre ha tingut molt clar que, en condicions normals, ell mai hauria arribat a ser el cantant d' AC/DC.

No estic gens d’acord amb els fans més puristes que lloen els discos amb Bon Scott pel simple fet de desprestigiar Brian Johnson. Malauradament Bon Scott va morir, Brian Johnson ha aportat un registre de veu diferent i un altra carisma a la banda, que no es poca cosa. Ni millor ni pitjor, diferent. L’alternativa era plegar, era aquesta la millor opció per aquests crítics?,  rotundament NO. Brian Johnson porta 36 TRENTA-SIS anys amb els germans Young, no fa falta dir res més. Back In Black, és el millor homenatge que li podien fer a Bon Scott, no hi ha molts músics als quals hagin pogut oferir com a homenatge un disc que és una obra mestra.


You Shook Me All Night Long

Rose Tattoo: Una banda de culte

A la categoria de bandes de culte, Rose Tattoo ocupa un lloc privilegiat a la memòria dels fans de la musica rock tot i el pas dels anys.

Rose Tattoo és una banda que es podria considerar conceptual en referència a la imatge, degut a que Peter Wells quan va decidir formar-la, va posar com a condició per pertànyer a la banda que tots els integrants havien de tenir tatuatges, cabell curt i vestir samarretes negres. 

La carrera de Rose Tattoo comença al 1976, a Austràlia, quan Angry Anderson s'uneix a la banda, amb una veu que a Wells li resultava molt semblant a la de Rod Stewart, amb un so d’estil blues rock influenciats per Rolling Stones i Small Faces.

Rose Tattoo hauria d'haver estat tan gran com AC/DC, però la mala sort i els problemes interns perseguien a la banda, just en el moment quan aconseguien l’èxit al Regne Unit al 1981. Irònicament, la seva falta d'èxit fa que els seus primers discos siguin tant apreciats.

One of the Boys (Live)
Rock and Roll Is King (Live)


El Southern Rock Americà 

Lynyrd Skynyrd: La tràgica història d'una llegenda americana

Lynyrd Skynyrd amb The Allman Brothers Band, uns amb un estil més contundent i els altres amb una configuració més jam, son la màxima representació i el sant grial de l’anomena’t “Rock Sureny”, son la banda de rock sureny definitiva, amb una imatge “outlaw” rebel i la iconografia del rock. Estenien (encara ara ho fan) una gegantesca bandera Confederada a l'escenari.

Quan s'escolten bandes d'aquest estil musical, sobretot les de la dècada dels 70, com Lynyrd Skynyrd, The Allman Brothers Band, 38 Special, The Outlaws, Marshall Tucker Band o ZZ Top, son posseïdors d’un segell particular (crec que és un do especial, que es porta dintre), que els diferència de les altres bandes claus de l'època, convertint el rock sureny en un gènere musical propi.

Sweet Home Alabama és la resposta a les envestides que els tractaven de racistes, el missatge era una declaració d'orgull de pertànyer al sud, siguin blancs, negres, vermells, o grocs com va aclarir el propi Ronnie en una entrevista, " no tots els nascuts del sud som racistes i intolerants", malgrat l'èxit i les explicacions del propi Van Zant, aquest estigma no se’l trauria mai de sobre. Com diu el refrany sobre donar tantes explicacions, els teus amics no les necessiten, els teus enemics no les creuen i els estúpids, no les entenen.

Gran part de la màgia de les cançons és deguda a innovació de ser una de les primeres bandes d’incloure dins la seva formació a tres guitarristes.

El 20 d'octubre de 1977, l'avió del tour de la banda Lynyrd Skynyrd es va estavellar als pantans del Mississippí, el vocalista Ronnie Van Zant, el guitarrista Steve Gaines, la seva germana i corista Cassie Gaines, l'assistent Dean Kilpatrick, el pilot Walter McCreary i el copilot William Gray van perdre la vida.

Aquest accident va ser el cop definitiu per la dissolució de la banda, sense Ronnie Van Zant, l’anima mater del grup, no tenia sentit continuar com Lynyrd Skynyrd. Al 1987, 10 anys desprès de l'accident, els membres supervivents, Gary Rossington, Billy Powell, Leon Wilkeson i Artimus Pyle, i el membre original de la banda Ed King, van refundar Lynyrd Skynyrd. El germà petit de Ronnie Van Zant, Johnny Van Zant, va ocupar el lloc del seu germà com a cantant.

Sweet Home Alabama
Gimme Three Steps


ZZ Top: Barbes, Bourbon i Blues

Amb un so marcat pel Blues Rock, el Boogie i el Rock Sureny, però mantenint el característic Hard Rock, paradoxalment, van aconseguir l’èxit i la fama comercial als 80’s gràcies als seus àlbums amb un estil més proper al Rock Electrònic utilitzant els  sintetitzadors. Són una de les poques bandes de Rock que encara conserva els seus membres originals després de gairebé cinquanta anys.

Popularment són coneguts gràcies al seu particular estil, principalment Billy Gibbons i Dusty Hill, que sempre apareixen amb  ulleres de sol, roba idèntica i llarguíssimes barbes. 

És fàcil identificar a ZZ Top, per aquells que no els coneixen n'hi ha prou amb escoltar La Grange, és difícil quedar indiferent al riff d'aquesta cançó. Traient els famosíssims Smoke On The Water i Higway To Hell, estem davant d’un dels riffs de guitarra més populars del Rock. El mític riff de guitarra de La Grange et transporta a un esperit de rebel·lia i el primer pensament que et ve al cap és el Rock i les Harley, però aquest no és el motiu pel que va ser escrita, ZZ Top la va compondre en honor a un bordell.

Billy Gibbons, a més de ser considerat com un dels millors guitarristes de Blues Rock, també té un reconeixement internacional per les seves col·leccions de cotxes customitzats i guitarres antigues. També ha fet aparició al cinema i la televisió, a la sèrie Bones és un enigmàtic roquer de llarga barba i ulleres de sol que fa acte de presència esporàdicament en alguns capítols, fa el paper del pare d'Angela Montenegro, una de les protagonistes, en un d’ells, adverteix al seu futur gendre que col·lecciona guitarres, cotxes i armes, i que si es porta bé amb la seva filla li encantaria ensenyar-li només les guitarres i els cotxes.

Tush 
La Grange 


The Black Crowes: 25 Anys de Corbs Negres

The Black Crowes és una banda imprescindible a la història del rock. Son uns clàssics, amb una trajectòria i un estil de vida que es correspon amb les grans llegendes rockeres dels anys 70 (Led Zeppelin, Grand Funk, Deep Purple, Aerosmith, etc.), amb un currículum extens, que com tota banda durant la seva carrera, te els seus alts i baixos, però sempre amb un elevat nivell de qualitat, oferint concerts memorables i un únic interès, la MÚSICA, així amb majúscules.

Els fans de la banda, especialment els afortunats que hem pogut veure'ls en directe, podem afirmar que The Black Crowes és una de les més grans experiències que es poden viure en un concert. Aquella nit del 15 Juliol 1999 a Barcelona, a més era de ROCK (amb majúscules grans), perquè actuaven de convidats (no de teloners) en el tour que Aerosmith feia per Europa. Una nit rodona i memorable. Tant Aerosmith com The Black Crowes es trobaven en un dels moments més dolços de les seves carreres. Han passat molts anys, he viscut molts concerts, però encara a dia d’avui aquest el recordo com un dels més memorables.

By Your Side
Jealous Again


Blackberry Smoke

Amb el motllo del southern rock de Lynyrd Skynyrd, una bona dosi de 'outlaw honky tonk country' i una mica de gospel i R&B tot barrejat, Charlie Starr (veu i guitarra), Paul Jackson (guitarra), Richard Turner (baix), Brandon Still (teclats) i Brit Turner (bateria) formen Blackberry Smoke a Atlanta, Geòrgia, el 2000. 

Blackberry Smoke saben molt bé què es treballar dur, tocar 250 dates cada any, i estar sempre a la carretera. Han fet gires i amistat amb mites del southern rock com The Marshall Tucker Band, ZZ Top (Billy Gibbons va tocar amb ells en un show a Florida), Zac Brown Band, Lynyrd Skynyrd i The Allman Brothers Band entre d’altres, i han girat per Europa tres vegades.

Blackberry Smoke ha guanyat una multitud de fans apassionats i lleials que continua creixent a mida que la pròpia banda evoluciona i no para de girar. Charlie Starr diu, rient: "L'única vegada que ens aturem o ens agafem temps lliure és quan l'esposa d’algun de la banda té un nen". 

Si el que busquem és la banda que defineix el que és el southern rock d'avui dia, és Blackberry Smoke. Són uns paios que transmeten  frescor i autenticitat, que agafen la torxa que es va encendre per primera vegada amb Lynyrd Skynyrd i The Allman Brothers, després va ser transmesa a bandes com The Black Crowes, i ara està escrivint la història del Southern Rock amb l'orgull d’assegurar-se que el so ha passat a una nova generació. Si Ronnie Van Zant aixequés el cap, segur que faria un somriure d'orella a orella en comprovar com continuen amb el seu llegat.

El llistó es tan alt que la premsa especialitzada es pregunta: Són Blackberry Smoke els nous Lynyrd Skynyrd?, no sé si arriba a tant, però ZZ Top els adoren, Lynyrd Skynyrd els estimen i una veu tan autoritzada com Gregg Allman diu que "posaran de nou en el mapa el Southern Rock".

Good One Coming On
Shake Your Magnolia


Kid Rock: Un abans i un desprès.

La transformació de Kid Rock, del rap al rock d’arrels americanes influït per Fogerty i Bob Seger no ha estat senzilla, més que res perquè va aconseguir la seva fama com a músic de rap obsessionat amb el rock, i que bevia de la fusió d'aquests estils als quals fins i tot afegia el country. Va ser valent per la seva part, tot i que aquesta reinvenció hagi estat complicada, perdent una multitud dels anteriors fans i apostant pel rock americà. Kid va decidir allunyar-se de l'estil seguit en els seus anteriors àlbums, admirador confés del rock sureny dels Allman Brothers i Lynyrd Skynyrd, i del country dels John Fogerty, Bob Seger, Hank Williams Jr. o Johnny Cash, va decidir investigar en les arrels de la música americana i afegir tocs de Country i Southern. El resultat, espectacular, ja voldrien molts facturar aquest quatre discos (fins ara) de rock sureny, country i rock americà, pur i genuí sabor yankee. 

A partir d’aquest moment, les seves aparicions per cantar temes a duet en concerts de les grans estrelles del rock americà com Lynyrd Skynyrd, Bob Seger, Aerosmith o Bon Jovi entre d’altres serien constants, com tancar alguns dels seus concerts amb el Born In The USA de Bruce Springsteen.

All Summer Long
Born Free


Stacie Collins: Amics, birres i rock’n’roll!!

Stacie va passar moltes de les tardes de la seva infància al local on la seva mare treballava de cambrera. Allà va forjar la seva vocació, envoltada permanentment de músics, mirant hipnotitzada les proves de so de les bandes que hi tocaven i escoltant embadalida les històries de la vida a la carretera. Així que no és d'estranyar que el seu somni fos pujar a un escenari i viure en primera persona tot allò que havia vist i escoltat.

La seva música capta perfectament aquest ambient que tan bé va conèixer, blues de carretera, rock & roll xop de cervesa i country de “garito” tocats per l'elegància i el savoir faire d'aquesta excel·lent vocalista, que amb el seu domini de l'harmònica, li atorga una gran personalitat. 

Anar a un dels seus concerts és assistir a un huracà de rock 'n' roll pervers i divertit, és com trobar-se al mig d’un “bareto” honky tonk al vell mig del sud dels USA, genuí sabor americà.

A la seva anterior visita el 2013, amb el Xavi varem tenir l’ocasió de poder-la conèixer personalment i conversar amb ella, per aquesta vegada, al 2015, varem convèncer al Teti que vingués, i va flipar, collons si va flipar. Varem arribar molt aviat, estaven fent les proves de so i ella era fora al carrer, la nostra sorpresa va ser que ens va veure i ens va reconèixer!!!!!, ens va rebre amb un hellow my friends, how are you?. “Gallina de piel!” que diria aquell. Uns minuts de conversa, petons, fotos (que no es volia fer perquè deia que no anava maquillada i l’havien picat els mosquits a la cara, però va ser que si) i abraçades. Increïble, imborrable. La informació meteorològica anunciava una nit tranquil·la, però a dins del Rocksound, la climatologia pintava diferent. Es preveia un huracà que ho arrasaria tot, i així va passar.

Hey Mister
Carry Me Away


Zach Williams & The Reformation: So americà del vell sud

El sud dels Estats Units és un lloc peculiar. No per raons geogràfiques, sinó pel segell indiscutible d'etiqueta “Southern” (Sureny) que imprimeix a les persones que hi viuen i una cultura que els hi és pròpia.

Zach Williams & The Reformation és una banda d'Arkansas que ens porta a la ment els pioners del rock sureny en els seus inicis a començament dels 70’s. A principi dels 70’s el món de la música era literalment sacsejat per un grapat de grans bandes innovadores del sud d’Estats Units com Allman Brothers, Lynyrd Skynyrd (els dos sants grial del gènere), Molly Hatchet o ZZ Top. Aquestes bandes van generar una combinació del so d'arrels del sud i del rock potent com Led Zèppelin i The Rolling Stones.

Gavy Train
P.O. Box And A Postcard


Sons Of Anarchy: Una banda sonora espectacular.

Ja feia temps que em rondava pel cap de parlar de la banda sonora d’aquesta sèrie, i sobretot compartir-la (al meu parer em sembla espectacular) amb unes versions que en molts casos milloren l’original, i uns temes originals molt i molt bons. No exagero, sense cap mena de dubte, és una delicatessen. 

La sèrie està inspirada en la vida real de la banda de motoristes americana Hells Angels (el fundador de la qual fins i tot surt en alguns capítols). Una de les dades que explica l'èxit de la sèrie, és que és profundament realista. Sons of Anarchy té una d'aquestes bandes sonores envejables i grandioses. La música, és del millor que un amant del rock pugui imaginar, la majoria de cançons passegen pel rock, el blues, el hard rock i el folk, amb grans versions de temes clàssics espectaculars de Otis Redding, Leonard Cohen, Queen, Jackson Browne, Bob Dylan, The Rolling Stones, Neil Young, Eric Burdon & The Animals, Ziggy Marley, Creedence Clearwater Revival, Dusty Springfield, entre d’altres i està pensada per quedar sempre en un segon pla i recolzar les escenes. Durant set anys hem descobert grans artistes i primers discos genials, sempre amb una qualitat impressionant, eleccions que han fet que les cançons encaixin perfectament en les línies argumentals de la sèrie. 

Bohemian Rhapsody - The Forest Rangers & White Buffalo.
Come Join the Murder - The White Buffalo & The Forest Rangers


M Clan - Dos noches en el Price.

Els que diguin ara que M-Clan són una banda perfecte de rock i soul no s'equivoquen, però es de justícia matisar que en realitat, més que haver-se tornat, tornen a ser com ja ho van ser molt abans dels seus llançaments més pop, una gran banda amb un so genuïnament americà. 

Dos noches en el Price”: 2 Cd + DVD es un disc gravat durant els concerts del 6 i 7 de juny de 2014 que la banda va oferir al “Teatro Circo Price” de Madrid, amb motiu de la celebració dels seus 20 anys sobre els escenaris. Un disc que es fa imprescindible, amb un repàs exhaustiu a tots els hits de la seva carrera.

Maxi ha vuelto
Maggie despierta
Usar y tirar

Uns discos dels que us volia parlar:
Tennessee Whiskey
My Only True Friend
Ride The Night Away
Another Man's Words
I'm Gonna Get There
House Of The Rising Sun
Keep On Loving You