Heavy Metal: Una Cultura i Un Estil De Vida

Hereu directe del Rock, el Heavy Metal és un estil de música que es caracteritza pel seu so distorsionat, llargs solos de guitarra, ritmes contundents i un volum estrident. Enfonsant les seves arrels dins el Hard Rock, el Rock Psicodèlic i el Blues Rock, els orígens del Heavy Metal es remunten a finals de la dècada dels 60 i principis dels 70. Les primeres bandes de Heavy Metal de la història com Led Zeppelin, Black Sabbath o Deep Purple, van crear un gènere que viuria la seva època daurada a la dècada dels 80, quan apareixerien les grans bandes de Metal que van portar aquest estil a la glòria, al mateix temps que també anaven sorgint una gran varietat de subgèneres. Les seves lletres i la seva imatge han estat associats moltes vegades a la violència, el satanisme o el masclisme. Hi ha, però, i això no va ser molt ben percebut per l'oficialitat ni en l'època d'auge del Metal ni ara, un rerefons insospitadament ric darrere del satanisme exagerat o el paganisme que ha distingit al Metal des dels seus inicis. Com s’ha dit, els 80 van ser l’època daurada del Metal, però  des de la marginalitat, malgrat la desatenció inicial dels mitjans, va trobar la manera d'obrir-se pas, va ser assimilat amb entusiasme per la indústria i els fans, però no tant per certs sectors de la societat. L'antropòleg canadenc Sammuel Dunn, que ha fet tres documentals sobre el tema sosté que “Des d'un principi els crítics van considerar el Metal com una música poc sofisticada per gent poc sofisticada i malgrat tenir milions de fans sempre ha estat estereotipada, menyspreada i condemnada”. És cert, però pel que sembla ni als músics ni als fans l'assumpte els preocupa massa, el gènere es va rebel·lar des del principi contra la moral i el políticament correcte i, sobretot, contra els valors connectats amb el tema religiós. Hi ha quelcom  més que ha ajudat a veure el Metal com una música perillosa des dels seus inicis, la seva fixació per lo demoníac i la seva oposició a l’església. Això té una explicació bàsica, el prohibit ven, i d'això se’n van adonar les bandes. Una música de ritmes agressius combinava bé amb una imatgeria diabòlica, aleshores la referència a Satanàs es va convertir en el ganxo perfecte per atraure adolescents impressionables. Per descomptat va ser un truc del que se’n van valer multitud de bandes totalment alienes a una ideologia realment satànica. Malgrat les èpoques de crisi que ha patit, el Metal ha sabut arribar als nostres dies amb milions de seguidors fidels arreu del món, pels qui aquesta cultura musical és un estil de vida. 


Influències i origens del Heavy Metal

El Blues americà va ser molt influent i popular entre els primers roquers britànics, el Blues Rock dels anys 50, les guitarres elèctriques d'estils com el Memphis Blues o el Blues Elèctric ja tenien un so més fort i brut. L’estil clàssic de guitarra del Heavy Metal construït sobre la base de riffs, distorsió i acords majors (power chords) va començar a aparèixer en aquells anys amb discos com Cotton Crop Blues (1954) de James Cotton, Rumble (1958) de Link Wray, Let's Go Trippin' (1961) de Dick Dale, o la versió de la coneguda cançó Louie Louie (1963) de la banda The Kingsmen.

The Kingsmen - Louie Louie

Una altra de les grans influències del gènere apareixeria a mitjan de la dècada dels 60, quan la música Blues americana va impulsar i influenciar enormement a les primeres bandes de Rock britàniques de l'època. The Yardbirds o The Rolling Stones van començar a versionar clàssics del Blues Rock, a més velocitat, accelerant els ritmes i utilitzant guitarres elèctriques en lloc de les acústiques de les versions originals. El característic so de guitarra forta i distorsionada del Heavy Metal va tenir aquí els seus inicis amb el tema dels Kinks, You Really Got Me (1964), considerat com un dels grans èxits que van popularitzar aquest so (Van Halen faria una fantàstica versió del tema pel seu àlbum homònim de debut al 1978). Adaptacions similars del blues i d'altres estils americans de música van formar la base del primer rock and roll, de manera especial el d'Elvis Presley.

The Kinks - You Really Got Me

Guitarristes com Pete Townshend dels The Who, experimentaven amb mescles de Rock i Blues Rock, tocant sons cada vegada més potents. Aquest Blues modificat va ser promogut per un corrent intel·lectual, i la curiositat artística va aparèixer quan els músics van començar a explorar les possibilitats que oferia una guitarra elèctrica amplificada per produir un so més agut i distorsionat. Els tipus de bateria del Blues Rock, basats en bateries senzilles, van ser canviats  per un estil més complex i amplificat per poder-se equiparar amb l'augment de so de les guitarres amplificades. Al mateix temps, els cantants de l'època van començar a modificar la seva tècnica, incrementant l'amplificació de la veu. En paral·lel a això, els avanços a la tecnologia d'amplificació i de gravació van permetre capturar la duresa d'aquest so en un disc. La combinació d'estils com el Rock Psicodèlic, el Blues Rock o l’Àcid Rock va anar creant la base del que seria el Heavy Metal. En aquest sentit, van destacar bandes que fusionaven gèneres com Cream, clar exemple del concepte de Power Trio (baix, guitarra i bateria), els seus dos primers àlbums, Fresh Cream (1966) i Disraeli Gears (1967), serien una gran influencia pel Heavy Metal. Al 1967, un jove guitarrista, que responia per Jimi Hendrix, publicava amb la seva banda The Jimi Hendrix Experience el seu àlbum debut, Are You Experienced, la virtuosa tècnica de Hendrix tocant la guitarra era una cosa mai vista fins aleshores i seria copiada per molts guitarristes, convertint-se en el vincle de connexió entre la música Blues Rock i Rock Psicodèlic americà i els roquers europeus. A la versió americana del disc inclou el tema Purple Haze, considerat per molts experts com una de les primeres cançons de Heavy Metal de la història. 

Per d’altres, la primera cançó clarament identificable amb les característiques del Heavy Metal és You Really Got Me dels Kinks (1965). A finals de 1968 els sons Blues durs apareixien per tot arreu, molts fans i entesos sostenen que la versió de l'èxit de Eddie Cochran, Summertime Blues, feta per Blue Cheer l'any 1968 és el primer tema de Heavy Metal. Els entesos dels Beatles els citen com una influència remarcable, van incrementar la distorsió de les guitarres, amb arranjaments més durs relativament aviat, a l’àlbum Sgt.Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967) i al tema Helter Skelter del disc The White Album (1968) posant uns nous estàndards de distorsió i potencia per un disc de Pop. També l’àlbum de The Jeff Beck Group, Truth (finals de 1968) va ser un disc important i de gran influència, va ser publicat abans que els debuts de Black Sabbath i Led Zeppelin, portant especialment a alguns fans del Blues britànic a afirmar que Truth és el primer àlbum de Heavy Metal o el tema In-A-Gadda-Da-Vida del segon àlbum homònim dels Iron Butterfly al 1968.

Blue Cheer - Summertime Blues

Les primeres mostres de la música que avui coneixem com Heavy Metal van sorgir de la zona de Birmingham i voltants, al Regne Unit a finals dels 60, amb bandes com Black Sabbath i Led Zeppelin, donant-li als estàndards del Blues una orientació sonora  totalment diferent, creant una nova música. La publicació dels àlbums homònims de Led Zeppelin (1969) i Black Sabbath (1970) van ser els que van posar en alerta al món que un nou gènere acabava de néixer. Tony Iommi, guitarra de Black Sabbath, havia patit un accident en una premsa a la fàbrica en la que treballava, li va amputar la punta dels dits cor i anul·lar de la mà dreta (toca d’esquerrà), va adaptar unes pròtesis d’una espècie de goma metàl·lica als  dits i va baixar l’afinació de la guitarra, amb la finalitat de que les cordes no quedessin tant tensades i per tant, menys dures per tocar i així no li fes mal. El resultat va ser que la seva afinació donava la tonalitat característica del Heavy Metal, raó per la que se’l considera el creador d'aquest gènere i per això és reconegut com el Pare del Heavy Metal. 
  

Origen del terme Heavy Metal

L'origen del terme Heavy Metal (metall pesat) no és clar, hi han diverses teories. 
La primera vegada que es va utilitzar el terme Heavy Metal a la música va ser al 1967 quan la banda Hapshash And The Coloured Coat va publicar el seu primer disc amb el títol, Featuring The Human Host And The Heavy Metal Kids. A l'any següent, l'àlbum de debut dels Iron Butterfly, es va titular, Heavy, i poc després la banda de Hard Rock  canadenca Steppenwolf editava el seu èxit, Born To Be Wild, on incloïa el terme de manera específica a les seves lletres, "I like smoke and lightning. Heavy Metal Thunder. Racing with the wind. And the feeling that I'm under".

Alguns crítics musicals van començar a definir l'estil de les bandes com Heavy Metal a  finals de la dècada dels 60. El primer terme documentat que es coneix per descriure aquest estil de Rock va ser a la revista Rolling Stone de l'11 de maig de 1968. Barry Gifford va fer una crítica del disc A Long Time Comin' de la banda nord-americana Electric Flag, en la que deia que l'estil del guitarrista Mike Bloomfield era una mescla de Blues i Heavy Metal Rock. Cada vegada, més crítics musicals van utilitzar el terme per definir la música que feien algunes bandes de l'època. El periodista Lucian K. Truscott IV va descriure al 1970 com Heavy Metal, l’àlbum Led Zeppelin II (segon dels britànics), o Lester Bangs, crític musical de la revista Creem, que va popularitzar el terme Heavy Metal a principis dels 70 per definir bandes com Led Zeppelin o Black Sabbath.

Una altra teoria, assenyala com origen del terme a un crític de Rock que al 1967 va dir que la música de Jimi Hendrix era "like heavy metal falling from the sky" (com metall pesat caient des del cel).

A finals dels 60, Birmingham era una ciutat molt industrial, recolzat per la quantitat de bandes de Rock que han sorgit d'aquesta ciutat i els seus voltants, i que alguns dels seus membres treballaven en aquestes fabriques, com Led Zeppelin, The Move i Black Sabbath, molta gent afirma que l'origen del terme Heavy Metal surt d'aquesta activitat industrial. 
Independentment del seu origen, el terme Heavy Metal va ser utilitzat inicialment com un sobrenom però ràpidament va ser adoptat per l'escena. Bandes com per exemple Deep Purple, ja establertes i conegudes, que tenen els seus orígens al Rock Simfònic, van agafar el terme, afegint distorsió i amplificació per aconseguir un so més agressiu.


Història 

La imatge associada al Heavy Metal de música fosca, sinistra o satànica, va aparèixer  des dels inicis del gènere. La influència més gran en aquest sentit va ser la banda americana de Rock Psicodèlic Coven, que es presentaven com a practicants de bruixeria i màgia negra, utilitzant imatges fosques i sinistres a les seves lletres i als seus concerts, i teatralitzant rituals satànics als seus shows. L'àlbum debut de Coven, Witchcraft Destroys Minds & Reaps Souls (1969), ja presentava imatges de cranis, creus invertides i tot tipus d'imatgeria satànica, i és la primera referència que es té del conegut símbol de les banyes del Metal. Considerat tradicionalment com un símbol satànic, el gest de les banyes es va convertir en una imatge associada al Heavy Metal que apareixeria també a la portada del disc de KISS, Love Gun (1977), la mà de Gene Simmons. Posteriorment, Ronnie James Dio ho popularitzaria quan es va unir a Black Sabbath al 1979, convertint-se en un gest habitual del gènere. Una altra de les bandes de Rock Psicodèlic de l’època que utilitzaven imatges i lletres ocultistes i satàniques era Black Widow, però tant Coven com Black Widow, van quedar eclipsades per una banda que ja es considerava purament Heavy Metal, els britànics Black Sabbath. 

La pregunta sobre quina va ser la primera banda de Heavy Metal de la història segueix sent avui dia motiu de debat. Mentre els crítics musicals nord-americans aposten per Led Zeppelin, al Regne Unit es tendeix a considerar a Black Sabbath com la banda pionera del Heavy Metal. També existeix un altre corrent als Estats Units que atorga l'honorífic títol a les bandes nord-americanes Iron Butterfly, Steppenwolf o Blue Cheer. 

El Heavy Metal ha seguit un llarg camí des dels seus orígens fins a com es coneix avui dia, van ser Led Zeppelin i Deep Purple els que van marcar la diferència del que es feia a la seva època, però rotundament es pot situar l'origen del Heavy Metal a Black Sabbath, considerada avui dia com Doom Metal. Aquesta banda ha estat segurament la més influent de la història del Heavy Metal, i és considerada la primera banda de Heavy Metal de la història.

1968 va ser l'any en què Led Zeppelin tocava per primera vegada en directe. A aquestes bandes s’hi afegirien altres amb sons més crus i distorsionats com MC5 als Estats Units (banda de gran influència tant al Heavy Metal com al Punk). Al gener de 1969 Led Zeppelin publicava el seu primer disc titulat Led Zeppelin (l’icònica portada del Zeppelin), convertint-se ràpidament en un èxit. Aquest nou gènere que estava sorgint també es va desenvolupar als Estats Units amb bandes com Grand Funk Railroad, amb qui Led Zeppelin va actuar a l'Atlanta Pop Festival, i els Mountain de Leslie West, que participarien al Festival de Woodstock al 1969, mostrant al món el nou so emergent del Heavy Metal. 

Led Zeppelin - Whole Lotta Love

Led Zeppelin va definir els aspectes centrals del gènere, amb un estil de guitarra molt distorsionada de Jimmy Page i la veu dramàtica de Robert Plant. Altres bandes, amb un so Metal més pur i pesat, també serien decisives per definir el gènere, destacant entre elles els llançaments al 1970 de l'àlbum Paranoid de Black Sabbath i el disc In Rock de Deep Purple. Amb Ozzy Osbourne de cantant, Black Sabbath havia desenvolupat un so particularment pesat, en gran part conseqüència de l’accident del guitarrista Tony Iommi. Deep Purple per la seva banda havia començat amb altres estils en els seus primers anys, però al 1969 amb el nou cantant Ian Gillan i el mag de la guitarra Ritchie Blackmore van orientar la banda cap al Heavy Metal. Al 1970 les dues bandes van aconseguir dos grans èxits amb els temes Paranoid (Black Sabbath) i Black Night (Deep Purple). 
 
Black Sabbath - Paranoid

Deep Purple - Black Night

El Heavy Metal dels 70

En aquell mateix any també van aparèixer més bandes britàniques que van llançar el seu àlbum debut amb un estil enquadrat en el Heavy Metal, com la banda Uriah Heep amb el seu disc Very 'Eavy ...Very 'Umble o la banda UFO amb UFO 1.

Aquestes bandes trenquen tots els patrons establerts quant a creativitat, tant a les tècniques utilitzades com a la composició musical, portant a invencions musicals mai vistes fins aleshores a la música popular. Els concerts es fan cada vegada més grans i comencen a barrejar la música amb l'art escènic. Es disfressen i fan representacions sàdiques, d'acord amb les lletres de les seves cançons. En aquesta dècada neix també el mite del satanisme i l’afició a l'ocultisme de les bandes de Heavy Metal.

En paral·lel, als Estats Units, a més de Grand Funk Railroad i Mountain, van començar també a aparèixer noves bandes de Hard Rock i Heavy Metal durant els primers anys de la dècada dels 70, Blue Öyster Cult amb l'àlbum Blue Öyster Cult (1972), Aerosmith amb el disc homònim Aerosmith (1973) i KISS amb el disc homònim KISS (1974). A Europa també va destacar la banda alemanya Scorpions, publicant el seu àlbum debut al 1972 Lonesome Crow. 

Durant aquests anys (i encara ara), existia una línia difuminada entre el Hard Rock i el Heavy Metal, en que habitualment les bandes eren classificades indistintament en tots dos estils. Un exemple d'això son bandes que qualifico de Metal Boogie’s com  AC/DC o Status Quo, i Thin Lizzy o Alice Cooper, que tocaven un estil de Rock’n’ Roll diferent, considerat de forma habitual com Hard Rock. Tot això però va començar a canviar a partir de 1974 quan Judas Priest va llançar el seu primer àlbum, Rocka Rolla, un disc que va demostrar que el Heavy Metal era una altra cosa, convertint-se a partir d’aquell moment  en un nou gènere de propi dret. L'èxit de Judas Priest no arribaria realment fins a la dècada dels 80, però es va convertir a l'instant en la banda de Heavy Metal de referència després de Black Sabbath. No hi havia dubte que el Heavy Metal havia nascut. 

Fins i tot en aquesta època però, tant als inicis del gènere, el Metal va començar a diversificar-se. Ritchie Blackmore abandona Deep Purple al 1974 i forma Rainbow al 1975 amb Ronnie James Dio. Amb un estil musical característic del Metal, Rainbow es centraria en lletres de temes basats en fantasia, habitualment de mites i llegendes, sent els precursors d'un dels subgèneres més populars del Metal, el Power Metal.

AC/DC - High Voltage

Aerosmith - Draw The Line

Rainbow - Long Live Rock N Roll (Amb Ronnie James Dio)

El Heavy Metal dels 80

A finals dels 70, amb l'arribada del Punk, el Heavy Metal va patir una baixada de vendes durant uns anys, tot i això va ser també l'època en la que el Metal va ressorgir amb més força per aconseguir quotes de popularitat impensables. A més de les bandes esmentades, altres com Iron Maiden, Accept, Dio, Saxon, Manowar, Quiet Riot, Diamond Head o Van Halen, van desenvolupar l’anomenat Heavy Metal Clàssic que viuria la seva època d'esplendor durant la dècada dels 80. 

A finals dels 70 i principis dels 80 el Heavy Metal comença a ser més dur i ràpid, i poc a poc comencen a sorgir els diferents subgèneres del Metal. A la costa Oest dels Estats Units, va aparèixer una generació de músics coneguda com els Bay Area Thrashers, que feien Metal a gran velocitat, incrementant la distorsió de les guitarres, conegut com Speed Metal i que posaria les bases del Thrash Metal (estil influenciat principalment per Saxon i Diamond Head entre d’altres), representats per les bandes anomenades The Big Four (els quatre grans) que son, Metallica, Slayer, Anthrax i Megadeth. Aquestes bandes tocaven més ràpid, amb sons de distorsions més brutals, solos a gran velocitat i lletres agressives.
 

Metallica - Whiplash

Amb l'arribada dels 80, apareix al Regne Unit la New Wave Of British Heavy Metal (NWOBHM), (Nova Onada Del Heavy Metal Britànic), l’àlbum British Steel (1980) de Judas Priest (sisè de la banda i el de l’icònica portada dels dits d'una mà agafant una fulla d'afaitar) és considerat com el disc que va encapçalar la NWOBHM. La banda més representativa de la NWOBHM és Iron Maiden, encapçalant d’altres bandes de pes com Def Leppard, Saxon i Motörhead. De gran popularitat a Anglaterra, aquesta època va suposar el ressorgir definitiu del Heavy Metal, compresa entre 1980 i 1984 aproximadament, la seva música es caracteritzava per la influència del Heavy Metal dels 70 (principalment Judas Priest) i l'agressivitat del Punk. Judas Priest, Motörhead o Iron Maiden serien els que acabarien de definir no nomes el so, sinó altres aspectes, l'ideari, la indumentària i la mística. Si cal definir musicalment el Metal, es tracta d'un gènere estrident, agressiu i que sol ser interpretat per musics talentosos. També cal mencionar el corrent del Heavy Metal alemany que va ser contemporani a la NWOBHM amb bandes com Running Wild, Accept, Axel Rudi Pell, Wizard o Warlock, aquests últims amb la cantant alemanya i Reina del Metal, Doro Pesch. 
  
Judas Priest - Living After Midnight

Iron Maiden – Prowler (Amb Paul D’Ianno)

A la mateixa època apareix als Estats Units, Manowar, una altra de les bandes de  referència que marcaria la filosofia del que a l'actualitat es denomina Heavy Metal,  amb una consigna molt clara “Heavy Metal Never Dies” (El Heavy Metal no morirà mai). La NWOBHM va suposar un pas evolutiu important pel gènere i que derivaria cap els subgèneres, Speed Metal, Thrash Metal, Power Metal i Black Metal. Als Estats Units dels 80, bandes influenciades principalment per KISS, van posar al mapa el Glam Metal (o Hair Metal), (recordeu l’article sobre el Glam Rock, en un moment o altre tots els camins es troben). Alguns el van mal anomenar com Heavy Metal de la MTV, per ser un estil molt més "accessible" que el Heavy Metal clàssic, però d’un gran èxit mundial. Alguns exemples d'aquest corrent de Glam Metal són bandes com Mötley Crüe, Twisted Sister, Bon Jovi o Guns N’ Roses, que s’afegien a les consolidades des de mitjan dels 70 amb àlbums excel·lents com Alice Cooper i els Europeus, Scorpions i  Whitesnake. A l'èxit del Glam Metal va tenir molt a veure, en termes mediàtics de TV, la imatge, que per bé o per mal va acostar el Metal a molts més joves. Van aparèixer multitud de bandes, algunes només es van mantenir durant aquest període de temps i d’altres encara funcionen com, Ratt, Poison, Dokken, Skid Row, Cinderella, White Lion, Quiet Riot, Winger, Warrant, W.A.S.P, Van Halen i moltes més. També s’ha de citar dins d'aquest subgènere perquè pràcticament va ser la única al continent europeu, aquella banda que va ser molt discutida entre els fans del Heavy Metal, que es van fer famosos per la cançó The Final Countdown, parlo de Europe.
  
Manowar - Hail And Kill

Mötley Crüe - Girls, Girls, Girls

Altres subgèneres del Heavy Metal 

El Heavy Metal es va convertir a la dècada dels 80 en un dels gèneres musicals més populars que han existit, amb milions de seguidors arreu del món que omplien (i omplen) estadis. La seva popularitat va ser tan gran que va acabar traspassant de l'apartat musical, a crear una cultura del Metal i a originar a una gran varietat de subgèneres, d’aquests subgèneres encara en sortirien altres subgèneres, i que tots junts formen la denominada Família del Metal. 

Black Metal. Cap a l'any 1983 - 1984, començava a desenvolupar-se l’anomenada primera onada de Black Metal, amb els discos de les bandes Venom, Celtic Frost i Bathory. Va ser precisament el segon àlbum dels Venom el que va donar nom al gènere, es titulava Black Metal. Explícitament satànic, el Black Metal combina unes guitarres extraordinàriament agudes i distorsionades i un estil de cantar cridant molt agut (anomenat shriek). A principis dels 90, la segona onada de Black Metal va aconseguir el seu màxim esplendor, especialment a Noruega, on va aparèixer un moviment conegut com True Norwegian Black Metal (Autèntic Black Metal Noruec). Enllaçant amb l’article del Glam Rock en el que m’expressava en llenguatge de Joc de Trons, en aquest cas el “Winter Is Comming” és més rotund que mai, Noruega acapara la gran majoria de bandes d’aquests “White Walkers” del Metal, la resta són de Suècia, Finlàndia, Alemanya, Dinamarca i, fins i tot, Polònia i Sèrbia. Aquest fenomen que ve del nord, també es repeteix però de manera més repartida, amb el Death Metal, Power Metal, Viking Metal, Gothic Metal o Symphonic Metal.   

Death Metal. Un altre moviment derivat del Thrash Metal i que es considera el subgènere més extrem del Metal, és el Death Metal, amb bandes com Death, Posessed, Obituary o Deicide, és més dur i pesat que els anteriors. El nom de l'estil es deu al grup Death, uns dels més influents d’aquest gènere. Utilitza afinacions més baixes a les guitarres, bateries ràpides de doble bombo i estructures musicals amb freqüents canvis de ritme, però la seva principal característica són les veus guturals. La temàtica del Death Metal a les seves lletres va des de l'odi fins a la religió passant per la violència i el gore. Cannibal Corpse, banda nord-americana de Death Metal i una de les més polèmiques del món per la gran agressivitat a les seves lletres i les seves portades, els ha portat a la censura en molts països i a ser acusats de promoure la violència contra la dona. Un dels subgèneres del Death Metal és el Grindcore, és una variant que prové, per escena i actitud, del Punk Rock, específicament del Hardcore Punk  de l'Anglaterra de mitjan dels 80 i amb molta influència de bandes de Death Metal. Les bandes més representatives del Grindcore són Carcass i Napalm Death.

Power Metal. Un altre dels subgèneres en el que Rainbow a mitjan dels 70 va marcar el camí. En paral·lel al Thrash Metal, a Europa (en la línea de Manowar) es desenvolupa un estil molt semblant però més melòdic i èpic, conegut com Power Metal, amb bandes com Helloween, Gamma Ray, Angel Dust, Savatage o Blind Guardian com a grans representants. El seu so barreja els riffs del Thrash amb una veu masculina molt aguda, cors en alguns casos d’òpera i lletres sobre herois i soldats intrèpids, de caire fantàstic. Als 90 va aconseguir una gran popularitat, especialment a Europa, amb bandes com Sonata Arctica, Stratovarius, Rhapsody, Hammerfall, Dragon Force o la brasilera Angra. Actualment, sobretot a Europa hi ha grans bandes de Power Metal com At Vance, Avantasia, Edguy, Iron Savior, Lucca Turilli, Kamelot o Nightwish. 

Doom Metal. Amb el Death i el Thrash Metal dominant el panorama, al 1986 els suecs Candlemass ressuscitaven un estil semblant a l'original de Black Sabbath, però més adaptat als sons agressius moderns, és el començament del Doom Metal modern, que després seguirien moltes altres bandes.

El Heavy Metal dels 90

Groove Metal. Als 90, el Metal va continuar evolucionant, veient aparèixer altres gèneres com el conegut com Groove Metal, també anomenat com Post Thrash o Aggressive Metal. El Groove Metal, subgènere més destacat d’aquesta dècada, va néixer a partir del Thrash-Death i es va forjar amb bandes com Exhorder, Pantera, Sepultura, Overkill o Machine Head entre d’altres. Aquest subgènere utilitza guitarres amb afinacions baixes i Power Chords combinats amb ritmes a mig temps amb talls abruptes. L’estil però no va acabar de quallar del tot degut a que durant el seu creixement es van anar imposant altres subgèneres, com el Viking Metal, Gothic Metal, Symphonic Metal o l'Industrial Metal, aquest últim incorpora elements de la música industrial com sintetitzadors i seqüenciadors, amb bandes com White Zombie com a principal representant i d’altres com Marilyn Manson o Rob Zombie. Altres subgèneres d'aquests subgèneres del Metal, mescla de Groove Metal, Industrial Metal i Hardcore Punk, són el Hardcore i el Metalcore.

El Heavy Metal a partir del 2000

Nu Metal. A mitjan dels 90, amb un caire més comercial apareixen bandes que fusionen varis  gèneres, és un estil molt controvertit que va ser anomenat com Nu Metal o Metal del 2000. El Nu Metal més que un subgènere és una fusió entre els ja existents i altres gèneres musicals, derivat del Groove Metal i amb influencies del Grunge i el Rap, com per exemple, Hard Rock i Rap, cas de Limp Bizkit i Linkin Park, Hardcore en el cas de Papa Roach, Nickelback i Evanescence o altres amb veus més guturals com Slipknot. La banda nord-americana Korn són considerats com els pioners del Nu Metal. 

Altres bandes que han destacat reprenent subgèneres dels 80 i 90 barrejats amb les noves tendències són Nightwish, Children Of Bodom o In Flames entre d’altres. Alguns han vist la diversificació d'algun d'aquests estils, principalment el Gothic Metal, el Nu Metal i el Hardcore com un intent de les bandes de fer música més Pop, o almenys, més accessible dins del publico no “Metalero”.

Segurament m'he deixat molts subgèneres i bandes importants sense anomenar, en sóc conscient, tampoc era l’objectiu de l’article, però per dir-ho d'alguna manera, a mi  se'm va parar el comptador amb el Thrash Metal i els anomenats The Big Four (els quatre grans) és a dir, Metallica, Slayer, Anthrax i Megadeth. A partir de aquí conec més o menys aquests subgèneres i bona part de les bandes perquè en algun moment he sentit alguna cosa d’elles, però no hi he entrat a fons, en general no m'ha enganxat tret algunes excepcions, massa extrem per al meu gust.

El que si que està clar, és que el Metal és una cultura urbana amb característiques pròpies que ha aconseguit arribar fins als nostres dies i que per molts fans és quelcom  més que un simple estil de música, és fins i tot una manera d'entendre la vida. Tal com diu Manowar en un dels seus temes més coneguts: "It's more than our religion, it's the only way to live. The gods made Heavy Metal and it's never gonna die". (És més que una religió, és l'única manera de viure. Els déus van fer el Heavy Metal i mai morirà).

Amb els seus alts i baixos, el Metal es continua renovant, surten bandes i discos nous amb una abundància que no té cap altre gènere del Rock. Si hi ha alguna cosa de la que està orgullós el “Metalero” és la solvència musical de les seves bandes, perquè a diferència d'altres ritmes, al Metal és imprescindible ser bon músic i no un afeccionat per tocar. A més, veient moviments com el Wave o el Punk, amb els que va tenir diferències bel·ligerants en el passat, la cultura del Metal és mastodòntica i existeix en països tan improbables com Iran, Aràbia Saudita, Indonèsia o l'Índia.

Tot i això, la vida continua igual, les grans cadenes de roba segueixen venent samarretes de bandes que la gran majoria dels seus clients no saben ni qui son i els discos de totes aquestes bandes segueixen venent exactament el mateix, salvant excepcions, poc o res.