Objectiu Independència

D'un temps cap aquí, la situació de la societat catalana ha empitjorat molt, fins al punt que ja es pot parlar obertament de ciutadans de primera i de segona, sense els mateixos drets ni el mateix reconeixement. Tot plegat és resultat -al meu parer- de les indecisions, el pànic i les mal dites jugades mestres que els polítics independentistes van patir i fer la tardor passada.

Les intencions de que ens volien laminar culturalment, esborrar políticament i humiliar socialment alguns les vam veure fa temps. Allò de la sentència de «si un solo alumno lo pide», era (encara és) el reconeixement tàcit que un castellanoparlant té molts més drets que els que han après a parlar en llengua no castellana. Després han continuat les garrotades i humiliacions. Les de sempre, fot 300 anys que rebem. Contra un o una independentista, tot s'hi val. A por ellos que encara belluguen. La única sortida a tants anys de menyspreu, incomprensió i odi envers nosaltres els catalans, era i és la independència. L'objectiu i la millor resposta a tot el que passa, és fer efectiva la república que vam guanyar l'1 d'octubre, un referèndum d'autodeterminació legal, amb totes les garanties i que podien haver guanyat ells d'haver-s'hi presentat, però com diu la dita, a la taula d'en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat

Però per fer efectiva la república ho haurem de fer nosaltres, el poble. Bàsicament perquè la Generalitat de Quim Torra sembla més un govern col·laboracionista al servei de l'amo -tot indica que el 155 continua- que no pas una eina útil per aturar la situació en la que dia sí i dia també, catalans i catalanes pensem el que pensem, anem perdent llibertats, drets i dignitat. Intolerable que el conseller d'interior digui públicament que no hi ha grups ultres organitzats. Ens agredeixen cada nit, senyor conseller. CADA NIT.

Molts anireu a la manifestació de l'11 de setembre. Un gran aplec com els que anem fent des de l'any 2012, però crec que hauríem de pensar en quelcom més efectiu; no farem la república amb samarretes de colors cridaners ni fent una performance. Cal una acció més contundent. Pacífica, però contundent. En tenim tot el dret i la necessitat. Ja ho vam fer i convindria tornar-hi si volem acabar amb tant menyspreu. Sóc fervent defensor de l'acció no violenta, que no vol dir apartar-se i deixar fer, sinó destorbar, resistir, avançar sense por, ferms, fent-nos valer. La passivitat que alguns defensen només ens porta a reforçar l'enemic, a perdre autoestima i a desmobilitzar-nos. Cal organitzar-nos i fer efectiva la república d'una vegada per totes. Trencar amb l'estat, plantar-se i dir prou. Desobeir. I després resistir, tan temps com sigui possible i fins vèncer un enemic poderós, amb moltes i variades formes de repressió violenta, però que res podrà si ens mantenim ferms, units, alegres i sobretot combatius, no passius.

Ens hi va tot el que som, perquè ja ha quedat clar que volen: anorrear-nos com a poble, esborrar la nostra cultura i la nostra llengua i ja us dic ara que si volen fer-ho, primer m'hauran de llevar la vida.